Set consells d'experts per combatre la fatiga pandèmica

Atipament, neguit, ansietat per una incertesa insostenible, por davant de l'inconegut, desconfiança en les autoritats... Són només alguns dels efectes d'haver-se cregut que s'havia superat la situació desbordant desencadenada per la COVID-19 per tornar a un escenari semblant poc temps després. Perquè tot just unes quantes setmanes després de transitar per la desescalada i d'estrenar l'anomenada «nova normalitat», el nombre de contagis per coronavirus i la situació d'alarma a les UCI de tot el continent han fet que les autoritats sanitàries comencessin a parlar de la segona onada de la pandèmia. I la fatiga emocional per la situació comença a ser una altra epidèmia: segons les estimacions de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), ja afecta el 60 % de la població europea.

Com hem d'afrontar aquesta realitat sense que ens passi factura a la salut mental? Richard Horton, metge i editor de The Lancet, plantejava fa algunes setmanes en un article que per poder superar la pandèmia caldria entendre-la com una sindèmia, «una tempesta perfecta en la qual els aspectes sanitari i social, amb dinàmiques vinculades a la desigualtat i la vulnerabilitat, s'entrecreuen i construeixen una situació especialment complexa», assenyala Israel Rodríguez Giralt, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i investigador principal del grup Care and Preparedness in the Network Society (CareNet) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). 

Des d'aquesta perspectiva, no solament haurem d'atendre l'aspecte estrictament sanitari, sinó que també haurem d'engegar estratègies socials per poder conviure amb aquesta nova realitat que no sabem quan s'acabarà. A més, des de la psicologia s'aconsellen algunes estratègies individuals i psicosocials que, sumades a les polítiques socials, poden ajudar a combatre la fatiga emocional. Aquestes són les principals:

– Afrontar el fet que la pandèmia no és un parèntesi. «Ens equivoquem en pensar constantment en la pandèmia com una emergència, perquè té temporalitats que van més enllà de l'emergència, del perill de col·lapse sanitari», explica Israel Rodríguez Giralt, que assenyala que el SARS-CoV-2, a més de matar gent o col·lapsar el sistema sanitari, provoca efectes més a llarg termini en moltes de les persones contagiades. Per exemple, seqüeles i símptomes persistents, crisis de salut mental o problemes de desconfiança en les autoritats. «No totes les situacions de desastre tenen lloc en un moment accelerat i rupturista; alguns desastres operen en una temporalitat molt més llarga i sinuosa, i aquesta pandèmia s'assembla molt a un desastre lent en aquest sentit», afirma el professor de la UOC.

Per aquest motiu, la primera estratègia individual que hem d'engegar és «fer-nos càrrec que no era un parèntesi, i d'aquí ve el fet que la nostàlgia, si algú hi confiava, sigui estèril, igual que l'espera passiva. Ningú ens vindrà a salvar, ni amb el seu carisma ni amb les seves invencions tecnològiques. I, a més, el que s'ha perdut ja és irrecuperable com a tal», assenyala José Ramón Ubieto, psicoanalista i professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC. Afegeix que, en contra del que pugui semblar, aquest enfocament no és negatiu, ja que ens permet fer nous plans ajustats a les possibilitats, «però més orientats a la ressonància —connectar amb els nostres desitjos i les nostres ganes— que a l'acceleració —produir i rendir sense obstacles—».

– Recuperar el control. Com explica Ubieto, precisament pel fet d'haver afrontat la pandèmia com una cosa amb data imminent de caducitat, la majoria de persones vam ajornar alguns projectes (estudis, viatges, trobades, celebracions, negocis...), «pensant-nos que més endavant tornaríem a prémer la tecla i recuperaríem el control. La veritat és que aquesta pantalla de la "pausa" ja ha passat i ara es tracta de recuperar el control amb altres perspectives, no de continuïtat, sinó d'una certa ruptura amb les coses anteriors», assenyala. Per això és positiu acceptar que ja hi ha alguna cosa irrecuperable.

– Centrar-se en l'essencial. En tota situació d'incertesa, donar prioritat al que és essencial ens ajuda a mantenir una certa estabilitat emocional. Per això és una bona idea mantenir els vincles, «perquè dels llaços n'obtenim una orientació i un suport», assegura el psicoanalista Ubieto. Però, com ho podem fer en temps de distanciament social? Si tenim restringida la presència cos a cos, una opció és optimitzar les eines digitals, «adaptar-les al nostre estil de comunicació, de trobada, o de forma de satisfacció. Les podem utilitzar en totes les variants que hi ha (xats, webs, xarxes socials, aplicacions mòbils), amb la condició, després, de prescindir-ne», explica. Segons el professor de la UOC, el món digital és una bona eina sempre que ens recordi la presència, que l'evoqui sense substituir-la. 

– Permetre's el temps improductiu. Totes les pressions a què som sotmesos en una situació com l'actual sembla que robin espai a tot el que no sigui treballar o tenir cura de la família. Malgrat això, «és clau incloure un temps per a les activitats improductives, és a dir, l'otium que no és negotium, amb amics, amb la família o tots sols», assenyala José Ramón Ubieto, que afirma que la inutilitat és el ressort del joc infantil, això que diverteix, ensenya, mata el temps i, encara que aparentment no serveix de res, produeix plaer. «Avui, el plaer no sobra i l'oci alleuja la pressió del nostre superjò, el torna menys exigent i tirànic que la productivitat. Per això fem acudits, perquè l'humor relaxa les nostres pròpies hipoteques mentals», assegura.

– Mesures orientades a reduir el risc d'exposició d'algunes persones i col·lectius determinats. Entre les estratègies governamentals que es podrien engegar per afrontar aquest «desastre lent», Israel Rodríguez Giralt assenyala que és essencial posar atenció en el col·lectiu dels anomenats treballadors essencials, «ja que una gran part estan especialment exposats, a més en feines de cures i serveis, però no es poden permetre les proteccions que sí que tenim per exemple els que teletreballem».

– Polítiques de suport a les quarantenes. Complir estrictament les quarantenes és una de les mesures més eficaces per evitar que augmentin els contagis. Malgrat això, moltes vegades no és una qüestió tant de voluntat o compromís com de possibilitat. Alguns col·lectius determinats que tenen poques possibilitats «ho tenen realment complicat, sense un suport econòmic i unes condicions materials per poder fer una bona quarantena», explica l'investigador de CareNet, que afirma que amb polítiques de suport es reduiria la vulnerabilitat d'algunes persones determinades.

– Millora de la comunicació del risc. Diversificar els missatges que es fan arribar a la ciutadania per diferents canals, fent una comunicació més inclusiva, adreçada a cada col·lectiu, és un element clau per resoldre el problema, segons l'opinió d'Israel Rodríguez Giralt. Però, a més, afirma que aquesta comunicació ha de ser consistent per no fomentar la desconfiança entre la població. I, d'altra banda, convé evitar una gestió molt centrada en la por i l'obediència. «A llarg termini, s'ha demostrat que no tan sols és menys efectiva, sinó que té uns costos emocionals i socials importants. No s'ha posat prou atenció al que implica viure amb incertesa durant força temps, i aquí hi ha tota una àrea de feina per afrontar», assenyala.