«El que mengem pot tenir més impacte que el que votem»

 

Daphne Duval, nutricionista de l'Agència de Salut Pública d'Anglaterra, va ser una de les protagonistes de la Jornada Anual Alumni Barcelona 2019. En aquesta entrevista defensa l'acte de menjar com un acte polític, una acció quotidiana amb potencial per a aconseguir canvis a favor d'un sistema més sostenible. Duval, que treballa en el camp de la nutrició basada en l'evidència científica, també és graduada en el màster universitari de Nutrició i Salut de la UOC.

Les idees i opinions expressades en aquesta entrevista són responsabilitat de Duval i no representen les posicions dels seus ocupadors.

 

 

Daphne Duval, nutricionista de l'Agència de Salut Pública d'Anglaterra, va ser una de les protagonistes de la Jornada Anual Alumni Barcelona 2019. En aquesta entrevista defensa l'acte de menjar com un acte polític, una acció quotidiana amb potencial per a aconseguir canvis a favor d'un sistema més sostenible. Duval, que treballa en el camp de la nutrició basada en l'evidència científica, també és graduada en el màster universitari de Nutrició i Salut de la UOC.

Les idees i opinions expressades en aquesta entrevista són responsabilitat de Duval i no representen les posicions dels seus ocupadors.

 

Cada dia mengem de tres a cinc vegades, les mateixes que triem què comprem i on ho comprem. Penso que amb aquestes accions quotidianes podem arribar a tenir més impacte que amb el que votem.

Triem on posem els diners i, d'aquesta manera, donem suport a un sistema o a un altre: comprar diàriament carn industrial en un supermercat o comprar llegums espanyoles a granel en una botiga independent no té el mateix impacte, sigui econòmic, de salut o ambiental. Triar, conscientment, on posem els nostres diners és una manera molt eficaç de crear la demanda per a aconseguir els canvis que volem. Penso que, com a individus, és més fàcil aconseguir aquests canvis en el camp de l'alimentació que en molts altres sectors de la societat. En relació amb l'energia, per exemple, què fan els governs amb el petroli? Aquí tenim molt poc poder. L'alimentació és una de les poques àrees en què tenim un poder determinat. Ho veig a Anglaterra, on els supermercats i el sistema alimentari estan canviant gràcies a la demanda creada pels consumidors. També està passant a Espanya.

La consciència s'adquireix amb l'educació en un sentit general. A Espanya, en els últims anys, la gent ha pres molta consciència sobre la importància del menjar. Aquí les xarxes socials tenen un paper molt important, tot i que hi ha una doble cara, perquè hi ha el problema de la influència dels que donen consells d'alimentació sense tenir ni idea de què diuen. Però també hi ha gent molt bona a Espanya que ha ajudat a crear aquesta consciència sobre la necessitat de menjar sa i sobre la necessitat d'entendre que el nostre sistema alimentari té un impacte en el medi ambient.

Sí, això ja és més polític. I amb el canvi climàtic és molt probable que augmenti aquesta diferència, la qual cosa és molt preocupant. El treball final de màster a la UOC el vaig fer sobre la pobresa alimentària a Londres, i no és que la gent en situacions precàries no sàpiga que ha de menjar verdura, és que no se la pot permetre perquè és més cara, o perquè no disposa de cuines adequades, treballa en horaris més complicats, o altres dificultats. En alguns barris de Londres, hi ha també el problema de l'abundància de menjar porqueria barat enfront de la manca d'accessibilitat a aliments sans assequibles. El primer que s'ha de fer és que aquesta gent tingui més poder adquisitiu, perquè si no pot pagar el gas i l'electricitat, el menjar queda en un segon pla. Hi ha solucions, però requereixen voluntats polítiques.

Crec molt en el poder dels impostos. Hauríem de tenir un sistema d'impostos perquè els productes que siguin menys sostenibles i menys sans siguin més costosos, i els productes sans amb menys impacte siguin més barats. Hi ha hagut molt debat recentment a Anglaterra sobre un possible impost a la carn per a reflectir el seu cost ambiental. Però no sembla que hagi de tirar endavant, entre altres coses perquè augmentarien les desigualtats: les persones amb menys recursos, que solen tenir menys accés a alternatives sanes i assequibles, ja no es podrien permetre menjar carn, mentre que les persones amb més poder adquisitiu, que solen ser les que més contaminen, en podrien continuar comprant. Hauria de ser un sistema molt més complex, en el qual quan introduïssis un impost sobre la carn abaixessis alhora altres impostos. També cal que s'implantin programes per a millorar l'accés a menjar sa assequible als que ho necessiten. Si no es fa així, hi haurà més desigualtat. No hi ha una solució fàcil i és un tema complex. També hi ha molts lobbys. És important que la gent que pugui faci aquest canvi a dietes més sanes i sostenibles, i així crear la demanda que comentava abans.

Tot està relacionat. Pots triar comprar alguna cosa molt processada, que no és sana i porta molt embalatge, o comprar més fruites, verdures i llegums, sense plàstic. Hi ha cada vegada més opcions per a comprar a granel o amb menys plàstic, fins i tot als supermercats, i això és un exemple del canvi aconseguit per la demanda.

Queda poc temps. El nombre exacte d'anys? Són estimacions, hi ha incerteses... Sabem que anem malament i que hi ha poc temps, però val la pena intentar-ho. Si no, què fem? Cal intentar-ho, és important encara que només millori una miqueta la vida de les generacions futures.

En els últims anys, sí. El Regne Unit té taxes elevades d'obesitat: dues terceres parts dels adults i un terç dels nens tenen sobrepès o obesitat. Des de 2016, el govern anglès ha implantat una estratègia força completa sobre l'obesitat infantil, que inclou mesures relacionades amb l'accés al menjar sa, activitat física, publicitat de menjar porqueria a la televisió i internet, etc. Una altra de les mesures que es va posar en marxa va ser l'impost sobre begudes ensucrades. És un impost que va per llindars, amb un mínim de 5 g per 100 ml per sota del qual no es paga cap impost. En conseqüència, moltes indústries han reformulat les seves begudes per a aconseguir situar-se per sota d'aquest límit i no pagar aquests impostos. Això fa que la quantitat de sucre en les begudes que la gent consumeix, moltes vegades diàriament, hagi disminuït. També hi ha programes de reformulació de la quantitat de calories i sucre dels productes més consumits pels nens. La idea és que la gent, encara que no canviï els seus hàbits, consumeixi menys calories i sucre.

Sí, l'educació és important, i l'ideal seria que cadascú canviés els seus hàbits cap a una dieta més sana i sostenible gràcies a l'educació. Però els estudis demostren que l'educació no té tant d'impacte en aquest aspecte. Vivim en un entorn obesogènic, envoltats de temptacions. Per molt que sapiguem que un dònut no és sa, és molt fàcil caure-hi. Sobretot en les situacions que comentàvem abans. Així i tot, l'educació és necessària, entre altres coses per a justificar les altres mesures. I per a la presa de consciència.

És el que s'anomena la doble cara de la malnutrició. D'una banda, els problemes relacionats amb la desnutrició, però també hi ha un problema d'obesitat, entre altres, a les grans ciutats.