«Quan vaig començar el meu primer any d'Història, el 1949, les classes eren una mica militars»

 

Salvador Aldana és un home del Renaixement, un petit Leonardo valencià a qui tot interessa. Abans dels onze anys ja havia llegit l’obra completa de Blasco Ibáñez i s’entretenia amb els Episodios nacionales, desmuntava un tren elèctric peça per peça i feia fotos amb una de les primeres Kodak que li havia regalat el seu pare. El 1949, amb divuit anys, va entrar a la Universitat de València a la facultat de Filosofia i Lletres (per a cursar-hi Història). I ja no ha deixat el campus universitari: el 2018, amb noranta anys, estudia el grau de Disseny i Creació Digitals a la UOC. D’una universitat militaritzada a una de democràtica, d’una presencial a una de virtual... quan la curiositat és el motor, no hi ha límits. Estudi, docència, recerca, creació artística, escriptura... El seu secret? Treball dur i passió en proporcions iguals. Al Salvador no li fa por res, ni tan sols el Photoshop o el PowerPoint, que per a tants companys de generació són un misteri indesxifrable. «El dia que m’avorreixi, plegaré», afirma.

 

 

Salvador Aldana és un home del Renaixement, un petit Leonardo valencià a qui tot interessa. Abans dels onze anys ja havia llegit l’obra completa de Blasco Ibáñez i s’entretenia amb els Episodios nacionales, desmuntava un tren elèctric peça per peça i feia fotos amb una de les primeres Kodak que li havia regalat el seu pare. El 1949, amb divuit anys, va entrar a la Universitat de València a la facultat de Filosofia i Lletres (per a cursar-hi Història). I ja no ha deixat el campus universitari: el 2018, amb noranta anys, estudia el grau de Disseny i Creació Digitals a la UOC. D’una universitat militaritzada a una de democràtica, d’una presencial a una de virtual... quan la curiositat és el motor, no hi ha límits. Estudi, docència, recerca, creació artística, escriptura... El seu secret? Treball dur i passió en proporcions iguals. Al Salvador no li fa por res, ni tan sols el Photoshop o el PowerPoint, que per a tants companys de generació són un misteri indesxifrable. «El dia que m’avorreixi, plegaré», afirma.

 

La meva dona, pianista professional, estudia Dret a la UOC. Em va dir: per què no estudies tu també? Sempre he dibuixat, he fet exposicions fotogràfiques... Però, a més, m’ha interessat conèixer noves tecnologies, no em fa por l’ordinador i faig servir programes com Photoshop o PowerPoint per a les presentacions o conferències que imparteixo sobre art (ara en preparo una sobre el modernisme). Fins ara ho he fet per lliure, però volia millorar i em vaig matricular d’aquest grau.

El 1949 vaig començar el meu primer any a Filosofia i Lletres, per estudiar-hi Història. Vaig fer la carrera amb beca perquè la meva nota més baixa era un vuit i mig! No vaig dient com soc de bo. Vaig treballant. En aquell temps, les classes eren una mica militars. Entrava el professor i ens posàvem drets. No sonava cap timbre per a dir-nos que la classe s’havia acabat. Un bidell obria la porta i deia: «Senyor professor, l’hora». Vaig acabar la carrera amb premi extraordinari i vaig començar el doctorat. Pertanyo a la primera generació que vam poder fer la investidura de doctor a la Universitat de València. Abans tot es feia a Madrid! Quan em vaig convertir en professor, tenia 200 o 250 alumnes a classe. Les coses ja havien canviat i teníem una universitat més democràtica: parlàvem amb els alumnes, no utilitzàvem l’«aquí mano jo». Per aclamació, vaig ser escollit acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carlos i, al cap d’un temps, president, i ara continuo sent-ne acadèmic de número. També pertanyo a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. (El que no esmenta per modèstia o oblit és que també pertany a la de San Fernando de Madrid i a la de Santa Isabel de Hungría de Sevilla.)

M’interessava el que no es fa a les facultats com la meva, d’Història de l’Art. Allà no s’ensenya l’alumne a crear l’obra d’art. Se li passen fotos de diferents peces a la pantalla i es comenten. Ara jo estic creant. És cert que aquesta és una universitat diferent: o t’hi acomodes o ho deixes. Jo l’he triat. Soc tafaner, per això estic obert a altres disciplines i llenguatges, com el de la virtualitat. En un món modern has d’entendre el que està passant, i ara la tecnologia és clau. M’agrada definir-me com a aprenent de moltes coses, mestre de cap.

La comunicació! Tot passa pel correu electrònic. Les esperes, els problemes tècnics... Per a parlar amb el professor no és com en la presencial: no es pot anar al despatx, cal esperar. He guanyat un enfocament diferent: no és el mateix veure una imatge d’una manifestació que crear uns episodis de còmic sobre un desnonament.

Mai no he parat. Tinc amics molt rics en amistat, però no soc de clubs, ni de barres, ni... Em poso a fer una cosa, descanso i llegeixo. A casa tenim una bona biblioteca, com ja tenien els meus pares. Llegeixo molt i tinc el meu Kindle. Però reconec que m’agrada el tacte del paper entre les mans, acariciar-ne el llom, l’olor de la tinta..., tot això no es té en el llibre electrònic. Però no tan sols llegeixo: també escric. He publicat més de cinquanta llibres sobre història de l’art i ara, novel·les històriques. L’última, sobre els jueus sefardites (Cartas a Gert: historias de sefardíes). Si algun dia em paro, és que s’ha acabat, que estic sec.

El meu pare era un gran aficionat a la lectura. Amb ell anava als museus. La meva mare era pianista, amb una carrera brillant. D’ells vaig heretar moltes coses. La meva llicenciatura la vaig fer sobre la revolució de 1820. Després em vaig inclinar per la història de l’art. Vaig canviar pels gens: em vaig inclinar per contemplar la bellesa i tractar d’explicar-la.

Que es cuidin, que no facin excessos. Tenir bons hàbits, estar interessat i no sentir avorriment per res són els millors consells. I fer-se preguntes constantment: per què això?, per què no allò altre? Ens creixen unes 1.400 neurones al dia... Donem-los feina! Als meus companys joves, els diria: «Si no estudies, no seràs res». Formar-se, tenir coneixements, és fonamental. Cal dedicar hores a l’estudi. No hi ha misteri, per això has d’estimar el que triïs. Sobretot, cal viure la teva professió, que no t’avorreixi. Encara que sigui posar cargols, t’ha d’agradar! Has de gaudir amb el que fas. Cal estripar la teva professió, esmicolar-la..., ningú no et portarà el coneixement amb safata.