Més de la meitat de les persones amb discapacitat descarta viatjar per manca d'accessibilitat

El 56% de les persones de l'Estat espanyol amb mobilitat reduïda i altres discapacitats decideix no viatjar per manca d'accessibilitat, segons aquest estudi. El turisme accessible està format per gairebé 6 milions de persones, de les quals més de la meitat pren la decisió de no fer cap viatge. Segons els experts, si s'adaptessin els serveis de trasllat i les destinacions viatjarien 3.342.226 turistes més d'aquest col·lectiu.

Les barreres que poden incidir en la planificació d'un viatge són molt nombroses, tal com detalla l'estudi El mercado potencial del turismo accesible para el sector turístico español, del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme. Trobar-se amb un mitjà de transport no adaptat o amb allotjaments sense facilitats es poden convertir en algun dels motius de pes per a desestimar fer un viatge.

Contràriament, les persones que decideixen explorar el món malgrat que pateixen alguna diversitat funcional, es poden trobar amb dificultats ja al començament del viatge: el rètol amb les sortides dels vols pot ser il·legible per a les persones amb discapacitat visual, o els avisos dels aeroports poden ser inútils per als que tenen sordesa. Per a saber els drets de les persones amb discapacitat en el transport aeri, Espanya disposa del Reglament (CE) núm. 1107/2006.

Però aquest col·lectiu no solament es pot trobar amb barreres físiques. El tècnic Jaume Burdils, de la Càtedra Fundació Randstad-UOC de Discapacitat, Ocupació i Innovació Social, explica que el lleure és una activitat que facilita la socialització, un aspecte que considera clau per a les persones amb diversitat funcional. Quan aquesta activitat de lleure es fa inaccessible, reapareixen «les barreres socials, que poden ser tant o més difícils d'eliminar que les físiques», remarca l'especialista.

Burdils, que va néixer amb glaucoma, recorda un viatge que va fer a Brussel·les fa uns quants anys per visitar uns amics. En aquell temps, a més, tenia cataractes i, a la visió reduïda, s'hi afegia una mena de teranyina «gran i densa» que li feia veure-hi pitjor, relata. Com que no podia llegir les pantalles de l'aeroport, va demanar ajuda a una dona. Burdils encara recorda la incredulitat de la senyora, que no es podia creure com podia viatjar pel món amb aquelles dificultats. Aquell episodi és un petit exemple dels prejudicis socials amb què es troba la gent amb discapacitats.

Una altra de les persones que evidencia que viatjar amb discapacitat és un binomi possible és la periodista invident Sophie Massieu, que recorre el món per mostrar diversos països des de la seva perspectiva. Israel, l'Índia i la Xina són alguns dels llocs que ha visitat amb el seu gos pigall, i que queden recollits en una sèrie documental anomenada Amb els teus ulls.

Bones pràctiques

El turisme accessible ha de tenir en compte realitats molt diverses, perquè «darrere de cada discapacitat hi ha una història diferent, tant personal com mèdica», explica Burdils. A més, cal tenir en compte factors com el nivell socioeconòmic i cultural de cadascú.

Tot i que el sector té molt camí de millora per recórrer, hi ha actors sensibilitzats amb les necessitats del col·lectiu. Així, hi ha agències de viatges especialitzades en turisme accessible, que ofereixen personal especialitzat i sensible amb les persones amb capacitats diferents, que informen dels hotels, els creuers, els circuits i els viatges adaptats per a persones amb discapacitat i els seus acompanyants, i que organitzen viatges a mida o paquets de vacances depenent de la mena de discapacitat: mobilitat reduïda o usuaris amb cadira de rodes, sords o cecs.

Per al professor de turisme de la UOC Pablo Díaz, «l'accessibilitat ha de ser una línia estratègica del sector». Alhora, suposaria una imatge positiva per a les destinacions de l'Estat espanyol. «Si el turisme estatal o internacional et considera una destinació accessible, guanyes un aspecte diferenciador en un mercat global molt competitiu», constata Díaz.

Les persones grans també necessiten un turisme a mida

El docent també preveu que es tracta d'un sector en alça a causa de l'envelliment de la població. Espanya és el segon país amb una esperança de vida més llarga, de 84 anys, només per darrere del Japó, que se situa en 86. Caldrà, doncs, «satisfer les necessitats especials» que pugui tenir la gent gran i «diferenciar-se així d'altres destinacions», conclou Díaz.

Precisament, la psicòloga especialitzada en envelliment de la UOC, Montserrat Lacalle, puntualitza que no es poden agrupar en un sol col·lectiu totes les persones que tenen més de 65 anys. «Cal diferenciar rangs d'edat per a concretar què busquen aquestes persones quan pensen a fer turisme», explica. Així, els més joves (entre 65 i 75 anys) «poden tenir l'energia per a conèixer llocs on sempre havien volgut anar, malgrat que la distància sigui important o les condicions en la destinació siguin poc favorables», diu. Amb el pas dels anys, les destinacions que trien són «més properes al lloc de residència i culturalment semblants a la seva cultura d'origen», afegeix la professora col·laboradora del grau de Psicologia de la UOC. En tot cas, això posa en relleu que els interessos depenen de l'entorn familiar, atès que «moltes persones grans fan vacances en companyia de la seva família i assumeixen destinacions que responen més als interessos dels fills i dels nets que no pas als propis».