«Amb la crisi del coronavirus, la solidaritat dels gegants digitals es converteix en una campanya de màrqueting disfressada d'humanitarisme»

 

Paolo Cardullo s'estima més parlar d'intelligent city més que no pas de smart city, perquè per a ell el primer concepte posa les necessitats i els interessos de molts davant dels que només afecten uns pocs. Per això, i perquè actualment el segon terme, molt més generalitzat, s'associa més amb el neoliberalisme. L'investigador italià s'ha incorporat recentment al Laboratori de transformació urbana i canvi global (TURBA Lab) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per centrar la seva recerca en la manera com la política de la ciutat intel·ligent es transfereix a diferents contextos, especialment en el cas de la ciutat de Barcelona. En aquesta entrevista, que concedeix mentre està confinat a Itàlia, parla del nostre món urbà globalitzat, de les amenaces i les oportunitats de la tecnologia i de la crisi actual del coronavirus.

 

 

Paolo Cardullo s'estima més parlar d'intelligent city més que no pas de smart city, perquè per a ell el primer concepte posa les necessitats i els interessos de molts davant dels que només afecten uns pocs. Per això, i perquè actualment el segon terme, molt més generalitzat, s'associa més amb el neoliberalisme. L'investigador italià s'ha incorporat recentment al Laboratori de transformació urbana i canvi global (TURBA Lab) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per centrar la seva recerca en la manera com la política de la ciutat intel·ligent es transfereix a diferents contextos, especialment en el cas de la ciutat de Barcelona. En aquesta entrevista, que concedeix mentre està confinat a Itàlia, parla del nostre món urbà globalitzat, de les amenaces i les oportunitats de la tecnologia i de la crisi actual del coronavirus.

 

Sí, vaig fer la piulada el 12 de març, arran de la petició del primer ministre italià de trencar el compromís de dèficit pressupostari amb la UE i prometre 7.500 milions d'euros en despesa pública per a combatre els efectes del virus, i de les crítiques que va fer immediatament després l'oposició neoliberal de dretes (com per exemple, la Lega i Forza Italia) dient que «no n'hi havia prou» i que Itàlia havia d'augmentar molt més el dèficit. I jo vaig pensar «Déu meu, ja hi som, ara trencarem la doctrina del Banc Central Europeu (BCE)!».

Els dies següents tothom se'n va fer ressò, i el BCE va haver d'adaptar primer la seva política de no-intervenció i a continuació l'anomenat Pacte d'Estabilitat i Creixement (llegeixi's: política d'austeritat), i tot seguit la Reserva Federal Americana va anunciar ajuda federal i altres van seguir l'exemple en el que cada cop s'assembla més a un nou Pla Marshall o a una intervenció keynesiana després de la Depressió semblant al New Deal del 1939 als Estats Units. L'anunci recent d'Espanya de mobilitzar 200.000 milions d'euros encara ho ha deixat tot més clar. Això es deu sobretot al fet que els serveis públics de salut d'arreu del món s'han vist seriosament escapçats per la política neoliberal d'austeritat i privatitzacions. I ara sentim aquesta mateixa opinió cada dia, tot i que, evidentment, no és tan sols per la meva piulada, Noam Chomsky, Mike Davis, Mariana Mazzucato, David Harvey… tots reclamen la necessitat de canviar el rumb de l'economia neoliberal cap a models que tinguin més en compte les persones que els beneficis; per a molts i no solament per a uns pocs... Però, en qualsevol cas, el final de l'ortodòxia neoliberal probablement encara queda lluny, ves a saber...

L'aparició de la crisi del coronavirus ha creat una gran commoció social, econòmica i política, i ha obligat el govern italià, i el de molts altres països com Espanya, a confinar tota la població a casa seva per tal d'evitar més contagis. Io resto a casa ('Jo em quedo a casa') és la nova frase de moda. Com a conseqüència, les xarxes socials, el teletreball, els cursos en línia, els xats amb tutors en els grups de WhatsApp (o Zoom o Skype, etc.) s'estan convertint, tot i que a poc a poc i de manera irregular, en la nova norma en aquests temps difícils.

