El desenvolupament de xarxes de telecomunicacions no és un fenomen nou. La construcció de la Gran Muralla xinesa n'és un clar exemple, similar en molts aspectes a la creació i desenvolupament d'Internet. Tanmateix, els canvis provocats per Internet i les noves tecnologies en la societat actual s'estan produint d'una manera molt més accelerada i palesa. L'ús de les noves tecnologies en els àmbits personals i professionals és, actualment, una realitat constant. La intervenció psicològica també s'ha començat a fer des de la Xarxa i a la Xarxa. En aquesta conferència, l'autor desenvolupa algunes de les qüestions principals que planteja aquesta implantació de les noves tecnologies en la intervenció psicològica: quins àmbits d'intervenció psicològica es poden desenvolupar a la Xarxa, quines novetats comporta per a la intervenció, i quins són els avantatges i les limitacions de la intervenció per mitjà de la Xarxa, entre d'altres.
|
|
 |
| 1.
| Xarxes |
És difícil decidir quins esdeveniments o quines persones cal incloure entre els antecedents de l'estat actual de qualsevol tema. Internet és el resultat de la confluència de canvis i desenvolupaments tecnològics i socials molt diversos. Una de les línies d'evolució que ha fet que aparegués Internet és la tecnologia de telecomunicacions. Els senyals de fum i els avisos visuals que es transmetien de torre a torre a les cadenes de punts de vigilància de la Gran Muralla xinesa eren ja una forma de telecomunicació. Les torres d'aquesta mena de fortificacions de l'antiguitat eren disposades de manera que sempre hi havia contacte visual entre cada torre i la següent. Si des d'una s'observava que els enemics s'acostaven, es feia un senyal visual a la torre següent i aquesta, al seu torn, el transmetia a una altra. Així, doncs, la informació arribava amb rapidesa a distàncies que podien ser considerables, cosa que permetia decidir què s'havia de fer i, a més, disposar de temps suficient per a reaccionar. Les vies de connexió entre els punts de vigilància de la Gran Muralla també permetien enviar soldats ràpidament als llocs on fossin necessaris. En definitiva, la Gran Muralla era una estructura que feia possible la transmissió de senyals i la reassignació eficient de recursos.
Des d'aleshores fins al 1884, any en què Morse va establir el primer enllaç telegràfic, van passar mil·lennis; des de l'època de Morse fins als nostres dies han transcorregut poc més de 100 anys. En aquests cent anys sembla que s'ha progressat a un ritme qualitativament diferent del que es va avançar en el passat. Tenim la sort de viure una època d'expansió inflacionària dels avenços tecnològics, i pocs dirien que els riscs que aquesta situació comporta no són compensats pels beneficis que proporciona.
Sembla raonable mantenir una actitud optimista davant del progrés. De tota manera, de vegades es cau en l'error de pensar, amb un cert etnocentrisme, que la nostra és una època de canvis revolucionaris, sense comparació amb el que s'esdevenia en el passat. En realitat el fenomen d'Internet s'ha repetit diverses vegades al llarg de la història de la humanitat. El que en l'actualitat ens sembla una cosa completament nova i revolucionària només ho és en aparença.
El desenvolupament de xarxes és un fenomen molt freqüent. Segons el que hi ha registrat en alguns llibres d'història, la Gran Muralla es va començar a construir en el segle VII abans de nostra era. L'any 657 a. de la n. e., es va alçar una primera fortificació de més de 500 quilòmetres. Durant el període dels Regnes Combatents (475-221 a. de la n. e.) hi va haver altres regnes que van bastir les seves muralles. Qin Shi Huangdi, primer emperador de la dinastia Qin (221-206 a. de la n. e.), va ordenar reparar i unir les fortificacions aïllades del nord, de manera que se'n va formar una de sola de més de cinc mil quilòmetres, de l'oest a l'est. Més tard, en moltes dinasties es van construir muralles a les zones frontereres contigües a les habitades per nòmades del nord. La dinastia Ming (1368-1644) va continuar enllaçant trams dispersos i va ampliar divuit cops la Gran Muralla, amb la qual cosa va arribar a assolir una longitud de 6.350 quilòmetres.
Es podrien exposar una infinitat d'exemples de construcció i desenvolupament de xarxes com aquest, amb una dinàmica que és sempre molt semblant en alguns aspectes generals.
