«El potencial d'aprenentatge d'un infant sord és altíssim, no els hem de rebaixar el llistó»

La primera cosa que han de fer és posar-se en contacte amb els serveis encarregats d'aquesta problemàtica. Hi ha molts professionals dedicats a tractar infants amb aquesta discapacitat i s'han de fer càrrec de la situació tan aviat com sigui possible: logopedes, psicòlegs, otorinolaringòlegs..., però la família també ha de tenir en compte canvis en la seva pròpia llar durant els primers anys per a millorar la comunicació. Sense oblidar el factor emocional. Necessitaran ajuda perquè en l'àmbit familiar, en molts casos, el naixement d'un infant amb discapacitat auditiva es viu traumàticament, com una decepció... La cosa principal és pensar en la comunicació en general, més que no pas en la modalitat. No convé esperar per a veure quina modalitat va més bé a l'infant, perquè cada mes que passa el nen perd temps de desenvolupament. Per als infants amb discapacitat auditiva profunda és més fàcil inicialment el treball amb la llengua de signes com a cosa prioritària, sense descurar el treball del logopeda i la llengua oral, perquè a poc a poc puguin desenvolupar un vocabulari en totes dues llengües que els serveixi de base per a comunicar-se amb els pares i expressar les emocions. Amb el temps es descobreix, segons les capacitats de l'infant, si va adquirint fluïdesa amb les paraules i va millorant amb la llengua oral. El que és fonamental és que no hi ha competició entre llengua oral i llengua de signes, poden ser complementàries i convé potenciar-les totes dues, perquè si en falla una es pugui disposar sempre d'un pla B. Hi ha variabilitat, igual que entre infants que hi senten. No pas tots mostren el mateix rendiment, i moltes vegades això té a veure amb l'origen de la discapacitat auditiva. En alguns casos, com en la meningitis, es pot originar en una malaltia que també afecta el camp cognitiu: memòria, atenció... Si no hi ha un origen d'aquest tipus i exigim el mateix de l'infant sord que del que hi sent, pot arribar a obtenir els mateixos resultats. Però cal no perdre de vista que el món és tot so, és un ambient diferent per a ells, però el potencial d'aprenentatge d'un infant sord és altíssim, no els hem de rebaixar el llistó. És un tema complicat i controvertit. M'inclino a pensar que, si tenen un bon suport i una intervenció potent, pot funcionar molt bé. Precisament acabo d'escriure el capítol d'un assaig sobre educació bilingüe en quatre escoles madrilenyes en les quals es barregen infants que hi senten i sords. En aquests exemples hi ha una feina ingent dels professors per a dissenyar un currículum i unes activitats en les quals infants amb discapacitat auditiva i infants que hi senten treballin junts, i funciona. És més avantatjós que tinguin pares que entenen el seu punt de vista. En el cas dels pares que hi senten és important que es posin en contacte amb adults sords i puguin aprendre com va ser la seva experiència a l'escola, com van aprendre a llegir, a escriure... Els pares que hi senten d'infants sords sempre han de tenir un contacte amb la comunitat sorda per a aprendre de les seves experiències, encara que reconec que aquesta interacció no sempre és fàcil. Un dels grans problemes de la nostra societat pel que fa a la discapacitat auditiva és que és considerada únicament des d'un punt de vista mèdic i no cultural o lingüístic. Es poden donar moltes transferències. Els infants amb discapacitat auditiva tenen inputs molt variats: qualitat, quantitat, context. L'estudi ens ensenya que els infants amb discapacitat auditiva tenen capacitats molt robustes i com és d'important el llenguatge per a la cognició. Molts infants amb discapacitat auditiva tenen molt bon nivell de llenguatge i podem aprendre sobre la influència del llenguatge en la cognició. Per exemple, quines àrees del llenguatge són més redundants i quins són més importants. En el meu grup de treball la necessito per a comunicar-me diàriament amb molts col·legues. Al principi de la meva carrera d'investigador vaig haver de visitar moltes famílies amb discapacitat auditiva per a avaluar el seu historial, i per a comunicar-me amb ells era imprescindible saber el llenguatge de signes, cosa que em va demanar uns deu anys. Jo penso que sí. Et poso un exemple: en anglès no tenim el vostre subjuntiu i tanmateix trobem la manera de descriure hipòtesis, el que és abstracte. La llengua de signes té molts matisos que enriqueixen el pensament. Hi vaig estudiar el desenvolupament d'un llenguatge, no pas en un infant sinó en una comunitat. Vaig estudiar l'evolució d'una llengua nascuda l'any 1979 i vaig veure com havia afectat aquesta comunitat, com els infants havien contribuït a aquest desenvolupament. Acaben d'estrenar La vida sense paraules, una pel·lícula sobre aquesta temàtica. Jo ho veig una mica com el cas d'un portuguès que s'entén amb un català o un italià amb un espanyol. Les llengües de signes són diferents i tenen diferents paraules, però són com una família de llengües amb arrels visuals i icòniques comunes a totes. No són universals, però un japonès amb discapacitat auditiva, per posar un exemple, pot arribar a parlar en llengua de signes amb un anglès amb discapacitat auditiva i entendre's molt bé, cosa que no podria fer un parlant de la llengua anglesa amb un parlant de la llengua japonesa si l'un desconegués la llengua de l'altre. Als investigadors els agrada molt tenir compartiments i traçar línies entre les poblacions, i no són gaire flexibles, perquè les poblacions estan molt barrejades, no hi ha gaire diferència entre un trastorn i una discapacitat. Hi ha tensió entre recerca i intervenció perquè no hi ha casos purs. Tenim uns paràmetres, però no tothom s'hi ajusta. En la conferència explicava el perill que un infant pugui quedar exclòs de les ajudes simplement perquè no el consideren autista encara que en tingui molts trets. Els serveis socials volen el diagnòstic exacte per a poder actuar, la paraula que digui quin trastorn té l'infant. S'ha fet un salt qualitatiu fascinant amb internet, amb suports com el vídeo o xarxes com Twitter. Són eines que els faciliten moltíssim la comunicació i la participació en la comunitat.