Per exemple, el Ministeri d'Innovació Tecnològica i Digitalització d'Itàlia ha posat en marxa una iniciativa anomenada Solidarietà digitale ('Solidaritat digital'), en què centenars d'operadors tecnològics petits i grans ofereixen serveis i descomptes en els seus productes digitals, entre els quals hi ha gigabytes addicionals per a l'oci a la llar, accés gratuït en línia a revistes i llibres electrònics, descomptes en l'emmagatzemament a servidors, correus electrònics certificats gratuïts (per no haver d'anar a correus) i, per descomptat, una gran quantitat d'eines d'aprenentatge a distància per a l'ensenyament en línia, plataformes digitals i solucions de teletreball i videoconferència. Tot i que aquestes mesures tenen molt bona acollida en aquest ambient distòpic (l'emergència afecta seriosament tots els treballadors i estudiants del país!), crec que cal avaluar críticament el que signifiquen.

En primer lloc, la cursa de solidaritat digital ha posat en relleu que el treball, l'oci i les activitats de comunicació en línia són una qüestió quotidiana. He dit sovint que cal promoure una internet de la gent per a tothom. La situació actual pot ser excepcional, però no hi ha dubte que imposarà pràctiques digitals a les persones i a les institucions que s'han resistit a fer aquest canvi fins ara.

En segon lloc, i com a conseqüència directa, el dret a la ciutat intel·ligent hauria de tenir en compte que les infraestructures de dades i comunicacions són estratègiques per al desenvolupament dels éssers humans i les seves ciutats. Si volem que la igualtat i la justícia siguin els principis rectors de les societats digitals, l'accés universal a aquestes infraestructures ha de ser una prioritat de la vida moderna, i d'aquí es dedueix lògicament que aquestes infraestructures no es poden deixar en mans d'oligopolis privats i no regulats. El fet que el capitalisme digital hagi mostrat el seu costat humà durant aquesta situació sense precedents de confinament domiciliari de tota la població no resoldrà el problema, sinó que farà que ocupi un lloc més important en les agendes dels responsables de la presa de decisions.

El fet que grans proveïdors com AT&T als Estats Units eliminin topalls per als seus usuaris només serveix per a demostrar que aquestes restriccions no les dicta l'eficiència tècnica, sinó que simplement es deuen a l'acumulació injusta de beneficis per part de les empreses digitals privades. Que companyies telefòniques com Iliad ofereixin 10 gigabytes més al mes als seus usuaris d'Itàlia és una nimietat: per posar-ho en perspectiva, una pel·lícula en 4K, l'estàndard d'alta qualitat de la reproducció en continu d'avui dia, utilitza gairebé la mateixa amplada de banda que aquest presumpte «regal».

Tinc la impressió que s'ha de fer més, sobretot per l'efecte bumerang a llarg termini que pot produir aquesta generositat: més comptes i metadades registrats, més detalls dels usuaris i un possible augment de subscriptors per a cada servei. És possible que l'efecte aparador d'aquestes mesures generi més beneficis a llarg termini per a aquests gegants digitals, fins al punt que, al meu entendre, aquesta cursa de solidaritat sembla més aviat una campanya de màrqueting disfressada d'humanitarisme. Els mateixos webs institucionals que promouen aquesta campanya de solidaritat digital s'han apressat a advertir contra els estafadors o els fraus i la mala prestació de serveis, els quals oculten missatges de màrqueting.

Per exemple, Google ha estat objecte de crítiques per part dels senadors nord-americans per mostrar constantment anuncis de mascaretes i desinfectants de mans als usuaris que cerquen «coronavirus» i altres termes similars, com també per participar en l'«escalada de preus». En altres paraules, penso que el capitalisme digital respon a la crisi amb interessos creats, cosa que al cap i a la fi deixa sense resoldre les necessitats urgents d'una població atrapada a casa. La solució és que les infraestructures digitals essencials, les dades i la internet de la gent siguin de propietat veritablement pública, i funcionin per al bé comú, per a molts i no solament per a uns pocs.

The Right to the Smart City (Cardullo, Kitchin i Di Feliciantonio, 2019) recull una sèrie de drets que posen els ciutadans en un primer pla i els permeten controlar i configurar els espais que habiten. En altres paraules, el dret a la ciutat (intel·ligent) significa crear ciutats que no estiguin arrelades en el capitalisme ni impulsades per aquest. Només sobre aquestes bases, com assenyala el professor David Harvey, es pot posar en pràctica un «urbanisme veritablement humanitzador».

