Per què triomfen els reality show?

L'èxit dels reality show

«Sobretot per l'ús de l'espiral de la transgressió creixent -és a dir- s'imposa la necessitat d'atrevir-se sempre a anar més enllà del que s'hagi fet prèviament per a sorprendre i mantenir l'interès del públic», afirma Ferran Lalueza, ja que «no és fàcil escandalitzar els teleespectadors del segle XXI». Per a mantenir aquesta espiral de transgressió creixent, utilitzen recursos com, per exemple, modificar les proves del concurs, incloure-hi participants, premis o càstigs nous.

Per a Francesc Núñez, professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC, «les xafarderies que susciten els personatges dels realities fa la funció de posicionar-nos a nosaltres mateixos amb relació a les nostres emocions i valors; és a dir, què ens agrada i què no, què aprovem i què rebutgem, en què ens considerem millors». Per a l'expert, «més que jutjar els participats, el que fem és definir-nos i posicionar-nos». Aquests programes ens fan sortir de la rutina, «ens posen davant els ulls un espai de realitat diferent del de la vida quotidiana, ens ofereixen emocions -sovint noves i diferents- i ens serveixen per a posicionar-nos davant aquestes situacions, són com un laboratori d'experiències i d'emocions», considera Núñez.


L'espectador té poder: veu, jutja i decideix

En aquesta mateixa línia, Lalueza argumenta que «empoderen a l'espectador, perquè el converteixen en un ésser omniscient que pot conèixer, controlar i jutjar l'actuació dels protagonistes del programa, i a vegades fins i tot pot contribuir a decidir la seva sort» amb la votació per missatge de text, trucades o fent servir l'aplicació mòbil del programa. «L'espiral de transgressió enganxa, fins i tot quan provoca vergonya aliena». L'espectador és capaç de seguir visionant el programa «per curiositat i pel "morbo" d'esbrinar com d'avall cauran els seus protagonistes».


Som xafarders o ens en fan ser?

L'estudi «The Visual Impact of Gossip», d'Eric Anderson, publicat a la revista Science, demostrava que el nostre cervell para més atenció a aquelles persones de les quals sabem coses negatives que no pas a aquelles de les quals sabem coses positives o neutres. Els participants en l'estudi recordaven en un tant per cent més elevat aquelles persones de les quals havien sentit xafarderies o informacions negatives. Sembla que la ciència pot arribar a donar-hi una resposta i explicar el perquè de l'èxit dels realities i la teleporqueria.

Segons Francesc Núñez, és evident que «allò que atreu l'atenció, el que ens pot despertar l'emoció, és el que surt de la normalitat, de l'estat mitjà de la vida emocional en què ens movem en el dia a dia». El sociòleg afirma que «moltes de les emocions bàsiques són negatives, n'hi ha més de negatives que de positives, i potser això està lligat al nostre procés evolutiu. Els actes bondadosos ens atrauen, però tenen menys capacitat de resposta immediata».

L'espectador dels realities shows vol «fugir de la rutina i encendre el diapasó emocional, que l'alerta, el tensa, li estimula els sentits, li demana una resposta».


Fraccionar les històries enganxa

Resulta sorprenent que altres programes de la mateixa cadena o corporació reutilitzin els continguts dels realities. Per a Ferran Lalueza, «la retroalimentació dels continguts d'un reality show constitueix una via òptima de rendibilitzar-los i d'omplir hores de programació low cost o de baix cost. Les informacions es dosifiquen amb prou habilitat com per a generar expectatives noves periòdicament que evitin que l'audiència desconnecti». L'expert alerta, però, que «aquesta sobreexplotació i omnipresència pot provocar saturació en l'audiència en comptes de reforçar-ne l'interès si no es fa amb encert».


Vint-i-cinc anys de realities

L'any 1991 començava a Suècia el primer programa d'aquest gènere. Avui els realities shows que han sobreviscut i que triomfen «són particularment barroers, estridents i estan centrats en allò més grotesc de la naturalesa humana, és a dir, són teleporqueria pura». Durant aquest llarg camí, de vegades l'audiència ha penalitzat aquests excessos, tal com va passar fa quatre anys amb el programa La noria de Telecinco, però són força excepcionals. Ferran Lalueza afirma que «les regles del joc són clares: cada edició ha de ser més escandalosa que l'anterior per tal de mantenir l'interès del teleespectador». Afegeix que «l'escàndol i la transgressió provoquen atenció i comentaris d'indignació o de mofa, avui dia vehiculats ben sovint mitjançant les xarxes socials, que es converteixen en un espai per a fer safareig».


Entretenir ven el doble que informar

Veient les graelles televisives hom s'adona que l'entreteniment ho impregna tot. «Vivim en una economia de l'atenció on, davant de la saturació d'informació i dels estímuls de tota mena que rebem cada dia, l'atenció de cadascun de nosaltres es converteix en un bé molt preuat i l'entreteniment esdevé la principal moneda de canvi per a atreure-la» assegura Lalueza.