A la nostra societat li interessa que els professors siguin odiats: com menys influència tinguin, més es tendirà a l'autoritarisme

 

Professor d'institut i docent col·laborador del màster universitari d'Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies de la UOC, Andreu Navarra també és autor de Devaluación continua. Informe urgente sobre alumnos y profesores de secundaria (Tusquets), una radiografia del sistema educatiu des d'un punt de vista tant crític com optimista, encara que sembli contradictori. Navarra considera que en aquests temps de confinament i d'adaptació a l'ensenyament en línia de tots els nivells educatius, es fa «el que es pot» i que les mesures que ha anunciat el Govern no responen a les necessitats de la comunitat educativa. Considera que la solució als problemes actuals és heretada d'un sistema que necessita urgentment una reforma integral que s'ha d'abordar amb una visió essencialment innovadora i a llarg termini, ja que com diu: «L'únic futur possible per a aquest país és la innovació... però la innovació és cara».

 

 

Professor d'institut i docent col·laborador del màster universitari d'Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies de la UOC, Andreu Navarra també és autor de Devaluación continua. Informe urgente sobre alumnos y profesores de secundaria (Tusquets), una radiografia del sistema educatiu des d'un punt de vista tant crític com optimista, encara que sembli contradictori. Navarra considera que en aquests temps de confinament i d'adaptació a l'ensenyament en línia de tots els nivells educatius, es fa «el que es pot» i que les mesures que ha anunciat el Govern no responen a les necessitats de la comunitat educativa. Considera que la solució als problemes actuals és heretada d'un sistema que necessita urgentment una reforma integral que s'ha d'abordar amb una visió essencialment innovadora i a llarg termini, ja que com diu: «L'únic futur possible per a aquest país és la innovació... però la innovació és cara».

 

Penso que s'està percebent amb alarma el que abans ja era evident: que l'ensenyament estava transferida a les autonomies, i ara la societat civil veu com un problema la manca de directrius clares des del Govern central, i les seves vacil·lacions. Jo veig aquesta varietat com un avantatge. Ara bé, penso que cada docent actua segons el que li permeten els seus propis recursos, i que aquests recursos són limitats. No sabem si els docents ho estan fent bé o malament, penso més aviat que fan el que poden, amb directrius de vegades contradictòries o difuses, i sense haver pogut prevenir els alumnes. Sense poder informar de coses com ara si hi haurà notes de tercer trimestre. Mentre esperen informació segura, la incertesa entre els pares deu ser considerable. 

Penso que és irreal i difusa la part que es refereix a obrir els centres al juliol. Què passaria en aquests centres, què s'hi impartiria, amb quines programacions i dotacions? Si doneu un cop d'ull a les pàgines web dels sindicats de professors, al març ja feia mesos que hi havia protestes. Alguns fins i tot proposaven fer una vaga indefinida. Amb aquest malestar, qui aniria a treballar al juliol? I en quines condicions? A 38 graus? Amb cops de calor, a Sevilla o Còrdova? No hi ha temps ni diners per dotar milers d'aules de refrigeració, no seria saludable i hi ha normatives en aquest sentit. El que també és estrany és que un dia s'anunciïn aquestes mesures, teòricament consensuades amb les comunitats autònomes, i que l'endemà algunes comunitats ja comencin a dir que no les aplicaran. És la fragmentació que esmentava al principi. El que trobo a faltar és més serietat a l'hora de parlar d'aquests temes. Els alumnes són persones, no pas ramats; no es poden fer anar i venir sense saber què faran, per què i per a què i qui els tutelarà.