El dret a la ciutat és una crida a la mobilització política transformadora per a crear un urbanisme humanitzador i una ciutat més emancipadora i empoderada. Per tant, prefereixo parlar d'intelligent city com a alternativa a l'actual smart city neoliberal, una ciutat basada en prestacions i drets col·lectius profundament polítics i ètics; un ideal de governança democràtica que es fonamenta en la capacitat deliberativa dels ciutadans, és a dir, en formes de regeneració urbana basades en drets i centrades en les persones. Entre aquestes, hi ha el dret humà a un habitatge digne, la propietat d'infraestructures essencials, la remuneració de les dades que proporcionen els ciutadans i formes de governança vinculades a les accions polítiques que exigeixen responsabilitats a les ciutats o als estats. En una època de dades massives i d'urbanisme basat en dades, els ciutadans tenen el dret d'entendre quin tipus de dades es generen sobre ells i sobre els llocs on viuen. Això s'ha de fer en un marc que garanteixi la transparència pel que fa a la manera com es recopilen i es transformen aquestes dades en informació, i els usos als quals es destina aquesta informació, de manera que els ciutadans puguin impugnar-los i reconfigurar-los si cal. El dret a la ciutat (intel·ligent) és per tant el dret a la justícia social, que no solament inclou sinó que sobrepassa amb escreix el dret a la justícia individual. En aquest sentit, és un dret comú i no individual, i va més enllà de la llibertat individual, com afirma Harvey.

La noció d'intel·ligència en relació amb aquesta qüestió fa referència a les complexitats i a les febleses de la vida a la ciutat, i tracta de promoure una idea del que és urbà que no té res a veure amb els processos cognoscibles, programables i per tant lineals que postulen l'urbanisme i la governança algorítmica. Tanmateix, avui dia, el concepte urbà rebutja la diferència entre la ciutat i el camp. Tot estem junts en això, per dir-ho d'alguna manera: el nostre és un món urbà globalitzat. Per exemple, una professora que faci classes a distància des d'una casa de camp a Irlanda no és menys urbana que la que ho fa des del centre de Londres.

La tecnologia no és mai neutral i quan es desenvolupa i s'aplica es posen de manifest una sèrie de qüestions conceptuals, sociotècniques i culturals. Depèn en gran manera de les societats que la utilitzin i en quins contextos, com els exemples de solidaritat digital que he esmentat abans.

Sens dubte, la vigilància massiva (i generalitzada). També el rastreig digital amb finalitats comercials i polítiques, la contenció de grups minoritaris i el biaix algorítmic. Fins i tot durant aquesta emergència, els drons, les càmeres de vigilància i els senyals dels telèfons mòbils (com passa a Corea del Sud) s'utilitzen per a rastrejar el moviment de les persones i fer complir les restriccions. Tot i que és una emergència real, m'espanten les possibilitats totalitàries d'aquestes noves tecnologies: un telèfon mòbil és, de fet, un braçalet electrònic col·locat als turmells de la gent!

És una pregunta molt difícil, però intentaré donar una resposta composta. El futur de la ciutat intel·ligent està en joc, limitada —segons el guru dels negocis Klaus Schwab— «només per la nostra imaginació». En la mateixa línia, la plataforma de ciutats intel·ligents creada recentment per la Comissió Europea a Brussel·les ha estat anomenada, amb encert, DREAM (Demonstration, Reinvention, Engagement, Adhesion, Mobilization; 'demostració, reinvenció, compromís, adhesió, mobilització'), perquè «qualsevol innovació comença amb un somni compartit».

L'any passat vaig assistir a la Smart City Expo de Barcelona (SCEWC 2019), i el seu eslògan de màrqueting era «Ciutats fetes de somnis». Les imatges dels escenaris de la futura ciutat intel·ligent s'extreuen cada cop més d'un ric dipòsit d'imaginaris dels mitjans, des de paisatges urbans com Blade Runner —cotxes sense conductor, serveis de repartiment operats per drons i màquines híbrides d'intel·ligència artificial— fins a un comunisme totalment automatitzat que promet recursos abundants per a tots i una demanda escassa de treballadors. Ara bé, el futur que preveuen aquests imaginaris no és una narració compartida.

En la meva opinió, el punt dèbil del discurs de la smart city continua essent l'especulació immobiliària i la gentrificació. Només una ciutat intel·ligent veritablement humanitzadora, que posi les necessitats i els interessos de tots per sobre dels d'uns pocs es pot considerar seriosament com un canvi de progrés. D'altra banda, pensar en futurs distòpics i hipervigilància és completament legítim. No hi ha una recepta universal; depèn del context i de cada peça del conglomerat digital. Per això, el projecte ha de ser obert, transparent i, per sobre de tot, democràtic, a més d'inherentment polític i agonista, amb la possibilitat de dir «no» i canviar de direcció quan calgui.