Internet, la xarxa de xarxes, de manera similar, va créixer a còpia de connectar xarxes menors que treballaven separadament. El sistema resultant té avui propietats que van més enllà de la suma de les seves parts, tal com passa amb qualsevol sistema. Les construccions defensives disperses inicials tenien un caràcter defensiu que va quedar superat amb la seva interconnexió per a donar lloc a la Gran Muralla. De manera semblant, el significat actual d'Internet va més enllà del que es podia imaginar a partir de les propietats de les xarxes abans de la seva interconnexió.
La primera utilització remota d'un ordinador va tenir lloc als laboratoris Bell, el 1940. La primera xarxa d'ordinadors va ser desenvolupada com a mecanisme de defensa aèria als Estats Units i data del començament dels anys seixanta. Fins al 1994 els dominis educatius van ser majoritaris a Internet, però des del 1995 l'hegemonia ha estat per als dominis comercials.
Aquest canvi d'hegemonia de dominis és el reflex d'un altre canvi, consistent en la substitució del paradigma de la investigació exploratòria pel de la producció eficient.
Inicialment Internet era una comunitat regulada per estructures informals de reconeixement dels mèrits personals. Mèrits que es basaven en la capacitat de trobar solucions als problemes que anaven apareixent i en la disposició a compartir-les. Els qui trobaven les millors solucions només rebien com a recompensa el reconeixement dels altres membres de la comunitat. Els qui destacaven especialment rebien la consideració de "guru". La comunitat d'Internet era en aquells moments un autèntic pandemònium. El seu funcionament s'assemblava força al del programa que Oliver Selfridge va batejar amb aquest nom en les albors de la intel·ligència artificial. Consistia en una multitud de dimonis independents; quan sorgís un problema, tots s'esforçarien a mirar de resoldre'l, i si un no tenia èxit ho intentaria un altre. A cop d'ull sembla un malbaratament que un munt de gent miri de resoldre els mateixos problemes, però, pel fet de buscar la solució per camins diferents, exploren millor l'espai de les possibilitats que un sol equip treballant de manera seqüencial. La naturalesa treballa d'aquesta manera: més que amb sistemes jeràrquics, assignació de tasques i sense malbarataments, es comporta com un nen que explora desordenadament i lúdicament diverses possibilitats.
L'actitud comunitària basada a compartir informació ha estat substituïda posteriorment, en gran manera, per una visió comercial, amb la qual cosa s'han traslladat a la Xarxa les pràctiques econòmiques habituals de la societat. Això no obstant, continua essent fàcil convertir-se en proveïdor d'informació per Internet, cosa que porta al fet que, juntament amb el moviment colonitzador de la Xarxa per part de les institucions oficials i dels grups econòmics més importants, coexisteixi aquesta altra tendència caòtica que es manté encara en l'actualitat, hereva dels primers temps. Coexisteixen fluxos d'informació verticals i horitzontals, i hi ha una certa impressió de desordre.
Internet s'assembla a un sistema caòtic en procés d'autoorganització, o a allò que Murray Gell-Mann (1995) anomena un sistema complex adaptatiu. La comprensió d'Internet des d'aquest marc conceptual encara no s'ha assajat. És possible que models d'aquest tipus permetin explicar fenòmens encara foscos de la seva dinàmica i augmentar la nostra capacitat de previsió.
El moment a partir del qual va començar la inflació d'Internet va ser quan Tim Bertens Lee va dissenyar la primera World Wide Web al CERN, el 1989. L'any 1992 Mark Andreassen i altres col·laboradors van desenvolupar al NCSA la primera versió de Mosaic, una interfície gràfica, predecessora dels actuals navegadors, que havia d'incrementar notablement la facilitat d'ús de la WWW. Mosaic va ser per a Internet el que Windows va significar per a la informàtica personal (o abans els ordinadors Macintosh). Ambdós van ser avenços cap a una interfície ergonòmica que facilités la interacció amb l'ordinador i amb la Xarxa. Probablement el pas següent sigui la interfície de realitat virtual. De fet, les interfícies actuals ja són pròpiament de realitat virtual, simulen escriptoris, oficines, etc. A mesura que el vincle entre la interfície i l'usuari sigui més íntim, es guanyarà ergonomia. En el futur serà difícil veure on acaben les capacitats humanes i on comencen les de les màquines. Molt probablement aviat apareixeran interfícies que facilitin l'accés a l'ordinador i a la Xarxa sense que calgui immobilitzar físicament l'usuari, com també interfícies de realitat virtual mitjançant les quals serà difícil distingir la il·lusió de la realitat. Avançant cap al ciborg, l'organisme cibernètic resultat de la hibridació home-màquina, els visionaris de la realitat virtual anuncien el moment en què les persones es podran oblidar del cos físic. Alguns dels visionaris més atrevits asseguren que arribarà el dia en què es podrà copiar la informació continguda en un cervell, cosa que també implica la consciència i la identitat; i aquest nou "jo" podrà seguir a partir d'aleshores un curs vital diferenciat.
