L'actriu Kate Winslet, la cantant Jennifer López, l'advocada i escriptora Michelle Obama i, fins i tot, l'astronauta Neil Armstrong: totes són persones d'èxit i totes han pensat en algun moment que eren un frau i que no mereixien l'èxit que tenien. Pateixen la síndrome de l'impostor, un fenomen psicològic descrit per primera vegada el 1978, que afecta el 70% de les persones en algun moment de la vida, segons l'estudi The impostor phonomenon, publicat a l'International Journal of Behavorial Science. Les persones amb aquesta síndrome tenen dificultats per a acceptar els seus èxits com a mèrit propi (els atribueixen a altres motius) i pateixen una por persistent de ser descoberts com una mena d'impostor (fake) laboral. «La majoria de les persones que el pateixen, es reconeixen en aquesta síndrome quan se'ls explica en què consisteix», diu Eva Rimbau, professora dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i experta en recursos humans.
El que crida més l'atenció és que «es produeix sobretot en persones que tenen un rendiment molt alt», explica Marta Calderero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació, també de la UOC. «Malgrat les nombroses proves de la vàlua que té, a la persona l'envaeixen sentiments d'incompetència i inseguretat», diu. És, per tant, un sentiment i una apreciació subjectius que no es fonamenten en proves i indicis reals. I encara que les trajectòries laborals dels que pateixen aquesta síndrome ho refutin, «ells atribueixen els bons resultats a factors externs, com la sort o el treball intens, en comptes d'atorgar-los a les habilitats i els coneixements que tenen», afegeix la professora.
«Les persones sabem on hi ha les nostres mancances, però no veiem les dels altres. Sempre ens sembla que la resta de gent està més ben preparada que nosaltres», comenta Eva Rimbau. En un món de sobreexposició, en què les xarxes socials (i no tan sols les xarxes) únicament reflecteixen els èxits, es pot llançar el missatge «fals» que en algunes persones concretes el fracàs no existeix. «Ningú parla de quants errors o rebutjos ha hagut d'afrontar fins a arribar allà on ha arribat», diu Rimbau. «El problema és que no es parla de les ensopegades i els fracassos com d'alguna cosa que t'ajuda a avançar. El normal és no aconseguir les coses a la primera; llavors, per què no s'accepta com una part natural del procés?», es pregunta l'experta en recursos humans.
Aquesta interpretació «errònia» de la realitat els fa creure que són uns impostors i estan segurs que en cas que siguin qüestionats es descobrirà l'engany. Per això, els fan por els moments d'avaluació i exposició i rebutgen els elogis. «En el pensament els apareixen idees recurrents de qüestionament: "¿Quin dret tinc d'estar aquí?". I això provoca reaccions exagerades, com ara dedicar hores excessives a treballar una qüestió que ja dominen o donar respostes evasives per por de no ser capaços de fer-ho perfecte. Les dues respostes reforcen aquest cicle i el perpetuen», adverteix Marta Calderero.
Les dones són més propenses a sentir-se un frau en la feina?
L'informe encarregat per Access Commercial Finance, al Regne Unit, va revelar que els homes tenien el 18% menys de possibilitats de patir aquesta síndrome. Dos terços de les dones afirmaven que l'havien experimentada. Aquest mateix estudi va revelar que les crítiques són la causa principal per la qual les dones es veuen a si mateixes com un frau: una de cada quatre va admetre que els judicis dels altres li minaven la seguretat. A més, una de cada cinc va admetre que el fet d'haver de demanar ajuda també els feia dubtar de les seves capacitats.
Els joves tampoc hi són immunes. De fet, encara que molts no tinguin llocs de responsabilitat i malgrat que acaben d'aterrar al mercat laboral, són més propensos a patir aquesta síndrome, segons l'estudi que es va fer al Regne Unit. Així, el 86% dels joves de 18 a 34 anys d'edat van admetre que l'últim any havien sentit que no mereixien el lloc de treball que ocupaven. Les persones de 45 a 54 anys d'edat van ser les que la van experimentar menys.
