En l'actualitat hi ha un alt nivell de consciència sobre l'impacte de la innovació tecnològica en l'organització social de les societats modernes. En les últimes dues dècades s'ha insistit des de diferents àmbits, acadèmics, polítics, tècnics i socioculturals, en la necessitat d'analitzar i valorar d'una manera global i integrada les innovacions tecnocientífiques i les respectives transformacions culturals i socials que comporten.
Entre aquestes innovacions hi ha el gran ventall que constitueixen les anomenades tecnologies de la informació i de la comunicació, les TIC. Les TIC són vistes, sovint, com unes palanques importants per a poder aconseguir noves formes d'activitat econòmica, social o cultural (comerç electrònic, educació a distància, saber democratitzat, etc.), i també noves formes d'organització social (per exemple, en àmbits laborals, institucionals, educatius o fins i tot pel que fa a noves formes de relació social, com és el cas de les comunitats virtuals). Però, sovint, la velocitat dels canvis significa, o pot significar, una barrera per a estudis detallats i prolongats de les implicacions d'aquest procés de virtualització en la transformació social i cultural. És una prova d'això l'escàs interès que han despertat aquestes dinàmiques quant a processos de transformació social, com ara els canvis esdevinguts en el si de projectes polítics, socials i culturals amb expressa voluntat de canvi social. Ens referim, evidentment, a comunitats o organitzacions de protesta, a l'aparició de noves inquietuds i reivindicacions, com també a la transformació que han sofert moviments socials estables arran de l'eclosió de les anomenades TIC.
Així, doncs, malgrat que actualment es va formant un cos d'investigació sistemàticament aplicat a l'impacte de les TIC en la transformació social i cultural, aquest treball mira d'omplir alguns buits o omissions que arrosseguen aquestes investigacions. Fruit d'una llarga tasca, aquest text presenta algunes anàlisis sobre els efectes que aquestes noves tecnologies produeixen en els processos de canvi social i, en particular, analitza el paper de la virtualització en el camp dels anomenats moviments socials.
Concretament, estudiarem les transformacions a partir de les transicions i canvis que afecten l'organització, l'acció i la producció de coneixements d'un moviment social com és l'ecologista. A partir de l'anàlisi d'una controvèrsia ecològica que va tenir lloc a Espanya, analitzarem el paper de les TIC en les dinàmiques de protesta, mobilització, organització, producció de coneixement i articulació amb altres organitzacions d'aquest moviment.
|
|
 |
Com que proporciona una explicació de la pluralitat i tensió constitutiva de la vida social, la investigació pot contribuir a la pràctica de la llibertat.
Alberto Melucci (1996, pàg. 397)
|
| 1.
| Cap a una lògica social de la complexitat del present |
El present pel qual caminem sovint se'ns presenta complex i desorganitzat, fragmentat, caracteritzat pel moviment, el contacte, la connexió, la ubiqüitat, la incertesa, l'ambigüitat. D'això, n'és en bona part responsable una creixent empremta tecnològica, cada vegada més inesborrable. Cada cop diem amb més alegria que viatgem per espais globals, replets de gent, però també d'informacions, objectes, miríades d'objectes, diners o imatges. Espais pels quals circulem ràpidament i gairebé sense limitacions, per regions i temporalitats diverses que prenen formes i concrecions impredictibles. Sens dubte, aquestes condicions, al marge del fet que la nostra actitud vagi de l'admiració a la hilaritat, generen el que Bauman (1998) copsa com una condició nova per a la humanitat.
La nostra quotidianitat és sembrada, cada vegada més, de col·lectius i ordenacions socials que canvien amb extrema facilitat, que són modificats, o potser creats, pels nous dispositius tecnològics que entremesclen, amplien i connecten les societats contemporànies. Aquesta complexitat ha atret les ciències socials, que des de diversos angles i amb diferents eines ha anat emprenent la ingent tasca de fer un retrat, més o menys global, d'aquest present caleidoscòpic. Per a això, i davant aquestes noves condicions, les ciències socials resten obligades a desprendre's d'una part del llegat instrumental, metodològic i teòric propi de la modernitat, replet d'altra banda de divisions i distincions clares i diferents, plenes d'espais i substàncies homogènies i nítides. Ara, el pensament social queda immiscit de ple en l'enorme tasca de donar compte d'aquest present que ens atrapa, farcit de simulacions, de relacions superposades, d'hibridacions constants i d'esdeveniments que anul·len tot intent de trobar un ordre subjacent, clar, diferent i últim.
L'empremta tecnològica és, sens dubte, un aspecte central i nuclear de l'organització i l'esdevenir de les societats contemporànies. Per això el fet de considerar-la teòricament és vital per a poder fer els retrats a què fèiem referència quan parlàvem dels canvis i les transformacions socials que vivim en el nostre present. És tan bàsica, i s'entremescla tan profundament en els fonaments de les societats actuals, que fins i tot ens impel·leix a actualitzar les nostres consideracions sobre el fet social.
Però si hi ha una mediació tecnològica que destaqui en el nostre present, i que atreu un conjunt cada vegada més gran i consistent de treballs i investigacions, aquesta és la que correspon a les anomenades tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). Tothom sap que les tecnologies de la informació i la comunicació apareixen com a condicions de possibilitat que transformen el nostre present, atès que vinculen, mitjancen, aglutinen, transformen moltes relacions socials. Són part constitutiva de les enxarxades i complexes societats contemporànies. Per això, és imprescindible donar compte de la seva acció, efectes i mediacions per a detallar els canvis, senderes i rumbs que afecten el nostre present i futur immediat.
De tota manera, en aquest assaig no vull aclarir la complexitat contemporània d'un sol cop. Per això, és imprescindible començar la reflexió sobre aquestes transformacions i les seves raons, des d'algun angle concret. I un dels angles on aquestes transformacions s'observen d'una manera més clara és, sens dubte, el de l'acció col·lectiva. L'acció col·lectiva és des de fa uns quants anys un dels camps més fructífers i atractius dins les ciències socials. Estudiar-lo no tan sols ha reportat un bagatge teòric i empíric considerable per a un camp jove dins les ciències socials, sinó que a més ha alimentat de conceptes i perspectives farcides de novetat les ciències socials en conjunt. Des de fa uns quants anys, a més, el seu estudi ha esdevingut cada vegada més atractiu, per causa, en bona part, de les mutacions i els canvis d'expressió, organització i desenvolupament que viu en les societats contemporànies.
Les noves formes de protesta, mobilització i organització per al canvi social generen, sense cap mena de dubte, una gran expectació i atracció en els mitjans i en l'opinió pública, i no és menor l'interès que desperta per part del pensament social. En els darrers anys no deixen d'aparèixer teories i aproximacions que miren de donar compte de les motivacions, característiques d'organització, efectes o, fins i tot, ideari d'aquestes formes de protesta contemporànies. D'aquests estudis han arribat a néixer aproximacions que reclamen l'especificitat de les formes contemporànies de protesta, tal com posa de manifest l'anomenat enfocament dels nous moviments socials (NMS). Tot i aquests intents, pocs treballs tenen en compte el creixent i cada vegada més important paper de les tecnologies de la informació i de la comunicació en aquestes noves formes d'acció col·lectiva. Molts autors destaquen la utilitat comunicativa o, fins i tot, la seva idoneïtat per a articular noves identitats, però pocs es prenen seriosament el profund poder constitutiu i mitjancer d'aquestes tecnologies.
Per donar resposta, doncs, a aquests buits, ens centrarem en els canvis que s'han esdevingut en els moviments socials i en l'acció col·lectiva en general arran de la mediació i la imbricació d'aquestes formes d'organització social amb les anomenades TIC. Així, intentaré oferir algunes eines que ens permetin, encara que sigui parcialment, donar compte de la influència que tenen les TIC en l'organització i acció dels moviments socials contemporanis, explicar la manera en què les formes organitzacionals i les accions tàctiques encaminades a la transformació social queden modificades per la mediació de les TIC, i, finalment, exposar quines són les seves característiques presents i trets diferencials.
|
|
 |
| 2.
| L'estudi de l'impacte de les TIC en les societats contemporànies |
En l'actualitat hi ha un alt nivell de consciència sobre l'impacte de la innovació tecnològica en l'organització social de les societats modernes. En les últimes dues dècades s'ha insistit des de diferents àmbits, acadèmics, polítics, tècnics i socioculturals, en la necessitat d'analitzar i valorar d'una manera global i integrada les innovacions tecnocientífiques i les respectives transformacions culturals i socials que comporten.
Entre aquestes innovacions hi ha el gran ventall que constitueixen les anomenades tecnologies de la informació i de la comunicació, les TIC. Les TIC són vistes, sovint, com unes palanques importants per a poder aconseguir noves formes d'activitat econòmica, social o cultural (comerç electrònic, educació a distància, saber democratitzat, etc.), i també noves formes d'organització social (per exemple, en àmbits laborals, institucionals, educatius o fins i tot pel que fa a noves formes de relació social, com és el cas de les comunitats virtuals). Però, sovint, la velocitat dels canvis significa, o pot significar, una barrera per a estudis detallats i prolongats de les implicacions d'aquest procés de virtualització en la transformació social i cultural. És una prova d'això l'escàs interès que han despertat aquestes dinàmiques quant a processos de transformació social, com ara els canvis esdevinguts en el si de projectes polítics, socials i culturals amb expressa voluntat de canvi social. Ens referim, evidentment, a comunitats o organitzacions de protesta, a l'aparició de noves inquietuds i reivindicacions, com també a la transformació que han sofert moviments socials estables arran de l'eclosió de les anomenades TIC.
