Acompanyar, l'únic control parental eficaç per a les plataformes digitals adreçades a infants

Segons la Comissió Europea, els infants comencen a navegar per internet a l'edat de 7 anys i aviat ho comencen a fer fins i tot sols: a Anglaterra, una de cada quatre criatures de 0 a 2 anys i el 36% dels infants de 3 a 5 anys té la seva pròpia tauleta, afirma un estudi difós per Technology and Play. Pel que fa a Espanya, el dispositiu amb el qual els menors se solen estrenar a internet és el mòbil, i a l'edat de 15 anys pràcticament tots –el 94%– en tenen un de propi, conclou l'última enquesta sobre l'equipament i l'ús de tecnologies d'informació i comunicació a les llargs, feta per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) en col·laboració amb l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT).

Tanmateix, els infants no sempre estan preparats per al que trobaran, i n'és una prova el fet que en l'enquesta sobre hàbits d'ús i seguretat d'internet de menors i joves a Espanya, duta a terme pel Ministeri de l'Interior, el 15% dels pares va afirmar que els seus fills havien vist l'últim any continguts que els havien fet sentir incòmodes. Quan es preguntava pel tipus de contingut que els mateixos menors reconeixien que no haurien d'haver vist, els dos més esmentats van ser imatges sexuals explícites i continguts violents.

Per això, l'arribada de plataformes audiovisuals adreçades específicament a menors es va rebre com una notícia molt bona entre la majoria de pares i educadors. Filmin Kids, HBO Kids, Netflix Kids o YouTube Kids semblava que resolien els problemes d'un possible ús inadequat dels productes digitals, de manera que els més petits hi podien navegar amb plena llibertat però sense córrer cap risc. «Els nadius digitals, que han crescut amb les tauletes, naveguen amb moltíssima facilitat, per això aquestes plataformes es van activar com a opcions tancades dins de l'ecosistema de les plataformes generalistes, de manera que els infants només poguessin accedir a la selecció de continguts infantils», explica Elena Neira, membre del grup de recerca en aprenentatge, mitjans i entreteniment (GAME) de la UOC i autora de La otra pantalla (Editorial UOC, 2015).

Malgrat això, com explica Judith Clares , professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i també membre del grup de recerca GAME, cal diferenciar entre plataformes com YouTube, que ofereixen un servei «adreçat a compartir vídeos gratuïts, el catàleg de les quals s'alimenta dels milions de vídeos que els usuaris pengen a la plataforma sense que aquesta faci cap treball de selecció ni editorial previ», i altres com Filmin, Netflix o HBO, plataformes de subscripció de vídeo a la carta (subscription video on demand, SVOD) que produeixen i distribueixen continguts, tiren productes i fan un treball editorial acurat dels títols que incorporen als catàlegs. «Si bé YouTube Kids s'ha dissenyat per a oferir "una experiència més segura que YouTube per als infants", la veritat és que la tria de continguts d'aquesta plataforma fa servir sistemes de selecció i filtratge de continguts automatitzats», explica Clares. «S'ha dissenyat per a excloure els continguts que no siguin adequats per als infants, però no es fa cap tasca editorial, ni tan sols una revisió manual, personalitzada, d'aquesta tria, per això és fonamental que ofereixi sistemes de control parental i la possibilitat als pares de programar, decidir i triar a quins canals o continguts poden tenir accés els fills», afirma.

El que és legal i el que seria ideal

La necessitat de protegir els menors contra continguts que puguin ser perjudicials per a ells no ha passat per alt a les institucions europees. Fa pocs dies, els representants permanents davant la UE van confirmar l'acord al qual s'havia arribat al començament de juny sobre la modernització de les normes en vigor per a la prestació de serveis audiovisuals a Europa, amb les quals es vol millorar la protecció dels menors davant dels continguts violents o nocius. La legislació responsabilitza les plataformes si infringeixen les normes i permet prendre mesures en contra seu, però aquesta directiva tampoc no garanteix que els menors vegin els continguts més adequats. Clares recorda que, si bé hi ha una regulació que protegeix els menors, «ells cada vegada tenen més continguts al seu abast, de fonts i canals diversos, amb continguts que poden no ser adequats per a la seva edat, i cal que els pares hi dediquem temps, ens hi impliquem i els acompanyem», assenyala.