Des de l'aparició de la World Wide Web, Internet s'ha caracteritzat per la interconnexió mitjançant hipertext. Vannebar Bush als anys quaranta i Ted Nelson als anys seixanta ja van predir amb claredat el futur. Bush definia un "memex" com un dispositiu en el qual una persona pot emmagatzemar tots els seus llibres, discs, arxius i cartes, i que permet recuperar la informació sempre que sigui necessari amb prou velocitat i flexibilitat. Constava d'una pantalla per a projectar-hi la informació, i un teclat i una sèrie de botons per a introduir-hi ordres. Ted Nelson, amb el seu sempre inacabat projecte Xanadú va intentar materialitzar a la pràctica la visió de Bush. Nelson va encunyar el concepte i l'expressió hipertext per primera vegada el 1965.
Les conseqüències de la màquina "memex", imaginada per Bush, i de l'hipertext sobre la construcció del coneixement tenen un gran interès per als psicòlegs. Alguns dels trets distintius del llibre són alterats. Les obres ja no les dóna l'autor, sinó que les construeix el lector. El mateix concepte d'autor es transforma, desapareix com a persona i és substituït per una autoria distribuïda. L'hipertext possibilita una lectura reticular, més semblant, diuen alguns, a la mateixa estructura del coneixement. És possible que la lectura seqüencial tradicional possibiliti seguir cadenes de raonament amb més rapidesa que una navegació lliure per hipertext, en la qual el lector no es limita a deixar-se portar, sinó que ha de descobrir activament el coneixement. En tot cas, és una qüestió de gran interès per a la investigació empírica: delimitar els propòsits per als quals resulta més adequada cada alternativa d'estructuració del text, seqüencial o reticular.
|
|
 |
| 2.
| El futur ja és aquí |
Les metàfores a què s'ha recorregut per a parlar d'Internet són nombroses. "L'autopista de la informació" n'ha estat una. La carretera fa que la persona sigui més independent del seu entorn immediat. Pot triar una feina a prop de casa o bé una altra situada més lluny per a anar-hi al matí i tornar-ne a la tarda. Pot anar a comprar a una botiga propera o a un centre comercial no tan pròxim. La carretera allibera la persona dels lligams del seu entorn immediat i li obre més possibilitats d'elecció. Amb Internet es fa un pas més enllà. Un pot triar relacionar-se amb el seu entorn immediat o buscar altres opcions en llocs diferents, ja sigui personalment o professionalment. Ja no es depèn de l'entorn immediat en què és possible moure's caminant, ni de l'entorn que comprèn la distància raonable a què es pot arribar en uns minuts o en unes hores per la carretera; virtualment es pot accedir a qualsevol part del món gairebé a l'instant.
En indrets com ara els llogarets de les zones rurals de fa no gaires anys la gent viu en un entorn en el qual les activitats es confonen. Es menja, es dorm, es treballa, s'estableixen vincles d'amistat pràcticament al mateix lloc. Les relacions socials resulten evidents, es pot veure que les persones formen part d'una comunitat espacialment i temporalment ben definida, els vincles són visibles. La carretera i altres mitjans de comunicació fan que es comencin a diferenciar les activitats i els espais. L'entorn familiar es distingeix del laboral, i aquests d'altres en què s'estableixen relacions d'amistat. Les relacions socials són menys evidents, comencen a esdevenir ocultes. L'espai en què abans de la carretera es compartia la vida familiar, laboral i personal es limita ara a un tipus de relació. S'organitzen mons diferenciats i gairebé independents, escassament relacionats.
