Mobilitat urbana segons el gènere: les dones es mouen amb transport públic, i els homes, amb vehicle privat

Les dones fan servir menys el cotxe privat en els desplaçaments, consumeixen més transport públic, caminen més que els homes i els itineraris que fan per la ciutat no estan tan relacionats amb la feina com els dels homes, sinó amb diferents tasques associades a la unitat familiar: visitar parents dependents, anar a buscar els nens a l'escola o anar a comprar. 

Totes aquestes dades es desprenen de l'estudi de Women4Climate A gender perspective in urban mobility. Barcelona's plan for Justice 2016-2020. Segons l'informe, un 13% dels homes fan servir el cotxe privat per als desplaçaments, mentre que aquesta xifra baixa al 5% en el cas de les dones. També hi ha més motoristes masculins (10%) que femenins (5%) i, pel que fa a l'ús d'un transport sostenible, com la bicicleta, els homes (4%) superen les dones (1%). Una de les raons d'aquests percentatges pot ser el fet que les dones caminin més que els homes per desplaçar-se a la feina: un 57% ho fan, enfront d'un 47% dels homes. En l'ús del transport públic, les dones també superen percentualment els homes: el fan servir un 31%, enfront d'un 25% dels homes. 

Segons Miguel Mayorga, profesor col·laborador del màster universitari de Ciutat i Urbanisme de la UOC, «les dades són interessants, perquè parlar del model de mobilitat és, en definitiva, parlar del model de ciutat». «Els canvis van més enllà; m'agrada més parlar de la mobilitat de la família, que és un factor que ara es té molt en compte i que es coneix com a ciutat de les cures: aquella en què ja no es tenen en compte només els aspectes productius, com ara els desplaçaments per estudis o feina de les persones adultes en edat laboral, sinó també els reproductius, com els ciutadans es mouen per la ciutat per molts altres factors relacionats amb la vida quotidiana i familiar, per a atendre les necessitats dels infants, les dones, les persones amb diversitat funcional i la gent gran».

Maria Pia Fontana, col·laboradora del màster universitari de Ciutat i Urbanisme de la UOC, assenyala que la perspectiva de gènere és important com a enfocament necessari i previ als projectes de disseny de la ciutat, però no resol qüestions estructurals: «La ciutat, els espais públics i els equipaments són per a tothom, i no crec que des del punt de vista físic es puguin reconèixer projectes amb una visió de gènere o pensats per a un col·lectiu específic. Seria una ciutat tan esbiaixada que acabaria semblant excloent».

Segons l'estudi, el 19,5% dels homes es desplacen per motius laborals, mentre que aquest percentatge baixa al 15,1% en les dones. El motiu és que els desplaçaments de les dones estan més vinculats a les tasques de gestió de la llar familiar o a prestar cures a altres persones. En aquest sentit, hi ha una altra dada interessant que corrobora aquesta estadística: elsdesplaçaments femenins són més curts, i en més de la meitat dels casos (51,8%) se circumscriuen al districte de residència. Un 39,9% es recorren entre districtes veïns i només un 7,9%, entre districtes allunyats entre si.

Els horaris també llancen pistes sobre els tipus i les característiques dels desplaçaments: les dones porten a terme més desplaçaments a la franja horària de les 11h del matí a les 14h de la tarda, mentre que els pocs que realitzen els homes tenen lloc entre les 17h de la tarda i les 20h del vespre, fora de l'horari laboral.  

Segons Mayorga, aquest patró de conducta de la dona en l'ús del transport públic o deldesplaçament a peu no està motivat per una qüestió ideològica o mediambiental, sinó per pura obligació: «Si les dones són les que han assumit històricament en aquesta societat les tasques de la llar i estan obligades a desplaçaments curts per la ciutat, és normal que l'estadística mostri aquestes xifres; caldrà equilibrar, compatibilitzar i conciliar la vida familiar i la feina».

La visió de la dona en el disseny de la ciutat és un altre factor que cal tenir en compte. Tant Barcelona com Madrid han estat liderades durant els últims anys per alcaldesses amb una mirada femenina. «Aquesta visió de la dona alcaldessa projectada sobre Barcelona o Madrid ha estat clara i manifesta i ha estat positiva per a totes dues ciutats, perquè s'han tingut en compte moltes coses que no s'havien considerat anteriorment», afirma Mayorga.  

Per a Pia Fontana, la mirada de gènere a la ciutat és molt necessària: «És més oberta, més complexa i més completa, i per això defenso la idea de ciutat de gènere com a enfocament i com a aproximació a una ciutat per a tothom, més que com a projecte o com a solucions concretes. Si s'incorpora aquesta mirada, acabarem tenint una ciutat millor, que afavorirà les dones, els infants, la gent gran i tothom».

Malgrat que, per a la professora, l'autèntica revolució en el disseny de la ciutat arribarà quan deixem de pensar que els espais relacionats amb les cures i amb la vida quotidiana (escoles, parcs, equipaments, carrers de vianants, camins escolars, comerços de proximitat, etc.) són una qüestió de les dones i no de tota la societat.