Així, doncs, malgrat que en els darrers deu anys un gran nombre de treballs han analitzat la relació entre les TIC i l'estructura del canvi organitzacional i institucional, les dinàmiques de canvi de la comunicació en organitzacions i institucions que implementen aquestes tecnologies i la difusió de les TIC mitjançant el teixit organitzacional, pocs d'aquests treballs han posat èmfasi en l'anàlisi dels efectes que les TIC produeixen als agents de canvi social i cultural.
Aquest article, per tant, vol omplir un doble buit. D'una banda, el de la despreocupació o fins i tot menyspreu dels enfocaments sobre els nous moviments socials pel que fa al paper de les tecnologies de la informació i de la comunicació. De l'altra, el que prové del menyspreu dels anomenats estudis socials de la tecnologia entorn dels efectes i dinàmiques de transformació social i cultural que han introduït les tecnologies de la informació i de la comunicació. És per això que aquest treball analitza les implicacions i els efectes de les TIC en els agents de canvi social i cultural, tot limitant-se en les implicacions socials potencials de l'adopció, per part d'organitzacions i moviments socials, de sistemes TIC.
Mitjançant l'anàlisi dels nous moviments socials, en què l'aspecte tecnològic té un paper crucial, podrem reformular les implicacions de l'adopció de tecnologies TIC, com també algunes de les definicions que corresponen a les particularitats i característiques pròpies dels moviments socials contemporanis, i fins i tot postular un principi d'intel·ligibilitat del sentit de les lluites socials i culturals contemporànies. D'aquesta manera, a causa de les condicions de possibilitat sorgides com a conseqüència de la mediació tecnològica de les nostres societats, els nous moviments socials duen a terme una regeneració de les temàtiques que constitueixen l'objecte mateix de la lluita política. Per la seva banda, aquesta regeneració exigeix que els mateixos moviments socials s'involucrin en un exercici constant que aspira a exercir efectes globals des d'activitats locals, exercici en què, tal com veurem, el paper de la tecnologia és decisiu. Aquests canvis ens permetran argumentar que les lluites culturals i socials contemporànies, com a conseqüència en part de l'influx tecnològic, varien el seu sentit. Podem dir que passem de la política a la cosmopolítica. És a dir, gràcies a la participació de les TIC en l'organització de l'acció col·lectiva, passem a practicar i definir la política, i allò que és polític, d'una altra manera. L'anomenada cosmopolítica actual és possible gràcies a la presència d'aquestes tecnologies, que permeten aplegar actors molt diversos —fins i tot ontològicament— en un mateix escenari, precari i global, en què l'intercanvi de propietats, la negociació i les aliances, per exemple entre humans i no humans, és moneda corrent.
Per a presentar aquestes qüestions, ens centrarem en l'anàlisi d'un cas que il·lustri els nostres plantejaments: analitzarem el paper i l'organització del moviment ecologista durant el desastre ecològic que es va esdevenir al parc de Doñana, a Espanya, l'abril de 1998. Tal com es desprendrà de la lectura dels esdeveniments, l'acció dels grups ecologistes, gràcies sobretot a la mediació de les anomenades TIC, va mobilitzar i va enrolar entitats humanes i no humanes per a resignificar el contingut de l'activitat política i teixir una globalitat que resistís els intents de localització que van operar sobre el desastre. En resum, van practicar la cosmopolítica.
Així, i a manera d'avançament, intentaré mostrar que els moviments socials contemporanis s'organitzen d'una forma totalment diferent pel que fa a la seva acció i organització a causa de la introducció de les TIC. És a dir, hi ha una profunda reformulació del que constitueix un col·lectiu amb voluntat pràctica o de transformació social.
|
|
|
| 3.
| La irrupció de les TIC en l'acció col·lectiva: un interrogant previ a tota pregunta |
Hi ha una llarga tradició d'estudis i treballs sobre els moviments socials, la seva constitució, eclosió i raó de ser com a fenomen diferencial de les societats modernes. Aquests estudis constitueixen un camp privilegiat per a investigar dinàmiques que fan referència al canvi i transformació social, i han proporcionat eines inestimables per a l'estudi del que habitualment anomenem la lògica del fet social.
Malgrat el bagatge reunit fins ara en aquest sentit, l'estudi dels moviments socials no deixa d'escometre paradoxes i generar respostes parcials per a un fenomen atractiu alhora que heterogeni i canviant. De fet, tal com ens recorda Melucci (1996), l'afany de generalitat, per voler donar una resposta global i última sobre els moviments socials i la seva lògica, ens ha privat d'atendre a la seva vertadera essència; així ho diu almenys el fracàs que fins ara n'ha recobert l'escomesa. Una essència que no és altra que la d'emprendre un camp farcit de diferències, heterogeneïtat, lògiques canviants i profundament arrelades a elements contextuals i en permanent moviment. Per aquesta raó és tan difícil arribar a un principi general que no sigui l'ambigu principi que defineix tan sols l'heterogeneïtat de les seves particularitats. Això no vol dir que desisteixi en l'afany d'atribuir una lògica social a aquests fenòmens, sinó que poso l'èmfasi en el fet que per a poder entendre els moviments socials hem de considerar les seves particularitats constituents.
Com diem, aquest camp d'estudi s'ha enfrontat, i s'enfronta actualment, una i altra vegada, a la problemàtica definició del seu propi objecte d'estudi. Què constitueix un moviment social? Què hi dóna sentit com a col·lectiu? Com es pot explicar la mobilització i l'enrolament en unes determinades activitats? Tal com hem comentat, el fet de buscar un marc d'estudi i interpretació global, holístic, sobre les diferents formes d'acció col·lectiva ha portat les diferents perspectives una i altra vegada al fracàs, i no ha fet sinó multiplicar els corrents i disputes existents. Aquest debat fins i tot ha dividit els corrents d'estudi segons les escoles diferenciades continentalment: l'anomenada perspectiva americana i l'anomenada perspectiva europea. Cada escola posa èmfasi en elements diferents. La primera, en les eleccions racionals i el càlcul de costos i beneficis com a gran estendard per a explicar el com i el perquè de l'acció col·lectiva, i per tant, per a detallar-ne la constitució com a col·lectius i l'orientació cap a l'acció política o cultural. La segona, l'europea, posa molt d'èmfasi en els processos d'identitat i la seva preeminència, poc racional, en tota acció col·lectiva. Ambdues aproximacions ofereixen marcs d'interpretació útils i interessants de l'acció col·lectiva, però, lluny de resoldre la seva ambició holística, no han fet més que multiplicar les paradoxes i interrogants que planen sobre l'explicació de l'acció col·lectiva.
Com he dit anteriorment, lluny de voler-los resoldre, i encara menys d'un sol cop, l'interès d'aquest article és precisament multiplicar encara més aquests interrogants i paradoxes. Multiplicar-los a partir dels canvis que transformen l'acció col·lectiva contemporània. Les formes contemporànies de protesta presenten molts angles nous des dels quals es poden construir noves teories sobre l'acció col·lectiva, els seus motius, l'organització, l'acció política, les reivindicacions culturals, etc. En aquest article, però, el nostre interès és mostrar la complexitat que introdueixen les anomenades tecnologies de la informació i de la comunicació. No hi ha cap mena de dubte sobre l'articulació de les formes de protesta contemporànies amb aquestes tecnologies, però això no fa més que posar sobre la taula altra vegada la sorpresa i l'endarreriment en les respostes que les ciències socials proporcionen a aquest tipus de noves formes d'acció col·lectiva i d'organització de la protesta. Sens dubte, les TIC han representat, per a l'estudi dels moviments socials, un interrogant, fins i tot abans que es formulés, des de les ciències socials, cap pregunta en aquest sentit (Castells, 2001; Blickstein i Hanson, 2001; Borsook, 2000). És quelcom que hem de respondre, ja, tan embrancats que estàvem en debats d'altra mena.
|
|
|
| 4.
| La "novetat" dels moviments socials actuals |
Per a donar compte d'aquesta complexitat del present, ha aparegut un gran nombre d'enfocaments que detallen i caracteritzen les noves formes d'acció col·lectiva, i els rumbs i maneres que prenen els moviments socials. Fins i tot, alguns d'aquests enfocaments s'han aplegat sota el nom d'enfocaments o teories sobre els "nous moviments socials". Tot i que l'epígraf és sovint titllat d'imprecís i pretensiós (Melucci, 2001), el seu interès rau en l'intent sistemàtic de diferenciar i explicar les característiques dels moviments socials en les actuals i complexes societats globals. Tot i el seu inestimable esforç, pocs d'aquests moviments permeten mostrar l'importantíssim paper, almenys d'una manera rotunda, que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació en l'organització contemporània de l'acció col·lectiva.