És possible que Internet sigui alguna cosa més que una ampliació quantitativa d'aquests graus de llibertat. Internet fa possible el concepte de veïnatge universal. De la mateixa manera que les activitats socials es confonien al llogaret abans que arribés la carretera, sembla que altra vegada es confondran en el futur gràcies a Internet. Desapareixerà la diferenciació d'activitats en espais perquè hi haurà un únic espai. Es podrà trencar la separació d'activitats que comporta la necessitat de desplaçar-se del lloc on es desenvolupa una funció al lloc on se'n fa una altra. Col·laboradors, familiars i amics, tots seran a l'abast en qualsevol moment i en qualsevol lloc. No caldrà ser a un lloc concret per a treballar perquè es podrà connectar amb l'ordinador del lloc de treball des de qualsevol lloc. Tampoc no serà necessari esperar que comenci la jornada laboral per a posar-se a treballar, o bé deixar de fer-ho quan la jornada s'acabi. Es treballarà sempre i des de qualsevol lloc. L'estudiant ja no dependrà del que li ofereixi la universitat de la seva ciutat, podrà ser alumne de qualsevol universitat del món. No caldrà marxar de la feina i arribar a casa per a poder estar amb la família, perquè la comunicació amb ells serà permanent. Passarà el mateix amb els vincles d'amistat.
No s'ha de pensar que tot això són futuribles, perquè en certa manera aquell futur ja ha arribat. L'oferta de programes educatius per Internet ja és considerable i creix a un pas accelerat. Encara que alguns professors universitaris continuen ensenyant el que van aprendre fa 20 o 30 anys, les universitats com a institució s'intenten adaptar als temps i ja no pensen en una àrea d'influència geogràfica limitada, sinó global. S'esdevé el mateix amb algunes empreses: no tan sols es plantegen un mercat global, sinó que han canviat la cultura de les relacions laborals. Es vol que el treballador visqui la seva feina personalment, que s'hi involucri. S'abandonen pràctiques de control coercitiu i s'ofereix al treballador la possibilitat de dissenyar la seva pròpia activitat. L'àmbit laboral es barreja amb l'àmbit lúdic i amb l'àmbit personal, a mesura que s'allunya de l'alienació. Aquestes noves organitzacions s'assemblen més a corporacions, a conjunts de projectes, que a unitats físiques permanents.
Aquesta transició en la cultura de les relacions laborals no està exempta d'una certa tensió, però. Alguns directius poden tenir el temor de perdre el control de la seva organització si posen en marxa sistemes de correu electrònic o d'accés a Internet, amb els quals qualsevol informació subversiva o rumor es pugui estendre fàcilment i ràpidament.
Un altre temor freqüent és que els treballadors facin servir una part del seu temps de treball en activitats que en siguin alienes.
Una enquesta de l'institut Vault (Menezes, 2001) sobre 451 treballadors i 670 empresaris mostra que el 72% fan servir Internet gairebé cada dia per a llegir la premsa i altres tasques no relacionades amb feina. El 37% dels entrevistats admet que busquen altres feines millors per Internet en horari de treball. El 45% fan plans per a les vacances o els dies de festa cercant informació per Internet, el 13% graven música i l'11% entra en jocs en xarxa, tot això en horari laboral. Algunes empreses han pres mesures contra treballadors per l'ús privat que fan dels mitjans de comunicació que posen a la seva disposició, però la legalitat d'aquestes mesures és qüestionable. En tot cas, es tracta d'un fenomen que revela la barreja de l'àmbit personal i laboral induïda per les tecnologies de la comunicació.
Internet sustenta relacions de tota mena. Les llistes de correu i els fòrums de discussió poden donar suport a grups densos i delimitats en què la comunicació es produeix de manera oberta i pública. El correu electrònic i altres procediments de comunicació personal donen suport a xarxes privades, menys delimitades, grups de treball no limitats geogràficament, etc. Però hi ha altres característiques de la comunicació que s'estableix per Internet que sí són peculiars. La primera és una qüestió d'escala. Internet facilita que el nombre d'intercanvis creixi en una mesura inabastable per cap altre mitjà; proporciona contactes amb persones de característiques socials més diverses, travessant barreres d'estatus; dóna més control sobre el ritme i el contingut de la divulgació d'informació sobre un mateix. Aquestes característiques diferencials fan que Internet contribueixi a la transició des de les comunitats i grups de treball densos i delimitats, organitzats a partir del veïnat i del lloc de treball, cap a les comunitats i els grups de treball dispersos i no delimitats, basats en interessos mutus.
|
|
|
| 3.
| Mons |
Internet pot incrementar la tendència a la disminució de la sociabilitat amb base a la comunitat física tradicional i al declivi de la vida social dins del treball; en canvi, pot fer que augmenti la sociabilitat entre persones que constitueixen llaços electius, que no coincideixen físicament pel fet de treballar o viure al mateix lloc però que comparteixen interessos comuns.
