Un estudi analitza els motius que inhibeixen la denúncia dels abusos sexuals

Per a Josep M. Tamarit, investigador principal de la recerca i catedràtic de dret penal de la UOC, «una de les qüestions més problemàtiques relacionades amb la resposta penal a l'abús sexual de menors és la baixa taxa de denúncia, menys d'un 10% de les víctimes denuncien els fets». A aquest problema, s'hi ha d'afegir «l'experiència negativa i traumàtica que per a moltes víctimes representa el seu contacte amb els diversos operadors del SJP», explica l'expert.

Per això, Tamarit, president de la Societat Catalana de Victimologia, juntament amb Judit Abad, investigadora del grup de recerca en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la Universitat de Barcelona, i Patricia Hernández-Hidalgo, professora de criminologia de la UOC, han volgut conèixer en el seu estudi, «Les víctimes d'abús sexual infantil davant el sistema de justícia penal: estudi sobre les seves actituds, necessitats i experiència» (2015), quins són els factors que intervenen en la decisió de les víctimes de denunciar o no denunciar els fets i la seva actitud davant el SJP.

Motius principals que inhibeixen les víctimes de presentar una denúncia

Diversos estudis internacionals alerten que una de cada cinc persones ha patit abusos sexuals quan era menor d'edat, d'entre les quals el nombre de víctimes nenes és superior al de nens. Aquestes dades, remarca Tamarit, "són semblants a Catalunya i Espanya. En l'estudi que acaba de publicar aquest expert, els factors personals apareixen entre els motius predominants que influeixen a l'hora d'iniciar o no una denúncia:

• No veure sentit al fet de denunciar-ho. Hi ha víctimes que tendeixen a minimitzar els fets per a evitar viure'ls com a quelcom greu i per evitar l'estigmatització inherent a la condició de víctimes.
   
• La repressió del record i l'experiència negativa en revelacions anteriors durant la infància.
   
• No sentir-se emocionalment preparat. Molts afectats senten que la situació d'abús és un assumpte íntim i personal o tenen un sentiment de culpa i vergonya.

En un context en què diverses investigacions apunten que la major part de casos l'abusador és una persona coneguda i gairebé en la meitat és un familiar (entre els quals figuren sobretot el padrastre, el pare o l'oncle), els aspectes interpersonals també provoquen en la víctima reticència a denunciar:

• El vincle personal amb l'abusador. És un dels motius principals que impedeix la revelació de l'abús. Si l'abús el perpetra un membre de la família, la víctima acostuma a resistir-se més a denunciar-ho pel fet que es tracta d'un familiar pròxim.
   
• Temor a la reacció negativa i a les represàlies de l'agressor o de l'entorn familiar. Per exemple, la víctima pateix per si serà marginat pel grup, que vol evitar la vergonya.
   
• La negació de l'existència de l'abús per part de l'entorn familiar. Sovint els pares o les persones de l'entorn neguen el fet o donen suport a l'abusador, o prefereixen no enfrontar-s'hi en lloc de donar suport a la víctima.
   
• Por de ser jutjat o culpabilitzat per d'altres. El sentiment de culpa i la por per la reacció de l'entorn són un fre per a moltes víctimes quan es plantegen denunciar l'abús.

La relació de les víctimes amb el sistema de justícia penal (actitud davant el sistema, visió que en tenen, etc.) també influeix:

• Desconeixement del sistema de justícia. Sovint les víctimes no han rebut informació sobre el funcionament del sistema de justícia, sobre els seus drets o sobre els terminis de prescripció.
   
• Desconfiança envers el sistema. Les víctimes tenen una percepció negativa del sistema de justícia i tenen por de l'estigma que aquest els pot ocasionar. La sensació de ser poc escoltades i que no els permeten explicacions més enllà de negar o d'afirmar les preguntes efectuades, la qual cosa contribueix a incrementar-ne la desconfiança.
   
• Algunes víctimes pensen que acudir a la policia resultarà inútil o que no se les creuran.
   
