«L'home àrab és educat des de ben d'hora en la superioritat sobre la dona»

Abdessamad Dialmy és sociòleg de la sexualitat, el gènere i la religió. Ha estat catedràtic a les universitats de Fes i Rabat i és visitant habitual de diverses universitats europees. És un dels primers autors àrabs que s'interroguen sobre la masculinitat en el seu país i en la cultura islàmica, una militància valenta que li ha comportat diverses amenaces contra la seva integritat física. Dialmy va pronunciar la conferència inaugural titulada «La masculinitat àrab transicional», del cicle internacional sobre noves masculinitats Men in Movement, que va tenir lloc els dies 16 i 17 de novembre.

Abdessamad Dialmy és sociòleg de la sexualitat, el gènere i la religió. Ha estat catedràtic a les universitats de Fes i Rabat i és visitant habitual de diverses universitats europees. És un dels primers autors àrabs que s'interroguen sobre la masculinitat en el seu país i en la cultura islàmica, una militància valenta que li ha comportat diverses amenaces contra la seva integritat física. Dialmy va pronunciar la conferència inaugural titulada «La masculinitat àrab transicional», del cicle internacional sobre noves masculinitats Men in Movement, que va tenir lloc els dies 16 i 17 de novembre.

Sens dubte. He mirat de traslladar a l'audiència una teoria que he elaborat per poder entendre la sexualitat al Marroc. Des del meu punt de vista, es divideix en tres estadis: en el primer, tant les normes que regeixen la sexualitat com la pràctica del sexe són religioses; en el segon, les normes sexuals són encara religioses, però la pràctica sexual és secular; i en el tercer i últim estadi, tant les normes sexuals com la pràctica sexual són seculars, que és el que passa a Occident.

Al Marroc ens trobem en la segona etapa: un divorci entre la norma i la pràctica. Tenint en compte aquest escenari, quan parlo d'una masculinitat àrab en transició em refereixo al fet que hi ha homes que apliquen normes religioses a la seva sexualitat, però tenen un comportament sexual secular. Per exemple, quan un home accepta casar-se amb una dona que ha perdut la virginitat. Això no tan sols és una evolució, és una autèntica revolució al Marroc. Quan l'home àrab creu en la norma però no la respecta, és quan parlo d'una masculinitat en transició.

Fa molts anys que estudio la identitat masculina en el món àrab. Un dels meus reptes ha estat mostrar fins a quin punt l'home marroquí és conscient de la dominació que exerceix sobre la dona i com d'arbitrària i socialment construïda és aquesta dominació. Per a l'home aquesta superioritat és natural, biològica i religiosa. Pensi que encara avui la majoria d'homes, malgrat que tinguin una pràctica sexual moderna, són presoners en el seu pensament de les normes religioses, no són plenament feliços. Soc l'autor del primer assaig sobre la masculinitat, no solament al Marroc, sinó a tot el món àrab.

Vaig publicar el meu assaig sobre la masculinitat fa quinze anys i era la primera vegada que un assaig interpel·lava l'home marroquí sobre aquests aspectes. Jo pretenia mostrar fins a quin punt està en crisi aquesta masculinitat tradicional a causa de l'evolució social i de la revolució i l'emancipació femenines. No va ser fàcil, em vaig enfrontar a moltes resistències i amenaces, fins i tot de mort. Plantejar algunes qüestions davant dels fonamentalistes és arriscat. Segons ells, totes les respostes són a l'islam. Una dona pot mantenir relacions sexuals abans del matrimoni? Per a un fonamentalista aquesta qüestió és inacceptable, perquè l'islam ja en va donar la resposta i és aquesta: «Només després del matrimoni». L'homosexual és un home de ple dret? Per a ells no, no és un ésser humà, és un animal i es mereix que el matin.

