«Pensar que qualsevol pot fer qualsevol feina és un error. Sense vocació no s'arriba a ser bon professor»

Doug Lemov va començar la carrera com a mestre a l'escola d'un barri pobre de Boston. Encara que adorava la seva professió i se la prenia molt seriosament, no sempre aconseguia a l'aula els resultats que buscava. Llavors es va començar a fer preguntes sobre com es pot ser un bon mestre i canviar la sort dels estudiants que semblaven condemnats per la seva procedència social. D'aquells primers dies fins avui, en què dirigeix Uncommon Schools, una xarxa d'escoles que treballen amb infants en risc d'exclusió social als Estats Units i aconsegueixen grans èxits acadèmics, no ha deixat d'analitzar, estudiar, reflexionar... Teach like a Champion, el seu estudi sobre mestres de zones urbanes que han reeixit, s'ha convertit en manual per a molts d'aquests mestres al seu país. El dia 30 d'abril va participar en Debats d'Educació, convidat per la UOC i la Fundació Jaume Bofill.

Doug Lemov va començar la carrera com a mestre a l'escola d'un barri pobre de Boston. Encara que adorava la seva professió i se la prenia molt seriosament, no sempre aconseguia a l'aula els resultats que buscava. Llavors es va començar a fer preguntes sobre com es pot ser un bon mestre i canviar la sort dels estudiants que semblaven condemnats per la seva procedència social. D'aquells primers dies fins avui, en què dirigeix Uncommon Schools, una xarxa d'escoles que treballen amb infants en risc d'exclusió social als Estats Units i aconsegueixen grans èxits acadèmics, no ha deixat d'analitzar, estudiar, reflexionar... Teach like a Champion, el seu estudi sobre mestres de zones urbanes que han reeixit, s'ha convertit en manual per a molts d'aquests mestres al seu país. El dia 30 d'abril va participar en Debats d'Educació, convidat per la UOC i la Fundació Jaume Bofill.

Mai no vaig ser gaire bo a l'escola. Una vegada vaig tenir una professora d'anglès que es deia Mrs. Cosby, que m'agradava molt. Em va cridar l'atenció d'una manera que no he oblidat mai. Em va expulsar de classe i em va dir que havia de tenir-me més respecte perquè era molt intel·ligent però no m'esforçava i feia massa ximpleries. Això em va marcar molt perquè era la meva professora preferida: encara recordo moltes de les seves lliçons.

En realitat van ser uns quants els educadors que em van inspirar. Recordo que al meu primer lloc de treball com a mestre vaig pensar molt en tots els que havien tingut un paper important en la meva vida i vaig desitjar convertir-me en una cosa semblat per als meus alumnes. Amb el temps em vaig adonar que no n'hi havia prou de desitjar-ho. Darrere d'ells, del seu comportament, hi havia molta feina i sobretot tècnica i anys d'experiència.

És el que té l'habilitat d'endevinar què és el que necessiten els seus alumnes, reconèixer quan aprenen i saber-los transmetre passió per aprendre.

No sé res de percentatges, però el que puc dir és que la vocació difícilment pot ser entrenada. Pensar que qualsevol persona pot fer qualsevol feina és una equivocació. Sense vocació no es pot arribar a ser bon professor.

Es fa perquè, encara que la vocació és molt important, hi ha molts altres factors per aprendre, i gràcies a això es pot ampliar el nombre de bons educadors. En necessitem milers i milers.

Hi ha uns 10.000 desafiaments, i molts són completament impredictibles. Hi ha alumnes que s'esforcen molt i amb tot no aconsegueixen bons resultats, n'hi ha d'altres que volen que els deixis en pau i tanmateix no els pots deixar asseguts tot l'any en un cantó, n'hi ha d'altres que et posen a prova i et responen per veure fins a on poden arribar de lluny amb tu, etc. El problema és que molts professors no saben bregar amb ells perquè no han après a fer-ho. Comencen a fer classes i de sobte es troben amb situacions per les quals no estan preparats. Als Estats Units el 50% del professorat que treballa en escoles de suburbis acaba deixant la feina perquè li és massa dura.

Els haurien d'ensenyar que els problemes amb què es trobaran no han de ser rellevants a l'hora de continuar ensenyant. Quan un professor entra en una classe ha d'estar preparat per a qualsevol adversitat. Als Estats Units hi ha moltíssima teoria sobre el que s'ha de saber, però després portar-la a la pràctica no és tan senzill. Per a mi, ser bon mestre depèn de com contestes una pregunta, per exemple, o de com són d'altes les teves expectatives sobre els alumnes.

No. El que hi ha són comportaments diferents a l'hora d'aprendre. Els individus canviem segons el tema, i amb els estudiants passa exactament igual. La meva feina d'educador consisteix a saber canviar i adaptar-me a cadascun de manera que la major part pugui obtenir el màxim èxit possible.

És importantíssim. El treball d'un professor és molt solitari. Ensenyar hauria de ser un esport d'equip, perquè quan un entra a classe i tanca la porta es troba completament sol davant de trenta alumnes. Per a reeixir és imprescindible poder parlar amb altres adults per a saber com actuen, què fan i què diuen a les seves classes. Els bons equips fan individus millors.

És una pregunta que lamentablement molts governs no es fan a ells mateixos. La cosa millor que podrien fer per nosaltres és no dir-nos què hem de fer sinó com podríem millorar. Són dues qüestions completament diferents. Qualsevol administració hauria de tenir l'obligació de procurar que les persones puguin fer millor la seva feina, i tanmateix no és aquest el missatge que solem rebre els professors.