«Busca-ho a Google»

«Busca-ho a Google» és una frase que es repeteix milers de vegades al llarg del dia i en diferents idiomes. Les dades ho corroboren: Google és el cercador preferit de gairebé el 90% dels internautes i a l’Estat espanyol supera el 95%, segons el portal d’estadístiques Statcounter. Que tingui el catàleg web més gran del món amb 40 milions de pàgines indexades, la seva rapidesa i facilitat d’ús i que l’usuari obtingui resultats rellevants n’expliquen, segons els experts, l’èxit. Les notícies falses (fake news), la censura de resultats en països com ara la Xina o el seguiment que fa d’una gran quantitat de dades personals serien, segons els professionals de la matèria, els contres d’aquest cercador, que s’ha convertit en el rei d’internet.

Que Google no té competència és una realitat difícil de rebatre. Quins altres cercadors hi ha a internet? Aquesta pregunta seria difícil de respondre per a la majoria d’usuaris de la xarxa, ja que Google té una posició pràcticament de monopoli. El mes d’abril passat, el 95,32% de les cerques dels usuaris espanyols es van fer a Google. A una distància sideral hi ha Bing, amb el 3,27% de quota; Yahoo, amb l’1,19%, i DuckDuckGo, amb un ínfim 0,15%. I encara més residuals són els que utilitzen els cercadors Yandex i Baidu, amb el 0,02% d’usuaris en tots dos casos.

Abans de la seva irrupció - Google es va fundar l'any 1997 i es va popularitzar a partir del 1998- hi havia directoris com Yahoo o cercadors com AltaVista, Lycos o WebCrawler que compartien la quota de mercat. Per posar un exemple, l’any 1997 AltaVista rebia més de 80 milions de visites cada dia. Ara Google rep 3,5 milions de peticions d’informació per minut, segons un estudi de Cumulus Media. «Ara la competència pràcticament ha desaparegut i això també genera uns riscos», explica el professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC Alexandre López-Borrull. «La informació entre Google i l’usuari és bidireccional. El cercador treu molta informació de nosaltres a partir de les nostres cerques», apunta.

A Espanya, segons el blog oficial de Google, els deu termes més buscats l’any passat van ser: «Catalunya», «atemptat Barcelona», «Bimba Bosé», «Puigdemont», «Ángel Nieto», «Eurovisión», «HBO», «Carme Chacón», «iPhone 8» i «Despacito». I a tot el món els més buscats van ser «Hurricane Irma», «iPhone 8», «iPhone X», «Matt Lauer», «Meghan Markle», «13 Reasons Why», «Tom Petty», «Fidget Spinner», «Chester Bennington» i «Indian National Cricket Team». Núria Ferran Ferrer, també professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, explica que els continguts que se solen cercar pel navegador són com es fa una cosa, articles que responen a qüestions concretes i a contingut no caduc.

A més del cercador, Google ha desplegat un ampli ventall d’eines com el servei de mapes (Google Maps), el servei de calendari (Google Calendar), fitxers en el núvol (Google Drive), etc. La darrera novetat ha estat Duplex, un assistent que podrà fer gestions telefòniques. Una veu neutra podrà trucar, per exemple, a restaurants per a reservar taula. «Google es millora a ell mateix. En el món occidental va un pas endavant», sosté López-Borrull.

Les enciclopèdies en paper són història

I abans d’internet, on cercàvem la informació? Els diccionaris i les enciclopèdies físiques s’han acabat convertint a moltes llars en objectes de decoració de molts menjadors. Qui recorda la darrera vegada que va obrir la porta a un venedor d’enciclopèdies? I què se n’ha fet, dels documentalistes arxivers que subministraven informació als periodistes dels mitjans de documentació? Els diccionaris i les enciclopèdies digitals i el fet de disposar de la informació amb un clic han enterrat vells sistemes d’informació. I també els nous. Molts dels usuaris d’internet ja no s’informen amb els mitjans de comunicació clàssics (premsa escrita, ràdio o televisió). Els experts alerten d’una tendència inaudita fa un temps: la gent cada cop s’informa més servint-se dels cercadors, però també dels mitjans socials.

Una enquesta del centre de recerca Pew Research Center revela que gairebé el 75% de la població nord-americana utilitza les xarxes socials per a informar-se.  Segons aquest article, canals com Twitter, YouTube i Snapchat han incrementat notablement la proporció d’usuaris que els utilitza per a informar-se. De fet  Ferran constata que ha canviat molt el «comportament informacional», la cerca, el consum i la compartició d’informació a les xarxes socials. «Els mitjans de comunicació deixen de tenir el pes que tenien a l’hora de buscar el certificat de credibilitat i aquest es trasllada a l’intermediari entre la font i el receptor», explica aquesta experta.

Els continguts que funcionen més bé a les xarxes socials són els que han rebut respostes emocionals i tracten sobre temes que són tendència. També triomfen els que tenen formats visuals, que capten l’atenció i que van acompanyats de títols efectistes, fet que assegura que aplega molts m’agrades i comparticions.

Les fake news arriben a més de 10.000 usuaris de Twitter

Un dels principals perills dels cercadors com Google i també de les xarxes socials són les notícies falses (fake news), que s’estenen i en molts casos són molt difícils de detectar. Un estudi publicat a la revista Science apunta que aquestes informacions tenen un 70% més de probabilitats de ser reproduïdes que les notícies certes. Segons aquest informe,  mentre que les notícies certes rares vegades arribaven a més de mil persones, els continguts falsos arribaven a més de 10.000 usuaris de Twitter. López-Borrull destaca la responsabilitat que tenen Google i les xarxes socials a l’hora de detectar aquesta mena d’informacions que es viralitzen ràpidament. Google -concreta- està desenvolupant eines per a poder filtrar més bé la informació, no solament des del punt de vista tecnològic, sinó també amb la participació dels usuaris, perquè puguin detectar aquesta mena d’informacions i avisar en cas que en descobreixin.

També aconsella als usuaris que aprenguin a detectar-les. Tot plegat comporta tot un repte per als professionals de la informació. «Si abans ensenyàvem a distingir diccionaris o enciclopèdies neutres, ara aquesta anàlisi també s’hauria de fer amb les informacions: que la gent aprengui a distingir si una informació és certa o falsa», explica aquest professor.