És cert que es parla millor l'anglès als països en què les pel·lícules o les sèries s’emeten per televisió sense doblar? Les dades sembla que ho confirmen. Segons l’índex de domini de l’anglès d’Education First (EF) del 2018, entre les deu nacions del món no anglosaxones que dominen millor la llengua de Shakespeare només n’hi ha una en la qual es dobli a la televisió en comptes de subtitular: Alemanya, que, a més, ocupa l’última posició de la llista. Dit d’una altra manera, en els nou països del món on es parla més bé l’anglès, la televisió emet els programes en versió original (VO). Espanya, que també dobla en comptes de subtitular, ocupa el dinovè lloc d’aquesta llista.
«L’exposició al màxim nombre d’inputs possible d’un idioma sempre millora la comprensió», explica Laia Canals, professora del Centre d’Idiomes Moderns de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). «Si, a més, són sèries amb personatges i situacions que es coneixen, encara ho faciliten més», argumenta.
Al seu torn, Elena Neira, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, coincideix a assenyalar que veure les sèries i les pel·lícules en versió original —cosa que a l’Estat espanyol cada vegada és més habitual gràcies a les plataformes de vídeos segons demanda com Netflix, HBO o Movistar— afavoreix la «immersió». Per a Neira «hi ha més acostament als idiomes originals i a la gent no se li fa estrany», exposa. No obstant això, recorda que, en part, l’origen del consum de material en versió original es deu a la pirateria, «quan volíem veure les coses abans que ningú» i encara no havien sortit les pel·lícules (o sèries) en versió original.
Però, encara que veure una pel·lícula, un programa o una sèrie en versió original és una bona eina per a millorar un idioma, no és suficient per a aprendre’l. «Cal la base», expliquen aquestes expertes. «Si no entens absolutament res, com a mer receptor d’informació és difícil treure algun profit de situacions en què només escoltes», adverteix Canals. «No és igual que si et posen davant d’un parlant en una situació d’immersió i intercanvi en un altre país», conclou.
Millor rendiment en la prova TOEFL
L’informe «TV or not TV? The impact of subtitling on English skills», publicat a la revista Journal of Economic Behavior and Organization el mes de gener passat, confirma que «l’exposició contínua a continguts multimèdia en anglès ajuda la gent a aprendre anglès». Per a demostrar-ho, els autors encreuen dades com ara el nivell d’anglès dels habitants amb altres com la inversió en ensenyament de cada país o l’entorn socioeconòmic. Així, descarten altres variables que poden influir sobre el nivell de l’idioma i delimiten exactament quina part correspon a veure la televisió en versió original.
A continuació, l’informe acara la competència en anglès, el model de traducció triat per a la televisió (doblatge o subtítols) i variables demogràfiques i educatives dels diferents països entre els anys 2008 i 2015. I conclou amb claredat que «els ciutadans de països en els quals les pel·lícules estrangeres s’emeten en versió original a la televisió parlaran, de mitjana, millor anglès que els que viuen en països en què a la televisió es dobla».
Els professors han calculat la diferència de nivell en 3,4 punts en l’examen internacional TOEFL a favor dels països que subtitulen i demostren que els mètodes de traducció en la televisió poden explicar part de la diferència de les habilitats. «Identifiquem un efecte a causa dels subtítols equivalent al 16,9% del resultat total del TOEFL», revela l’estudi. L’impacte més gran s’aconsegueix, conclouen, en la comprensió oral (listening comprehesion), en què l’efecte puja fins a 19,4%.
La cultura dels subtítols
Espanya és un país que, tradicionalment, s’ha estimat més doblar que no pas subtitular. «El doblatge es va imposar amb la dictadura per dos motius», il·lustra Elena Neira, «d’una banda, a causa de la censura: quan no es doblaven les pel·lícules hi havia uns salts molt abruptes en la narrativa i es notava molt; però, d’una altra, perquè molta gent era analfabeta i no sabia llegir, i per això es van començar a doblar els continguts».
L’estudi de la revista Journal of Economic Behavior and Organization afegeix que, amb caràcter general, els països petits amb idiomes de poca difusió al món tendeixen a respectar les versions originals, mentre que els països amb idiomes més implantats solen doblar més. I, una curiositat, cap país no ha canviat mai el seu model. El que dobla, sempre ha doblat. I el que subtitula, sempre ha subtitulat. «A hores d’ara no canviarà la cultura del doblatge», coincideix Neira, i menys si es té en compte la velocitat amb què envelleixen els televidents, perquè els joves cada vegada miren menys la televisió tradicional.
Amb la proliferació de sèries i l’interès (creixent) per dominar l’anglès, sorgeixen eines perquè l’aprenentatge de l’idioma sigui més actiu. El navegador d’internet Chrome ha llançat l’extensió Language Learning with Netflix, que permet mostrar subtítols en dos idiomes diferents alhora i aclarir el que es diu en la traducció a la llengua pròpia. Canals troba que aquesta idea és poc efectiva. Si la sèrie o pel·lícula «es va aturant per a comparar, pot tenir certa utilitat, però no em sembla un mètode gaire adequat. Penso que implica parar atenció a massa coses. O estàs atent al que escoltes i a les paraules que hi corresponen o pares atenció al que escoltes i al teu idioma. Aquí s’inclouria un tercer element —llegir la versió original—, i em sembla massa càrrega cognitiva», opina aquesta professora.
La importància dels accents
Un element que Canals sí que considera positiu del boom de sèries i el seu consum en versió original (encara que no hi ha dades respecte a les preferències dels televidents en aquest sentit) és l’exposició a diferents accents i maneres de parlar una llengua.
«En aquesta època en què l’anglès és la llengua franca que es pot utilitzar arreu del món per a viatjar, fer negocis o fins i tot amistats, és interessant i beneficiós el paper de sèries de diferents països en què se senten accents diferents», comenta. «Has de poder entendre una persona de l’Índia o de Taiwan, no solament l’anglès britànic pur que ens han ensenyat sempre. Com més global, a més persones arribaràs», afegeix.
Perquè no tot és «fer oïda». Escoltar accents també implica interioritzar que l’idioma es parla de moltes maneres i que no ens hem d’avergonyir del nostre accent particular. «Tots parlem i xampurregem com podem. I exposar-te, veure, sortir, és fonamental. Si pots comunicar-te quan vas a Praga, et farà menys vergonya parlar millor o pitjor. Mentre et facis entendre n’hi ha prou», sosté Canals, que diu que entre els seus materials didàctics habituals hi ha sèries com Lost, que mostra gairebé tot el ventall de possibles accents anglesos, des de l’escocès fins a l’africà passant pels australians o els nord-americans.
Però davant del que sembla l’edat daurada dels subtítols, la professora Neira rebaixa una mica l’eufòria. «Només cal veure la recaptació del cinema i com està el sector. Els cinemes i les pel·lícules en VO són una proporció petita comparat amb el volum d'estrenes doblades», recorda. No obstant això, també reconeix l’esforç de les plataformes amb els subtítols, cosa que no detecta en el doblatge. «En el meu cas, noto certa pèrdua de qualitat en el doblatge de sèries de les plataformes que emeten en directe si es compara amb el doblatge tradicional», opina, «però sí que noto que Netflix, per exemple, fa un esforç per respectar les convencions lingüístiques espanyoles; crec que va millorant tant en la quantitat com en la qualitat dels subtítols».
Experts UOC
Contacte de premsa
-
Redacció