Pel que fa als àmbits laborals, una enquesta publicada a principis d'aquest any que es va fer a més de mil investigadors als Estats Units va trobar que les dones en entorns acadèmics pateixen nivells de síndrome de l'impostor per sobre de la mitjana. L'informe Fenómeno impostor y motivación: las mujeres en la educación superior, portat a terme per investigadors de la Universitat de Cincinnati (Estats Units), ha revelat que moltes d'elles sentien que no es mereixien la feina que tenien.
Un altre estudi, aquesta vegada fet a empleats d'empreses tecnològiques com Amazon, Facebook, Microsoft o Google, ha revelat que més de la meitat dels treballadors del sector tecnològic reconeixia que havia patit la síndrome de l'impostor. Blind, la plataforma de xarxes socials anònimes per a professionals, va enquestar més de 10.000 empleats d'empreses tecnològiques i gairebé el 58% d'ells va dir que sí, que en algun moment s'havien sentit un frau.
Trets comuns: autoexigència, llocs de responsabilitat, perfeccionistes…
El que sí que tenen en comú tots els afectats per la síndrome de l'impostor, explica Rimbau, és un nivell d'autoexigència alt i, a més, «com més responsabilitat es té, més grans són les possibilitats de patir-la». «Les persones perfeccionistes, autocrítiques, amb por al fracàs i que s'autopressionen molt per assolir l'èxit també tenen un risc més gran de patir aquesta síndrome», comenta Calderero.
«Les pressions socials augmenten el problema. Actualment hi ha una pressió desmesurada per a aconseguir nous objectius, una pressió que mai s'acaba; cada vegada més la nostra autoestima es vincula a l'èxit que hem assolit. Això, sumat a la manca d'un retorn (feedback) clar i positiu de l'entorn, genera en les persones una gran confusió a l'hora de diferenciar missatges d'estima i aprovació i crítiques constructives, i crítiques injustificades o irrespectuoses», explica la professora de psicologia.
«Aquest sentiment de ser un frau pot arribar a bloquejar i es pot convertir en una barrera que impedeixi continuar creixent en l'entorn laboral», adverteix Eva Rimbau. De fet, tal com mostra un estudi que es va fer el 2016 a la Universitat de Salzburg (Àustria), la majoria de les persones que el pateixen veuen limitada la seva carrera professional, tenen sous més baixos, menys promocions que companys amb capacitats i experiències semblants i més incapacitat per a buscar feines noves.
Cinc claus per a superar la síndrome de l'impostor
Centrar-se en la prova: escriure en una llista totes les fites, habilitats i èxits i després reconèixer el valor de cadascun.
Envoltar-se d'éssers estimats: expressar a les persones més pròximes el que passa. A més, és molt important recordar amb elles tots els èxits. «Tots tenim dret de rebre elogis i de sentir-nos bé per aquest fet», explica Calderero.
Detectar els errors falsos: apuntar els aspectes que es pensa que no es fan bé i sotmetre'ls a una avaluació realista. «Així podrem adonar-nos que veiem les coses sota les ulleres de l'excel·lència. Quan dius que ho has fet malament, en realitat vols dir que no t'ha sortit perfecte? Si és així, pots canviar aquesta percepció distorsionada reavaluant els resultats. Hi ha una gamma molt àmplia de grisos (ho he fet no gaire bé, mitjanament bé, d'una manera correcta, bé, molt bé...)», afegeix la psicòloga.
Compartir l'experiència: ajudar altres persones amb menys formació o experiència. Fer classe a estudiants més joves pot ajudar les persones que pateixen el fenomen a adonar-se de fins on han arribat i de la gran quantitat de coneixements i experiències que poden aportar.
Apreciar «la part bona que hi ha en les coses dolentes»: dels fracassos també s'aprèn «a fer-ho d'una altra manera, a perseverar, a millorar...», conclou Eva Rimbau.
Experts UOC
Contacte de premsa
-
Redacció