«La gent gran és la que més adopta la tecnologia mòbil»

Barcelona tornarà a acollir, d’aquí a pocs dies, una nova edició del Mobile World Congress, la fira de tecnologia mòbil més important del món. Un cop més, els darrers avenços en aquest sector seran notícia i posaran en evidència com el mòbil s’ha convertit en un objecte de comunicació imprescindible. Però tots els segments socials en fan el mateix ús? I la gent gran? Parlem amb Mireia Fernández-Ardèvol, investigadora de l’IN3 de la UOC i experta en comunicació mòbil, gent gran i TIC. Fernández-Ardèvol forma part del grup de recerca Xarxes de Comunicació i Canvi Social, dins del qual s’articulen diverses línies de recerca, una de les quals està centrada en l’envelliment i les tecnologies digitals.

Barcelona tornarà a acollir, d’aquí a pocs dies, una nova edició del Mobile World Congress, la fira de tecnologia mòbil més important del món. Un cop més, els darrers avenços en aquest sector seran notícia i posaran en evidència com el mòbil s’ha convertit en un objecte de comunicació imprescindible. Però tots els segments socials en fan el mateix ús? I la gent gran? Parlem amb Mireia Fernández-Ardèvol, investigadora de l’IN3 de la UOC i experta en comunicació mòbil, gent gran i TIC. Fernández-Ardèvol forma part del grup de recerca Xarxes de Comunicació i Canvi Social, dins del qual s’articulen diverses línies de recerca, una de les quals està centrada en l’envelliment i les tecnologies digitals.

Algunes persones sí, algunes no. Òbviament, el canvi de paradigma hi és i tots ens hi hem hagut d’adaptar. Aquí trencaria el primer tòpic: ningú no neix ensenyat. Sembla que les criatures aprenguin soles, però no és cert. Els més petits aprenen, repeteixen, insisteixen i no tenen sensació de frustració. Efectivament, un dels elements del que anomenem divisòria digital està relacionat amb l’edat. De tota manera, i tot i que el segment que fa servir menys els mitjans de comunicació digital —mòbil i internet— és la gent gran, també és el segment en el qual més creix l’adopció. Si el jovent està al 99-100% d’ús, l’únic col·lectiu en el qual encara hi ha recorregut per a créixer, en termes d’adopció, és el de la gent gran. Quantes persones grans coneixes, pensant en entorns urbans, que no facin servir el mòbil o el WhatsApp?

Per descomptat, estic pensant molt en el context local i ho poso com a exemple. Tothom coneix alguna persona que es nega a fer servir aquests instruments, sobretot si ens referim a un ordinador amb internet, que és bastant més complex si no es té un bagatge previ. A títol d’exemple, WhatsApp s’ha convertit en una eina imprescindible en el nostre entorn i en un element clau perquè la gent gran adopti els telèfons intel·ligents. Ho han fet per les pressions de tot l’entorn, perquè en el cas de l’Estat espanyol el sistema de tarifació ha deixat fora els SMS. Què ha fet això? Que enviar un SMS suposi un cost afegit i, per tant, al final, vulguin o no, han acabat amb un telèfon intel·ligent per a continuar connectats.

Amb el WhatsApp, a diferència del que passa amb Facebook, la gent gran s’adapta d’una manera molt natural precisament perquè és molt similar als SMS. Són missatges que s’envien d’un en un, hi ha grups i també es poden enviar fotografies o vídeos. A més a més, la percepció és que es tracta d’un canal de comunicació privat. No és com Facebook, on no s’acaba de controlar totalment el que compartim, i la privacitat, particularment per a les persones grans, és un tema molt important.

En les nostres societats la gent gran està estereotipada. És habitual que posem aquestes etiquetes de «gent gran igual a persones incompetents en tecnologies digitals i que no se saben adaptar als canvis». Són idees poc contrastades, prejudicis. Hi falta recerca. I la recerca que fem mostra que la situació és molt més diversa del que diuen els estereotips. I tot comença per la manera com ens aproximem a la gent gran. Si féssim com en altres segments d’edat, hauríem de distingir acuradament les diferents generacions. No podem homogeneïtzar les persones de seixanta-cinc anys cap amunt. Algú de seixanta-cinc anys no té res a veure amb algú altre de noranta. Les trajectòries vitals poden ser completament diferents, i els usos de les tecnologies digitals també ho poden ser.

