«Hi ha un problema amb les revistes científiques a les quals es paga dos cops: per llegir-les i per publicar-hi en accés obert»

 

Sovint es pensa que ja podem trobar qualsevol informació gratuïtament a internet, però la recerca continua sent una gran excepció. Per a consultar la majoria de recerques encara s'ha de pagar el peatge de les publicacions de pagament. Cada any, aquestes revistes ingressen 10.000 milions de dòlars a tot el món, mentre que institucions com la UOC intenten obrir camí per a aconseguir un accés obert a la recerca. A les portes de la Setmana de l'Accés Obert 2019, en parlem amb Alexandre López Borrull, un llicenciat en Química que també ho és en Documentació. A més de ser professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, és membre del grup de recerca Knowledge and Information Management in Organizations (KIMO) i va formar part del grup de treball que va elaborar el Pla d'acció Coneixement Obert de la Universitat.

 

 

Sovint es pensa que ja podem trobar qualsevol informació gratuïtament a internet, però la recerca continua sent una gran excepció. Per a consultar la majoria de recerques encara s'ha de pagar el peatge de les publicacions de pagament. Cada any, aquestes revistes ingressen 10.000 milions de dòlars a tot el món, mentre que institucions com la UOC intenten obrir camí per a aconseguir un accés obert a la recerca. A les portes de la Setmana de l'Accés Obert 2019, en parlem amb Alexandre López Borrull, un llicenciat en Química que també ho és en Documentació. A més de ser professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, és membre del grup de recerca Knowledge and Information Management in Organizations (KIMO) i va formar part del grup de treball que va elaborar el Pla d'acció Coneixement Obert de la Universitat.

 

És sinònim d'això, però també implica que es puguin reutilitzar els continguts, sempre que es mantingui el dret d'autoria i se citi. És a dir, que quan es reutilitzi quedi clar qui n'és l'autor o autora i la font original de la informació.

Els objectius del moviment internacional a favor de l'accés obert han anat evolucionant. Inicialment es buscava que els continguts fossin en obert, i en una segona etapa es preocupa  de quins permisos es tenen sobre aquests continguts.

Això també ha canviat, perquè abans només implicava el món acadèmic. Amb la nova visió de la ciència oberta s'entén que ha d'estar accessible a tothom. La funció de l'investigador ja no és només generar nou coneixement, sinó que el conjunt de la societat en pugui fer ús.

En les primeres declaracions institucionals, com la que es va fer a Budapest el 2002 i a Berlín el 2003, es parlava dels articles científics, que inclouen un resum amb les conclusions. Però ara ja parlem de conjunts de dades, és a dir, que es comparteixin les dades de recerca en brut a partir de les quals s'ha elaborat l'article.

De fet, cada cop més, ja no només parlem de recerca. La transparència ha dut les dades obertes també a les administracions, sigui en portals de transparència o en portals de dades obertes.

En el model clàssic de difusió de la recerca, les investigadores i els investigadors escriuen articles científics que publiquen en revistes de referència que són majoritàriament de pagament. Per tant, per a poder conèixer la recerca d'altres persones, els és imprescindible que la seva universitat o el seu centre de recerca estiguin subscrits a aquestes revistes. En canvi, si el coneixement és publicat en obert, hi poden accedir més ràpidament, i també d'una manera més universal. Així, estalvien temps i fins i tot s'evita fer recerca sobre temes que ja es coneixen; per tant, s'eviten duplicats. Això els permet plantejar-se preguntes més ambicioses. També hi ha un estalvi econòmic i l'investigador guanya en visibilitat, ja que l'impacte de la seva recerca és més ampli.

Es busca un canvi de model sobretot perquè és més just, pensant en els recursos públics invertits. La ciutadania paga uns impostos mitjançant els quals es finança la recerca, i cal que la comunitat científica faci un retorn a la societat compartint els coneixements. Així, la ciutadania pot accedir a coneixement de qualitat.

