«L'economia col·laborativa era una promesa que s'ha desvirtualitzat per complet en mans de les grans corporacions»

 

Igor Calzada és investigador a la Universitat de Cardiff i al Wales Institute of Social and Economic Research and Data (WISERD), finançat pel Consell de Recerca Econòmica i Social (ESRC, per la sigla en anglès); investigador sènior associat a la Universitat d'Oxford, i assessor sènior en transformació digital en àrees urbanes per al programa Ciutats intel·ligents centrades en les persones d'ONU Habitat. Està especialitzat en transformacions urbanes, governança de les ciutats i drets digitals i acaba de publicar el llibre Smart City Citizenship, en què reflexiona sobre com les noves tecnologies i la hiperconnectivitat digital cap a què transiten les ciutats condicionen els drets, la privacitat i, en definitiva, el dia a dia de les persones que hi viuen. Calzada ha estat un dels ponents de la 7a. edició de l'International Workshop on the Sharing Economy, organitzada del 24 al 26 de febrer pels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC. 

 

Igor Calzada és investigador a la Universitat de Cardiff i al Wales Institute of Social and Economic Research and Data (WISERD), finançat pel Consell de Recerca Econòmica i Social (ESRC, per la sigla en anglès); investigador sènior associat a la Universitat d'Oxford, i assessor sènior en transformació digital en àrees urbanes per al programa Ciutats intel·ligents centrades en les persones d'ONU Habitat. Està especialitzat en transformacions urbanes, governança de les ciutats i drets digitals i acaba de publicar el llibre Smart City Citizenship, en què reflexiona sobre com les noves tecnologies i la hiperconnectivitat digital cap a què transiten les ciutats condicionen els drets, la privacitat i, en definitiva, el dia a dia de les persones que hi viuen. Calzada ha estat un dels ponents de la 7a. edició de l'International Workshop on the Sharing Economy, organitzada del 24 al 26 de febrer pels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC. 

A les ciutats post-COVID-19 s'estan produint, de manera absolutament invisible per a l'escrutini públic, una sèrie de canvis en els processos logístics globals que afecten la manera de viure dels ciutadans. I, aquí, la hiperconnectivitat hi té un paper molt perniciós, si no s'observen atentament les conseqüències socials per a la ciutadania. 

És clar que qui guanya amb aquesta hiperconnectivitat, que ve acompanyada d'una transparència nul·la, és la mà invisible del mercat. Vivim en una caixa negra en què ningú és capaç d'explicar-nos. Ho veiem quan comprem en línia, parlem en la xarxa o interactuem amb altres persones. I adaptar aquestes cadenes logístiques a escala local podria ser la solució, sempre que es tingui capacitat tècnica i poder polític per fer-ho. Ara com ara, no en tenim cap dels dos. I, per això, tal com s'indica en el meu nou llibre, Smart City Citizenship, el primer que cal començar a fer és construir ecosistemes de dades a escala local i regional, amb un alt nivell de sobirania de la dada per al ciutadà. Només així serà possible protegir els ciutadans «pandèmics».

Estem vivint una paradoxa que, des de fa temps, a la Universitat d'Oxford anomenem «unplugging», és a dir, desconnexió digital intel·ligent. Qui pot viure relativament desconnectat en la societat hiperconnectada i postpandèmica? En un extrem hi ha uns pocs privilegiats que no cal que posin en risc la seva privacitat. I en l'altre extrem, menys inclusiu, hi ha els col·lectius més vulnerables que no tenen ni accés a la connectivitat. La privacitat es convertirà en un element molt dependent de qüestions personals de cada ciutadà, com ara on resideix, quines rutines té, o quines necessitats o obligacions té de compartir dades pròpies. 

És evident que pagarem per la nostra privacitat en un grau més o menys elevat. Per a mi, en aquest context, la pregunta és: com podem recuperar la llibertat civil i els drets digitals que estem perdent cada dia que passa? Quan els governs sol·liciten proves PCR —que són necessàries i s'haurien de fer de manera gratuïta i no com a mecanisme especulatiu que paga qui s'ho pot permetre—, els proveïdors homologats de manera massiva recopilen unes dades biomètriques que inicien una llarga cadena que pot acabar en la usurpació de la nostra privacitat.

No, no som conscients del que passa al voltant nostre. Això és, per a mi, el més greu. El ciutadà pandèmic és un ciutadà que ara, en qualsevol circumstància, està en fase de supervivència i resiliència. El ciutadà pandèmic «exhibeix» per necessitat; el que fan les eines digitals és incorporar el component addictiu. Tenim una mescla explosiva que augmenta a mesura que també creixen les restriccions i que les llibertats i els drets es restringeixen. Ja vivim en bombolles digitals i vivencials. 