M’agrada molt explicar el cas d’un senyor de noranta-dos anys que vam entrevistar a Ontario per a un estudi. Havia creat una empresa i s’havia retirat a finals dels anys vuitanta. En aquella època els ordinadors eren «cosa de secretàries». En el moment de l’entrevista vivia en una residència i explicava que es podia comprar tot el que volgués. Deia que no necessitava ni ordinador ni telèfon mòbil, i, per tant, no en tenia perquè no en volia. Aquest és l’altre tòpic que vull trencar: no fer servir tecnologies digitals també és un dret. I també apodera perquè cada persona decideix què en fa. La tecnologia digital és un instrument que ens ajuda a estar integrats en els nostres cercles socials, però existeix el dret a no fer-la servir. No és una qüestió només de gent gran, sinó que també hi ha jovent que decideix no saber-ne res.

Una de les coses que vam veure quan es van començar a popularitzar tecnologies digitals com el telèfon mòbil és que permeten la comunicació persona a persona. Hem deixat de trucar a un lloc per a passar a trucar a una persona. D’aquesta manera, fins no fa gaire, els avis trucaven a casa i parlaven amb els pares o les mares, els quals després els passaven les criatures. Actualment la comunicació és directa; per tant, ens estem saltant intermediaris. Facebook és un lloc interessant per a evidenciar aquest fenomen. Estem a punt d’engegar un projecte, que liderarà Andrea Rosales i que forma part d’una comparativa internacional, que es diu Grannies on the net —Àvies a la xarxa. L’objectiu és parlar amb àvies sobre les seves relacions amb la família i, en particular, amb els seus néts i nétes. Per exemple, quan es va començar a popularitzar Facebook hi havia adolescents que no hi volien tenir agregats els pares, però sí els avis, perquè consideraven que aquests no els censurarien.

Cada generació té unes tecnologies. El que li passa a la gent gran és que ha hagut d’aprendre més coses diferents. Haver accedit a aquest coneixement previ et permet fer el salt següent. Hi ha un coneixement que va «a capes», és acumulatiu. Què és el que ha passat? Quan aquesta transformació t’arriba quan ets una persona gran, normalment sembla que tinguis menys temps per a aprendre els canvis. El que compta és la trajectòria vital, com dèiem abans. Per exemple, hi ha persones que, per circumstàncies vitals, ja tocaven ordinadors a la dècada dels setanta i dels vuitanta i els resulta més fàcil adaptar-s’hi perquè tenen un bagatge. Algú a qui en el seu entorn laboral no han demanat mai que toqui un ordinador i ara, amb vuitanta anys, ho ha de fer, si no té un mapa mental a sota, se li poden presentar certes dificultats que potser el seu entorn no acabi d’entendre.

L’anomenada computer anxiety —també hi ha la mobile computer anxiety— té a veure amb com vivim fer servir un ordinador i es produeix en totes les edats. En el nostre cas la vam estudiar específicament en persones grans. M’agrada molt comparar aquest fenomen, per a desmitificar-lo, amb l’ansietat que et pot produir agafar el cotxe si no t’agrada conduir. Si tu no condueixes cada dia i, a sobre, no t’agrada fer-ho, el dia que has d’agafar el cotxe no estaràs còmode. Ens referim a aquest tipus d’ansietat, no a la que et bloqueja. Què vam veure amb aquests estudis? Que no és l’edat el que explica l’ansietat, sinó l’experiència d’ús. Com més experiència, més petita és aquesta sensació d’ansietat.

