«El vel cristal·litza la lluita entre el feminisme i la religió»

 

La Míriam Hatibi és pura alegria, amabilitat, orgull, energia i consciència. És dona, jove, activista, musulmana, feminista i universitària. Nascuda a Barcelona, ha crescut a Bellpuig, filla de pare i mare marroquins. Treballa de consultora d'una agència de comunicació, fa xerrades, ha escrit un llibre (Mira'm als ulls, Random House Mondadori) i és portaveu de la Fundació Ibn Battuta. Per a alguns és només un vel, que porta per decisió pròpia. Ella mou les mans i parla sense parar, com si així pogués espantar aquest i tots els prejudicis i etiquetes que altres li posen. Riu i riu molt, conscient de tota l'herència rebuda de la seva mare i àvies del Marroc per a arribar on és, conscient de tota la feina que ha de fer per a deixar un món millor, més just i igualitari a les filles i netes que vindran després. Memòria i responsabilitat; compromís i lluita: de tot això, en va parlar en la darrera Jornada Alumni de la UOC, que va tenir lloc al Palau de la Música l'11 de juny amb el títol La realitat en clau de gènere.

 

La Míriam Hatibi és pura alegria, amabilitat, orgull, energia i consciència. És dona, jove, activista, musulmana, feminista i universitària. Nascuda a Barcelona, ha crescut a Bellpuig, filla de pare i mare marroquins. Treballa de consultora d'una agència de comunicació, fa xerrades, ha escrit un llibre (Mira'm als ulls, Random House Mondadori) i és portaveu de la Fundació Ibn Battuta. Per a alguns és només un vel, que porta per decisió pròpia. Ella mou les mans i parla sense parar, com si així pogués espantar aquest i tots els prejudicis i etiquetes que altres li posen. Riu i riu molt, conscient de tota l'herència rebuda de la seva mare i àvies del Marroc per a arribar on és, conscient de tota la feina que ha de fer per a deixar un món millor, més just i igualitari a les filles i netes que vindran després. Memòria i responsabilitat; compromís i lluita: de tot això, en va parlar en la darrera Jornada Alumni de la UOC, que va tenir lloc al Palau de la Música l'11 de juny amb el títol La realitat en clau de gènere.

No haver de plantejar-me si, pel fet de ser dona, podré fer una cosa o no.

No t'ho sé dir perquè no conec totes les realitats de les dones. Hi pot haver tants feminismes com dones, però també dones que se sentin còmodes en un mateix feminisme.

Hi ha un feminisme que es construeix des d'una classe social privilegiada, mitjana-alta i amb estabilitat laboral, occidental i blanca. Moltes vegades es pronuncia també des del trencament amb la religió. Per tant, podríem dir que deixa fora totes les dones creients, pobres, no educades... Potser no ho fa intencionadament o ho fa pensant que aquestes no són prou vàlides per a entendre el feminisme. Però ho són i també lluiten.

Les dones blanques penseu que lidereu el feminisme. La vostra posició és legítima perquè teniu aquesta sort: el privilegi de no haver-vos d'explicar sobre tantes coses. Reconeix aquest privilegi: «Lluito per les dones que són com jo. I les que no ho són tenen altres problemes. Potser per a alguns ajudo amb la meva acció; per a altres, no». Ens omplim la boca parlant dels drets de les dones de l'Aràbia Saudita. Moltes vegades ho fem per islamofòbia: les instrumentalitzem per criticar com les tracten els homes del seu país i elles no ens importen. I quan fan les seves lluites com la de conduir no els les reconeixem o presumim que són victòries quasi nostres. Saps quantes dones àrabs han anat a la presó per aquest tema? Quan hi ha dones negres com l'activista Desirée sembla que el seu feminisme no és important. Desirée té un blog d'estètica afro, la Negra Flor. Fa activisme perquè les noies negres no vulguin blanquejar-se la pell ni allisar-se el cabell... Cal reconèixer que hi ha més gent fent lluites i que aquestes són importants.