Sobretot perquè jo hi veig una regressió. La gent gran té el poder, a tots els nivells: domina la situació, no necessita ser igualitària, té actituds permissives –en alguns camps, fins i tot obertes–, però perquè gaudeix del poder i hi està instal·lada. Per contra, els joves no tenen poder, se senten febles, sense feina i sense diners. La seva masculinitat no té una base econòmica per exercir el poder sobre la dona; per això són més conservadors i fan servir la religió per a justificar la seva superioritat i dominació sobre elles. «No tinc diners ni feina ni poder, però almenys Déu ha decidit donar-me el poder sobre tu, dona»: aquesta és la seva lògica.

Malauradament no. Encara que treballin i contribueixin al pressupost familiar, el seu poder decisori encara és molt feble. En general els seus salaris són més baixos i, encara que siguin iguals, el marit encara és el senyor sobre la base de la religió i pot utilitzar fins i tot la violència si la dona no és obedient. També s'ha intensificat l'ús del sexe com a eina de dominació: «Ets la meva dona, puc fer el que vulgui amb tu sense el teu consentiment i la religió ho avala, per això soc un veritable home».

En la mateixa família, en les primeres etapes de la socialització. Les tasques domèstiques són dividides segons el gènere des de molt d'hora: els nois surten de casa i no se'ls pot molestar, les noies es queden a casa. L'home té una projecció en l'àmbit públic, però la dona només en el domèstic. L'escola transmet aquesta cultura: que la dona és inferior, que ha d'amagar el seu cos, que ella és l'origen del caos social i del mal. L'home integra aquestes idees des de la infància.

El fonamentalisme és a l'escola, en el mateix currículum escolar, i després és diversificat en tots els aspectes de la vida i en la televisió. A més és molt eficaç. Hi ha molts professors conservadors. A mi em conviden a parlar a la televisió, però mai per a fer-ho sobre aquests temes, sobretot perquè ho faig des d'una visió antipatriarcal, que és contrària a la visió dominant i oficial islàmica.

Per descomptat, a partir dels anys vuitanta dones militants de partits d'esquerra es van començar a organitzar, perquè ni en els seus propis partits veien les seves aspiracions canalitzades, eren marginades. A partir del 1985 van fundar el seu propi moviment i van néixer dues organitzacions feministes que van obtenir les primeres conquestes tímides el 1993 amb Hassan II. El 1999 hi va haver una segona onada d'èxits de la mà del govern d'esquerres, que ho era per primera vegada en la història del Marroc. Hi va haver un alçament popular a Casablanca de rebuig a aquestes millores i va haver d'intervenir-hi el rei Mohamed VI. Es va formar una comissió que va dissenyar un nou codi de família gràcies a la pressió feminista. Es va aconseguir que la família fos definida com un espai de cooperació entre marit i dona i no com quelcom que emana d'un amo; la noció d'obediència va desaparèixer. Es va fer una lectura diferent del text alcorànic, va ser una conciliació entre feminisme modern i islam, una relectura. Malgrat que força jutges i legisladors tradicionals s'hi van oposar clarament i hi han plantat cara.

És la norma. Per a estar integrat socialment i ser reconegut cal casar-se. Si un home es queda solter, esdevé sospitós i, en el cas de la dona, és una deshonra. Segons el cens nacional de 2014, la mitjana d'edat a la qual es contrau matrimoni és de vint-i-sis anys per a les dones i trenta-un per als homes. El fet d'haver d'esperar tant abans de poder-se casar fa que algunes persones tinguin relacions sexuals abans del matrimoni, però es tenen d'amagat, perquè segons el Codi penal marroquí és un delicte que comporta pena de presó. Enquestes recents mostren que el sexe comença abans del matrimoni. Les noies tenen les seves primeres relacions als disset anys i els nois, un any abans, normalment amb prostitutes. La diferència entre l'edat en què comença la sexualitat i l'edat del matrimoni és una evidència que existeixen pràctiques sexuals prematrimonials. Aquesta sexualitat s'oculta perquè és il·legal segons el Codi penal, que la considera una perversió, i perquè la prohibeix la xaria, que la considera fornicació.