«No hi ha una sola manera de narrar una història a Twitter»

 

Manuel Bartual va començar l'agost del 2017 una experiència creativa a Twitter que l'ha endinsat en una aventura narrativa que encara dura. En aquesta xarxa social, i fent servir elements de fals documental, va començar a explicar una història de misteri, El otro Manuel, que ràpidament es va convertir en viral. En aquesta entrevista, Bartual, que ha passat per la UOC per compartir la seva experiència, explica algunes de les claus de la creació d'històries tuit a tuit.

 

 

Manuel Bartual va començar l'agost del 2017 una experiència creativa a Twitter que l'ha endinsat en una aventura narrativa que encara dura. En aquesta xarxa social, i fent servir elements de fals documental, va començar a explicar una història de misteri, El otro Manuel, que ràpidament es va convertir en viral. En aquesta entrevista, Bartual, que ha passat per la UOC per compartir la seva experiència, explica algunes de les claus de la creació d'històries tuit a tuit.

 

Sí, totalment! De fet, que sigui divendres 13 em fa molta gràcia.

No penso que hi hagi una fórmula infal·lible que funcioni per a tot. Des de la meva experiència, el que ha funcionat ha estat jugar amb l'ambigüitat, és a dir, que quan engegues una història la gent dubti entre si el que expliques és cert o no. Em sembla que és un joc interessant, i encara que al cap de molt poc s'acaba entenent que és una història de ficció, aquest joc és divertit per a la gent. D'alguna manera, tal com el narrador explica la història —com si tot fos cert—, la poses a jugar, i també entra en el joc de veure-ho com si allò que expliques, encara que sigui molt fantàstic, passés de veritat. A mi, el fet de construir el misteri m'ha funcionat bé, sempre he enganxat la gent amb les històries que creo, però, com dic, per a fer-ho no hi ha cap fórmula. Hi ha fils humorístics que també han funcionat molt bé, i històries d'amor que, igualment, han tingut molt bona acollida. Al final, també consisteix a pensar en el mitjà que fas servir per a narrar una història i intentar entendre quines en són les virtuts i els desavantatges i aprofitar-ne les virtuts.

De fet, quan comences a explicar una història en un mitjà com Twitter, podries ser unidireccional. Podries llançar una història i ja està. Però ets en un mitjà en què també pots jugar amb el directe. Pots explicar una història que teòricament s'esdevé a la realitat i evidentment es va generant una conversa entorn d'aquesta història i te'n pots aprofitar, en el sentit de deixar entrar aquesta conversa en la història. Si és una història de misteri en què s'ha de resoldre algun tipus d'enigma, les teories que van apareixent d'alguna manera poden enriquir el relat. Penso que precisament la interacció és una cosa que diferencia el fet d'utilitzar Twitter per a explicar una història, en comptes d'escriure un llibre, narrar una novel·la o rodar una pel·lícula, perquè s'esdevé en temps real. Poder tenir una resposta tan immediata i directa a mesura que es va construint la història és molt interessant. És una manera de poder fer més gran allò que narres.

Depèn de com t'ho plantegis. Fins ara, en tot el que he fet he tingut molt clars els punts en què la història feia un tomb. El que he fet és permetre que la conversa entrés en els punts que m'han semblat interessants per a fer-la més interactiva. Però el que és la base de la història és invariable. Sí que és veritat que arriba un punt en què, evidentment, hi ha una part de la història que no era allà abans que comencessis a explicar-la.

No ha de ser necessàriament així. En el fons, així com no hi ha cap fórmula màgica per a explicar una història a Twitter i que tingui èxit, tampoc penso que hi hagi una sola manera de narrar una història a Twitter. Sí que és veritat que el joc és allà, i que és un element que aquest mitjà permet i que els altres no permeten. Quan s'escriu una novel·la, s'imprimeix i la gent la llegeix quan l'autor ja és passiu i ja ha acabat la feina; i quan algú la llegeix, en aquell moment l'autor ja no hi és. Però quan narres una història a Twitter, et converteixes en un autor actiu. Si t'ho planteges així, has d'estar pendent de què va passant amb la història que narres. El joc és allà i a mi em sembla interessant pensar molt en el mitjà que utilitzes i en què t'ofereix per a poder explicar històries que només es poden narrar per aquest mitjà. De vegades, he vist gent que explica microrelats per Twitter, però a mi això no m'interessa, perquè és un tipus de narració que es podria explicar en un altre lloc. A mi això no m'interessa tant com explicar coses que sí que estan pensades específicament per a Twitter.

