La crisi del coronavirus reactiva el sentiment religiós

El 27 de març, quan el papa es mostrava davant la gran plaça de Sant Pere del Vaticà totalment buida per beneir el món pel patiment per l'expansió del coronavirus, més d'un milió de fidels d'Espanya s'ho miraven des del seu televisor. Segons dades de Kantar Media ofertes per GECA, la benedicció Urbi et orbi va ser el més vist de la TDT durant el mes de març. L'audiència —1.070.000 espectadors i un 6,9 % de quota de pantalla— donava a Trece el millor resultat de la seva història. Amb la seva aposta per la programació religiosa, el canal de la Conferència Episcopal Espanyola lidera el rànquing de les 25 emissions més vistes dels canals temàtics.

Això només és una mostra que la crisi que es viu per la pandèmia del coronavirus ha tornat a reactivar el sentiment religiós de molts dels residents a Espanya. També es fa visible en les imatges religioses que passen de balcó a balcó o en les saetas que es canten des de les finestres a Sevilla, on el 14 de març es va cancel·lar la Setmana Santa. En altres localitats com Andújar, l'himne dedicat a la Mare de Déu de la Cabeza també es va poder sentir des dels balcons, després que una cadena de missatges de WhatsApp aconseguís mobilitzar els seus habitants. Fins i tot alguns personatges famosos demostren públicament que es refugien en la religió en aquests moments. El 20 de març, la cantant Rosalía va penjar el parenostre al seu compte de Twitter, i la piulada va obtenir 37.300 «m'agrada».

«La importància de la religió en aquests casos de crisi és efectiva en termes psicològics i socials, més que no pas efectiva per "aturar el virus". Però aquesta efectivitat social i psicològica és tan necessària com la mèdica», afirma Elisenda Ardèvol, doctora en Antropologia i professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC. La raó és que ens ajuda davant de situacions que no som capaços de controlar. Com explica el doctor en Sociologia Francesc Núñez, també professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC, «la religió és, en bona part, una sèrie de pràctiques de dominació de la contingència. És un conjunt de maneres de fer alguna cosa per controlar el que no està en mans de ningú, que és precisament el que odiem els moderns: l'accident, l'atzar», assenyala. A més, afegeix que això és el que ha fet aflorar un sentiment religiós que en realitat ja existia, encara que estigués adormit. «Ara que tota la humanitat està sotmesa a un fenomen que ni els déus moderns de la ciència poden controlar, recorrem al que coneixem per formació o experiència religiosa i demanem la intermediació. I com que la catàstrofe és molt més gran, encara és més gran la reacció», diu Núñez, membre del grup de recerca MEDUSA de la UOC.

Una societat no tan secularitzada

Tot i que segons el CIS a Espanya ja hi ha més ateus, agnòstics o no-creients que no pas catòlics practicants (el 29,1 % davant el 22,7 %), els experts consideren que no es pot parlar d'una societat secularitzada. Tampoc a la resta de món. Segons Natàlia Cantó-Milà, doctora en Sociologia i professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC, «la tesi de la secularització només es pot aplicar a uns quants països del centre i el nord d'Europa. Globalment, no vivim en un món secularitzat. Per exemple, els Estats Units són un país molt religiós. Si fos una societat secularitzada no tindria una moneda on hi ha inscrita la frase "In God we trust"», recorda.

Malgrat tot, això no vol dir que no confiem en la ciència. La dimensió religiosa conviu amb l'esfera científica sense contradiccions, especialment davant circumstàncies excepcionals com les que vivim actualment. «Quan saps que no tens els mitjans per superar alguna cosa, la diferenciació clàssica entre el logos i el mite es dissol una mica i t'encomanes al que en aquest moment, per socialització o per tradició, t'ha donat benestar o sensació d'estar acompanyat alguna vegada. I això no vol dir que ja no et refiïs de la ciència», explica Natàlia Cantó-Milà.

Precisament el fet de viure en una societat tan tecnificada, dominada pels avenços científics, és el que pot provocar que no mostrem tan obertament la nostra religiositat excepte en circumstàncies com les actuals, en les quals es manifesta clarament que la ciència no té totes les respostes. I segons el filòsof Miquel Seguró, professor col·laborador dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC, això és a causa d'una comprensió esbiaixada del fenomen religiós. «Hi ha un cert complex en relació amb l'experiència religiosa, com si es reconegués una debilitat, tot i que penso que és just el contrari: independentment de si la religió és o no és veritable, el que expressa una part del fenomen religiós és la veritat en relació amb la vulnerabilitat, la finitud, la contingència i la relativitat de l'experiència humana».

El valor del ritu de la pregària

A més de xifrar en un 22,7 % el percentatge de catòlics practicants entre la població resident a Espanya, el baròmetre del CIS calcula que hi ha un 44,7 % de catòlics no practicants. I sembla que és part d'aquest últim col·lectiu el que ara s'ha afegit a les manifestacions de religiositat. «Hi ha una "cultura catòlica" profundament arrelada a l'Estat espanyol, tot i que no la practiquem dia a dia. En un moment de crisi, podem recórrer a pràctiques religioses gairebé oblidades, com el fet de resar, entès com un acte per recuperar la confiança en l’adversitat, per exemple», explica Elisenda Ardèvol, membre del grup de recerca Mediaccions de la UOC.

La veritat és que el fet de resar és la pràctica ritual a la qual s'acudeix més. Tot i que no hi ha estudis pel que fa a Espanya, als Estats Units una enquesta de la qual es feia ressò fa només uns dies The Washington Post afirmava que, durant les últimes setmanes, més de la meitat dels nord-americans havia resat perquè s'acabés la pandèmia. Els experts hi troben una raó, i és l'efecte terapèutic que té aquest ritual. «Quan tenim un problema i estem molt angoixats, ho expliquem a algú de confiança o que pensem que ens pot ajudar. En aquest sentit, potser es podria establir un paral·lelisme amb el fet de resar, assumint que parlem d'entitats comunicatives diferents. Però aquest procés de comunicació i de descàrrega ja és terapèutic en si mateix», assenyala Miquel Seguró.

El sociòleg Francesc Núñez comparteix aquesta opinió i afegeix que els rituals ajuden a sentir que estem fent alguna cosa davant aquesta situació que no podem controlar. «És una pràctica, una cosa física que si a més es fa en veu alta sembla tenir encara més poder, igual que els mantres, i que et predisposa tant mentalment com físicament cap a una bona actitud. El valor de la pregària és que tens una cosa efectiva per fer. És fer alguna cosa pels que pateixen, pels teus familiars i per les persones estimades en general. Com a mínim té poder en l'àmbit personal», afirma.

Però el fet que la religió pugui ajudar no vol dir que alhora no puguem ser crítics amb les seves institucions. Tot i aquesta reactivació del sentiment religiós, continuen les manifestacions públiques en contra de la gestió de la crisi per part de determinades institucions religioses. Basant-se en l'anàlisi de les piulades recopilades fins ara, Natàlia Cantó-Milà explica que «com a societat tenim la capacitat de manifestar aquesta necessitat espiritual i alhora dir que una determinada institució religiosa no gestiona els recursos terrenals a l'altura de les circumstàncies. Les dues coses són compatibles», assenyala la professora de la UOC, que a més és membre del grup de recerca PROTCIS de la UOC.