Si fem cas de l'anomenat paradigma dels "nous moviments socials", aquests formalitzen el seu aspecte nou en el fet que envaeixen la quotidianitat, polititzant la vida quotidiana, polititzant aspectes que abans quedaven reduïts a la mera privadesa o intimitat. Tal com ens explica aquest enfocament, els anomenats nous moviments socials introdueixen reivindicacions noves, un aspecte simbòlic completament nou, problematitzen noves àrees i ens mostren noves formes d'organització. Aquests canvis surten, com diem, de les característiques funcionals, estructurals, socials i polítiques del nostre entorn. Però en aquestes raons sovint ens oblidem de la mediació tecnològica i del seu poder per a formar col·lectivitats i ordenacions particulars. Doncs bé, l'argument que es defensarà en aquest article és que les anomenades tecnologies de la proximitat tenen un paper actiu en la dissolució d'aquestes fronteres, i per tant constitueixen un element central per a donar compte d'aquesta "novetat" que afecta els moviments socials actuals. L'argument que aquí es defensa és que les tecnologies de la informació i de la comunicació sorgides han transformat la pràctica, l'organització i el discurs dels moviments socials contemporanis. No tan sols instrumentalment, ni organitzacionalment, sinó més profundament, amb la qual cosa han proporcionat noves formes de relació i de comunicació, que permeten la gestió de coneixements, la creació de comunitats i l'intercanvi de significats en un altre règim de relacions.
|
|
|
| 5.
| La perspectiva dels nous moviments socials i la confluència tecnològica |
Si fem un cop d'ull al passat, veurem que habitualment períodes de pèrdua de benestar, de recessió, de penúries, en termes tecnològics i en termes econòmics, han estat períodes de reconstruccions culturals radicals i d'una important aparició de moviments socials. Gràcies a aquestes accions, la crítica social i cultural i els moviments crítics han permès de reexaminar, reavaluar i orientar processos polítics, i també alguns desequilibris produïts pel desenvolupament tècnic i científic. Tanmateix, avui en dia no sembla que siguin simplement unes condicions estructurals i funcionals de desequilibri les que generen un moviment en els moviments socials. De fet, i aquest és una part de l'argument d'aquest article, el que estimula alguns dels moviments socials són les mateixes condicions tecnològiques actuals, emergents, esperançadores i revolucionàries, les que inciten la protesta i la modifiquen d'arrel. L'enfocament que s'engloba dins l'epígraf dels "nous moviments socials" comparteix en gran manera aquesta interpretació sobre l'aparició d'accions organitzades amb voluntat transformadora en societats opulentes, globalitzades i altament tecnològiques com les actuals. Amb tot, aquest reconeixement no va més enllà d'una consideració merament cosmètica, o agregada, de la mediació tecnològica en les societats actuals.
Què és, doncs, el que estimula els nous moviments socials? Entre els diversos trets que s'esmenten quan es tracta de caracteritzar els nous moviments socials, un dels més interessants és el que es refereix a la politització de la vida quotidiana (Casquette, 1998; Riechmann, 1994). És una característica que té molt a veure amb el rebuig que aquests moviments mostren vers la dicotomia públic/privat i vers la subordinació de l'esfera sociocultural respecte de la política. En aquest sentit, som al davant de plantejaments que emfasitzen les problemàtiques que emanen d'aspectes personals de la vida quotidiana.
Alberto Melucci (1996), per exemple, explica el fenomen de l'aparició de moviments socials de tipus diferencial, a partir de la transició que es produeix a Occident des d'una societat industrial a una societat "complexa" o de la informació. En aquest context, afirma:
|
 | "Sorgeixen demandes que tenen a veure amb el naixement i la mort, la salut i la malaltia, i que se centren en la relació amb la naturalesa, la identitat sexual, els recursos comunicatius i la profunda estructura biològica i afectiva de la conducta individual. En aquestes àrees, la intervenció per mitjà d'aparells de control i la manipulació van augmentant, de manera que provoquen, però, una manifesta i gran reacció contra la definició heterònoma de la identitat; sorgeixen demandes de reapropiació mitjançant les quals els individus reclamen tornar a tenir el dret a ser ells mateixos." (Melucci, 1996, pàg. 101) |
|
D'alguna manera, l'autor planteja l'acció col·lectiva actual com una resposta al problema de l'individu en les societats postindustrials. Aquestes proporcionen recursos simbòlics que permeten augmentar el potencial "d'individuació", amb la qual cosa afavoreixen l'autonomia, l'autodefinició, la possibilitat del metaconeixement i la metacomunicació. Tanmateix, alhora, a fi de preservar la integració interna, els sistemes altament diferenciats requereixen estendre els mecanismes de control sobre els nivells simbòlics d'acció en què es construeixen els significats, les identitats i les bases individuals del comportament:
|
| "El mateix moviment pel qual aquests sistemes socials distribueixen aquests recursos per a la individualització serveix de manera simultània per a enfortir les formes de control i transferir-les al nivell bàsic en el qual es dóna forma al significat i la identitat individual." (Melucci, 1998, pàg. 371) |
|
Així, en les últimes dècades, hem assistit a un procés de regulació creixent d'esferes de la vida de les persones que tradicionalment eren considerades com a pròpies de l'àmbit privat: el cos, les relacions afectives, les emocions, els processos cognitius o el codi genètic són alguns exemples recurrents. Els moviments socials actuals, davant aquestes condicions, actuarien com a forces que resisteixen les pressions sistèmiques que empenyen cap a la conformitat, i reivindicarien nous espais d'autorealització i construcció de significats que els implicats en aquesta poguessin considerar propis. Així, Melucci entén els moviments socials com a generadors de codis culturals alternatius als dominants, com un recurs fonamental per a la construcció d'identitats, especialment del que anomena "identitat col·lectiva":
|
| "Anomeno identitat col·lectiva el procés pel qual es 'construeix' un sistema d'acció. La identitat col·lectiva és una definició interactiva i compartida produïda per un nombre d'individus (o grups, en un nivell de més complexitat) respecte de les orientacions de la seva acció i el camp d'oportunitats i constrenyiments en què aquesta acció s'esdevé." (Melucci, 1996, pàg. 70) |
|
Convé remarcar que la identitat col·lectiva no apareix en Melucci com una cosa estàtica, que s'aconsegueix una vegada per sempre, sinó que es defineix com un procés en què es construeixen i es negocien els elements que la formen. D'aquesta manera, la identitat col·lectiva implica definicions cognitives respecte de les finalitats, els mitjans i el camp d'acció, es refereix a una xarxa de relacions actives entre actors que interactuen, es comuniquen, negocien o prenen decisions, i, finalment, requereix una certa inversió emocional que els permeti sentir que formen part d'una unitat comuna.
Segons Touraine (1992), el que és essencial dels moviments socials actuals és la seva contínua batalla per la redefinició de la historicitat, i l'articulació de nous escenaris per al futur i nous projectes històrics. Això fa que la seva acció es desvinculi de coordenades estrictament polítiques per a emprendre objectius ambiciosos de caràcter cultural i simbòlic. És fonamental per a la seva teoria dels "nous moviments socials" reconèixer que, a banda de les batalles polítiques actuals, s'esdevé una lluita cultural, que consisteix en un intent de construir, fer, produir una nova identitat col·lectiva. El seu parer és el següent:
|
| "Un moviment social, segons la meva definició, és una acció col·lectiva orientada a la implementació de valors culturals centrals contra els interessos i influències d'un enemic definit en termes de relacions de poder. Un moviment social és una combinació de conflictes socials i de participació cultural." (Touraine, 1991, pàg. 389) |
|
D'aquesta manera, la producció de codis i valors culturals és crucial per a aquests nous moviments socials. Opinen el mateix els autors Jamison i Eyerman (1991), amb el seu enfocament dels marcs cognitius. Segons aquests autors el que és realment rellevant en l'estudi dels moviments socials és la producció col·lectiva de marcs cognitius, de marcs d'interpretació de la realitat, que permeten produir coneixement, un saber transformador. Eyerman i Jamison (1991) empren el concepte de pràctica cognitiva, o fins i tot el més recent d'acció exemplar, per a parlar d'aquesta producció de coneixement, de símbols i significats, de marcs d'acció i interpretació que acompanya els moviments socials i la seva acció transformadora. Així, la producció simbòlica, discursiva, de coneixement és vital per a caracteritzar el perquè i el com dels moviments socials actuals.
Melucci intenta desxifrar precisament aquests codis i rituals de protesta que tenen lloc avui en dia en els moviments socials (1998; 1996). D'aquesta observació es deriven algunes conclusions útils per a la nostra definició dels nous moviments socials, les seves característiques i les maneres d'estudiar-los:
|
| 1. L'autor distingeix entre períodes actius i períodes latents de l'activitat dels moviments, i constata que els moviments socials, al llarg del temps, modifiquen el seu caràcter, com també la seva presència i visibilitat pública. |
|
|
| 2. Els moviments socials actuals es poden explicar millor si els considerem no com a organitzacions sinó com a xarxes, sense la coherència i fermesa estricta que habitualment tenen els moviments socials tradicionals i que funcionen com a organitzacions estables (Castells, 2001; Diani, 1999). |
|
|
| 3. El que és realment important per a Melucci és l'acció simbòlica que s'esdevé en les xarxes, els significats i els conceptes que són articulats, com també els vincles de solidaritat i comunitat que s'hi estableixen i reprodueixen. Amb aquest èmfasi en el qüestionament-de-codis del qual ens parla Melucci, s'emfasitza que hi ha alguna cosa més que comportament instrumental en els moviments socials i, d'una manera més profunda i general, en la vida social en general. |
|
|
| 4. Això fa que per a explicar la mobilització individual haguem de donar compte de processos de construcció identitària, d'elements emocionals i empaties i solidaritats diversos, i no tan sols de decisions o possibilitats instrumentals. |
|
El poder de la societat actual actua, doncs, cada vegada més sobre els codis que regulen el flux d'informació, i al final se'n produeix la transformació en un conjunt de signes. Això afecta tant en les pràctiques de dominació com en les pràctiques de resistència, com el mateix Beck (1998) reconeix en la seva caracterització del canvi social a partir del que ell anomena subpolitics, o política de baixa intensitat, poc organitzada, que s'estableix a partir de pràctiques de consum. El poder en la societat actual no cristal·litza únicament per mitjà de l'Estat, ni es materialitza només en representacions grandiloqüents, s'introdueix i prolifera en les pràctiques quotidianes, en el pensament i en els judicis de valor constants. Els moviments socials significatius, pel fet de ser crítics, de la societat present ja no són els moviments que lluiten pels drets del treball. Solen ser moviments socials que problematitzen la identitat i manifesten possibilitats de nous estils de vida i significats culturals, fins i tot més enllà d'inquietuds polítiques, o més ben dit, amb èmfasis en coneixements, sabers i codis culturals d'especial importància per a les societats actuals.