• Prescripció. Moltes víctimes es plantegen denunciar quan ja han passat molts anys i es troben que el delicte ja ha prescrit.
   
• La dificultat d'aportar proves.

Guia de bones pràctiques per a reduir la revictimització dels afectats en el marc del sistema judicial

La identificació dels factors que desmotiven amb vista a denunciar ha permès presentar unes recomanacions adreçades a les institucions i als professionals del sistema judicial penal:

• Desvincular l'atenció i el suport a les víctimes de la denúncia. Abans de res, es recomana oferir a les víctimes atenció psicològica gratuïta. La conveniència de denunciar es pot valorar després d'haver abordat el malestar emocional i d'haver rebut assessorament jurídic.
   
• Adoptar i promoure pràctiques que informin i sensibilitzin els professionals del SJP, els centres socials, educatius i sanitaris, sobre les necessitats de les víctimes per a afavorir que revelin els fets. Un cop es produeixi la revelació, cal donar-los suport i, si escau, instar-los a denunciar els fets.
   
• Impulsar activitats de formació dels professionals que prenen declaració a les víctimes sobre les seves necessitats, amb l'objectiu d'assegurar la màxima qualitat del relat i disminuir el malestar que genera una situació de per si estressant.
   
• Adoptar bones pràctiques que tinguin en compte l'opinió de la víctima, és a dir, durant la declaració, donar l'adequat compliment del dret a estar acompanyada d'una persona que hagi escollit.
   
• Evitar pràctiques generadores de revictimització, com ara posar en dubte el relat de la víctima, culpabilitzar-la o mostrar insensibilitat, sense oblidar la importància de donar-li veu perquè pugui explicar els fets sense haver de cenyir les seves respostes a un «sí» o un «no».
   
• Evitar el contacte de les víctimes amb l'abusador o els seus familiars, independentment de l'edat que tinguin. Cal posar els mitjans necessaris per a evitar la confrontació visual i el contacte amb l'inculpat o amb els seus familiars a la sala, tal com ho preveuen la Directiva 29/2012/UE i a Espanya la Llei 4/2015.
   
• Preparar les víctimes per al judici i respecte de les declaracions prèvies. És important que la víctima conegui els seus drets, entengui el funcionament del procés penal, el paper del jutge, del fiscal i de l'advocat de la defensa. Alhora, cal informar-la del risc d'un possible sobreseïment del cas per falta de proves i, per tant, ajudar-la a desvincular una possible sentència absolutòria dels seus sentiments de credibilitat i de culpa.
   
• Promoure activitats adreçades a sensibilitzar els advocats sobre les necessitats de les víctimes, tant si han d'exercir l'acusació particular com si han d'actuar com a advocats defensors: l'exercici del dret de defensa de l'acusat s'ha de poder dur a terme sense desatendre les necessitats i els drets de les víctimes.
   
• Adoptar bones pràctiques per part de la Fiscalia, desenvolupant el que preveu la Circular 3/2009, de 10 de novembre, sobre protecció dels menors víctimes i testimonis. A més de més implicació d'aquesta institució, s'hauria de facilitar el nomenament d'un advocat d'ofici, ja que això pot contribuir a fer que la víctima estigui informada i se senti més protagonista del procés.
   
• Dissenyar bones pràctiques que tinguin en compte les característiques de la victimització intrafamiliar i les necessitats específiques de les víctimes en aquests casos.

Metodologia

En aquest estudi qualitatiu es van entrevistar 23 víctimes d'abús sexual infantil (20 dones i 3 homes) d'edats entre els 17 i els 50 anys, amb les quals es va contactar per mitjà d'un centre d'atenció a víctimes especialitzat en aquest tipus d'abús. D'aquestes, 19 estaven en tractament psicològic i 4 havien estat donades d'alta. El 82,6% dels participants tenien com a país d'origen Espanya.

Pel que fa als abusos sexuals patits per les persones entrevistades, la mitjana d'edat d'inici de l'abús és 8,13 anys. Sobre la durada, es tracta generalment de casos d'abusos repetits i, en el 30,4%, van durar més de 4 anys.