Aquesta situació inèdita actual ha destapat problemes que fa dècades que no tenen una resposta clara del sistema. Des que es va aprovar la LOGSE (ho explica el professor i director d'institut David Martínez Fiol), els centres estan massificats i infrafinançats. Això fa que no es pugui repetir curs com es feia fa temps. El que em sorprèn de les paraules de la ministra és que afirmi que només hi haurà repeticions «excepcionals», perquè fa dècades que només hi ha «repeticions excepcionals». Els professors de secundària assisteixen a centenars de reunions d'avaluació en què els temes principals són, precisament, que repeteixin només, i subratllo el només, els alumnes que previsiblement aprofitaran la repetició tant acadèmicament com personalment. No són més que un o dos per curs. Malgrat tot, això fa que s'arrossegui un problema que preocupa molt els professors. Un problema tan greu com invisible: la «promoció automàtica». Sistemàticament, hi ha persones que passen de curs tot i que no arriben als nivells mínims de coneixements. Hi continua havent una minoria important d'alumnes que suspenen, no dues o tres assignatures, sinó vuit, nou, deu... Aquest és el problema, la renúncia a aprendre, cada vegada més estesa, més enllà de si s'aprova o se suspèn. Es nega que les notes signifiquin alguna cosa: indiquen, tot i que aproximadament, si un alumne aprèn o no. El problema és tant el fet que repeteixin com el fet que passin de curs, perquè el problema de fons és que no aprenen. La qüestió comença a primària: no es detecten problemes d'aprenentatge quan toca per falta de personal de psicopedagogia. Per anar bé, aquests problemes s'haurien de diagnosticar cap a tercer o quart de primària. Si no, exploten a primer d'ESO, quan ja no s'hi pot fer gaire cosa.

Com que tothom aprova, ningú no s'implica en el desenvolupament real de l'alumnat. No és que els alumnes estiguin desmotivats pels estudis en si, sinó que els desmobilitzen les mateixes lleis que premien la mandra i el menyspreu del coneixement. Aquests alumnes no tindran mai les competències necessàries per aprovar batxillerat o una carrera universitària. Estem enfonsant el futur dels joves, pintem un paradís terrenal de facilitats gratuïtes que no existeix. Ara per ara, la gran novetat és que es comença a perfilar un moviment intel·lectual a favor del coneixement i de l'enriquiment que implica un sistema educatiu ben dotat i amb l'exigència acadèmica necessària. Ha arribat l'hora d'abandonar la falsa pedagogia basada en dogmes fracassats que encobreixen la desigualtat més flagrant, reconeguda per les institucions internacionals.

Des del 1990, hi ha problemes de diversitat i reptes democràtics nous, com la inclusió, que queden reduïts a frases boniques perquè no tenen prou dotació econòmica ni el personal necessari per dur a terme les reformes que s'han anat proposant des de llavors.

Estic comprovant que, a mesura que avança el temps de confinament, hi ha menys interès per lliurar tasques no avaluables. I això, malgrat que els tutors truquin a les famílies per telèfon. Però això no és una novetat. Com ja he dit, les successives lleis d'educació no fan més que desmobilitzar el potencial de la joventut. Sembla que es busqui o es desitgi una joventut apàtica, desinformada i pessimista.

La solució implica la dignificació dels actes d'aprendre i d'ensenyar, l'abandonament del pedagogisme rígid i experimental —causat per postures i gestos dels anys setanta de segle passat— i l'alliberament de l'alumnat i del professorat de l'ensenyament present, profundament burocratitzada i depriment. Malauradament, no hi ha solució a curt termini perquè la política educativa depèn de visionaris irresponsables, que no escolten els crits d'alarma. S'ha de reivindicar el dret de l'alumnat de gaudir d'aire fresc i llibertat, i cal que els professors s'emancipin del burocratisme a ultrança. Alumnat i professorat podrien gaudir de vivències exploratives si no els tallessin el pas els tres enemics actuals de l'ensenyament: la manca de dotació econòmica, les pedagogies rupturistes o vandàliques, pròpies d'una ideologia profundament classista i antiintel·lectual, i l'obsessió pel control i la desconfiança —de les administracions que sospiten dels professors, dels professors que desconfien de les administracions i els pares i dels pares que sospiten tant dels professors com de les administracions.

Ha arribat l'hora de deixar ensenyar i deixar aprendre, de tornar a posar l'accent sobre el coneixement que ha de beneficiar tota la societat. La filosofia pedagògica i gran part de l'opinió dels professors van en aquesta línia: ja n'hi ha prou d'estafes i de polítiques degradants. Són un tap per al desenvolupament lliure dels joves.