|
| "La principal idea entorn dels 'nous' moviments socials està relacionada amb la necessitat de superar la imatge dels moviments com a actors històrics unificats que tenen un paper central en els conflictes estructurals. He subratllat el fet que, per causa de raons estructurals, la ubicació i els actors implicats en conflictes socials poden ser més variables, es poden centrar més en temes específics i poden assumir un paper simbòlic davant la resta de la societat." (Melucci, 2001, pàg. 166) |
|
En termes d'estratègia alguns autors apunten que les noves formes de protesta posen èmfasi en l'espectacle, en la representació, en l'escàndol, sobretot mediàtic, en el gest, en allò que és carnavalesc (Ekins, 1992; Hill, 1998; Ray, 1993). En termes organitzacionals, els nous moviments socials han descentralitzat les seves accions, amb la qual cosa han esdevingut maneres o estils d'organització més lleugers, que de tota manera exigeixen un alt grau de coordinació de l'acció. Constitueix el que alguns han anomenat una espontaneïtat organitzada. De fet, són molts els autors que destaquen l'aparença de xarxa, i sovint de juxtaposició d'organitzacions, que caracteritza la protesta contemporània. Aquests canvis organitzatius, a més d'un creixent èmfasi en codis culturals i d'estils de vida, i en la important presència de l'anomenada cultura de masses, o cultura popular, caracteritzarien, segons opinen molts entesos, els nous moviments socials (NMS). Així, tal com ens recorda Diani (2000), els moviments socials contemporanis poden ser vistos com si fossin xarxes informals de relacions entre multiplicitat d'individus i organitzacions, que comparteixen una determinada identitat col·lectiva i que mobilitzen certs recursos en uns determinats conflictes (Diani, 1990). Aquesta definició fa referència a diversos elements que intervenen en la caracterització del que seria un moviment social. Aquesta inclou:
|
| a) El comportament específic dels actors, tant si són individus com organitzacions. |
|
|
| b) Les relacions que vinculen estretament i d'una manera recíproca individus i organitzacions (Diani, 1999). |
|
|
| c) Els sentiments de mútua identificació i solidaritat que aglutina un determinat moviment i que n'asseguren la persistència fins i tot quan no hi ha cicles d'activisme concret (Melucci, 1996). |
|
Tractar els actors i moviments com si fossin xarxes permet fer explícita la seva relació amb un entorn espacial, polític, econòmic, institucional concret, que evidentment té un paper crucial en tot procés de transformació social o de protesta. I, sens dubte, la noció de xarxa i de multiplicitat és especialment útil en un context en el qual els moviments socials contemporanis es formen i tenen com a objectiu contexts que traspassen els límits i fronteres nacionals que tradicionalment havien emparat els moviments socials del segle XX.
D'aquesta manera, i tot i que cal ser crític amb aquesta fixació i focalització en els seus aspectes més nous, aquesta perspectiva permet orientar aquestes noves lluites i discussions que sens dubte van forjant una nova identitat pública, i que originen nous espais socials entre els participants de l'acció col·lectiva. A fi de comprendre la manera en què els moviments porten a terme aquesta funció, és molt important fer referència a les formes en què s'organitza la societat. En aquest sentit, en aquesta lògica que busquem, té un paper central la mediació tecnològica en les societats contemporànies. Tal com ens recorda Melucci (1996):
|
| "Avui en dia, a mesura que tractem cada vegada més amb moviments que no es poden referir a cap condició social específica, la qüestió de com un col·lectiu esdevé allò s'ha tornat més prominent." (Melucci, 1996, pàg. 84) |
|
Quan es té en compte aquest procés pel qual el col·lectiu mateix es converteix en col·lectiu, els diversos autors que es considera que pertanyen a l'enfocament dels nous moviments socials admeten la novetat de les organitzacions i grups actuals, i pensen que els moviments socials no són actors polítics ni subjectes històrics globals, sinó que, més aviat, se'ls ha de conceptualitzar com a fenòmens compostos de molts i variats elements que formen estructures segmentades, reticulars i multifacètiques. Ara bé, si prestem una mica d'atenció als elements que s'enumeren quan es refereixen a la seva composició, no trobem res que vagi més enllà del que tradicionalment ha constituït la matèria del fet social: relacions entre humans, processos cognitius, relacions de poder, valors, codis i significat... Això no obstant, si observem el desplegament d'activitats que duen a terme aquests nous moviments socials, trobem innombrables exemples que contrasten amb aquesta formulació i s'hi oposen (Rodríguez, Domènech, Tirado, 2000; Rodríguez, Tirado, Domènech, 2001). L'heterogeneïtat que proposa aquest enfocament queda reduïda, sovint, a un tipus d'heterogeneïtat de curt abast que exclou de la seva formulació qualsevol indici de referència al paper heurístic i explicatiu que poguessin tenir els elements no humans: tecnologia, artefactes tècnics, animals... Tal com mostrarem a continuació, els nous moviments socials despleguen i fonamenten la seva activitat en una heterogeneïtat tot court: humans i no humans, tecnologies diverses, formen part en igualtat de condicions del mateix entramat d'acció i significació. I en aquesta heterogeneïtat constitutiva és especialment destacable el paper de les anomenades TIC.
|
|
|
| 6.
| El paper de les TIC en els moviments socials |
Com dèiem, el creixent apogeu de les CMC ha encetat un important interès per part dels científics socials i ha augmentat els debats sobre els seus possibles efectes en les organitzacions socials contemporànies (Castells, 2001; Sieber, 2001). L'adquisició de nous mitjans, com també de símbols nous, és quelcom cada vegada més habitual entre actors polítics diferents. És el que d'alguna manera caracteritza el que molts anomenen "nova política", que dóna lloc a noves formes de comunicació política i ciutadana, com també a noves formes de participació i acció política. Això ha portat alguns autors a proclamar un "gir cultural" (Chaney, 1994) en aquesta modernització darrera o reflexiva que vivim (Beck, 1998), que ha donat lloc a noves "cultures polítiques" (Clarke i Hoffman-Martinot, 1998). Aquests canvis tenen l'arrel, en part, en els canvis esdevinguts amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Canvis que no tan sols representen una nova forma d'instrumentalitzar les raons, les maneres de fer política o de persuadir, sinó que en bona part modifiquen el que entenem com a política. Constitueixen unes mediacions imprescindibles per a comprendre les mutacions contemporànies (Fisher i Kling, 1993). Més que eines manipuladores, que ho poden ser, esdevenen màquines expressives (d'esdevenir) completament noves (Jordan, 1999).
La mobilització d'aquest tipus de material cultural no tan sols transforma la pràctica política, sinó que també afecta les teories debilitades i redundants que envaeixen l'explicació de l'organització social i política. A continuació repassarem els aspectes que fins ara s'han estudiat d'una manera més sistemàtica.
|
|
|
La comunicació assistida per ordinador (CMC) significa una modificació important de les maneres de comunicar. La popularització del correu electrònic facilita la comunicació entre branques locals i nacionals d'una mateixa organització, com també amb altres grups o coalicions, siguin locals, nacionals o transnacionals. Permet, també, fer més estrets alguns vincles entre individus i organitzacions. Permet, a més, reunir, ajuntar, grups, discussions, entre individus que comparteixen uns mateixos interessos, alimentar formes d'interacció multimodals, que combinen espais i temps diferents, i que permeten difondre i recollir informació en sistemes de registre flexibles i disponibles en diferents moments i des de diferents localitzacions (és el cas d'una web); permet generar òrgans de coordinació o de canalització globals, i fins i tot independents (per exemple, l'Institute of Global Communication). Els efectes potencials d'aquestes tecnologies tothom els coneix: cost baix, rapidesa i potencialitat per a comunicar actors distants. Sens dubte, aquestes tecnologies mostren que permeten transformar espais plens d'individus socialment i geogràficament dispersos en poblacions i grups densos en relacions i connexions. Un aspecte que alguns autors ja han fet servir per a reivindicar la solució d'alguns problemes referents a la mobilització (Myers, 1994; Boncheck, 1995; Rheingold, 1993).
Les TIC han modificat amb força dimensions temporals, geogràfiques, de proximitat que han afectat profundament les formes d'acció col·lectiva. Tant en la seva infraestructura com en noves formes de protesta, configuració de comunitats i identitats socials. Diani analitza aquests efectes en tres tipus d'organitzacions que s'inclourien en el que anomenem moviments: organitzacions que mobilitzen recursos de participació, organitzacions que se centren en recursos professionals i xarxes transnacionals (Tarrow, 1994; Diani i Donati 1999). Conclou que, sens dubte, la perspectiva que tenim dels moviments socials contemporanis ha de ser reinterpretada en vista de la mediació de les anomenades TIC, tant en l'organització i estructuració de les xarxes de les quals parlàvem com també en els processos de construcció de la identitat (Klein, 2001).
|
|
|
Tal com hem vist abans, darrerament els moviments socials han passat de ser interpretats com a organitzacions estables entorn d'identitats clares i fixes, aferrades a situacions estructurals o sorgides d'elles, a ser vistos com uns moviments en xarxa, articulats partint de coalicions que es constitueixen entorn de valors i projectes que poden ser, fins i tot, ràpidament peribles.
Internet, sense cap mena de dubte, ha contribuït a modificar algunes de les nocions esmentades sobre els moviments socials. La major part de moviments socials i polítics fan servir Internet com una forma privilegiada d'acció i d'organització. És, de fet, el mitjà que últimament és més privilegiat. Què confereix aquest mitjà a la mobilització social? Davant la crisi de les organitzacions tradicionals, estructurades, consolidades, sòlides, com per exemple els partits polítics, Internet permet, és condició de possibilitat (Castells, 2001), l'aparició de nous actors socials, a partir, sobretot, de coalicions específiques sobre objectius concrets.
