«Fer comunicació en comptes de política és un fracàs estrepitós»

S'ha iniciat la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre, una convocatòria extraordinària en què tots els partits procuren mobilitzar l'electorat per tal de maximitzar els seus resultats. Quin paper tindran les xarxes socials en aquesta estratègia de captació del vot? La campanya en línia i els equips de ciberactivisme ja són una normalitat en l'estructura de cada candidatura, i, per a identificar quines seran les claus de la comunicació política a les xarxes socials, entrevistem el professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC Ismael Peña-López, especialista en política i internet.

S'ha iniciat la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre, una convocatòria extraordinària en què tots els partits procuren mobilitzar l'electorat per tal de maximitzar els seus resultats. Quin paper tindran les xarxes socials en aquesta estratègia de captació del vot? La campanya en línia i els equips de ciberactivisme ja són una normalitat en l'estructura de cada candidatura, i, per a identificar quines seran les claus de la comunicació política a les xarxes socials, entrevistem el professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC Ismael Peña-López, especialista en política i internet.

La campanya es configura clarament com a una tria entre dos blocs. Aquesta polarització deixa poc espai per a la reflexió i per a la deliberació, per a la construcció col·lectiva, i desplaça, en canvi, el debat cap a la subjectivitat i la vivència personal, posicionaments que les xarxes socials ajuden a difondre i amplificar. Per tant, és previsible que s'accentuï el debat al carrer, especialment al carrer virtual que representen les xarxes socials. I no solament això, sinó que veiem una «xarxasocialització» de la política institucional que copia les formes de les xarxes socials (ºimmediatesa, regateig curt, priorització per les formes en detriment del fons, continguts multimèdia, missatges adreçats a col·lectius determinats) i les trasllada a la manera de comunicar i debatre d'altres espais com els mítings, les entrevistes als mitjans, els articles d'opinió o els debats televisius i radiofònics.

Penso que aquesta no serà la batalla: la deliberació i l'argumentació és previsible que deixin lloc a l'emoció i el tancament de files envers l'«altre». Dels dos efectes de signe oposat que podem trobar a les xarxes socials (m'escolto només «els meus» o les aprofito per debatre amb «els altres»), el moment actual és molt més procliu a afavorir el primer efecte que el segon. Així, no hi ha grans diferències entre candidatures i totes, en general, amb canvis mínims, responen a l'estratègia (conscient o no) de zero deliberacions, zero matisos, diferenciació de bàndols i destrucció de l'oponent.

Els polítics, en general i amb excepcions, han fracassat en un dels seus papers fonamentals, que és educar el ciutadà en matèria d'exercici de la democràcia. I, en lloc de reforçar la deliberació i el consens, s'han decantat clarament per l'ocurrència enginyosa però poc constructiva. Si parlem de les xarxes socials, en lloc de reeducar un espai d'immediatesa i que pot conduir a reforçar les idees pròpies, han preferit utilitzar les xarxes no per a escoltar, sinó per a parlar i escoltar-se a si mateixos i veure si això funciona en el curtíssim termini, sense preocupar-se del mitjà o llarg termini. Així, veiem tacticismes que poden recompensar de manera immediata, però que poden hipotecar estratègies de futur més amplies de mires.

La comunicació política ha passat de ser un mitjà a ser un fi. Ja no fem política, fem comunicació, i adaptem la política al que calgui per a fer coherent la comunicació que planifiquem a hores vista. És un fracàs estrepitós de la política. I val la pena recordar aquí que el fracàs no és del mitjà, sinó dels actors. Allà on les conviccions passen per davant de la reflexió –política, religió, esports– les xarxes socials empitjoren la feina dels actors que s'hi aboquen, a diferència del que passa en àmbits com l'aprenentatge o la salut, on les xarxes són reeixides a l'hora d'articular comunitats d'interès que treballen plegades per un objectiu comú.

A diferència del que passa en el terreny de la deliberació, pel que fa a informar-se i, sobretot, per a seguir el dia a dia de la campanya electoral, Twitter és estupend. Cal dir, però, que en general veiem a Twitter el que diuen, repiulen i marquen amb un «m'agrada» les persones que seguim, i que seguim les persones que seguim perquè hem decidit fer-ho així. Per tant, la decisió de qui volem seguir ha d'anar precedida d'una decisió de què volem saber: volem saber què diu només el col·lectiu amb el qual ens sentim més identificats? Volem saber les posicions dels altres? Volem l'anàlisi de mitjans tradicionals o bé d'altres de menys majoritaris?

Eines de missatgeria com WhatsApp o, sobretot, Telegram, també entren amb força en el que fa referència a la informació política més actual. Tanmateix, i a diferència de Twitter, a Telegram o WhatsApp l'efecte bombolla o de cambra de ressonància («només sento el que vull sentir») és molt més fort que no pas a xarxes més obertes com Twitter o Facebook, on el marge per a rebre informació d'altres colors és molt més gran.

En els últims anys alguns periodistes i capçaleres no han necessitat cap ajuda per a veure disminuïda la seva credibilitat. És a dir, no hem de culpar qui és capaç de, per mitjà d'internet, denunciar i demostrar que determinada informació és esbiaixada, poc fonamentada o directament falsa. La culpa és, en tot cas, dels mitjans que han fet malament la seva feina per a afavorir determinades formacions polítiques, per interessos econòmics propis o per manca de recursos per a fer una feina millor.

Les notícies falses poden tenir dos efectes de signe oposat: d'una banda, que incrementi la desafecció política dels ciutadans, que, conscients que els polítics «els enganyen», ara vegin que també els enganyen els mitjans i decideixen rendir-se del tot. L'altre efecte és que davant l'interès de les eleccions, el complicat però també interessant i determinant moment democràtic que viu el país, o l'altíssima mobilització, facin que els mateixos ciutadans es llancin a combatre les notícies falses i, com a resultat net final, tinguem un ecosistema informatiu molt més transparent (encara que sigui a la força) i que contribueixi a millorar l'exercici democràtic i a animar el ciutadà a participar més i millor en política.

L'ANC i SCC són molt semblants, no ideològicament (òbviament), però sí en els seus objectius. Són organitzacions amb una finalitat molt específica i clarament alineada amb uns determinats blocs ideològics. En aquest sentit, el que fan és reforçar tant en les formes com en el fons el tipus de comunicació i el tipus de mobilització que els altres actors institucionals (partits, mitjans de comunicació) duen a terme. Òmnium Cultural, tot i que té un clar biaix vers un dels blocs, és una entitat més oberta i més plural, atès que ve d'una tradició d'activisme, no polític, sinó cultural i social.

L'«activisme de sofà» o «clictivisme» no existeixen, almenys de manera significativa. Per norma general, qui és actiu a les xarxes socials ja ho és fora i té forts vincles amb el teixit associatiu o polític del seu entorn: associacions de veïns, AMPA, sindicats, partits, assemblees, moviments, mitjans de comunicació «alternatius», etc. Si bé és cert que la facilitat de participar en les xarxes socials atrau perfils menys compromesos, també és cert que (amb comptades excepcions) solen ser menys actius i, en conseqüència, menys influents.