Veurem una internet nova després del coronavirus?

Prometen que tindrà fluïdesa i que combatrà els problemes de sobrecàrrega, i asseguren que podrà suportar les noves demandes que hi haurà amb els vehicles autònoms, les comunicacions hologràfiques i una altra llarga sèrie d'innovacions: és la nova internet que la Xina vol posar en marxa per substituir l'actual. Consistiria que els dispositius de la mateixa xarxa es comuniquessin directament entre ells, sense intermediaris, i, segons publica el Financial Times després d'haver aconseguit un document de Huawei i una presentació, ja se n'ha fet una primera proposta a la Unió Internacional de Telecomunicacions de les Nacions Unides.

Segons la multinacional asiàtica, part de la tecnologia que cal es podrà començar a provar l'any vinent. I, en algun moment, els 4.400 milions d'usuaris que hi ha al món, segons l'informe Digital 2019, la podran fer servir. Però, és viable? Els experts ho dubten. «La "nova internet" que es proposa està molt lluny de ser una realitat. Ni tan sols els requisits i les tecnologies que ho suportaran són clars», assenyala Pere Tuset Peiró, professor dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació i director del màster d'Indústria 4.0 de la UOC. En tot cas, si s'acabés trobant la manera de desenvolupar-ho, no ho veuríem a curt termini. «En vista de l'experiència, no seria un disseny des de zero, i tampoc no hi haurà una transició dràstica entre tots dos, perquè el model de negoci que sustenta internet (operadors que presten servei d'accés a la xarxa i empreses que presten serveis per mitjà d'aquesta) no ho suportaria», afegeix Tuset Peiró.

Com funcionaria?

El que se sap de la proposta que lidera Huawei, que descriu la infraestructura de l'internet actual com «inestable» i «insuficient», és que vol substituir el sistema que fem servir ara, en què per transmetre dades cada dispositiu envia paquets d'informació a una adreça. Aquesta tecnologia, que funciona des de fa més de quaranta anys, es basa en el protocol de control de transmissió o TCP i el sistema d'adreces conegut com a protocol d'internet o IP. El problema actual és que, segons Huawei, les xarxes estan cada vegada més separades i individualitzades, i això fa que la intercomunicació entre elles sigui més lenta i complexa. És el que vol solucionar el nou sistema, que es basaria en una tecnologia en què els dispositius de la mateixa xarxa es comunicarien directament entre ells, sense dependre d'un satèl·lit o intermediari.

No obstant això, no seria totalment lliure. Es preveu que aquest nou sistema necessitaria algun sistema d'autenticació per poder funcionar, cosa que comportaria el rastreig de les dades. En el cas que es resolguessin les dificultats tècniques per engegar-lo, s'obriria la porta a la censura, i països com els Estats Units, el Regne Unit i Suècia ja han manifestat les seves reserves. «Internet és una xarxa de xarxes, de manera que el concepte d'internet com una única xarxa sota el control exclusiu d'un govern, un operador o una empresa no existeix i no té sentit. Segurament no en tindrà mai», afirma Pere Tuset Peiró.

Tal com explica Sergio de Juan-Creix, professor col·laborador dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i expert en dret digital del despatx Croma Law Firm, si bé amb el sistema actual podem ser identificats mitjançant l'adreça IP, amb un sistema d'autenticació seria molt més senzill. «Actualment, identificar algú pel seu IP requereix una autorització judicial que ordeni als operadors revelar la identitat d'una persona, però amb un sistema d'autenticació per accedir a internet aquesta possibilitat seria més oberta», afirma assenyalant que no solament els operadors, sinó també altres agents podrien controlar el nostre ús d'internet amb el risc que això comporta per a la nostra privacitat i intimitat.

No serien les úniques esferes que es podrien veure atacades. «A més, podria posar en perill altres drets fonamentals com la llibertat d'expressió i d'informació», explica De Juan-Creix, que afegeix que, encara que el problema de l'autenticació ja té lloc en molts webs, plataformes i xarxes socials, «si s'utilitza com una clau d'entrada a internet, podria restringir-hi l'accés a determinades persones o mitjans amb una restricció o control potencial evident al dret fonamental a la llibertat d'expressió i d'informació, pilars bàsics de la pluralitat democràtica».

Per què, aquesta proposta?

Com recorden Pere Tuset Peiró i Xavier Vilajosana, tots dos investigadors del grup Wireless Networks (WiNe) de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, l'origen d'internet, que es remunta a la dècada dels seixanta, és militar. Es va dissenyar amb una arquitectura distribuïda i amb suport per a múltiples tecnologies de comunicació amb l'objectiu de garantir-ne el funcionament en cas d'un atac durant la guerra freda. Aquest disseny distribuït i amb suport per a múltiples tecnologies de comunicació té dos avantatges principals: l'escalabilitat i la robustesa. «D'una banda, l'escalabilitat ha permès suportar nous serveis i el creixement exponencial del trànsit des del començament. D'altra banda, la robustesa ha permès que múltiples serveis puguin funcionar sobre aquesta xarxa malgrat que no pugui oferir una garantia estricta de qualitat pel fet de ser distribuïda», afirma Xavier Vilajosana.

Aquests dos factors han estat la base sobre la qual s'ha sustentat el creixement d'internet des del començament com a xarxa comercial. I, gràcies a ella, l'amplada de banda d'accés a internet ha crescut un 50 % anualment de manera sostinguda durant els darrers quaranta anys, «de manera que s'ha passat d'un accés de 100 bits per segon a un accés d'1 gigabit per segon. A més, s'estima que el trànsit d'internet ha passat d'1 terabyte al mes a principis dels noranta a 122.000 petabytes al mes actualment, cosa que representa un increment de 122.000.000 vegades en els últims trenta anys», explica Pere Tuset Peiró.

Però el disseny distribuït també té desavantatges, i el principal és el que pot limitar-ne el creixement futur: atès que cap organisme té el control absolut de la xarxa, és complicat garantir la qualitat del servei de les aplicacions més enllà de la mateixa xarxa de l'operador que presta el servei d'accés. Segons Tuset Peiró i Vilajosana, és una de les raons per les quals en els principals organismes d'estandardització internacionals, que inclouen fabricants i operadors de telecomunicació, hi hagi molt interès a veure quina és la millor alternativa per garantir l'escalabilitat de la xarxa, especialment amb vista a noves aplicacions i serveis en temps real.

D'altra banda, també hi ha un interès dels governs per tenir el control de la xarxa per diversos motius, i aquests podrien haver influït que la Xina estigui provant de liderar-ho. «En primer lloc, la venda d'equipament i la prestació de serveis representa un volum de negoci molt important per a les empreses del sector. En segon lloc, el fet de tenir control sobre la xarxa i sobre les dades que hi circulen permet als governs obtenir informació directa sobre els usuaris i fins i tot filtrar-ne l'accés a certs continguts», afirma Tuset Peiró.