Aquesta situació ha fet aflorar el que ja sabíem: els pedagogismes actuals afavoreixen la desigualtat. No fem més que repetir que cap alumne no es quedi enrere, però no passem de les paraules tot i els esforços d'una plantilla sobrepassada de burocràcia. L'Estat espanyol és un lloc cada vegada més desigual, perquè hem renunciat a un objectiu democràtic estratègic: un sistema educatiu ben vertebrat i acadèmicament fort. No donem als joves les eines que necessiten per analitzar el present i construir-se el camí. Els estem enganyant, mitjançant un model borrós que combina la desmobilització amb l'estatisme social. Sembla que ara per ara el nostre objectiu és que tothom es quedi al punt de partida: a la realitat de casa seva i sense anar més enllà del que s'aprèn a mitges a primària. Hi ha alumnes que arriben a primer d'ESO i que amb prou feines saben llegir. Òbviament, el pla que tenim per a ells és que es dediquin a la subocupació precària del sector turístic.

Penso que el que ha canviat és que la preocupació que sentien els professors per la qualitat de l'ensenyament s'ha traslladat als pares, que no saben què està passant. Les improvisacions, la manca de coordinació, s'han fet evidents. D'alguna manera s'ha estès el pànic. De sobte, el sistema no era tan modern com ens havien assegurat. Per aquest motiu, la manca de claredat i les vacil·lacions no han estat gaire positives. Ara bé, jo he de parlar des de la meva feina, i ja ho he escrit en algun mitjà: la solució a aquesta situació havia de ser moderada. És a dir, havia de combinar la continuïtat del pols del curs amb l'acompanyament emocional de l'alumne, que no passa per un bon moment. No podem oblidar mai que treballem amb persones, no amb productors de dades l'èxit dels quals ens permet signar estadístiques útils. A la meva feina s'ha deixat marge a la creativitat i l'espontaneïtat i ho he notat. Estic content amb la reacció raonable dels meus superiors.

Això és un tema que em preocupa, i que ja em preocupava abans. Penso que facin el que facin els professors, els odiaran igual. Perquè hi ha un cert ambient d'hostilitat contra la intel·ligència i la informació, afavorit per la política populista. Els professors inciten l'odi antisistema, perquè són la part més feble de l'Estat. Els professors no han de ser àngels ni dimonis. Tampoc no han de ser herois (tot i que jo treballo cada dia amb herois a secundària, no em cansaré d'escriure-ho). Un professor ha de ser un bon professional, una persona comprensiva i competent, amb coneixements per transmetre. Aquests models suprahumans que provenen del món de l'empresa són falsos i nocius. L'alumnat en general no odia els professors; les mostres d'afecte i gratitud solen ser habituals i, per descomptat, hi ha pares molt preocupats per la degradació de la xarxa pública i mares exemplars. Aquestes mares sí que són també heroïnes. El pare que, malgrat tots els obstacles, es preocupa de l'educació dels seus fills és un heroi, perquè el sistema en dona una imatge lamentable. A la nostra societat li interessa que els professors siguin odiats: com menys influència tinguin, més es tendirà a l'autoritarisme i a les formes polítiques més primitives. Per això les dictadures s'acarnissen amb els professors. Els professors som incòmodes, com diu Giroux, perquè ensenyem a pensar i a preguntar, i això comporta riscos. Qui sigui immobilista i extremista veurà un professor com una amenaça, perquè l'ensenyament és l'única cosa que separa una democràcia plena d'un lloc assetjat per l'autoritarisme. L'aprovat general és un menyspreu cap a l'alumne i una degradació més del sistema. En general, estem pensant poc en el que hem d'aprendre i per què. Penso que durant aquest tercer trimestre l'objectiu hauria de ser que tots aprenguéssim com més millor.

