"La decepció que provocarà la segona bombolla d'Internet serà més política que econòmica"

Alejandro Piscitelli va assumir, el 2003, el repte de rellançar educ.ar, un portal impulsat pel govern argentí que aposta per l'ús de les TIC com a arma contra els problemes que pateix aquest país en matèria educativa. Filòsof, professor universitari i autor de nombrosos llibres i blogs de reflexió sobre l'era digital, va participar en una taula rodona a la UOC: "educ.ar per a l'escola 2.0: computació i Internet per a les masses ? La tecnologia desmitificada". Piscitelli va parlar de l'educació dels anomenats "nadius digitals" i va aprofundir en el projecte One Laptop per Child, la iniciativa de Nicholas Negroponte per a portar un ordinador portàtil a tots els pupitres del món.

Alejandro Piscitelli va assumir, el 2003, el repte de rellançar educ.ar, un portal impulsat pel govern argentí que aposta per l'ús de les TIC com a arma contra els problemes que pateix aquest país en matèria educativa. Filòsof, professor universitari i autor de nombrosos llibres i blogs de reflexió sobre l'era digital, va participar en una taula rodona a la UOC: "educ.ar per a l'escola 2.0: computació i Internet per a les masses ? La tecnologia desmitificada". Piscitelli va parlar de l'educació dels anomenats "nadius digitals" i va aprofundir en el projecte One Laptop per Child, la iniciativa de Nicholas Negroponte per a portar un ordinador portàtil a tots els pupitres del món.