Al llarg de la història, també avui a escala global, estem sotmeses a estructures patriarcals que ens posen en situació d'inferioritat respecte als homes de la zona on vivim. Que les dones d'occident tenen privilegis que dones d'altres llocs no tenen? Segurament, però no treu que estiguin inferioritzades. Ens uneix haver de sortir d'aquest estat. És qüestió de supervivència, no de capritx. Cal trencar amb això, que no té una base de funcionament o biològica. És un arrossegament històric. En el cas del feminisme islàmic, diuen que és culpa de la religió. Et penses que l'ateisme no ha estat masclista? El comunisme ha estat masclista, també el capitalisme. Totes les ideologies han estat masclistes i ho seran si no abandonem el masclisme abans.

El tema de la identitat és molt complex. Et defineixes de moltes maneres. Soc musulmana, soc catalana, soc marroquina, soc consultora de comunicació..., depèn. Si estic en un entorn que m'inferioritza per dona, em sentiré dona. Si se m'inferioritza per família d'immigrants, em sentiré així. Quan m'aixeco no dic: «Soc això».

Veig sorpresa. I, de vegades, la gent s'acosta i veus respecte. És genial la sensació. Però encara és millor quan et miren com si res. La normalització s'agraeix.

Els humans tenim prejudicis per estalviar temps. Agrupem les persones per dir: «Si forma part d'aquest grup, hi ha etiquetes de grup i així em serà més fàcil relacionar-m'hi». Trenquem-ho. Pensant en grup ens deixem detalls. La pregunta no és quin tipus de societat tenim. La pregunta és quina societat volem. Cal pensar que hi ha individualitats, vulnerabilitats de cada grup, però també de cada persona. Si ho oblidem, no aconseguirem la societat que volem.

Ma mare és com un ventilador que va fent força i jo només he d'anar tirant. La meva mare ho ha deixat tot perquè jo estudiï. Sempre ha sabut, i el meu pare també, que l'educació és el que em podien oferir. És veritat que accedir a la universitat, més enllà de la titolitis, et permetrà accedir a una feina millor, que et deixarà més temps lliure i més energies per a fer altres coses. I tindré més autoestima per a fer-les. Hi ha un poema de Rupi Kaur que m'agrada molt. Una dona a dalt d'una muntanya diu: «Soc damunt dels sacrificis de mil dones abans de mi pensant què puc fer perquè aquesta muntanya sigui més alta perquè les que vinguin després puguin mirar més lluny». Has de reconèixer que ets on ets pel que han fet totes les que han vingut abans, les coneguis o no, i reconèixer la responsabilitat que tens de fer feina perquè les que venen després no n'hagin de fer tanta. https://rupikaur.com

Recordo que veia ma mare i les seves amigues i pensava: «Són dones molt lluitadores, treballadores. Per què no se les reconeix? Per què no són on haurien de ser?». A la universitat vaig disposar d'una biblioteca impressionant i vaig poder començar a llegir i llegir. En mi, la construcció de la identitat passa per la construcció de la religió. Soc dona musulmana. El debat sobre islam va associat a gènere i jo em vaig plantejar aquesta identitat.

Tens conflictes com altres dones feministes en tenen amb altres filosofies vitals. Al final, la religió no deixa de ser un conjunt de creences i maneres de veure la vida i com et relaciones en societat. És una recerca constant: veure quin és el tipus d'islam que vols viure. Si busca la igualtat de tots els éssers vius, també l'ha de buscar entre gèneres. Cada dona parteix de formes de veure la vida diferents i per això la igualtat ens arriba de maneres diferents. Per a mi estar sotmesa a Déu no és un problema en la meva recerca de la igualtat de gènere que no passa per estar sotmesa a cap home. Hi ha dones que diuen que el feminisme trenca amb tot: no sotmesa a home, déu o sistema econòmic. Altres dones se sotmeten al comunisme...

No hi ha conflicte. El vel cristal·litza la lluita entre el feminisme i la religió. Però hi ha moltes raons per a portar-lo. La meva és una qüestió d'espiritualitat. Si s'entén que part de la societat t'obliga a portar-lo no pot ser un vel feminista. Si és un vel que portes per decisió pròpia, per mil reflexions personals, per convicció, si un dia la convicció canvia i te'l treus, serà una decisió més. No és ni feminista ni antifeminista. Vivim en un moment molt centrat en el cos de la dona i en què fa amb aquest cos. El vel és un tros de tela amb moltes connotacions.