Els experts coincideixen que l'única manera de garantir al 100% que els infants no vegin continguts que no són adequats és acompanyar-los en l'ús d'aquestes plataformes. «Els sistemes de control parental poden ser una ajuda, però cal que els pares acompanyin els fills, que s'hi involucrin», assenyala Clares.

També és l'opinió de José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i psicoanalista, professor de la UOC. «El fet de prohibir, per si mateix, no sol donar gaires resultats, i menys en una realitat en què la cara oculta és més accessible per a ells que per a nosaltres», explica el coautor de Niñ@s híper. Infancias hiperactivadas, hiperconectadas, hipersexualizadas (Ned, 2018). «Potser és més intel·ligent ensenyar-los a fer servir aquestes plataformes, xerrar amb ells d'aquestes plataformes no en l'aspecte tècnic, sinó sobretot de l'ús ètic que se n'ha de fer, de la responsabilitat dels nostres actes. Això implica una supervisió, perquè aquesta tecnologia tendeix fàcilment a l'alienació de l'usuari, i encara més si els usuaris són menors i vulnerables. És una tecnologia que s'ha dissenyat intencionalment perquè l'usuari quedi atrapat a la xarxa: colors, formes, sons, música, notificacions, premis... No és pas per casualitat que alguns dels seus creadors, ara penedits, han creat un centre per humanitzar-la», assenyala.

Les conseqüències de fer-ne un mal ús

L'orientació i l'acompanyament que els especialistes consideren imprescindibles són les eines que troben més efectives per a evitar que els menors accedeixin a continguts que no són adequats, i és que el fet de veure aquests continguts té conseqüències. «Hi ha risc en el mal sentit de la paraula adultitzar: fer allò que encara no toca per l'edat. Un exemple és el porno, que s'ha convertit en la via d'iniciació sexual dels adolescents, i cada vegada d'una manera més precoç», apunta Ubieto, que recorda que com que actualment ja és inimaginable una infància o una adolescència fora de la cultura digital, el més aconsellable és ensenyar els infants i els adolescents a aprofitar el que té de bo aquesta cultura. «Tauletes i mòbils són els instruments dels més joves. A la xarxa hi busquen respostes i hi troben un altre jove amb qui poden xerrar i aprendre coses. Els youtubers cada vegada més són una referència present. La qüestió per als adults no és establir una rivalitat amb ells, sinó acompanyar els fills i els alumnes en l'ús d'aquestes tecnologies, oferint-se com a interlocutors vàlids. Internet modifica les dinàmiques familiars, però no liquidarà un invent –la família– que ha resistit totes les crisis hagudes i per haver», conclou.

Encara que de moment la supervisió sigui un aspecte clau, és possible que en el futur cada vegada sigui menys necessària gràcies a l'aparició de nous actors que modificaran l'escenari actual. «Dins dels continguts infantils, s'hauria de poder establir una limitació, perquè no és el mateix la maduresa que té un nen de 6 anys que la que té un nen de 8 o un nen de 10. I penso que qui sí que anirà per aquesta línia, oferint continguts per trams d'edat, serà Disney», explica l'autora de La otra pantalla, recordant que malgrat que fins ara Disney només venia els seus continguts a tercers, l'estiu passat ja va anunciar que llançaria el seu propi servei d'emissió en continu o streaming. «Va avançar que seria de naturalesa familiar i més econòmic. Penso que aquí Disney sí que establirà les pautes del que significa un servei d'emissió en continu per a tota la família (streaming family friendly), incloent-hi els anomenats "joves adults", que ara queden fora del paraigua», afirma.