El bullying pot provocar canvis al cervell i una predisposició més gran a patir malalties mentals

Les conseqüències del bullying no són només psicològiques, també físiques. Un estudi recent dut a terme al King’s College de Londres, al Regne Unit, ha descobert que una exposició contínua a l’assetjament durant l’adolescència pot provocar canvis físics al cervell i fer augmentar la probabilitat de patir una malaltia mental. «Està demostrat que l’entorn i l’ambient influeixen en el nostre sistema nerviós i en el desenvolupament del nostre cervell», apunta María José Acebes, neuropsicòloga i professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).  

Les situacions d’abús i maltractament, «i en el bullying es donen totes dues», explica Acebes, «generen una disminució del volum del cos callós, una estructura que connecta els hemisferis cerebrals fonamental per al funcionament adequat del cervell». A més a més, també pot provocar una alteració a l’escorça prefrontal, que afecta la facultat de resolució de problemes i l’habilitat per a gestionar emocions. «I, si no hi ha un tractament i un suport adequats, s’ha comprovat que els nens que pateixen assetjament poden tenir més possibilitats de patir problemes de salut mental, com ara depressió i ansietat, predisposició a autolesionar-se, trastorns posttraumàtics i pors patològiques associades al desenvolupament i la connexió entre l’hipotàlem i l’hipocamp, relacionats amb respostes cardiovasculars davant estímuls de perill, com també amb el condicionament a la por», adverteix la neuropsicòloga.

Els investigadors del Regne Unit van mesurar àrees del cervell d’adolescents quan tenien 14 i 19 anys. D'aquests darrers, els que havien patit bullying crònic presentaven una disminució de les àrees cerebrals del nucli caudat i el putamen, que els investigadors van associar a uns índexs d’ansietat superiors. «Per sort», explica Acebes, «a aquesta edat el sistema nerviós és molt plàstic i es pot modular. El cervell està en desenvolupament fins a l’edat adulta, o sigui que és possible desaprendre el que s’ha après», especifica. Als 19 anys l’escorça prefrontal, més lligada a capacitats intel·lectuals, com ara la facultat de raonament o la regulació dels impulsos o les emocions, no està del tot madura, «de manera que encara es troba en fase de desenvolupament i amb capacitat de modelar-se», assegura.

La bandada legitima el bullying

A l’Estat espanyol es van registrar un total de 5.500 casos d’assetjament escolar entre el 2012 i el 2017, segons dades del Ministeri d’Educació, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i diversos cossos de policia local. Només el 2017 es van comptabilitzar fins a 1.054 casos, una xifra superior a la de qualsevol dels cinc anys anteriors. A més, les situacions d’assetjament en adolescents s’han agreujat especialment. Segons el III Estudi sobre assetjament escolar i ciberbullying elaborat per la Fundació ANAR i la Fundació Mutua Madrileña, el 2017 les agressions van ser més violentes i van durar més temps respecte de l’any anterior.

Casos com el dels germans del barri madrileny d’Usera, assetjats durant més d’un any per una bandada de menors, quinze dels quals han estat arrestats, fan saltar les alarmes. La forma de bullying més comuna en la pubertat és la grupal: els adolescents, quan actuen en bandada, es legitimen. José Ramón Ubieto, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i autor de Bullying. Una falsa salida para los adolescentes (Ned, 2016), explica que «a aquesta edat tot es fa amb la colla: el botellón, les primeres experiències sexuals... i el bullying també és més fàcil si es fa en grup». L’assetjament en aquestes edats té els trets propis d’aquesta etapa, explica el professor: «Tots els adolescents se senten assetjats; és el seu estat natural. Senten pressió pel seu cos, per la seva sexualitat, per les relacions familiars o socials... Busquen una manera de definir-se, i aquest assetjament el traslladen a la víctima, que es converteix en el cap de turc».  

D’altra banda, les xarxes socials ajuden el grup a exhibir-se, com en el cas dels germans d’Usera, en què els assetjadors ho gravaven i feien servir internet per a expandir els seus atacs. «Aquesta tendència també es deu a una condició pròpia de l’adolescència: la por a ser invisible, a passar desapercebut (fear of missing out o FOMO). L’exposició a les xarxes reforça el grup i victimitza encara més l’assetjat», explica Ubieto.

La solució: buscar la responsabilitat de tothom sense convertir els estudiants en delators ni judicialitzar les escoles

Què es pot fer per rebaixar el nombre i la cruesa de les situacions d’assetjament a les escoles i instituts? Fa poc la Comunitat de Madrid ha presentat un decret per a regular la convivència als centres educatius en què s’assenyala com a falta greu que un alumne conegui una situació d’assetjament i no ho comuniqui. A més a més, obliga el centre a «informar la Fiscalia o l’organisme corresponent en funció de la gravetat dels fets». Aquest tipus de mesures no són la solució, opina José Ramón Ubieto, que qualifica de «disbarat» mirar d’imposar a professors i alumnes el paper d’«acusadors». Ara bé, això no vol dir que els alumnes no tinguin un paper determinant a l’hora de prevenir i frenar l’assetjament escolar. De fet, en la majoria d’escoles s’implanta el que s’anomena «Pla de convivència», un protocol que s’activa quan es detecta un cas de bullying i que té en compte la corresponsabilitat dels professors, dels pares i també dels alumnes. «El paper de testimoni dels estudiants és fonamental», afirma el professor de la UOC, «però en aquest cas el problema es resol dins del mateix centre i no es trasllada als tribunals», puntualitza.

Els plans que estan aconseguint frenar l’assetjament escolar proposen mesures que no impliquen ni obligar els alumnes a exercir d’espieta ni recórrer als tribunals. Així, programes com el KiVa, un mètode de prevenció posat en marxa en aules de Finlàndia i amb uns resultats que han estat lloats per la comunitat educativa internacional, posen el focus en tres figures: la víctima, els assetjadors i els testimonis. Aquest pla actua sobre els alumnes perquè la seva actitud no sigui la de simples espectadors, sinó que es converteixin en el suport de la víctima.

D’altra banda, a Espanya, el programa TEI (tutoria entre iguals), que ja s’implanta en moltes escoles, també ofereix bons resultats, «sempre parlant en termes de prevenció», tal com explica el professor de la UOC. El TEI proposa que tots els alumnes de primer curs d’ESO tinguin un company a tercer que els ajudi i actuï com el seu àngel de la guarda.

Ubieto remarca altres modalitats d’intervenció que afavoreixen la corresponsabilitat dels alumnes, com ara els grups de conversa o de teatre, «llocs en què s’aborden aquestes problemàtiques i es pacten compromisos posteriors».

A més a més, per a la professora José María Acebes també és fonamental el paper de la família. «No és que els pares (ni tampoc l’escola) tinguin la culpa que hi hagi el bullying, però la maduració cerebral dels nens ve condicionada per l’aprenentatge de la conducta prosocial, que primer comença a la família i després continua a l’escola», indica. «Està comprovat que els nens amb famílies amb conductes més agressives, en les quals no s’estableixen vincles apropiats i en les quals no hi ha normes o límits adequats, tenen més predisposició a interioritzar i repetir aquestes conductes agressives. Els assetjadors també tenen un nombre més gran de trastorns mentals, com problemes de conducta o de personalitat». «Diversos estudis han revelat que els alumnes que fan bullying presenten un desequilibri entre les àrees prefrontals i les regions límbiques que estan vinculades a la gestió de l’afectivitat. Això pot estar determinat per una alteració cerebral genètica però  també per un aprenentatge inadequat, tant en l’àmbit familiar com en l’educatiu», conclou Acebes.