El do de la ubiqüitat es generalitzarà. Internet, els telèfons mòbils i la futura integració de totes dues coses ho faran possible. L'ésser i l'estar estan units en idiomes com l'anglès. Saber qui és un es relaciona estretament amb el fet de saber on es troba en un moment determinat. S'està, en part, segons quin sigui el reflex que tornen els altres amb els quals s'interactua. Serà interessant veure de quina manera la identitat és afectada, en el futur, pel desenclavament de lligams físics localitzables que proporciona Internet. Els emplaçaments geogràfics perdran gran part de la seva importància en la definició de les relacions socials i de les identitats culturals. Els governs, observa Castells, també en seran afectats. En l'actualitat el govern s'exerceix sobre persones concretes situades en territoris delimitats, però aquesta localització de les persones ja comença a ser borrosa avui dia.
La figura representa com eren els mons personals i les xarxes socials abans d'Internet i com han canviat com a conseqüència de la seva utilització. Abans d'Internet la probabilitat d'establir vincles socials estrets estava molt relacionada amb la proximitat física. Aquells mons més pròxims al nostre eren també aquells amb els quals ens relacionàvem amb més intensitat i freqüència. Les fletxes més gruixudes indiquen vincles més forts o freqüents. Els vincles familiars i de veïnatge, en el terreny personal, eren molt importants. En l'àmbit laboral, de la mateixa manera, els grups de treball es formaven principalment a partir del condicionament que imposava la major o menor proximitat física (o a l'inrevés, aquesta es condicionava a les necessitats imposades per la divisió del treball). En general, els mons molt allunyats físicament del nostre eren poc coneguts; s'hi podien establir alguns vincles, però eren poc intensos o infreqüents. Fins i tot hi podia haver mons visibles, però inabastables; se sabia que existien, però no s'hi podia interactuar perquè eren lluny.
Amb Internet s'han produït uns quants canvis. En primer lloc la probabilitat d'establir vincles i la intensitat d'aquests vincles és pràcticament independent de la distància física. Són relacions establertes per elecció, i ja no per imposició ambiental, les que predominen tant en l'àmbit personal com en el laboral. Es poden establir vincles amb mons tan allunyats que abans només resultaven visibles. Però, encara més, és possible establir vincles amb mons que abans ni tan sols eren visibles. La proximitat física ja no condiciona les relacions, sinó que fins i tot és possible prescindir de vincles amb persones o grups propers, que abans eren irreemplaçables.
La figura també mostra que els mons després d'Internet s'han fet més petits. El model suggereix que les seves dimensions són directament proporcionals a la intensitat (o probabilitat) dels vincles que s'estableixen amb els mons propers, i inversament proporcionals a la intensitat (o probabilitat) dels vincles que s'estableixen amb els mons llunyans. Això és així tant en l'àmbit personal com en el laboral.
En el passat les cases havien de ser grans perquè hi pogués tenir lloc una gran part de la interacció social necessària per a l'individu. La família era més extensa, calien més habitacions i més grans. S'havia de rebre els veïns i les visites. La major part de la interacció social es duia a terme en aquell espai. L'evolució de les tecnologies de la comunicació ha fet que siguin acceptables formes de vida i espais que en el passat haurien resultat intolerables.
Tal com observa Ilkka Tuomi, la Nagakin Capsule Mansion serveix d'il·lustració exemplar del que s'esdevé. Es tracta d'un edifici d'habitatges que és a Tòquio. A l'entrada de cada apartament-càpsula hi ha un espai reduït per al lavabo. Sota la finestra hi ha un llit, i integrat hi ha un plafó amb el qual es controla un aparell per a escoltar música i la ràdio, una televisió i un telèfon. Al costat del llit hi ha un petit espai per a cuinar i a la paret, un armari per a guardar-hi la roba.
Es tracta d'un espai que representa de manera extrema com pot arribar a quedar reduït el món privat en un entorn urbà contemporani. La vida privada sembla que es redueix al control de l'estat d'ànim (amb la música), a la identificació amb algun grup de pertinença (escoltant les mateixes emissores de ràdio que els amics), a observar el món que hi ha fora (mirant la televisió) i a comunicar-s'hi (trucant per telèfon). La resta de la vida és feina.