Econòmic, cap. L'únic incentiu que tenen és complir amb les polítiques que marquen els finançadors públics de la recerca. Darrerament, els grans projectes europeus ja exigeixen als investigadors i investigadores que la recerca es publiqui en accés obert. Per tant, si el marc legal i de finançament de la recerca estableix que ha de ser en obert, s'hi hauran d'avenir.

De fet, les publicacions científiques de referència ja estan rebent ingressos dels investigadors que volen ―o a qui s'exigeix― que la seva recerca estigui publicada en accés obert, ja que cobren per publicar-la d'aquesta manera.

Sí. Atès que en molts casos s’està pagant dos cops a les revistes (per llegir-les i per publicar-hi en accés obert), els finançadors prefereixen tendir a un model on només es paga un cop si és necessari, preferiblement en la publicació.

En això es basa el nou Pla S, promogut per moltes agències de finançament europees. S'entén que l'edició que fan les revistes científiques té un cost, però que cal dimensionar-lo perquè no s'hi acabi destinant un excés de recursos públics.

A banda d'una inèrcia, els investigadors sovint es veuen obligats a provar de publicar articles en les revistes mesurades segons el factor d'impacte, ja que aquest és el criteri que utilitzen les institucions científiques per a avaluar el seu treball. En moltes disciplines, les principals publicacions segons el factor d'impacte no són d'accés obert.

Tanmateix, com que cada cop més el finançament dels projectes demana que els resultats es publiquin en accés obert, es produeix una contradicció creixent per al col·lectiu investigador.

Sí. El problema són les revistes que tenen un model híbrid, a les quals ara s'acaba pagant dos cops: d'una banda, la biblioteca perquè els investigadors puguin llegir-la, i de l'altra, els autors per a publicar-hi en accés obert. Els recursos han de ser en un lloc o en l'altre. El problema és que en tots dos models, el Sud Global ―és a dir, les persones de països en desenvolupament― en queda exclòs: perquè o bé no les pot llegir o no hi pot publicar.

D'una banda, les inèrcies, i de l'altra, la transició d'un model a l'altre. Sovint no n'hi ha prou amb una bona diagnosi. Com diu aquell proverbi africà, «si anem junts, anirem més lluny», però també n'hi ha un d'àrab que diu que «qui no vol una cosa sempre trobarà una excusa». Ens trobem enmig; tanmateix, eppur si muove!            

Els nous models d'avaluació volen substituir el factor d'impacte de les publicacions per l'avaluació de l'impacte dels seus articles, o una anàlisi qualitativa dels avenços o resultats de cada persona que fa recerca. En aquesta transició, una de les dificultats és decidir en quin moment de la trajectòria d'un investigador o investigadora actual es canvia el model, ja que hi ha persones a qui s'ha avaluat molt de temps amb el model antic, basat en el factor d'impacte de les publicacions.

A les universitats generem molt de coneixement que pot ajudar molta gent. Ens queixem sovint que a internet no hi ha informació de qualitat, que trobem massa notícies falses i infoxicació. Oferir coneixement en obert de qualitat de les universitats esdevé quasi més un deure que no pas una possibilitat.

Possiblement, aquest abandonament és més aviat conseqüència dels nostres temps. La voluntat gratuïta a l'hora d'emplenar un formulari d'inscripció es pot esvair en un instant. Anem saltant de xarxes en xarxes, d'esdeveniments a experiències. El compromís en aquests casos és difícil. Sovint es pot pensar que aquell tren sempre hi tornarà a ser, però, com deia Heràclit, «no és possible banyar-se dos cops al mateix riu» i, sovint, abans de tornar-hi es troben altres incentius. Dels inscrits en un MOOC n'arribarà al final només una part, així cal entendre-ho.

La innovació docent no es limita als continguts en obert. Això seria necessari, però no suficient, des del meu punt de vista. La innovació consisteix a difondre coneixement allà on hi ha la gent, als mitjans socials, i també que ho fem en píndoles digeribles perquè es facin virals, independentment del MOOC en qüestió.

El MOOC de Ciència Oberta arriba a la 3a. edició, i una de les innovacions que incorpora és que cada cop hi col·laboren més universitats i es fa en més idiomes.