«El preu per a veure cinema a internet no és excessiu, sinó que és insultantment baix»

La idea la vam tenir el 2007 i vam llançar una primera versió de la plataforma el 2008. Aleshores ja érem conscients que s'havien de trencar certs tipus d'esquemes tradicionals. El 2008, però, ni els que tenien els drets, ni els propietaris de les pel·lícules, ni els clients, ni els directors, ni l'amplada de banda ni nosaltres estàvem preparats per a poder fer que allò funcionés de manera harmònica. Vam treballar-hi durant dos anys, veient en què ens havíem equivocat i millorant-ho, convencent els escèptics, i el 2010 vam llançar aquesta oferta amb tarifa plana a Espanya. Només han passat cinc anys, però sembla que n'hagin passat cinquanta. Jo recordo que, quan vam començar, el primer cop que vam oferir tarifa plana va ser una cosa sorprenent, tot i que avui dia és un sistema molt consolidat. La innovació següent, que ara també és obvia, va ser oferir sèries per internet. Després han vingut totes les innovacions que es poden fer amb les tauletes, els mòbils, etc. El que és cert és que el cinema ha passat d'una situació en què els mecanismes de distribució eren coneguts i pràcticament invariables, a uns sistemes de distribució que estan en canvi permanent. Ara tenim un format que és internet i que va mutant. Internet és el telèfon mòbil, però també és l'ordinador, la televisió, el rellotge... El rellotge no significa que veuràs pel·lícules al rellotge, però potser voldràs que el rellotge serveixi de comandament a distància per a la televisió. Això vol dir que una part del teu equip ha d'estar programant una aplicació perquè el rellotge serveixi de comandament. Aquest tipus de coses són les que t'obliguen a posar molta atenció en la part d'innovació tecnològica i també en la part de com innovem a l'hora d'oferir els continguts. En aquest país, la gent es va acostumar molt ràpidament a veure cinema i sèries a internet, tot i que sense pagar per a fer-ho. El procés que hi hagut ara, de tres anys ençà, més o menys, és el d'acostumar la gent a pagar pel que està veient. Es tracta d'un procés al qual encara queden unes quantes tardors, però anem cap a aquesta direcció. Ara per ara, però, el preu és molt baix i l'oferta és molt rica. És que no és un preu excessiu, sinó que és insultantment baix. Els qui ho creuen és perquè ara ho tenen de franc. Per què pagar un euro per un diari si el puc tenir de franc a internet? Crec que cada vegada s'ho planteja menys gent, perquè el que fas és guanyar comoditat, el tens allà, no costa gaires diners i contribueixes a seguir veient-ho. Tot i això, hi ha gent que no la tindràs mai. Com més oferta autoritzada hi hagi, més motius hi haurà per a apostar per una d'elles. Com a cinèfil, tenir una oferta com la de Filmin és un privilegi. Ja m'hauria agradat a mi amb 14 o 15 anys tenir una oferta com la que tinc ara al meu abast. Això era impensable. Al nostre país tenim una oferta de cinema i de sèries d'internet molt millor del que la gent es pensa, i molt millor que la majoria dels nostres veïns europeus. I no només parlo de Portugal i Itàlia, també d'Alemanya, Àustria, Bèlgica o fins i tot França. Crec que en això tenim una quantitat i una qualitat de portals i de títols envejables. Quan vas per Europa i veus projectes que han fallat -fins i tot en països molt potents- i que nosaltres seguim tirant endavant, que seguim sent un referent per a països com França, Bèlgica o Àustria, això ens demostra que aquí les coses s'estan fent bé. Això funciona només per la confiança dels nostres socis i dels nostres clients. Nosaltres no rebem cap ajuda del Govern català, ni tampoc del Govern espanyol, sinó que només tenim els nostres socis, l'aportació de la Unió Europa i, sobretot, l'ajuda dels nostres clients. No sé quines són les solucions perquè la gent s'hi acostumi. A cop de llei, la gent va deixar de beure alcohol mentre conduïa; a cop de llei, la gent va deixar d'aparcar en doble fila. Estic segur que està bé que, a cop de llei, la gent que s'està lucrant per drets que no són seus -i parlo dels portals de difusió de continguts-, d'alguna manera paguin per aquests continguts. Des de Filmin, posem molt l'accent en què no som un portal de cinema només per a «ultracinèfils», sinó que tenim un perfil d'usuaris molt ampli. Són persones a qui interessa el cinema i la televisió. Són gent amb inquietuds culturals. Alguns segueixen l'actualitat en cinema i televisió i ho complementen amb la nostra oferta. Tenim el cinèfil que, d'alguna manera, veu Filmin per recuperar aquests clàssics que no veia; el «serièfil», que ens descobreix perquè aquí tenim sèries que no tenen altres plataformes, o persones de l'àmbit rural que no tenen accés a cinema