Les dones negocien les pujades de sou amb menys èxit que els homes

Les dones negocien les pujades de sou tan sovint com els homes, però no obtenen tan bons resultats com ells, revela un estudi recent publicat en la Harvard Business Review. Són conclusions que contradiuen el que fins ara altres recerques i experts havien apuntat: elles no acostumen a negociar els salaris. Davant d’aquest escenari, el debat és obert, però el punt en comú és que hi ha menys augments de salari entre les dones. I això, per què? Experts en recursos humans de la UOC, Gina Aran i Manuel Fernández, i l’antropòloga Maria Olivella, coordinadora de la Unitat d’Igualtat de la UOC, ho analitzen.
 
Per a Aran, les dones negocien menys. «Moltes no prenen la iniciativa perquè no han assolit la necessària creença que cal rebre una retribució justa i no gosen “pensar en gran”». Més aviat —afegeix— tenen inculcada la por del «no» o del rebuig i pensen que poden ser considerades «avaricioses» i «ingrates». Les generacions més veteranes han estat educades en el concepte que cal acontentar-se amb el que es té. Per això, si han assolit un lloc de treball, no gosen demanar més, encara que ho puguin merèixer. Han d’estar «contentes» i «agraïdes» d’haver aconseguit una feina i no poden «temptar la sort demanant un augment».

En canvi, els homes, assenyala aquesta experta i sòcia directora de Grupo Humannova, tenen més «facilitat» per a demanar una negociació de salari que les dones. «Elles tenen uns condicionants personals, educacionals i socials que les limiten». «Se’ls va dir que la modèstia és una virtut i que no està bé sobresortir, però la modèstia és excessiva quan distorsiona com es perceben elles mateixes i com les perceben els altres. Si un no es valora, com ho han de fer els altres?».
 
Segons Fernández, professor col·laborador del màster d’Ocupació i Mercat de Treball de la UOC, elles eviten negociar perquè durant la seva trajectòria professional interpreten que necessitaran «ajudes» de l’empresa en forma de compensació per sol·licituds de temps extra per a tasques de conciliació. «Aquesta creença les posa innecessàriament en una posició de desavantatge en una negociació», assenyala.
 
Diversos estudis revelen que les dones mostren nivells més elevats d’empatia i això, en una negociació, es pot girar en contra. «Es pot arribar a empatitzar excessivament amb les suposades necessitats de l’empresa i en conseqüència rebaixar el nivell d’expectativa. En una reunió d’aquesta mena es necessita indiscutiblement empatia, però amb el suport d’una confrontació considerada i sincera», adverteix Fernández.
 
Per a Olivella, experta en gènere, afirma que hi ha una clara vinculació entre el comportament negociador individual i els rols de gènere. «En el comportament quotidià de la masculinitat, s’espera d’un home que tingui la capacitat de negociar en termes individuals el seu salari, sense tenir en compte els seus companys i companyes i els costos emocionals i familiars que aquesta negociació comporta. Per contra, que una dona negociï les seves condicions salarials és vist com una rara avis». 


Les persones més ben pagades són considerades millors professionals
 
Quins arguments es poden donar a les dones a qui els costa negociar? «La primera idea és que la negociació és present en diferents dimensions de la vida i que és un fet inevitable en el dia a dia —remarca Fernández—, i, per tant, es fa necessari saber-ne i gosar negociar, sí o sí». És el que també pensa Aran. «Cal convèncer-se que tot és negociable i que la retribució no és constituïda només de diners. Si no s’assoleix una xifra, segurament es podrà aconseguir algun altre benefici. Pas a pas».
 
L'experta els recomana que posin en dubte la idea que són substituïbles, que no es deixin influir pels estereotips socials i que no tinguin por de possibles reaccions en contra del que demanen. I que recordin, sobretot, que com més els paguin, més possibilitats tenen de ser promocionades,perquè les persones més ben pagades es considera que són millors professionals.
 
L’experta, a més, recorda que l’objectiu d’eliminar la divisòria salarial no serà mèrit tant d’una llei com de la lluita de les dones per un salari millor. «Contra la divisòria salarial, cal més implicació de tots, però també més apoderament femení i més negociació, sense complexos», remarca.

 
Consells per a una bona negociació
 
A l’hora de demanar un augment de sou, els experts recomanen, tant a les dones com als homes, tenir presents alguns consells imprescindibles. «Cal anar preparats a la reunió, sabent en quina franja salarial es troba una persona en la seva posició i sector, i en què és realment bona i en què no», adverteix Aran, que és membre de l'associació 50a50 Lideratge Compartit.
 
Amb les idees clares sobre el que es considera just percebre, i sense perdre-les de vista, és aconsellable desenvolupar una negociació col·laborativa, en què l’altra part també se senti escoltada i valorada, i en què es busqui un profit mutu. «Cal practicar l’empatia i l’assertivitat, mantenir una comunicació no agressiva ni de to reivindicatiu que col·loqui l’altre en una posició incòmoda. En el moment d’una negociació cal argumentar, no imposar», alerta l’experta.
 
En la negociació, segons Fernández, cal anar convençut que el contractant té molta sort de comptar amb un mateix i seria recomanable manifestar-ho sense falsa modèstia i tot. Alhora, afegeix el professor de la UOC, s’han de preveure les objeccions que puguin sorgir i no deixar-les a la improvisació. Recomana, a banda, repetir, recordar i reforçar tots els acords que es vagin aconseguint. «Durant la reunió s’han de fer visibles els punts de trobada, ja que això ajuda a minimitzar els desacords i permet treballar-los amb una altra energia. S’ha de buscar el que uneix les parts negociadores».
 

Els millennials, més exigents 
 
«Els millennials veuen obvi el paper de la dona en tots els àmbits i, per tant, la negociació cada vegada té menys de gènere i més de competència personal. Molts han crescut en ambients familiars on tots dos pares treballen, de manera que els joves d’aquesta generació poden ser més propensos a veure la igualtat d’ingressos entre els seus pares», apunta Fernández.
 
A més, explica Aran, són una generació menys submisa que les precedents. «Tenen les seves exigències i les defensen. Ostenten el poder de negociació que els atorga ser joves molt preparats. El salari els importa, però no és la prioritat màxima». A més, acostumen a saber quant volen cobrar; per tant, tenen un mínim del qual no baixaran, però per damunt d’aquest poden ser molt flexibles si l’empresa i la feina són prou atractives. «S’observa, en definitiva, una tendència al fet que es redueixi la diferència entre homes i dones a l’hora d’atrevir-se a negociar i de valorar-se de la mateixa manera».
 
De totes maneres, com apunta Olivella, encara hi ha una contradicció entre valors esperats en relació amb les dones del segle xxi. «Per una banda, existeix la fantasia de la superdona forta i d’èxit i, per altra banda, una construcció de la feminitat que no avança tan ràpid. En aquest sentit, podríem parlar d’una ansietat que pateixen totes les dones joves actuals, les quals, per una banda, es veuen pressionades per tenir èxit i, per altra banda, tenen uns mandats de gènere encara molt encarcarats», explica.

Com apunta Fernández, el debat és totalment obert, i un debat sempre acosta a l’objectiu. «Esperem que el procés de canvi es mantingui en el temps amb l’energia necessària perquè els millennials transformin definitivament les coses i els governs dissenyin estratègies efectives per a l’equitat de gènere també a la feina», conclou.