Podem dir, doncs, que actualment Internet és l'estructura organitzativa, el mitjà, l'instrument de comunicació, la tecnologia suficient que permet nous desenvolupaments per a l'acció col·lectiva (Scott i Street, 2000). En un món canviant com l'actual, cada vegada més globalitzat, Internet esdevé el mitjà que permet la flexibilitat necessària a la mobilització, que permet aquesta redefinició espacial i temporal de la mobilització, mantenint alhora el component col·lectiu, d'afirmació i coordinació i focalització, que caracteritza l'acció dels moviments socials (Routledge, 2000).
No és nova, per tant, l'afirmació que els moviments socials contemporanis s'organitzen, sorgeixen i es desenvolupen entorn de codis (Melucci, 1996). Actualment els moviments depenen en gran manera de la capacitat, disposició i composició de la comunicació, de la capacitat, doncs, d'aglutinar suports, de difondre i transmetre les seves idees, accions, mobilitzacions, etc., i Internet constitueix un eix fonamental per a la consolidació i possibilitat d'aquest tipus d'accions i organitzacions. La transmissió instantània d'idees en un marc molt extens permet la coalició i l'agregació entorn d'aquests codis (Waterman, 1998).
La pregunta, doncs, que pertoca a l'acció col·lectiva contemporània sembla plantejada en els mateixos termes en què sembla que operin aquestes tecnologies: amb l'articulació local/global com a eix entorn del qual han de girar (O'Brien, 2000). No és estrany que la major part de grups i moviments articulin la seva acció entorn d'aquesta inquietud: com, amb accions locals, puc tenir efectes globals? Com ho puc fer? La pregunta que es plantegen aquests grups és, per tant, operativa, pel mecanisme, per les formes d'organització. Sens dubte les tecnologies de la informació i de la comunicació, i entre elles Internet, constitueixen un mitjancer perfecte per a resoldre algunes d'aquestes qüestions. Internet permet l'articulació dels projectes locals, alternatius o no, de manera que dóna forma a protestes globals, que a la fi aterren en algun lloc (cosa que podem veure evidentment en les darreres mobilitzacions antiglobalització). Aquests grups s'organitzen a partir de la connexió i coordinació global, de moviments locals, de grups dispersos, d'alternatives. Tal com ens recorda Castells:
|
| "La connexió global-local, que és la nova forma de control i de mobilització social en la nostra societat." (Castells, 2000) |
|
Malgrat aquestes consideracions, com havíem dit en la introducció d'aquest text, l'estudi del paper de les TIC en la innovació cultural i social és encara escàs, i cal examinar d'una manera més profunda, i sobretot a partir d'anàlisis detallades i concretes, les principals conseqüències de la mediació tecnològica en les societats actuals. Precisament ens dedicarem a això en els següents apartats.
|
|
|
| 7.
| El desastre d'Aznalcóllar i la mobilització ecologista |
26 d'abril de 1998. Cap a les 02.30 hores es produeix una ruptura parcial del dic de contenció de la bassa d'una explotació minera. Residus acumulats durant vint anys flueixen fins al riu Guadiamar. Concretament, cinc milions de metres cúbics de residus de metalls pesants com ara coure, plom i zinc. Desastre ecològic a Doñana! Catàstrofe ecològica! La naturalesa en perill! Gran catàstrofe ecològica a Europa! Desastre mundial! Patrimoni de la humanitat arrasat! La premsa informa immediatament de l'accident, que al cap de poc temps pren dimensions espectaculars i desborda els límits de la seva localització geogràfica i temporal.
L'accident a la mina d'Aznalcóllar va tenir un ressò importantíssim a la premsa espanyola i va causar commoció en l'opinió pública de tot Europa. Va ser comparat amb accidents com el del petrolier Exxon Valdés a Alaska, l'abocament de 3 milions de llots tòxics al riu Buac, a les Filipines, els residus de la mina d'or Harmony a Sud-àfrica, que van causar la mort de 17 persones, i l'abocament de llots a l'Equador que va enterrar una població sencera i va ocasionar 24 morts. En totes aquestes comparacions, el cas d'Aznalcóllar va rebre finalment la catalogació de màxima gravetat, atès que es van abocar una enorme quantitat de llots, es va produir a prop d'una població molt habitada, els residus van recórrer una distància de 40 quilòmetres, van destruir enormes extensions de cultius agrícoles i zones de pesca al riu i van enverinar multitud de pous d'aigua potable. Desastre ecològic i desastre econòmic.
La complexitat de Doñana i de l'accident es fa patent des del primer moment. Al parc s'acumulen paratges naturals, zones de protecció regional, finques privades, explotacions hortofructícoles, mineres, etc. En l'imaginari europeu se sobreentén que Doñana és en primer lloc una zona natural; en l'imaginari espanyol es barregen qüestions relacionades amb l'ecologia, la història i l'economia. També, des del primer moment del desastre, es manifesta un problema de competències, responsabilitats i acció política. Doñana és especialment rellevant perquè és un punt de pas obligat en les migracions d'aus que es mouen entre Europa i l'Àfrica, i per la riquesa i singularitat de les seves zones naturals. Per la singularitat i complexitat del parc, trobem molts actors, institucions i interessos afectats per l'esdeveniment. La Junta d'Andalusia, el govern autonòmic, responsable del parc natural; els ajuntaments de la zona, afectats en les zones limítrofes per l'abocament; el Ministeri de Medi Ambient, encarregat de la zona que és parc nacional; el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), que es fa càrrec de la reserva biològica integral que el parc conté, i també la Unió Europea, responsable de la zona de protecció per a les aus (ZEPA).
Davant aquesta situació d'indeterminació, el debat polític, social i cultural no triga a esclatar. El govern nacional acusa ràpidament el govern autonòmic d'ineficàcia, i a l'inrevés. De la mateixa manera, immediatament, la responsabilitat de l'accident queda desdibuixada. L'empresa nega cap responsabilitat i es desentén dels efectes que se'n puguin derivar. La mateixa definició del que ha passat, les zones afectades, les mesures que s'han de prendre, les responsabilitats, etc., comencen a ser motiu de debat i fins i tot de controvèrsia oberta. Mentre les administracions discuteixen, s'acusen i busquen solucions i responsabilitats, sorgeixen amb força les discussions i acusacions d'altres actors que no triguen a mobilitzar-se: els ecologistes.
Des del primer moment, els grups i moviments ecologistes apareixen com un important actor implicat en la controvèrsia sobre l'accident de Doñana. Aquests de seguida es mobilitzen i demanen responsabilitats. Des del primer moment aquests grups es despleguen pel parc, prenen les seves pròpies mesures de protecció d'animals i neteja de llots, i ofereixen un discurs que actua com a contrapunt a les versions del desastre que donen les administracions i els seus científics.
Mobilitzen recursos, emprenen accions legals, socials, polítiques i científiques que els duen a redefinir tant l'abast com la intensitat de la catàstrofe. Greenpeace, WWF/Adena, la Coordinadora d'Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA), SEO/BirdLife, Aedenat i la Coordinadora d'Ecologistes i Pacifistes d'Andalusia (CEPA) són algunes de les organitzacions que participen en aquesta mobilització. Aquests grups, per exemple, mobilitzen voluntaris per a treure els llots (Greenpeace), recullen peixos morts i netegen plantes i sembrats afectats. S'exigeix enèrgicament la declaració de zona d'emergència (Adena/WWF), i es denuncia de manera incansable l'entrada massiva de contaminació al parc i, en conseqüència, el perill imminent sobre la fauna i les espècies que habiten a la zona (SEO/BirdLife). Una infinitat d'accions dóna curs a la mobilització i protesta d'aquests grups: s'organitzen protestes que inclouen manifestacions, peticions de responsabilitat civil i penal, articles de denúncia en publicacions científiques, redaccions d'informes, peritatges autònoms, etc. De seguida aquests grups exigeixen imputacions per a l'empresa propietària, per als polítics que han autoritzat concessions que vulneren la legislació mediambiental i per als perits encarregats de supervisar les instal·lacions de l'embassament.
Aviat es formen dos grans corrents d'opinió i de definició sobre el que s'ha esdevingut: El "no ha passat res" (Bravo, 1999) de les administracions, enredades en una disputa dialèctica i interessades a restablir immediatament les activitats i la normalitat en la zona; i "el pitjor encara ha de venir" (Cobelas, 1998) que proclamen els ecologistes, interessats a mostrar l'abast real i potencial del que ha passat i a exigir responsabilitats i una altra política per a l'administració dels paratges naturals. Al cap de poc temps aquests dos grups queden més enfrontats en els seus judicis i determinacions. Els ecologistes són acusats d'"alarmistes" i de "preferir els ànecs que les persones". Aquests, per la seva banda, s'erigeixen ells mateixos en aquells que poden determinar realment el que s'ha esdevingut, sense temors a sancions polítiques, a disciplines ni a interessos ocults, econòmics o polítics. Això comporta que per als uns el que ha passat no sigui res més que un moviment de terres desafortunat, que aviat serà netejat, per la qual cosa tot tornarà a la normalitat. En tot cas no pot ser res més que una desafortunada catàstrofe natural. D'aquí a poc temps, el que ha passat serà un record. Per als altres, els ecologistes, l'esdeveniment es pot considerar un autèntic desastre ecològic. Un delicte en tota regla, delicte perquè hi ha hagut prevaricació. Sense tremolar, els ecologistes assenyalen responsables i demanen que es faci justícia. Recullen mostres, visiten pous, sistemes hidràulics. La contaminació d'aus migratòries, que nien a Doñana, anunciada un any després de la catàstrofe, no fa més que confirmar que el desastre no pot quedar reduït a la geografia que ocupen els llots. No és local i contingent, és global, el seu futur és incert i difícilment mesurable. Els efectes poden durar eternament. L'abast del desastre demana, doncs, una implicació i consideració internacional i universal. I així ho testimonia l'acció mateixa dels moviments ecologistes.
