Quines són les conseqüències d'un confinament prolongat per a la salut mental?

Des que el dia 14 de març va començar el confinament per intentar frenar els contagis de coronavirus, la pregunta que es repeteix més és quan podrem sortir al carrer. Fins ara, els factors que marcaven el ritme eren dos: l'estat de propagació del virus i l'economia. No obstant això, després d'un mes de confinament, els experts afegeixen un tercer element a l'equació: la salut mental. «L'aspecte de la vida en majúscules és una variable que ara, juntament amb la salut i l'economia, resulta fonamental», afirma José Ramón Ubieto, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC. «Ja comencem a patir les conseqüències del confinament i tothom, des de la senyora de seixanta anys fins al nen de vuit, sent frustració, ganes de sortir, ànsia per veure la família... Això també afecta la salut; la física, però també la mental», adverteix el psicòleg. 

Tot i que cadascú afronta el confinament de manera diferent segons les circumstàncies personals, en tots els casos significa sortir de la nostra zona de confort. I una de les conseqüències és que genera angoixa. Com explica Mireia Cabero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, «l'estat natural de les persones és la llibertat, i aquesta és la situació a què tothom vol tornar. Som éssers socials, d'acció, de vida exterior». Al mateix temps, som conscients que estem confinats pel risc vital que correm, de manera que «és natural viure amb frustració l'augment del temps de confinament; rebem els missatges "encara no ho estem aconseguint" i "encara no tornaré a la normalitat"», afirma la professora de la UOC. 

Per aquesta raó, davant la disjuntiva de si és preferible allargar el confinament o interrompre'l tot i saber que s'haurà de tornar a imposar en cas d'un rebrot, la resposta no és fàcil. En qualsevol cas, segons el psicòleg José Ramón Ubieto, s'han de tenir en compte les tres variables fonamentals. «El criteri epidemiològic únic i exclusiu no serveix, i l'econòmic tampoc, perquè l'economia necessita les persones, i les necessita amb salut», assenyala. A més, afegeix que també seria un error que ara es deixessin de banda tots els aspectes relacionats amb el benestar mental, «especialment per a les famílies que viuen el confinament de manera precària. Hi ha persones vivint amb algú altre en una sola habitació, molta gent patint perquè no pot veure familiars vulnerables dependents o malalts, i, a més, hi ha persones que necessiten sortir perquè la tensió dins de la família i els conflictes que es van aguditzant en el dia a dia són un problema cada vegada més gran», assegura. 

Es refereix a situacions com la violència masclista, que sembla que s'està agreujant. Segons ha informat el Ministeri d'Igualtat, durant els primers quinze dies de confinament, el 016, telèfon gratuït d'atenció a les víctimes de violència de gènere, va rebre un 18,21 % més de trucades que durant el mateix període del mes de febrer. Quant als serveis de suport psicològic gratuïts, comencen a estar desbordats. Només el de la comunitat madrilenya, gestionat pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid, va atendre més de 700 trucades durant el primer dia de funcionament. 

Relaxament progressiu

En aquesta situació, les mesures adreçades a un relaxament del confinament que incloguin propostes progressives que es puguin consolidar són l'opció que, segons l'opinió de José Ramón Ubieto, s'acabarà imposant. Es tractaria d'una solució intermèdia que evitaria els problemes causats per una obertura abans d'hora. «Generar expectatives seguides de frustració és una alternança molt negativa, perquè creure que has sortit del túnel i de cop i volta haver-te de tornar a tancar és molt frustrant», adverteix. Comparteix aquesta opinió la psicòloga Mireia Cabero, fundadora del moviment Cultura Emocional Pública, projecte que es porta a terme a la incubadora Hubbik de la UOC. Cabero assenyala que «començar ara un desconfinament per tornar-lo a activar augmentaria la impotència, la desesperança i fins i tot el descontentament cap a les institucions que han impulsat el desconfinament parcial». 

Llavors, per què es continuen posant dates, fins i tot encara que sapiguem que no són definitives? Una revisió d'estudis publicada a The Lancet ofereix una resposta. Segons aquesta investigació, per a les persones confinades cada anunci d'augment del temps de quarantena provoca frustració o desmoralització, però no posar cap límit al calendari per a aquesta quarantena té efectes encara més perjudicials. I és que, com explica Mireia Cabero, posar una data límit, encara que sapiguem que no necessàriament serà la definitiva, ens ajuda «perquè el cervell es relaciona millor amb estats no desitjats que tenen data de caducitat que no pas davant la incertesa sense límit. Augmenta la capacitat d'omplir aquest temps limitat d'intencions i esforços», assenyala. 

Mentrestant, afrontar el confinament de la millor manera possible requereix algunes accions, entre les quals la professora de la UOC destaca les següents: 

• Ser conscients de com ens afecta el confinament interiorment (com ens sentim, quins pensaments i sensacions ens produeix, quines actituds i comportaments ens genera, com estem físicament…).

• Donar sentit a la situació com a societat i individualment.

• Acceptar el que ens està passant per deixar de lluitar contra les circumstàncies i generar-nos circumstàncies que ens siguin favorables i acceptar el repte vital que afrontem.

• Decidir per a què volem que ens serveixi aquest temps de vida i a què volem dedicar aquest període d'«aturada obligatòria». Encara que estiguem més aturats, la vida continua i depèn de nosaltres com l'afrontem.

• Disposar-nos a viure amb sentit i voluntat aquesta nova «normalitat», que té data de caducitat tot i que encara no sapiguem quina és.