És una idea que vaig treballar al meu últim llibre, Internet: la imprenta del siglo XXI. A l'Europa del segle XV es produïen 1.000 llibres per any. I cada llibre implicava una persona ?un monjo? treballant tot un any. Quin era el límit de la producció, la distribució i la difusió? Aquesta mà d'obra hiperescassa i limitada. I fins a quin punt. Semblava demoníac! Durant els primers 50 anys de la seva aparició es van fabricar 80 milions de llibres! I una altra cosa interessant, ja que li agrada l'analogia, és que només una petita part de les 220 impremtes que van néixer en aquests 50 anys ho van fer en ciutats universitàries. La majoria es van instal·lar en centres comercials: estaven relacionades amb la comptabilitat, amb el fet de retenir la informació dels nombres i els gràfics. L'escassa vocació d'innovació de les universitats va fer que triguessin 30 anys a adoptar la impremta. Exactament. Les universitats no distingeixen ràpidament el que en els hàbits de la vida quotidiana i el comerç es veu molt abans: el poder transformador de les noves tecnologies. Durant la primera bombolla d'Internet (ara vivim la segona) un autor va escriure el llibre El telègraf, la Internet victoriana, en el qual mostrava que el telègraf havia tingut molts dels trets que després va tenir Internet: explosió, promoció, fascinació, declaració que tot canviarà... Per exemple, sabia que el telègraf va generar, juntament amb el tren, l'hora universal? Molt poca gent ho sap. Als Estats Units, a les acaballes del segle XIX hi havia 180 hores diferents: hores de barri, hores de dalt, hores de baix... Per a rebre els missatges i perquè el tren arribi a una hora. Imagini's que cada estació tingués la seva hora local! També en té l'AVE a Barcelona, que no se sap quan arribarà... Però el que dèiem: la innovació cal comparar-la amb una cosa semblant. Si un mira de pensar en Internet aïlladament no l'entén: o es pensa que no és res o es pensa que ho és tot. Però si un la compara amb el ferrocarril, el telègraf, el diari, llavors comença a entrar-hi. Les eines les ha que pensar sempre dins d'una ecologia dels mitjans: totes estan implicades entre elles. Paul Levinson va escriure el llibre McLuhan digital, on planteja justament aquesta qüestió. Probablement al final de la primavera, en el pas a l'estiu de la segona bombolla. Però ja se sap que la història es repeteix primer com a tragèdia i després com a comèdia, i la segona bombolla és molt diferent de la primera. Mentre que aquella va ser d'especulació financera, basada en capital de risc, això d'ara és molt més interessant: el gran finançador de les innovacions és Google. La majoria de les empreses del web es desenvolupen pensant que les compri Google i orbiten al voltant seu. D'altra banda, la infraestructura ha canviat molt: hi ha ample de banda, aparells més barats... I després hi ha un cert record de les promeses exagerades de la primera bombolla i la gent és més cautelosa. Si, com és probable, no passa el que tothom pensa que passarà, l'explosió no afectaria econòmicament tanta gent. La decepció seria més de mena política. Sí. El Web 2.0 arriba amb un munt de promeses llibertàries molt fortes: que tots podem opinar, que la política editorial la podran dictar els lectors, que les multituds són intel·ligents... La primera bombolla no era democratitzadora, només prometia que els innovadors i els astuts es farien rics. [Riu] Ja en vindrà una altra, no es preocupi, que si és per deprimir-se tindrà motius millors! El fenomen de globalització tecnològica és massa complex per a situar-lo en categories intel·lectuals, que solen ser molt maniquees, molt dualistes (bo-dolent, democratització-polarització). Segueix més la lògica difusa (fuzzy logic), que sosté que els valors de veritat de les proposicions no són només vertader o fals sinó que són vertader, fals i, entremig, mil coses possibles. Hi ha molts matisos de grisos, moltes formes d'ús de la tecnologia, algunes revolucionàries, altres evolutives, algunes globals, altres puntuals... El que sí que és clar és que hi ha una divisòria digital causada per l'accés, ja no a l'ordinador, sinó al Wi-Fi, als continguts... I aquesta divisòria s'aprofundeix perquè els qui són pobres digitals són, a més, pobres analògics, de manera que són doblement pobres. I també és veritat que el desenvolupament tecnològic augmenta una mica la quantitat de gent a qui arriba i, simultàniament, exclou amb molta més força que abans. Però tampoc no s'ha d'oblidar que més de 1.000 milions de persones accedeixen cada dia a la xarxa, que a l'Argentina hi ha més de 30 milions de locutoris, que els nois del carrer juguen amb els videojocs exactament igual que els nois del col·legi... Sempre hi ha hagut divisòria entre generacions i revolta contra els pares, i és bo que sigui així. Però és cert que els "nadius digitals", és a dir, els nois que han nascut després de 1980 i han crescut envoltats de tecnologia, tenen una dieta cognitiva molt diferent de la que vam tenir nosaltres. Nosaltres "vam menjar" bàsicament llibres (paper) i informació prepaïda pels mestres. Ells, en canvi, es formen veient la televisió, jugant amb l'ordinador i la consola o interrogant molt més sofisticadament els grans. Ca! Ara et pregunten directament sobre els òvuls, els espermatozoides... I més coses! Va canviant l'ecologia de la interacció, és a dir, les relacions entre pares i fills, alumnes i mestres, i de tots amb la tecnologia. Miri: quan al segle XIX van aparèixer els primers cotxes en van dir horseless carriage, és a dir, "cotxe sense cavalls". Eren anomenats pel que no eren en comptes de ser-ho pel que sí que eren! Al principi no anaven gaire més ràpids que els cavalls, però van acabar canviant el món molt més que no ho va fer el telègraf o ho faria després el telèfon. Dic això perquè avui passem hores parlant dels mòbils i d'Internet, però ningú no sap quin serà el pròxim automòbil. Exacte. No veiem que no hi veiem! Admirem els ordinadors de sobretaula i són una porqueria! Són monstres incomodíssims de transportar, una tecnologia que té 50 anys i que no va a on hauria d'anar, que és el que Donald Norman anomena "l'ordinador invisible". Però ja hi ha gent que treballa en aquestes coses. Però és que la cosa menys rellevant intel·lectualment d'aquest projecte és el maquinari. La proposta de Negroponte és molt anarquista, molt de destrucció de l'espai de l'aula. Ell diu: "Let it be": "Deixeu que els nois s'ajuntin i aprenguin per ells mateixos mínimament orientats per un mestre intel·ligent que els guiï i aconseguiran coses meravelloses". Per això els pedagogs volen penjar Negroponte a la plaça pública! Construir la màquina i portar-la a les escoles és molt difícil, però encara serà més difícil que sigui acceptada per un col·lectiu que en general menysprea i tem els ordinadors: els docents, els inspectors, el sistema educatiu... D'entrada, perquè l'adopció de la tecnologia té una dinàmica pròpia. Però també, i això és molt més interessant, perquè és molt probable que, inconscientment, la majoria d'actors del sistema no voldran que funcioni. Perquè, si bé la difícil situació socioeconòmica de l'Amèrica Llatina podria portar a pensar que hi ha molt d'interès que hi hagi un canvi, la realitat és que hi ha molta conformitat profunda, molta gent a qui ja està bé que les coses no canviïn Penso que la idea d'un ordinador per alumne és realment revolucionària. Tot el que hi ha hagut d'ensenyament educatiu fent servir ordinadors ha estat dolentíssim: laboratoris, tallers... Un desastre! Només cal comparar el que ha costat i el que ha aportat per a adonar-se'n. Primer per això. Segon, perquè s'utilitzen amb programes que són fets per a empreses. Tercer, perquè la interfície es basa en finestres. Però tenen milions de defectes. Per què el noi ha d'aprendre que la informació es desa en carpetes quan viu en un món lliure en el qual no n'hi ha? Ensenyen a classificar la informació en carpetes quan en la realitat la informació és lliure! L'ús d'ordinadors amb aquestes eines serveix per a acostumar-los a la manera de treballar de les empreses, de manera que aquestes empreses s'estalvien la formació. En definitiva: el sistema educatiu imparteix formació professional. Negroponte, en canvi, proposa una màquina barata lleugera i portàtil, un nou programari específic per a xicots... El que s'assembla més al llapis i paper!