L'anàlisi de l'actuació dels grups ecologistes en l'abocament tòxic d'Aznalcóllar[1] ens mostrarà precisament que la seva acció va ser totalment dependent d'articulacions heterogènies, entre entitats humanes i no humanes, naturals i tecnològiques. Com a col·lectius, aquests es van entrellaçar sobre un conjunt de pràctiques heterogènies entre les quals destaca l'ús massiu d'Internet.
|
|
|
Fa un moment mostràvem que per als ecologistes no hi ha cap mena de dubte: la contaminació va entrar a Doñana. El desastre és d'una magnitud molt més elevada del que estan disposades a reconèixer les administracions oficials. La contaminació difícilment es podrà netejar. Hi romandrà eternament. Successives generacions arrossegaran aquest present cap a un futur desolador. El desastre és, per tant, global:
|
| "Els metalls pesants romandran en els diferents ecosistemes. Fins i tot els troncs dels arbres afectats que no morin deixaran gravat als seus anells l'estrès de l'agònica menja de què es van nodrir en la primavera de 1998."[2] |
|
Els ecologistes fan anàlisis i experiments certament sofisticats. Han buscat el suport de científics independents, organismes universitaris, recursos tecnològics d'avantguarda, etc. I a poc a poc van posant sobre la taula la potencialitat destructiva dels metalls pesants i la seva xarxa de suports i coneixements disponibles.
Des del 12 de maig, gairebé un mes després de la catàstrofe, ADENA, que gestiona la reserva biològica del Guadiamar, riu que passa a prop del parc, insisteix una vegada i una altra en el fet que col·lectius com les aus del parc, de vital importància per a la zona, estan afectats greument per l'abocament tòxic. Fins aquell moment, les mesures empreses per les administracions, com ja hem indicat, se centraven exclusivament en la retirada dels llots. Desenes de camions i excavadores exercien d'eficients netejadores i de facto significaven un fort control en la delimitació de l'esdevingut: la seva acció feia pensar que el desastre se circumscrivia als dipòsits llançats a les riberes dels rius. La construcció de dics i murs de contenció assenyala cap a una acció ràpida i a curt termini. A més, es considera que només una petita part de la naturalesa n'és afectada. Amb tot, els grups ecologistes denuncien que el que està en perill és tot l'equilibri de la zona. Per això no dubten a implicar les aus en la seva acció. Efectivament, les aus, fonamentals en l'equilibri de la zona, extremadament protegides pel seu valor ecològic i singular, es converteixen en la seva pancarta principal.[3]
Des d'aquell moment, el moviment d'aquestes aus esdevé un element central per als interessos dels ecologistes. La catàstrofe no ja és un afer que es pugui reduir a la terra, fàcilment monitoritzable, local i contingent. Ara és un assumpte global, incert, perdurable, que es desplaça per l'aire i que implica la totalitat tant de la naturalesa com de la societat europea.
|
| "Un indici a tall de mostra? L'indret comú de la maresma com a refugi d'aus migratòries, que quan es desplacin a l'Àfrica o al nord d'Europa portaran a sobre el verí." (Cobelas, 1998) |
|
L'acció dels moviments ecologistes s'articula de forma heterogènia i uns determinats eixos de protesta hi van, progressivament, prenent sentit. Així, aniran construint l'escenari a partir de desplegar la seva acció com a moviment social. Acció que se centrarà en diferents punts calents i que es resumirà en un conjunt de pràctiques com ara demanar, exigir responsabilitats, formular polítiques d'acció sostenibles, establir coalicions amb altres grups i institucions i, especialment, reformular les relacions que s'estableixen entre humans i no humans, o dit d'una altra manera, reconsiderar el valor cultural i simbòlic de la relació societat-naturalesa per al nostre equilibri i desenvolupament sostenible.
D'aquesta manera, a partir de la seva acció, la contaminació es va allunyant de Doñana. S'escampa a tot arreu. A poc a poc van trencant divisions polítiques i administratives, desborden fins i tot els límits entre països europeus, i fins i tot entre continents. El desastre implica cada vegada més organismes i estaments internacionals.
|
| "A causa de la contaminació, Espanya ha aconsellat als països escandinaus implantar una prohibició temporal per a la cacera de les oques, moltes de les quals volen cap al nord per a passar-hi l'estiu [...]. Però fins i tot això pot ser que no aturi el rastre tòxic. Els biòlegs van comentar que els depredadors que viuen lluny d'Espanya, potser tan lluny com el nord d'Europa o l'est de l'Àfrica, tenien probabilitats de menjar aus migratòries contaminades a Doñana."[4] |
|
Mitjançant les seves accions la definició del que ha passat va prenent un altre matís, les mesures per a pal·liar el que s'ha esdevingut són fortament discutides, i intercalen espais/temps que desborden previsions i concepcions arrelades entre les administracions i altres organismes fins aleshores competents en la zona. Dades científiques, biològiques, ecològiques, geogràfiques, topològiques properes als ecologistes determinen nous límits d'un desastre que implica ja una multitud d'actors diferents i interrelacionats.
Per això la mobilització i l'acció política demana ser d'abast internacional. En això se centren els ecologistes, integrant i establint coalicions, sense dubtes, amb organitzacions diverses, barrejant tant grups regionals, de caràcter local, amb grans organitzacions ecologistes transnacionals i de gran impacte mediàtic, com també voluntaris a títol individual, o departaments universitaris. En resum, la seva acció implica la participació d'un extens i heterogeni col·lectiu de persones i institucions.
Evidentment, però, això és possible gràcies a la vital participació de les anomenades TIC. La irrupció i l'ús d'aquestes tecnologies per part dels ecologistes a Doñana transforma les disperses i en molts casos temptejants accions comentades fins ara, els dóna sentit o fins i tot podem dir que les coagula de forma definitiva.
Les TIC, en aquest sentit, no poden ser considerades com a simples mitjancers, elements o entitats sense agència, irrellevants a l'anàlisi de l'acció social dels moviments ecologistes, tal com es considerarien sota el punt de vista d'una teoria dels moviments socials basada en una concepció tradicional de la política. Al contrari, aquestes tecnologies actuen com a mediadores i participen decisivament de la formació d'un determinat ordre. Apleguen el que està dispers, ajunten relacions, asseguren aliances, impliquen i compliquen altres actors amb el seu ús. Ambivalents en les seves direccions i efectes, connecten l'interior del parc amb el seu exterior, en una espiral que esborra les distincions que les excavadores desplegades per les institucions públiques intentaven assegurar. Componen una globalitat. Teixeixen, sense descans i sense dubtes, el que és local i el que és global.
|
|
|
És interessant observar que aquest coneixement s'integra a un cos de saber coherent i és difós a partir de l'ús massiu de pàgines web.[5] La integració a què ens hem referit és rellevant fins a tal punt que és possible seguir en directe el vol d'algunes aus des d'un observatori virtual situat a la pàgina web de SEO/BirdLife.
Per mitjà d'aquestes pàgines és possible consultar les últimes dades de les anàlisis més recents del terreny contaminat, protestar, afegir-se a campanyes de mobilització o formar part d'un grup de voluntaris,[6] afiliar-se com a simpatitzant a determinades organitzacions, o fins i tot consultar i llegir informes científics que analitzen, des de diferents enfocaments, el que ha passat.
En aquell espai virtual, Doñana es transforma en un flux continu de dades. Informacions i coneixements, fotografies, textos, que són compartits, llegits, enviats. En aquest sentit, Internet té un paper de primer ordre en l'articulació de l'acció col·lectiva i la política dels grups ecologistes. Ignorar-ho és mutilar-ne l'anàlisi.
Aquesta participació no es dóna tan sols per mitjà de la coordinació o l'organització amb la comunicació assistida per ordinador. Podríem dir que aquest aspecte té un paper secundari. Internet és clau en aquesta controvèrsia perquè permet desplegar un espai virtual, paral·lel i en molts casos traductor de l'espai actual on s'ha esdevingut la catàstrofe. És a dir, aconsegueixen estendre Doñana més enllà dels seus límits geogràfics, físics i materials. Doñana i la catàstrofe es virtualitzen. Per mitjà de diversos llocs web, enllaços, vídeos i recursos hipermèdia, la catàstrofe es produeix i es reprodueix una vegada i una altra.
Adena/WWF, per exemple, construeix mitjançant la seva web una plataforma d'acció heterogènia, global i completa, que permet virtualitzar el que ha passat i mantenir-ho actiu, fins i tot més de 4 anys després de l'esdeveniment.
Gràcies a tots aquests recursos, el que havia estat tan sols un fet local adquireix ressò internacional. Publicacions electròniques, fotografies, dades, informes constitueixen la mobilització d'una sèrie de recursos que tenen la funció d'allargar, prolongar, propagar i mantenir viu el que va passar el mes d'abril de 1998. El mateix procediment es repeteix en l'acció del grup ecologista Greenpeace, que, gràcies a Internet (http://www.greenpeace.es/toxicos/donana/tdonana.htm), construeixen una plataforma d'acció local/global plena d'anàlisis, contraanàlisis, imatges, informacions i enllaços.
Aquesta massa heterogènia d'elements és completament imprescindible per a la protesta ecologista. Al seu torn, aquesta es converteix en un fenomen descentralitzat, sense un centre clar. Organitzat aquí i allà, a Europa o en un país del nord de l'Àfrica. Som al davant del que Castells (2001) anomena moviments-xarxa.
D'aquesta manera, veiem que Internet aconsegueix produir una "extensió virtual", més que no pas arribar a ser una "comunitat virtual" que es constitueixi pròpiament a Internet, ja que aconsegueix aglutinar relacions, organitzacions, fets, esdeveniments i informacions que ja existien, però que són articulats d'una manera nova, diferent, àmplia, virtual i global.