en versió original i, per tant, Filmin és una plataforma per a fer-ho. Pel que fa a la franja d'edats, hi ha tres blocs molt clars: l'universitari i el postuniversitari, amb inquietuds cinèfiles i culturals i que viu en l'àmbit urbà; la persona de 40-55 anys, que té una televisió intel·ligent o una tauleta on veu les darreres estrenes i les sèries, i la gent gran, que té molt temps lliure i es dedica a recuperar pel·lícules del nostre catàleg. Sí, crec que tots estem sobreexposats. El tema és quin grau de consciència en tenim i quin grau d'esforç estem fent per limitar-ho. Tot això està generant una certa incapacitat de concentració i que ni tan sols les converses siguin centrals, sinó que tot estigui dispers en diferents subtrames. És un problema com a societat i és un problema per a un tipus de cinema, el que veus a casa teva, que demana més atenció. Vam ser dels primers, no hem tingut por i sempre hem estat supertransparents. Hem estat propers als usuaris; quan ens hem equivocat, també. Per tant, sempre hem contestat i hem gastat moltes energies -i també diners- en xarxes socials. No diners en anuncis, sinó en recursos i esforços invertits. Hem fet cas dels clients quan hem cregut que els havíem de fer cas, i els hem sorprès amb coses que potser els interessaven. A tot això, hi hem de sumar la part més important, que és la matèria primera de Filmin, les pel·lícules. D'altra banda, també s'ha de tenir en compte que Filmin és una companyia, no és una multinacional, que és d'aquí i amb seu aquí. El postgrau serveix com a radiografia del que ha succeït, i això s'evidencia quan mirem què és el que ensenyàvem als alumnes el 2012 i què és el que els hem d'ensenyar el 2015. I està molt bé, perquè ens permet veure en moments precisos de la història com pensàvem que seria el futur. Només han passat tres anys, però tres anys a internet poden ser com trenta. Tot i això, hi ha aspectes que són més o menys els mateixos: els drets són més o menys els mateixos, però les eines per a donar a conèixer una pel·lícula han canviat. El tipus de producció que poden fer Movistar o Netflix no és tan diferent de les que TV3 o Telecinco van produir al seu dia. Abans era revolucionari, però les televisions americanes produïen fa seixanta anys. Són processos naturals. Amb la incorporació de nous proveïdors que estan al cas del que està succeint, el curs s'ha renovat i crec que és una eina perfecta per a saber què està succeint, per a poder treure'n profit i per a poder entrar en aquest món. Hi ha molta gent que treballava al món del cinema i que ha vist que les coses estan canviant i necessita una mica d'orientació: li va bé tenir un mapa que l'ubiqui una mica per a saber on és tot. Crec que els estudiants del postgrau són persones inquietes, que accepten que les coses ja no tornaran a ser com abans i que són conscients que, per a estar preparats pel que vindrà, és important tenir informació. De la mateixa manera que els metges o els científics es formen constantment, crec que la gent del cinema també ho ha de fer. Part de la indústria del cinema treballava sobre el contingut, però no s'anava renovant sobre com oferir-lo. Actualment és necessari, perquè la tecnologia ha posat un peu dins la indústria cinematogràfica i no només en com es fa, sinó en com es distribueix i en com es dóna a conèixer. Cal tenir coneixements sobre aquesta situació per a, bàsicament, poder fer-ho millor que els altres. Estem en un món on hi ha saturació de títols i només els qui sàpiguen endevinar la tecla seran capaços de crear una harmonia que els permeti atraure el públic. Depèn del dia, si és un dia optimista o pessimista. Els reptes els tenen les pel·lícules petites, que abans tenien un cert recorregut al cinema i que després recuperaven la inversió amb el DVD o la televisió. Ara aquests projectes ho tenen cada cop més difícil i només els queda la distribució en línia. Al món en línia, cada cop apareixen més plataformes amb tarifa plana i els resulta molt complicat recuperar la inversió. Com aquí, on ara mateix hi ha una equació que dóna negatiu. Com serem capaços de revertir aquesta qüestió? La gent ha d'entendre que la tarifa plana és una de les solucions, però no l'única, perquè no és sostenible econòmicament. D'altra banda, un altre repte és arribar a un punt d'estabilitat tecnològica: que hi hagi un format estàndard de vídeo, que hi hagi un còdec molt clar on tots els reproductors funcionin. Tot això ens permetrà millorar com oferim els continguts. Finalment, l'altre repte és saber si som capaços de fer que l'espectador impacient sigui un espectador també inquiet, que vulgui conèixer noves propostes, però alhora sigui capaç de romandre el temps suficient per a poder-les interpretar.