El nin és petit. Ja mig adormit,
la mare se’l mira. No el deixa mai sol
i junt al bressol, joiosa sospira.
I, vetllant el seu somni amb amor,

ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
“El meu fill val un món, un tresor!”

I dorm tot cantant-li, amorosa:
“Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,
que ets un angelet que m’ha enviat Déu”.
El besa a la cara,
el besa al front,

petons d'una mare, lo més gran del món.



II

El nin és més gran. La mare plorant


li diu cada dia: “No surtis de nits
i fuig dels brogits. Treballa, estudia…!”
I tapant-li els defectes que té,

l'aconsella amb carinyo i el guia

pel camí del treball i del bé,

que és el que ella desitja i ansia.


Perdona’m, fill meu,

però jo t'haig de dir

que el meu cor et veu

per molt mal camí;
qui mal t'aconsella,

deu ser algun ningú.
Fes cas d'una vella 

que sols viu per tu!


III

Pel vici perdut no té ja salut,
I ni aquella dona l’aprecia i el vol;
malalt i tot sol, tothom l’abandona.
I quan tots el desprecien i es veu
molt a prop de l’immens precipici,
una mare li crida: “Fill meu!,
vine aquí al meu costat, fuig del vici…!”

Veient-te perdut,
de tots despreciat,

per què no has vingut 

aquí al meu costat…!
No abaixis la cara;
Aixeca, així, el front,

que et queda una mare.
Lo més gran del món...!