Així, més que parlar d'una simple contribució instrumental, quan ens referim a Internet i el seu paper en la mobilització ecologista en el conflicte de Doñana, hem de parlar del seu potencial per a articular d'una manera efectiva realitats, relacions, organitzacions, inquietuds i identitats disperses, i d'alguna manera locals i desconnectades, sense possibilitat prèvia d'interacció. De fet, l'aspecte més important per a valorar la contribució de les TIC en els nous moviments socials és, precisament, fins a quin punt pot fer que simples agregats de persones que comparteixen o no una mateixa condició o situació, organitzacions, interessos, coneixements i institucions esdevinguin autèntiques xarxes socials, xarxes d'intercanvi, de comunicació, de solidaritat i d'acció col·lectiva. És així com podem donar compte del seu paper en la facilitació de la mobilització i en les seves conseqüències per a l'espai polític, social i cultural en les societats contemporànies.
|
|
|
| 8.
| La mobilització ecologista per Internet |
Una de les conseqüències més importants d'aquest ús d'Internet per part dels ecologistes a Doñana consisteix en la modificació de l'escenari de la protesta. Què confereix aquest mitjà a la mobilització social? Una certa solució a la crisi de les organitzacions tradicionals, estructurades, consolidades, com per exemple els partits polítics. Internet és l'estructura organitzativa, el mitjà o la tecnologia suficient que permet una redefinició espacial i temporal de la mobilització, tot mantenint alhora el component col·lectiu, d'afirmació, coordinació i focalització que caracteritza l'acció de tot moviment social.
Els ecologistes a Doñana fan servir aquest mitjà per a difondre notícies, però també per a articular una protesta d'abast global. Els enllaços i connexions se succeeixen, les fotos, els reportatges alimenten documents dinàmics i relacions entre associacions que no deixen d'augmentar en densitat i dimensions.
Per exemple, Internet és emprat per a construir una oposició consistent, heterogènia i global a les definicions del que ha passat que constantment intenten imposar les administracions. Per als grups implicats en la zona, com és el cas d'Ecologistes en Acció, Internet és el mitjà ideal per a desplaçar el debat, denunciar, argumentar i informar al marge dels canals controlats per aquestes administracions i pels grups de poder dominants. Aquest espai virtual, pròxim i allunyat alhora, és de vital importància per a l'acció reivindicativa i per a articular una mobilització consistent.
Internet significa la transmissió instantània d'idees en un marc molt gran, que permet la coalició i l'agregació defugint els problemes geogràfics i temporals. En aquest eslògan recollit en un manifest ecologista es mostra perfectament aquesta situació:
|
| "Des d'Andalusia per al patrimoni de la humanitat"[7] |
|
Aquesta globalitat contrasta en gran manera amb la localitat, que expressa l'habitual vocabulari amb què es tracta l'acció dels moviments socials: alternatives, propòsits, accions, respostes, etc. Internet genera complexes xarxes comunicatives que coordinen projectes locals, alternatius o no, de manera que prenen forma protestes globals, que finalment aterren en algun lloc.
Això és el que posa de manifest, per exemple, l'articulació que Internet significa de propostes globals amb grups i alternatives locals. Aquest mitjà permet organitzar accions locals, amb una difusió global, i a l'inrevés, alternatives globals des de la mateixa localitat. És el cas dels Verds d'Andalusia.
|
|
|
| 9.
| La pràctica de la cosmopolítica |
Gràcies a la participació de les TIC en l'organització de l'acció col·lectiva dels ecologistes, veiem que no tan sols aquests s'organitzen d'una altra manera, sinó que passem a practicar i a definir la política, i allò que és polític, d'una altra forma. La contribució de les TIC també afavoreix, doncs, el desplegament del que els mateixos grups ecologistes anomenen ecologia política i que és clau per a entendre les seves reivindicacions i el paper en la política i l'ordre mundial contemporani.
Les articulacions col·lectives que teixeixen els ecologistes eludeixen les velles tensions del món modern i la seva manera de mirar la política. Els ecologistes ens permeten, mitjançant la seva acció, entendre el que ha passat i l'acció i mobilització social a partir d'una concepció híbrida, heterogènia. Com una línia transversal, la seva acció travessa distincions clàssiques que ens havien estat útils per a comprendre l'acció dels moviments socials. La seva acció ens permet de puntualitzar allò que és col·lectiu, allò social, d'una altra manera. Un lligam compost, heterogeni (Latour, 1999a). És a dir, un món farcit de connexions i hibridacions constants, en què el que ha passat no és ni un afer natural ni social: és ambdues coses alhora. Els moviments ecologistes actuen com una mena de pilots d'aquesta nova nau socionatural. Un món per al qual calen tecnologies diverses, ocells, grups, edificis... però també ser global per a formar un veritable actor amb incidència en l'estructuració de l'ordre social i la política.
L'àmbit social per als ecologistes és social, precisament, perquè, com el seu propi nom indica, està associat. D'aquesta manera és com els ecologistes despleguen nous espais per a l'organització de la vida, social i natural, nous espais per a la política, que desfan els seus límits i formats tradicionals. És el que hem anomenat el pas de la política a la cosmopolítica (Stengers, 1996). En això, les TIC són essencials; essencials per a comprendre aquesta metamorfosi constituent i constitutiva d'un moviment social contemporani com és l'ecologisme. Ara, encara que l'aspecte híbrid mai no ens hagi deixat totalment, és més fàcil entendre els mecanismes pels quals:
|
| "Bruscament un objecte local, la naturalesa, sobre el qual un subjecte, tan sols parcial, podia actuar, es converteix en un objecte global, el planeta-Terra, sobre el qual un nou subjecte total, la humanitat, s'escarrassa." (Serres, 1990, pàg. 16) |
|
Si la noció moderna de política fa referència a valors, interessos i relació de forces entre éssers humans, la noció de cosmopolítica, d'origen estoic,[8] situa en un primer pla els efectes generats per qualsevol tipus de relació entre qualsevol classe de cos. La cosmopolítica assumeix aquell objecte com a centre de la seva reflexió i insisteix en el fet que és impossible distingir el regne d'allò que és humà de l'àmbit d'allò no humà; assumeix, en definitiva, que els entrecreuaments[9] entre ambdós són una constant de la nostra condició ontològica. Les seves relacions són permanents, intenses i autodefinitòries. Efectivament, la cosmopolítica deixa enrere la vella creença que sosté que governar és actuar sobre un món preexistent. Gestionar-lo, determinar-lo, regular-lo, etc. Al contrari, el govern té a veure amb la seva producció, amb la generació de realitats, i ja hem vist que l'acció dels nous moviments socials incideix precisament en aquest punt: la constitució de col·lectius híbrids. D'aquesta manera, podem dir que l'anomenada cosmopolítica actual és possible gràcies a la presència d'aquestes tecnologies, que permeten reunir actors molt diversos —fins i tot ontològicament— en un mateix escenari, precari i global, on l'intercanvi de propietats, la negociació i les aliances, per exemple entre humans i no humans, és moneda corrent.
A partir d'aquí assenyalem altra vegada la pregunta òbvia que ressona des del principi en aquest article: Què tenen de nou els "nous moviments socials"? Doncs ni més ni menys que la virtut d'obrir un espai que permet una resposta diferent a la pregunta amb què començàvem aquest text. Efectivament, els nous moviments socials, com l'ecologisme, pel fet d'obrir l'espai de l'acció política amb noves temàtiques i preocupacions, aconsegueixen alguna cosa més que ampliar l'espectre d'allò que és políticament rellevant. En realitat, posen les bases per a poder repensar la mateixa noció de política; per a resignificar-la i substituir-la per la de cosmopolítica. I una vegada adoptat el terme, la resposta a l'interrogant que obre el nostre text es transforma radicalment. El que ens manté units no és un abstracte contracte social o un lligam polític, racional i perfectament organitzat. El que precisament ens uneix i preserva així és l'elaboració permanent i precària de compromisos entre humans i no humans. Si algun tret caracteritza els nous moviments socials és precisament aquest: la contínua reformulació d'aquesta relació i la (re)creació dels lligams gràcies a la contribució de les anomenades TIC.
|
|
|
| 10.
| Consideracions per a una teoria dels moviments socials contemporanis |
El que va passar a Doñana mostra que la importància dels ecologistes, i les seves dimensions en termes d'influència i d'efectes, està estretament relacionada amb l'èxit d'aquestes articulacions híbrides. Mitjans de comunicació, portals, continus, massius i interactius són part integrant d'aquesta forma de mobilització i d'acció social per la qual passa l'activitat política avui en dia. D'aquesta manera, podem dir que Internet modifica, més que els interessos, condicions col·lectives o altres raons, la mateixa organització de la protesta. Dibuixa nous espais de protesta, que permeten formes de coordinació i lligams de solidaritat diferents, que signifiquen una transformació dels recursos per a difondre, aglutinar suports i mobilitzar.
El cas de l'ecologisme, estudiat àmpliament per diversos autors (Diani i Donati, 1999), ens permet observar com es modifiquen aquestes estratègies en un moviment que treballa tant a partir de recursos professionals (WWF/Adena i Greenpeace, per exemple), i que, per tant necessita una bona coordinació entre institucions públiques, organismes privats, xarxes transnacionals i activistes locals, com a partir de recursos de participació (grups de voluntaris, afectats i activistes locals). En ambdós interessos Internet és clau, atès que permet donar a conèixer una realitat puntual, discursos, pràctiques, denúncies que fàcilment, i sense demanar un suport identitari contundent, permeten tenir moltes persones solidaritzades amb una manera de veure el món, empàtiques o simpàtiques amb una causa. Es difonen fàcilment causes o episodis com el de Doñana, episodis controvertits que aconsegueixen atreure una forta atenció mediàtica, política i social, i que aconsegueixen per la seva condició atreure un fort consens al seu voltant. Permet, doncs, nodrir d'efectius, ajuts i la difusió necessària per a garantir el suport als seus grups especialitzats. A més, com que es tracta d'organitzacions transnacionals, disperses i compostes, la seva organització és flexible i sovint descentralitzada, per la qual cosa Internet esdevé imprescindible per a articular una acció conjunta i una bona coordinació entre els seus membres i activistes. A més, permet articular, com hem vist, alternatives de forma ràpida, descentralitzada i contínua en el temps i l'espai, sense grans costos per a l'organització, cosa que facilita una ràpida identificació, i sense necessitat de mobilitzar més els seus simpatitzants.
