«Tothom vol notícies, però ningú no les vol pagar»

Una bona part de la meva recerca és en mitjans tradicionals, però com que la majoria dels meus col·legues són experts en nous mitjans, em beneficio de la seva feina i dels debats que, cada cop més, es fan entorn d'aquest tema. El que passa és que el ritme en l'àmbit informatiu és tan ràpid, que fins i tot els periodistes tenen problemes per a seguir-lo. Els acadèmics tenim un ritme més lent i acostumem a anar per darrere dels periodistes, però, igual que ells, notem aquesta pressió per la immediatesa, quan, en realitat, el bon periodisme i la bona tasca universitària demanen temps. Un article per a una publicació acadèmica pot necessitar dos anys de temps. El nostre procés, doncs, és molt lent. Sí, és així. De totes maneres, quan pensem en nous mitjans ho solem veure com un fenomen inèdit. Però quan mirem la història dels mitjans de comunicació, observem que cada vegada que neix un nou mitjà apareixen els mateixos problemes. Amb el telègraf hi va haver una gran excitació, es deia que el món canviaria. Amb el telèfon o el cinema va passar el mateix: es parlava de com canviarien les relacions socials, de com la televisió afectaria els infants, tal com ara passa amb internet. I malgrat que sembli una autopromoció, aquesta és la idea que s'exposa en el meu darrer llibre, When News was New. El que intento dir al llibre és que penso que mai no hauríem de pensar que alguna cosa és completament nova sense mirar què ha passat abans. Fins i tot quan s'estudien els nous mitjans també hem de mirar al passat, perquè és l'única manera de comprendre realment si allò és nou o no. La gent diu que una cosa és nova perquè ho sembla i en fa la cara, i perquè està de moda. Quan això passa hem d'anar més enllà, contextualitzar-ho i intentar veure què és realment nou, si ho és la tecnologia en si mateixa o el que permet aquesta tecnologia. Perquè la tecnologia sempre innova, però davant d'una novetat ens hem de fer les mateixes preguntes de sempre. Estic d'acord amb la teva apreciació, tot i que hi ha molta gent que no està connectada a internet. El 2011 ha estat molt interessant pels moviments socials i polítics que hi ha hagut al món àrab, on s'està produint alguna cosa diferent. Som al bell mig d'aquest fenomen, observant els efectes de les xarxes socials, i hi ha molts pocs acadèmics que actualment puguin fer una anàlisi immediata de tot el que passa ara. Volia saber què era el que feia que les notícies es consideressin com a tals; així, doncs, vaig començar a analitzar les notícies al llarg de la història. Al segle xix la gent intercanviava històries que eren notícia, però les coses van canviar amb l'arribada del telègraf i la velocitat que aquest aparell significava. Llavors van néixer les primeres agències de notícies, que venien les notícies com un producte nou. Per tant, havien d'aconseguir exclusives, fets noticiables. Així, gràcies al telègraf i a aquest nou format que necessitava una estructura, la gent va començar a reconèixer les notícies com a tals. Els diaris es venien perquè la gent volia saber quines eren les últimes notícies. Així doncs, de sobte, va aparèixer la urgència de disposar d'aquestes últimes notícies i, a mesura que apareixien nous mitjans com la televisió, la ràtio d'aquestes notícies era cada cop més propera, fins que ara amb internet... És constant, permanent. Però llavors com hi poden haver noves notícies? Si les notícies són constants, disponibles en qüestió de nanosegons, qui dóna les últimes? Com definim què és una notícia sense aquest concepte de temporalitat? I, a més, ara tothom és proveïdor de notícies. Als segles xix i xx, els periodistes podien dir «jo ensumo les notícies, sé com fer-ne», i el periodisme es va convertir en una professió. Però ara, amb internet, si a algú li agrada alguna cosa, ho penja i ho envia als altres. Sí, i per això els mitjans no es poden tancar en ells mateixos. Al Regne Unit i a Finlàndia els mitjans han demanat als lectors que els facin arribar les seves últimes notícies, cosa que significa que reconeixen que ja no són els únics a disposar d'aquest coneixement. I tornant a la teva qüestió, hi ha el tema de les notícies i la informació. En el passat els periodistes podien definir el que era una notícia. Ara a internet hi ha notícies i informació, i és molt diferent una cosa de l'altra. El que explico al llibre és que les notícies no han mort, però sí que ha mort el concepte del que eren, perquè actualment es fa molt difícil de definir què és una notícia i què no. Aquest aspecte és molt important, perquè en aquesta lluita per la immediatesa ningú no té temps per a pensar sobre les coses de les quals s'informa. Fa un any participava en un projecte de Reuters Thomson, i em va sorprendre que els responsables d'aquesta agència de notícies ens diguessin que no volien ser objectius, que això ja no és important. Precisament perquè les notícies són pertot arreu, el que ara volen és explicar què signifiquen. Exacte! Els mitjans tradicionals canvien i cal reinventar-se. Els diaris són enmig d'una lluita. A les estacions de Londres donen el diari gratuïtament, el regalen, i molta gent no l'agafa, mentre que temps enrere hi havia uns nens que te'l venien. He parlat amb molts periodistes i editors i tenen dubtes seriosos sobre el futur dels diaris impresos. Les notícies sempre han necessitat un suport de paper per a poder-les imprimir, i ara, en canvi, les notícies i el paper tenen vides separades. Perquè del que parlem és de la viabilitat d'un model de negoci. Tothom vol notícies, però ningú no les vol pagar. És la cultura del tot és gratis, sobretot entre els joves. Et diuen: per què cal pagar si ho trobo gratis a internet? I en tot això, també hi ha diversos aspectes que cal tenir en compte, com la credibilitat d'algunes notícies. Tradicionalment, la gent confiava en els mitjans de comunicació. Aquesta era la seva marca. Però si aquests mitjans desapareixen, qui tindrà aquesta autoritat? Qui proveirà els ciutadans de notícies? D'altra banda, també es produeix el fet que si una persona té diners es pot subscriure a serveis de notícies que aporten anàlisis i molta més informació. Sí, i la resta de gent ja trobarà l'altra informació gratuïtament a internet. Alguns diaris fan pagar perquè perdien molts diners en oferir la versió en línia gratis. Jo veig un model en el qual internet proveirà les últimes notícies, pel fet que és el mitjà més ràpid de tots. En aquest context, els diaris impresos potser tenen futur si s'especialitzen en la interpretació de les notícies o en l'especialització temàtica, com el Financial Times, per exemple. I no deixa de ser interessant observar com es repeteix la història, en el sentit que abans dels diaris teníem els journals, publicacions interpretatives. Com a acadèmica i experta en mitjans de comunicació, crec que la possible desaparició dels diaris seria un fet molt desafortunat. L'única manera per a sobreviure és intentar pensar en noves fórmules que, avui, encara no es coneixen. Molta gent arreu del món hi busca solucions, però encara és massa aviat. Tan sols sé que els mitjans de comunicació tradicionals van cap al final d'una època.