La hiperconnectivitat anirà a més, i les restriccions a la mobilitat i l'ús més limitat de l'espai públic l'única cosa que faran és accelerar encara més la hiperconnectivitat. Demanem que es tingui en compte l'espai públic, però, d'altra banda, hi continuem actuant amb poca cautela. És aviat per dir-ho, però em sembla que anem cap a una altra mena de sociabilitat en què segurament serem més dependents de l'espai públic. Més aviat, veig un espai públic dividit en bombolles vivencials i digitals. I donarem molt de valor al contacte, perquè serà un recurs molt escàs en la nostra vida social com a ciutadans. Hem d'empatitzar, és de vital importància per evitar que les bombolles provoquin una fractura en la sociabilitat dels ciutadans. Les preguntes que jo em faria són: com recuperem aquest capital social, com recuperem la confiança?

Ja ho és, ho ha estat des del primer moment. Ara estem molt ocupats amb la vacuna i amb quan podrem agafar un avió o moure'ns. És una teràpia de xoc i, a més, també hi ha un corrent negacionista que està absolutament fora de la realitat social i que recrea la seva paranoia de «normalitat». Tecnopolíticament parlant, estem en un moment en què necessitem tornar al valor de la ciutadania: tenim una responsabilitat social en un escenari en què la salvació particular i individual semblen empoderar-se. I això implica un comportament que tingui en compte els altres. Ens salvem si també salvem els altres. La distància es podrà consolidar, i ens provocarà una experiència nova, potser desconeguda, en què la proximitat i la distància es mesuren d'una altra manera. Potser estàvem més allunyats quan ens abraçàvem que ara que som més conscients del que ens hi juguem.

Com va augurar Javier Echeverría, som cosmopolites domèstics. Ara, en aquesta fase, som cosmopolites domèstics hiperconnectats en la nostra solitud forçada. El teletreball és la manera de contenció més evident de la pandèmia, però alhora comporta nombroses disfuncions. Mai no havíem estat tan altament dependents d'una xarxa wifi domèstica com ara. De navegar i consumir en línia. De comunicar-nos amb persones que no hem vist des de fa dies o potser fins i tot mesos. Tot això és una font de vigilància capitalista sense precedents, tal com afirmava, ja fa temps, Shoshana Zuboff. I, en efecte, els domicilis s'han convertit en els llocs on el fet d'ensenyar una prestatgeria de llibres de fons dona un cert grau d'estatus, però també augmenta la nostra vulnerabilitat i, per tant, redueix la protecció personal i emocional. Estem buidant els domicilis de privacitat a costa d'exhibir per les finestres digitals volums ingents de dades i d'informació personal.

La desconnexió digital intel·ligent serà una necessitat tan important com el dret de preservar la privacitat en línia. Em temo que la lògica extractiva d'empreses com ara Google, Amazon, Facebook o Apple no es detindrà. A escala global, és tan fort el motor econòmic que generen aquestes empreses que és molt difícil garantir els nostres drets més enllà de les directives europees. La resposta s'ha d'organitzar des de l'escala local i regional cap amunt, això és evident. Veiem algunes iniciatives en aquesta direcció, com ara les cooperatives de dades i de plataforma, encara que ara per ara són bastant marginals i tenen una massa crítica feble, ja que les cooperatives són molt atractives però els seus models organitzatius i de propietat no són simples.

La Coalició de Ciutats pels Drets Digitals comparteix experiències a escala internacional entre ciutats sobre com es pot respondre a aquesta pandèmia utilitzant les transformacions digitals, però sense que això ens porti a una deterioració i a una pèrdua irreversible dels drets digitals. No hauríem de veure la pandèmia com un fet conjuntural, sinó com un fenomen que ja altera la nostra manera de viure i, fins i tot, la nostra manera de comportar-nos socialment com a humans. Els drets digitals i la manera en la qual utilitzem la tecnologia haurien d'anar evolucionant també gradualment cap a models més inclusius. Si bé la inèrcia és molt forta i poderosa, hi ha d'haver una resposta conjunta i resilient des del lideratge públic i innovador, una societat civil alerta i empreses socialment responsables.

 

UOC R&I

La recerca i innovació (R+I) de la UOC contribueix a solucionar els reptes a què s'enfronten les societats globals del segle xxi mitjançant l'estudi de la interacció de la tecnologia i les ciències humanes i socials, amb un focus específic en l'aprenentatge en la societat xarxa, l'aprenentatge en línia i la salut digital.

Els més de 500 investigadors i 51 grups de recerca s'articulen entorn dels set estudis de la UOC i dos centres de recerca: l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i l'eHealth Center (eHC).

Els objectius de l'Agenda 2030 de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la innovació de la UOC.

Més informació: research.uoc.edu. #25anysUOC