L'obsessió dels pares perquè els fills s'especialitzin en un esport dispara el risc de lesions i estrès infantil

Més de la meitat dels pares demana als fills que, des de ben petits, es decideixin per un esport, segons un estudi presentat en el congrés anual de la Societat Ortopèdica Americana. La recomanació dels experts, en canvi, és allargar al màxim la pràctica multiesportiva. La pràctica esportiva d’alta intensitat en menors, adverteix una altre recerca presentada en el mateix acte,dispara el risc de lesions i d’estrès infantil.

En aquest darrer estudi s'ha fet un seguiment, durant quatre anys, de 12.000 menors d’entre 9 i 14 anys i entrevistes a les mares. Després de l’anàlisi, apunten que només el 13,4% dels joves practiquen esport d’una manera equilibrada. Les lesions més freqüents són les fractures i les tendinitis. En el cas de les noies, el factor de risc és el nombre d’hores d’esport d’alta intensitat i, en el cas dels nois, a aquest risc s’hi afegeix l’especialització.

Blanca Roman, especialista en Medicina de l’Esport i professora de l’especialització de Nutrició i Rendiment Esportiu de la UOC, alerta que el sobreesforç físic i localitzat en els infants no és recomanable. La recomanació de la doctora és que, com a mínim, fins a l’edat de deu anys practiquin diversos esports: «Si fem activitats diferents no carreguem sempre els mateixos músculs i les mateixes articulacions i es treballen habilitats motrius diferents». L’origen de moltes lesions el trobem en el sobreentrenament i la manca de descans en un cos que està en fase de creixement: «Veiem com cada vegada els infants entrenen més hores i no es respecten les hores de descans, que, com a mínim, han de ser deu. A la nit és quan es regenera l’organisme».


En tot cas, se suggereix fer un seguiment multidisciplinari en infants i adolescents que practiquen moltes hores d’esport a la setmana. Però la cosa més important, segons aquesta doctora, és «no prendre’s l’esport com una professió, sinó com un estil de vida». És a dir, cal que la família i l’entorn treballin per convertir l’esport no en un element de competició, sinó en una constant en la vida de la persona fins a arribar a la vida adulta. De fet, el 70% dels adolescents deixen de fer esport de manera habitual a partir de catorze anys.


Joves esportistes cremats

Un altre efecte greu de l’especialització esportiva i l’alta competició en menors és la síndrome del cremat o síndrome del burnout: es detecta en casos de joves esgotats per la pressió familiar d’haver de ser el número u de la disciplina o per sessions d’entrenament extremes. En aquesta situació, les famílies hi exerceixen una altra vegada un paper important. Sovint, la pressió de formar part de l’elit prové més de les aspiracions paternes que no pas del desig dels joves. «S’ha d’acordar el grau d’exigència entre les tres parts implicades: família, infant i entitat esportiva», recomana Jordi Segura, autor de Psicología aplicada al deporte adaptado, de l’Editorial UOC, i president de l’Associació Catalana de Psicologia de l’Esport. Segura alerta que cada infant necessita un grau d’exigència diferent i que «aprendre a competir també pot ser educatiu». «Massa pares projecten els desitjos en els fills. Penso que la cosa millor és prendre distància i enfocar la pràctica esportiva dels fills en l’àmbit més formatiu. Cadascú ha d’arribar fins on pugui i fins on vulgui i gaudir-ne», matisa.

En tot cas, cal evitar els excessos. «Hi ha nois que estan saturats. Sobretot ho notem en els darrers cursos de batxillerat o en el pas a la universitat. Hi ha un gran augment del nombre de nois que abandonen l’activitat esportiva perquè és massa exigent i no ho poden compaginar amb els estudis», subratlla Segura.