Com detectar relacions tòxiques entre els joves?

Les històries d’amor romàntic -molt presents en pel·lícules de Hollywood i en les lletres d’unes determinades cançons- solen tenir poc a veure amb la realitat. Són històries protagonitzades per dones i homes que busquen la seva mitja taronja, a qui es puguin lliurar per sempre més, històries que mostren uns estereotips basats en un tipus de relacions «poc sanes», assegura Amàlia Gordóvil, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, perquè amaguen creences com ara que en l’amor tot s’hi val. Però en realitat estimar algú no té res a veure amb lliurar-se l’un a l’altre perdent tota l’autonomia.

Segons Gordóvil, hi ha experts que veuen en aquest tipus de missatges una de les causes de la violència de gènere entre els joves, perquè fa que es normalitzin uns comportaments determinats. I és que la violència de gènere entre adolescents i joves no solament existeix, sinó que es produeix tant o més que entre adults. I malgrat les campanyes de prevenció que s’han fet, afegeix la psicòloga, «la violència de gènere entre adolescents ha augmentat significativament en els últims anys».

I més si parlem d’alguns tipus específics de comportaments de violència psicològica, com el control de la parella, que les noies joves asseguren que pateixen més sovint que la resta de dones. Segons la Macroenquesta de la violència contra la dona del Ministeri de Sanitat, quatre de cada deu noies d’entre setze i vint-i-quatre anys han patit violència de control d’alguna exparella i, una de cada cinc, de la parella actual. Humiliacions i amenaces són les altres formes de maltractament més habituals entre joves.

Més tolerància

La majoria de joves consideren inacceptable la violència de gènere -el 96% de les noies i el 92% dels nois-, però hi ha alguns comportaments que no rebutgen amb tanta contundència i amb els quals són més tolerants. Gordóvil assegura que hi ha joves que entenen determinades conductes masclistes com a mostres d’interès: «Si està pendent de mi, és perquè sóc especial per a ell» o «si s’embolica amb tantes noies però sempre em busca a mi, és perquè a mi m’estima de debò».

Tot i que el control és la forma de violència que pateixen més les noies joves, un de cada tres joves no creu que controlar la parella sigui violència de gènere. Consideren, per exemple, que és inevitable o acceptable en algunes circumstàncies controlar els horaris de la parella, impedir a la parella que vegi la seva família o els amics, no permetre que la parella treballi o estudiï o dir-li les coses que pot fer o no pot fer.

Patrícia Hernández, professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, destaca que «les noves tecnologies han potenciat les formes de control i de coerció i fan molt més fàcil la humiliació pública». De fet, una de cada quatre noies reconeix haver patit control per mitjà del mòbil, i segons l’informe anual de la Fundació ANAR d’Ajuda a Nens i Adolescents en Risc, hi ha un alt percentatge de casos -el 60%- en què la violència també s’exerceix mitjançant les noves tecnologies. A tot això, la psicòloga Amàlia Gordóvil hi afegeix que els mòbils, a més, «fomenten les relacions de dependència perquè permeten una comunicació contínua i, per altra banda, dificulten el trencament d’una relació».

Una realitat amagada

L’especialista en victimologia i violència de parella Patrícia Hernández posa en relleu que hi ha una altra realitat de la qual no s’acostuma a parlar. I és que hi ha estudis amb universitaris espanyols que demostren que en l’àmbit de la parella «el patró de violència recíproca és el més comú», és a dir, que el més habitual és que siguin els dos membres de la parella els que es maltractin mútuament tant psicològicament com físicament. La professora de criminologia explica que és important diferenciar la violència de gènere i la violència de parella, perquè la violència de gènere és només la de l’home envers la dona i les dades s’extreuen a partir d’enquestes que només pregunten a dones i sobre el seu paper de víctima.

D’altra banda, en estudis en què la mostra és formada per homes i dones i se’ls pregunta tant pel rol de víctima com pel d’agressor, les dades canvien molt. I això fa pensar que «hi ha més violència de la que ens pensem, sobretot conductes que no són tan greus, però que es produeixen de manera recíproca», com ara formes lleus de violència física o psicològica, manipulació, el control del mòbil o del correu electrònic, el control de la manera de vestir-se, de si es pot sortir amb els amics o les amigues o no..., actituds que són el brou de cultiu per a situacions molt més greus.

Pistes per als pares

Hernández alerta que l’adolescència és una etapa molt complexa perquè és un moment d’autoafirmació de la persona i «normalitzar aquestes conductes pot portar a traslladar a la vida adulta aquestes pautes de parella». Per això Gordóvil recalca la importància de la prevenció tant en l’àmbit familiar com a l’escola.

Per a detectar si el nostre fill pateix violència per part de la seva parella, ens podem fixar en alguns indicadors:

• Estat anímic baix, apatia tant de menjar com d’actitud.
• Disminució del rendiment escolar respecte de l’habitual, abandonament dels estudis o fracàs escolar.
• Aïllament social.
• Excés de dependència de l’opinió de la parella o no voler ni parlar-ne amb la família.
• Canvis d’actitud tant amb el professorat com amb els companys.
• Absentisme injustificat a classe.
• Canvis en la manera de vestir o en els interessos.
• Ansietat.