Ser infermer en temps de pandèmia

«Tota la humanitat s'ha vist obligada a viure aquesta "coronaexperiència" i considero que ens farà experimentar grans canvis en l'àmbit laboral i social», afirma Stefano Scrimieri, estudiant del grau d’Antropologia i Evolució Humana (URV, UOC). Va estudiar Infermeria a Itàlia i des del 2009 viu a Catalunya. A ell li ha tocat viure aquesta experiència com a infermer de sala d'operacions i reanimació a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, on treballa a urgències a la nit. «La meva "coronaexperiència" ha estat intensa en tots els sentits, en l'àmbit professional i sobretot en el personal. Sempre he estat conscient que el món sanitari es caracteritza per una pressió constant, per la inestabilitat laboral, per les retallades, per la manca de personal... però no havia pensat mai que em trobaria en aquesta situació», explica.

Per a Ariadna Tigri tampoc no ha estat fàcil. Estudia Dret i treballa com a infermera gestora de casos a la Unitat de Malalties Minoritàries de l'Hospital Vall d'Hebron i com a professora d'anglès en una acadèmia. «He acompanyat pacients i alumnes que realment han viscut situacions molt dures. Habitualment, les relacions personals i la implicació emocional que comporten les meves feines són una cosa amb la qual convisc i que m'agrada, però durant aquesta pandèmia no sempre ha estat fàcil gestionar-ho», afirma. Tot i així, està convençuda que «hauria estat més dur si no hagués seguit el ritme habitual de la rutina: fer classes als alumnes i estudiar Dret m'ha permès evadir-me del que vivia a l'hospital. Sentir que donava el millor de mi m'ha permès saber que no me'n mantenia al marge i que ajudava en tot el que podia», assenyala.

Tatiana Andrea López, infermera colombiana i estudiant del grau de Dret, va triar aquesta professió per «atendre de manera íntegra els pacients, des del punt de vista físic, psicològic i social. A més, la nostra tasca està dirigida a la promoció d'una vida saludable, a la prevenció de malalties i a la gestió d'una cura integral tant de la persona sana com de la malalta», assenyala. Actualment treballa a Madrid com a infermera d'UVI i en un centre geriàtric. Ella tampoc no s'havia imaginat una situació així: «Em vaig convertir en una soldada sanitària i el que he viscut és digne de fer-se públic. M'ha deixat molts ensenyaments, entre els quals hi ha el fet que cada dia estic més convençuda que l'ésser humà és molt vulnerable a adquirir una malaltia i que, per tant, hem de treballar junts, de manera interdisciplinària, amb una projecció acadèmica, investigadora, administrativa, comunitària i clínica, per satisfer les necessitats de la població». Aquestes setmanes, Stefano Scrimieri ho ha viscut així: «El que no ha faltat en cap moment ha estat la companyonia. He tingut l'oportunitat de conèixer companys nous, cadascú amb la seva manera de ser, i treballar plegats davant d'una situació tan caòtica. Érem un tot», assenyala. 

Com Tatiana Andrea López, ell també considera que «d'un gran mal en surt un gran bé». «Només cal recordar que, durant la quarantena per l'epidèmia de la gran pesta de 1600, Isaac Newton va elaborar la teoria de la gravetat i va transformar la visió del cosmos», afirma. «Com a futur antropòleg i apassionat del misteri de l'ésser humà, aquesta experiència ha estat i continua essent una oportunitat per créixer interiorment i valorar el més valuós: la meva pròpia vida. El millor ha estat descobrir, personalment, nous mons interiors, entre els quals hi ha recursos i habilitats com ara la capacitat d'adaptació, la creativitat, la tenacitat, la valentia, l'empatia i, sobretot, la presència i el fet de fluir de manera constant», afegeix.

Però seria propi d'insensats o d'inconscients negar una realitat de malaltia, dolor i mort que ha estat present i que encara ho continua estant. «Tot i estar acostumat a tractar amb pacients crítics, el pitjor ha estat enfrontar-me a tant patiment durant molts dies consecutius: treballar dotze hores seguides amb una sobrecàrrega de feina fora del que és habitual, en un entorn de tensió, estrès, impotència, amb tota mena d'emocions i en molts casos amb equips de protecció individual (EPI) reesterilitzats diverses vegades per falta de recursos», afegeix Scrimieri.

Xavier Urgell, auxiliar d'infermeria del servei d'urgències de l'Hospital del Vendrell, estudiant de Turisme i pare d'una criatura de vint mesos, ens explica que, a més, «patia molt perquè no sabia si portaria la malaltia a casa, veient que molts companys i companyes es contagiaven». «Amb la meva parella vam debatre com actuaríem si això passava... Ens va costar molt que ens fessin les PCR! Cada dia em llevava pensant "tant de bo estigui bé i no tingui cap símptoma de COVID-19"», afegeix. La Merche, infermera a l'Hospital General de Granollers i estudiant de Dret, no va tenir tanta sort: «he viscut tota la cruesa de la COVID-19 des de primera línia; he estat aïllada preventivament per possible contagi», afirma.

Malgrat l'esforç i el patiment, «no m'he sentit com un heroi perquè és la nostra feina, però sí com un membre d'un col·lectiu que es convertia en el centre d'atenció», reconeix Xavier Urgell. «El reconeixement ha estat gratificant, però també demanem a la societat que tingui memòria i que no ens abandoni en les nostres reivindicacions, ja que també són perquè tothom tingui una sanitat digna», afegeix. Tatiana Andrea López també vol «que la gent sàpiga i tingui sempre present que ens hem de deixar guiar pels experts i complir estrictament les normes imposades, ja que es fan per al benestar de tothom».