Els segments amb un poder adquisitiu més elevat són els de mitjana edat. La gent jove interessa perquè si s’acostumen a determinats productes, després els voldran continuar fent servir. A més, la gent jove marca tendència perquè són els més innovadors en usos. Quan dic els més innovadors significa que els altres grups d’edat també innoven, però d’una manera diferent. Les empreses s’adrecen als grups de més poder adquisitiu i la gent gran no en té tant. A banda, hi ha hagut moltes empreses que es van especialitzar en mòbils per a la gent gran, amb tecles grosses i molt cars. Aquests aparells identificaven els usuaris com a persones grans. Això no va agradar a determinats sectors de persones d’edat avançada, que no volien dur un mòbil que els estigmatitzés. Amb els telèfons intel·ligents actuals cadascú pot personalitzar el tipus de lletra, per exemple, per a llegir-la millor, però el dispositiu no estigmatitza perquè és com el que fan servir la resta de persones d’altres edats. Podem parlar de disseny universal, encara que no s’hagin pensat per a aquests col·lectius. Les persones grans els poden adaptar a les seves necessitats, capacitats i interessos. Hi ha moments en què no t’importa que t’identifiquin com a pertanyent al col·lectiu de gent gran, però fins a aquell moment hem d’intentar evitar els elements que ens mostrin com a vells perquè la nostra societat no accepta la vellesa.

El que ens defineix com a persones, i per al qual ens formen durant tota la vida, és ser independents, ser autònoms i tenir capacitat de decisió. Amb determinats estadis de la vellesa o malalties, hi ha qui suggereix distingir entre tercera i quarta edat. La tercera edat es refereix a les persones grans que tenen una vida autònoma gràcies a la seva condició física i mental. La quarta edat serviria per a parlar de persones amb la mateixa edat cronològica però amb unes condicions que les fan dependents. Les tecnologies digitals ens podrien ajudar a continuar apoderats, però no sempre és així. Hi ha un moment en què la societat t’encasella, per diferents motius, sigui perquè el sistema públic o altres persones decideixen per tu. Les receptes màgiques per a una vellesa activa i saludable no existeixen, cada individu decidirà què vol. Hi ha individus que volen determinats nivells de socialització i altres que no. Hi ha d’haver llibertat d’elecció. Tal com diu la llei de Kranzberg, les tecnologies no són ni bones, ni dolentes ni neutrals. Això també es pot aplicar a una tecnologia digital i a la seva influència en l’autonomia de les persones grans.

Hi ha gent que demana diners al carrer i que té un mòbil d’última generació. I el comentari que sents és: «Per què té aquest mòbil si està demanant al carrer?». És que potser aquell mòbil és l’accés a qualsevol possible feina, la comunicació amb la seva xarxa social o la porta per a comunicar-se amb l’Administració pública. Normalment qui demana diners al carrer difícilment té una llar; per tant, no té ni telèfon fix ni internet. I a on es connecta a internet? Per on passa la seva ciutadania plena? Doncs segurament passa per aquell telèfon, amb la tarifa més barata del mercat però que, almenys, té veu i connexió de dades. No poder accedir-hi genera desigualtat.

Hi ha dues divisòries digitals, la d’accés i la d’ús. La d’accés és la que mesura si fas servir o no, per exemple, internet al mòbil. La reflexió general, però, és que potser amb això no en tenim prou per a valorar quina és la divisòria digital perquè de mòbil, pràcticament, en té tothom. La clau ens la pot donar la divisòria d’ús, que és la que genera més diferències. En el cas de les persones grans, que facin servir WhatsApp no vol dir que siguin usuaris habituals d’altres serveis d’internet. Accions com comprar en línia o fer gestions amb les administracions públiques encara són barreres que generen certs desavantatges. Hi ha persones grans que regularment fan servir Facebook o WhatsApp, però que quan han de fer algun tipus d’activitat telemàtica més sofisticada, i a on s’ha d’assumir el risc de fer-ho malament, és molt probable que necessitin la xarxa de suport, normalment la família. Al final no hi ha tanta diferència entre la gent gran i els altres col·lectius, perquè si un usuari mitjà no sap fer alguna gestió, també demanarà ajuda. La qüestió és disposar d’una xarxa de suport, sigui la família o els amics, que et pugui donar un cop de mà.