És veritat que Twitter es fa servir majoritàriament per a la informació i l'opinió, però no hi ha cap manual d'instruccions de com s'ha de fer servir aquesta plataforma. Ningú no et diu què s'ha de fer a Twitter. Twitter és el que fem nosaltres amb aquest instrument, i evidentment també pot ser un canal per a la ficció i per al joc. És una de les xarxes socials que està més pendent del que els usuaris hi fem. El retuit i l'etiqueta o hashtag els vam inventar nosaltres, són coses que van anar apareixent a la xarxa i que la mateixa plataforma va acabar assumint com a elements indispensables. Penso que és una xarxa molt mutable i em sembla interessant no quedar-te amb el que s’hi fa, sinó pensar què més es pot fer amb tots aquests estris dels quals disposa Twitter.

Quan narres una història busques arribar a com més gent millor, perquè com més serem, més riurem i més divertit serà. Sempre hi ha l'objectiu de veure a quanta gent arriba. Sí que és veritat que quan vaig començar a narrar la història del doble no podia ni imaginar l'abast que tindria aquell fil. De fet, vaig arribar a pensar que perdria seguidors, perquè feia un ús de Twitter molt diferent de l'habitual, i va passar justament el contrari. Ho vaig fer pensant que podia ser una experiència divertida per a mi; sempre intento passar-m'ho bé i que la gent connecti amb el que faig i que també s'ho passi bé. Més enllà d'obsessionar-te a fer una història que tingui els elements perfectes perquè enganxi molta gent, penso que és més important fer una història que t'agradi, que hi connectis, i pensar que, si ets honest amb tu mateix, hi haurà gent que també connectarà amb el relat.

No sé si m'atreviria a qualificar-lo de gènere nou, però sí que és un tipus d'història que fa uns quants anys no et podies plantejar d'explicar. És veritat que Twitter, encara que l'ús majoritari no és per a la ficció, des de l'origen també s'ha fet servir per a explicar relats, si bé d'una manera minoritària. Hi ha hagut gent que fins i tot ha publicat novel·les tuit a tuit i després s'han acabat recopilant. Hi ha hagut més experiments, tot i que no sé si es poden arribar a considerar com a gèneres nous, però el que és cert és que Twitter és un mitjà nou en què es poden explicar històries i que és molt interessant.

En el fons, tots fem ficció d'una manera més o menys evident. Quan expliques la teva vida a les xarxes socials la converteixes en ficció, en tries quina part vols explicar, l'edites. Algunes coses no les expliques; d'altres les modifiques una mica. Si has fet vint fotos, en triaràs una pensant que és la que representa millor un moment concret, però és una decisió molt subjectiva, perquè aquella foto potser no és la més representativa. Així, doncs, tots fem ficció cada dia. Però és veritat que hi ha gent que ho fa de manera més deliberada. Que cadascú es pugui crear un alter ego a les xarxes em sembla molt interessant per a la ficció, per a crear personatges i crear-los un passat digital. És el que vaig fer amb la Nela García de Red Monkey. Vam estar dos mesos tuitant com si aquella persona existís. Aquest és un dels elements que m'agrada més a l'hora de crear el personatge. És molt atractiu per a la gent que segueix el fil anar cap enrere i veure tota la construcció prèvia que hi ha del personatge, i trobar detalls que d'alguna manera tenen eco en la història.

Una conseqüència que té el fet d'utilitzar Twitter per a crear aquest tipus de personatges i d'històries és que la gent entengui cada vegada més que el que trobes a internet no té per què ser veritable, encara que es presenti com a cert. Hi ha gent que ja desconfia més de segons quina informació. És veritat que acostumem a concedir versemblança a la informació que rebem de les xarxes, quan en el fons et pot arribar molt manipulada. Hi ha un efecte molt interessant que és el fet de començar a llegir una història pensant-te que és certa i després adonar-te que és de ficció; i aleshores potser per a la història següent ja estàs més previngut. Et pot servir per a detectar quan una ficció és purament lúdica i quan és tot el contrari, és a dir, quan té un interès, sigui polític o no, o quan intenten estafar-te. En cada època, la darrera tecnologia que arriba és la tecnologia a la qual solem donar més versemblança. En les xarxes socials, que són un mitjà on estàs molt estretament relacionat amb altra gent, amb una relació de tu a tu, pot resultar molt fàcil creure's tot el que se't proporciona, però no s'ha d'oblidar mai que aquella persona que llegeixes potser no és qui et penses.