També permet aglutinar la protesta d'una manera més heterogènia i, per tant, més global. Internet permet la convivència i coordinació d'aquests grans grups amb organitzacions més locals, amb activistes compromesos amb una causa més identitària, o amb grups que s'articulen a causa del perjudici directe produït sobre els seus interessos. Permet mantenir lligams, comunicacions i intercanvis entre particulars, entre organitzacions àmpliament identificades i actives en la zona; permet, doncs, afermar i mantenir virtualment forts lligams emocionals i identitaris que són, d'una banda, clau per a l'actuació sobre el terreny i per a la mobilització i adhesió a aquests grups, per a la legitimitat sobre la seva pròpia intervenció i, de l'altra, evidentment, decisius pel seu coneixement sobre el terreny per a l'acció transformadora. Es generen, doncs, xarxes que permeten construir espai lliure, virtual, que ens remet a un transmoviment (Diani, 2000).
Així, doncs, podem dir que les TIC, en relació amb la política i la participació social, actuen com a potents facilitadors en el manteniment i extensió de contactes i interaccions entre xarxes heterogènies, cosint entramats híbrids constantment, cosint enclavaments socioculturals nous i fins i tot aportant una inestimable col·laboració tècnica per a l'enrolament i l'organització de l'acció col·lectiva.
En l'anomenada societat de la informació, en què les tecnologies de la comunicació tenen un paper decisiu, veiem que cada dia augmenten els espais de control, invasió i redefinició d'aspectes com la vida privada o l'espai polític. Veiem que s'esvaeixen algunes fronteres, que es globalitzen organitzacions, institucions i informacions, i que creixen alhora les diferències i desigualtats. El que caracteritza els nous moviments socials és precisament que les seves pràctiques de resistència, de redefinició de la vida política, pública o quotidiana, s'estructuren entorn de les condicions i cartografies per les quals es vehicula el poder actual. Veiem que les condicions per al control i la uniformitat serveixen també per a constituir noves pràctiques de llibertat, organització i alternativa. Com veiem, o veurem, aquestes redefinicions nodreixen la capil·laritat i les transformacions que experimenta el control i el poder dominant, però nodreixen també les formes i possibilitats de l'acció col·lectiva destinada a transformar la vida social.
|
|
|
|
|
BAUMAN, Z. (1998). Globalització. Les conseqüències humanes. Barcelona: EdiUOC. Proa, 2001.
|
|
BECK, U. (1998). Democracy without enemies. Cambridge: Polity Press.
|
|
BLICKSTEIN, S.; HANSON, S. (2001). "Critical mass: forging a politics of sustainable mobility in the information age". A: Transportation. Vol. 28, pàg. 347-362.
|
|
BORSOOK, P. (2000). Cyberselfish. A critical romp through the terribly libertarian culture of high-tech. Nova York: Public Affairs.
|
|
BRAVO, I. (1999). "Doñana: lo peor ha pasado". Mundo Científico. Núm. 197, pàg. 73-77.
|
|
CASQUETTE, J. (1998). Política, cultura y movimientos sociales. Bilbao: Bakeaz.
|
|
CASTELLS, M. (2001). "Internet y la sociedad red" [En línia]. Conferència inaugural del Programa de doctorat de la UOC. www.uoc.es/web/cat/articles/castells/castellsmain.html.
|
|
CAUSSA, A.; DOMENECH, M.; RODRÍGUEZ, I.; TIRADO, F.; TORRICO, S. (2000). "Aznalcóllar: Una oportunidad para repensar la relación entre la ciencia y la política". A: OVEJERO, A.; MORAL, M; VIVAS, P. (ed.). Aplicaciones en Psicología Social. Madrid: Biblioteca Nueva.
|
|
CHANEY, D. (1994). The cultural turn. Londres: Routledge.
|
|
CLARK, T. & HoFFMANN-MARTINOT, V. (1998). The new political culture. Boulder, CO: Westview.
|
|
COBELAS, M.A. (1998). "Doñana era una fiesta" [En línia]. El Boletin de la Biblioteca. Núm. 6. http://habitat.aq.upm.es/boletin/n6/amalv1.html
|
|
DIANI, M. (1990). "The network structure of the Italian ecology movement". Social Science Information. Vol. 29, núm. 1, març, pàg. 5-31.
|
|
DIANI, M. (1999). "Organisational change in western European environmental groups: a framework for analysis". Environmental Politics. Vol. 9, núm. 1.
|
|
DIANI, M. (2000). "Simmel to rokkan and beyond: elements for a network theory of (new) social movements". European Journal of Social Theory. Vol. 3, núm. 4.
|
|
DIANI, M. (2000). "Social movement networks virtual and real". Information Communication & Society. Vol. 3, núm. 3, pàg. 386-401.
|
|
EKINS, P. (1992). A new world order: grassroots movements for global change. Londres: Routledge.
|
|
FISHER, R.; KLING, J. (1993). Mobilizing the community: local politics in the era of the global city. Londres: Sage.
|
|
HILL, K.A. (1998). Cyberpolitics citizen activism in the age of the Internet. Lanham, Md.: Rowman & Littlefield.
|
|
JAMISON, A.; EYERMAN, R. (1991). Social movement. A cognitive approach. Cambridge: Polity Press.
|
|
JORDAN, T. (1999). Cyberpower: the culture and politics of cyberspace and the Internet. Londres: Routledge.
|
|
KLEIN, H. (2001). "Online social movements and Internet governance". Peace Review. Vol. 13, núm. 3, pàg. 403-410.
|
|
LATOUR, B. (1999a). La esperanza de Pandora. Barcelona: Gedisa. 2001.
|
|
LATOUR, B. (1999b). Politiques de la nature. Comment faire entrer les sciences en démocratie. París: La Découverte.
|
|
MELUCCI, A. (2001). Vivencia y convivencia. Teoría social para una era de la información. Edició a càrrec de Jesús Casquette. Madrid: Ed. Trotta.
|
|
MELUCCI, A. (1996). Challenging codes. Collective action in the information age. Cambridge: Cambridge University.
|
|
MELUCCI, A. (1998). "La experiencia individual y los temas globales en una sociedad planetaria". A: IBARRA, P; TEJERÍAN, B. (ed.). Los movimientos sociales. Transformaciones políticas y cambio cultural. Madrid: Trotta.
|
|
MYERS, D. (1994). "Communication, technology and social movements: contributions of computer networks to activism". Social Science Computer Review. Vol. 12, núm. 2, pàg. 250-260.
|
|
O'BRIEN, R. (2000). Contesting governance multilateral economic institutions and global social movements. Cambridge: Cambridge University Press.
|
|
RAY, L.J. (1993). Rethinking critical theory emancipation in the age of global social movements. Londres: Sage.
|
|
RHEINGOLD, R. (1993).The virtual community. Nova York: Harper.
|
|
RIECHMANN, J. (1994). "Una nueva radicalidad emancipatoria: Las luchas por la supervivencia y la emancipación en el ciclo de protesta 'post-68'". A: RIECHMANN, J; FERNÁNDEZ BUEY, F. (ed.). Redes que dan libertad. Introducción a los nuevos movimientos sociales. Barcelona: Piados.
|
|
RODRÍGUEZ, I.; TIRADO, F.J.; DOMÈNECH, M. (2000). "Explaining social movements as actor-networks". Comunicación presentada en el Group Meeting of the European Association of Experimental Social Psychology (EAESP), "The Psychology of Domination: Social Structure, Social Reproduction and Social Change".
|
|
RODRÍGUEZ, I.; TIRADO, F.; DOMÈNECH, M. (2001). "Los nuevos movimientos sociales: de la política a la cosmopolítica". Persona y Sociedad. Vol. 25, núm. 3, desembre, pàg. 192-206.
|
|
ROUTLEDGE, P. (2000). "'Our resistence will be as transnational as capital': convergence space and strategy in globalising resistence". GeoJournal. Vol. 52, pàg. 25-33.
|
|
SCOTT, A; STREET, J. (2000). "From media politics to E-protest". Information, Comunication and Society. Vol. 3, núm. 2, pàg. 215-240.
|
|
SERRES, M. (1990). El contrato natural. València: Pre-Textos.
|
|
SIEBER, R.E. (2001). "Conforming (to) the opposition: the social construction of geographical information systems in social movements". International Journal of Geographical Information Science. Vol. 14, núm. 8, pàg. 775-793.
|
|
STENGERS, I. (1996). "Cosmopolitiques". A: La guerre des sciences. París: La Découverte. Vol. 1.
|
|
TARROW, S. (1994). Power in movement: social movements, collective action and politics. Cambridge: Cambridge University Press.
|
|
TIRADO, F.; RODRÍGUEZ, I.; VITORES, A. (2000). "El hilo de lo social. La tecnología como ent(r)e olvidado". A: CABALLERO, D.; MÉNDEZ, M.; PASTOR, J. (ed.). La mirada psicosociológica. Madrid: Biblioteca Nueva.
|
|
TOURAINE, A. (1990). Movimientos sociales hoy. Barcelona: Hacer.
|
|
TOURAINE, A. (1992). "Beyond social movements?" Theory, Culture and Society. Vol. 9, núm. 1, febrer, pàg. 125-145.
|
|
WATERMAN, P. (1998). Globalization, social movements and the new internationalism. Londres: Continum.
|
|
|
[Data de publicació: juny de 2002]
|
| | |