Perquè hi ha massa problemes reals de les aules reals que els mitjans no solen reflectir i que les lleis no solucionen. És més, les lleis agreugen el problema. Una bona llei educativa blindaria el pressupost per a secundària i les universitats i dotaria el sistema públic del que li pertoca. Imposar models d'avaluació o enfocaments metodològics és perjudicial, no perquè aquests models siguin dolents, sinó perquè són imposats, sense tenir en compte els factors humans. Com a pare, estic cansat que s'avaluï el meu fill de ximpleries i que l'escola no li aporti els mínims decents propis d'un país europeu. Apliquem cataplasmes de consolació pedagògica, però no avancem en la construcció de coneixements propis. Això ens condemna a ser una societat semicolonial, en què es premia la ignorància i l'orgull fanàtic, les identitats violentes i la picaresca. Com a professor, amb el meu llibre volia transmetre un missatge esperançador als companys de feina, perquè estic convençut que ens acabarem organitzant per fer fora els visionaris i els xamans del nostre horitzó quotidià.

Que el problema del sistema educatiu és en bona part fora del sistema educatiu. El problema és la deixadesa dels adults. El problema són les receptes i panacees que proposen les administracions, desconnectades de la realitat. L'únic futur possible per a aquest país és la innovació. I la innovació és cara. No innovarem amb fraseologies antiquades i empelts d'altres realitats socials. Necessitem la nostra pròpia ciència, els nostres propis escriptors, periodistes, artistes, biòlegs i metges. Necessitem una societat científicament informada, i no pas consolada amb paternalisme ni educada en una ètica falsa de desmobilització i ansietat consumista. L'escola ha de combatre les deformitats socials, no reproduir aquestes deformitats i urgències a l'aula.

El futur pot ser prometedor si desemmascarem els pedagogistes i exigim que el poder de crear i acompanyar els joves depengui dels professors i dels joves, i no pas de buròcrates i falsos pedagogs que només treballen per a la pròpia imatge i per al benefici personal. L'energia necessària per ensenyar i aprendre no es pot malgastar, no pot quedar trepitjada per les muntanyes de formularis i les grans irrealitats de les utopies pedagogistes. Tot aquest màrqueting intern de la professió que s'endú hores i més hores s'ha d'invertir en el benefici de l'alumnat i no pas en la humiliació dels docents. Cal prohibir la burocràcia dels centres educatius, educar per al pensament crític i la llibertat i desemmascarar els profetes que no creuen en el potencial dels joves i que els insulten amb les seves propostes infantilitzadores. Darrere de la nova pedagogia, tan vella i tan repleta de tòpics que ja només arrenca rialles i sarcasmes entre els professors, el que hi ha és un populisme pur, la versió més facilista de la titulitis. L'aprovat general és un aspecte més d'aquest populisme antiacadèmic. Hem de pensar més en l'aprenentatge i menys en l'oportunisme.

Com han escrit alguns especialistes de teletreball, una simple videoconferència no és ensenyament en línia. Els nyaps no porten enlloc. Hem d'exigir infraestructures dignes per a la feina presencial i la telemàtica, que tenen beneficis si van acompanyats i es complementen. Lamentablement, penso que venen temps de retallades, de més misèria i de falta de lideratge. Fins que la societat civil desperti i s'afarti de tanta grolleria i vulgaritat. Bertrand Russell deia que la democràcia era impossible sense ciència. I la pregunta que em faig cada dia és per què a secundària es relaciona la tecnologia amb la banalitat i els jocs. Per què no aprofitem els recursos tecnològics per a la divulgació científica i la informació ciutadana. La UOC demostra que és possible investigar i transmetre aliats amb les tecnologies: a secundària, l'obsessió predominant és aprofitar els recursos de l'àmbit infantil per la secundària. I si ho fem a l'inrevés: convidem els alumnes a investigar i els donem eines decents? Fem exactament el que els mals pares fan amb els seus fills petits: donar-los una joguina amb llumetes o un joguet perquè callin, i així de pas ens estalviem d'escoltar i integrar la seva visió del món, la visió dels joves. Els estem imposant no solament quina roba s'han de posar i quina música han d'escoltar, sinó també de quina manera s'han de sentir. El fet que s'avaluïn les seves emocions, com l'«empatia», vol dir precisament això. Avaluar emocions és control social absolut. El que fa un bon professor és aprofitar la rebel·lia dels joves per afavorir-ne la creativitat i l'inconformisme. 

