En un país petit, molt lluny d’aquí,

plorava la princesa Catalina

el seu incert futur quan netejava

la pols del mil·lenari aixovar.



La clau i el duro volia tenir,

i candidat al tro que fos decent,

però no despertava cap sang blava

la passió a l’hereva present.



Res no semblava funcionar bé

al camp, tampoc al port,
quan tot de cop

sorgí l’amor com gall de bon matí

cantant proposta i quiquiriquí.



De l’apatia i del tedi a un clam,

p(e)rò no al camp sinó a l'ampla cort.

Problema qualsevol s’arreglaria

amb un nou estatut d’astrologia.



D’entrada tots d’acord, nobles i reis,

cal definir els astres i la terra.

Qui es vol casar amb el calcer no s’erra

i es posa en bones mans d’un sabater.



A l’harmonia i a la il·lusió

molt aviat se’ls trenca el taló.

Sortir al nou retrat acaba sent

més important que el propi casament.

Buscant reinstal·lar-se a la cort,

les germanastres de na Catalina

s’entenen d’amagat amb el promès

i en un descuit vessen vi d’una tina.



Capcot, el poble rep el text mullat,

i esquizofrènic clama com un boig

que són però no són antic regnat,

i en acabat, festeja el gran enllaç.



De regnes i des de comtats veïns

arriben ja tibats els convidats,

trobant tots els defectes al banquet,

però deixant els plats ben escurats.



A l’endemà de la ressaca plou,

jau la princesa tota sola al llit.

Tant de soroll per res i el matalàs

és fred, cap rastre hi ha del nou marit.



I obrint el gran balcó per respirar,

es troba amb el príncep ja finat.

El van deixar borratxo traspassar

amb les grans competències a mig dir.

Es tanca Catalina al castell,

i amb ràbia, passant el forrellat,

pretén saber qui pot ser l’assassí,

plorant un altre cop el seu mal fat.



I li caldrà molts anys –el poble canta–

p(e)rò tornarà sofrint a lluitar.

I tornarà a vèncer el seu amor

si els astres no la tornen a casar.