Penso que el repte més important té a veure amb el model que representem els adults. Si nosaltres, els adults, deixem de desgastar el coneixement i la ciència, si mostrem comportaments seriosos, empàtics i responsables, la joventut seguirà aquest camí a llarg termini. No obstant això, considero que actualment els adults oferim una imatge de societat orgullosa de ser desigual i insolidària, que demonitza i expulsa el talent, entronitza la vacuïtat i la irresponsabilitat, el sectarisme i la mentalitat de l'eslògan i el hooliganisme. Només cal engegar la televisió per adonar-nos de com hem degradat l'espai públic. Un centre docent no és més que un espai públic, que absorbeix les dinàmiques de fora i les recondueix cap a l'aprenentatge. Actualment fem el contrari: adoctrinar, perseguir la iniciativa creativa i aprofundir en la banalitat i el control social.

Qualsevol reforma s'ha de fer sense trepitjar ningú, sense terratrèmols. Dono suport a totes les iniciatives que converteixen centres concertats, que són una anomalia i un focus de classisme, en centres públics. Aquesta societat fa una cosa molt curiosa: depaupera el sistema públic, però és aporofòbica. El camí del futur implica necessàriament la dignificació del llegat comú, l'enfortiment inequívoc (és a dir, amb pressupostos rigorosos) del sistema públic.

L'ensenyament per competències és vàlid quan no s'implanta per decret i no provoca caos en les institucions. Hi ha grups en què no funciona, i grups en què és un èxit. Hi ha alguna cosa que sempre subratllo: treballem perquè l'alumnat aprengui, no perquè les nostres teories es confirmin. L'assignatura que imparteixo a la UOC, Història de la cultura contemporània, està dissenyada com un projecte. No conec res més avançat que el que s'hi proposa. Ensenyo a construir literalment una recerca a partir d'informacions i interpretacions bàsiques. L'assignatura en si és un procés de construcció, i alguns dels resultats els he enviat a revistes. Els alumnes es veuen a si mateixos preparant-se per començar a publicar, reunir bibliografia, preparant-se pel comentari professional de la cultura. És un èxit perquè l'assignatura es gradua i s'actualitza cada sis mesos, perquè està viva. Altres experiències a secundària ja neixen mortes, perquè arriba un senyor amb poder i t'exigeix que segueixis un formulari de vuitanta folis i amb unes activitats que causen ansietat i desmobilització. Confio en l'adequació a l'alumne i en els equips docents vius, amb una idea clara que els coneixements són importants, i no tant en els metacodis, els lluïments i les ostentacions gratuïtes. Estem al servei de l'alumnat, i no a l'inrevés.

S'han d'eliminar les classes magistrals dolentes, però les classes magistrals bones proporcionen experiències úniques als alumnes i als professors. Perquè genera debats, perquè de vegades es pot estimular la participació dels que sempre callen perquè veuen que els seus pensaments i experiències són vàlids. Una vegada, quan feia pràctiques com a professor en potència, vaig assistir a una classe esgarrifosa, en la qual un docent va parlar d'esma durant una hora de rellotge sobre el segle xvii mirant cap a una finestra. Ens vam adormir tots. Però una classe magistral d'un mestre autèntic, transmissor de saviesa, és un tresor. De vegades, en els cursos de formació, es fa ridícul escoltar un discurs contra les classes magistrals... mitjançant una classe magistral gravada en vídeo. En realitat, totes aquestes persecucions i demonitzacions esdevenen pesades, tòpiques i inútils. Deures: sí o no? Doncs dependrà del que beneficiï més un grup concret, i de si són segregadors o no. Tecnologies: sí o no? El mateix: com a eines, sí; com a finalitat imposada, no. Exàmens: sí o no? Si serveixen per a l'aprenentatge, sí; si són mers tràmits o barreres, no. El que no és gaire útil és donar voltes als mateixos temes una vegada i una altra.

La rutina és l'enemic; els dogmes són enemics de l'ensenyament. Les classes magistrals dignificadores són necessàries en uns contextos; en altres contextos farà falta un altre mètode igual d'útil. L'ensenyament ha d'estar viu, no es pot delegar ni burocratitzar. Una mena de classes no n'exclou d'altres. Hem d'abandonar el pensament binari i excloent. L'única cosa realment perjudicial és imposar un model únic, representatiu d'un pensament únic.