Sense les possibilitats dels actuals mitjans de comunicació, un espai així resultaria insofrible. Però el cert és que els nostres vincles socials es fan cada vegada més independents del temps i de l'espai. Ja no és necessari un lloc físic com a node de les relacions socials. És molt probable que l'increment de les llars unipersonals estigui directament relacionat amb l'avenç de les tecnologies de la comunicació. En l'àmbit públic, de manera similar, el discurs polític es fa cada vegada més independent de la localització espacial; els temes de discussió transnacional creixen i disminueix la importància dels que tenen lloc dins de les fronteres nacionals.
És probable que la identitat psicològica pateixi un procés de fragmentació semblant al que afecta els espais físics. La comunicació, tal com indica Wellman, s'estableix més entre persones que representen diferents rols que entre identitats globals. Les xarxes de comunicació entre rols estan en constant reconfiguració i canvi, i això fa que a la fragmentació s'afegeixi la inestabilitat. A més, la solidaritat de la relació basada en la convivència és més difícil d'obtenir quan l'individu distribueix els seus vincles socials entre mons allunyats i variables. És per això que es planteja un nou tipus d'estrès per a l'individu: el que resulta de la dificultat per a formar i mantenir una determinada identitat psicològica.
La psicologia de la tecnologia haurà de ser sens dubte un important camp d'estudi i d'intervenció d'aquí a molt pocs anys.
Alguns dels temes d'interès per a aquesta empresa s'apunten a continuació. Començarem amb un camp poc explorat fins ara, com és el de les diferències individuals en comunicació mediada per ordinador (CMO). Seguirem amb algunes reflexions sobre una hipotètica addicció a Internet, a la qual alguns volen dotar d'entitat com a etiqueta diagnòstica. I acabarem amb una discussió de les possibilitats i limitacions de la intervenció psicològica clínica per Internet. Basarem l'exposició dels diferents temes en treballs publicats recentment pel nostre grup d'investigació, a la Universitat de Barcelona, i uns altres coordinats per Félix Moral, de la Universitat de Màlaga; Juan Alberto Estallo, dels serveis psiquiàtrics de l'Ajuntament de Barcelona, i la comissió deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Quedaran per a exposar, però, temes importants, com algunes de les noves possibilitats que ofereix Internet per a l'obtenció de dades en la investigació psicològica o l'estudi de la forma en la qual Internet incideix sobre els moviments socials. Els remeto, si tenen interès de llegir algunes aportacions respecte a aquests i altres temes, al número monogràfic sobre Internet i psicologia que va publicar recentment la revista de la nostra facultat: Anuario de Psicología.
|
|
|
| 4.
| Comunicació mediada per ordinador |
La investigació sobre diferències individuals en comunicació mediada per ordinador (CMO) s'ha ocupat, fins ara, de variables personals com el sexe, i pràcticament no hi ha informació empírica relacionada amb la personalitat. Sí que existeixen algunes especulacions basades en la pressuposició d'una bona adaptació dels trets propis de la personalitat introvertida a les característiques de la CMO.
D'acord amb la teoria de l'arousal, les persones introvertides estan crònicament més activades que les extravertides, se situen ja de manera natural molt a prop del seu nivell òptim d'activació. Això fa que evitin situacions d'estrès o activadores, atès que aquestes els porten a ultrapassar el nivell òptim d'activació i el seu rendiment es deteriora. En canvi, les persones extravertides estan crònicament subactivades i cerquen situacions estimulants que els situïn a prop del nivell òptim d'activació. La interacció social és una de les situacions que generen més nivells d'activació; en conseqüència, les persones introvertides s'estimen més activitats que es puguin fer en aïllament, els agrada més llegir que no pas anar a festes, per exemple, mentre que les persones extravertides cerquen la interacció social.
El ritme d'interacció de les persones introvertides és més lent que el de les extravertides. Aquelles són més reflexives, aquestes són més impulsives. Una persona extravertida no necessita tant de temps per a organitzar la seva resposta. Això fa que en una situació d'interacció grupal, el ritme de la discussió el marquin les persones extravertides. Quan l'introvertit està segur del que dirà, el tema de la conversa ja ha canviat.
Es pot suposar que aquesta situació, que es troba en la comunicació cara a cara i en temps real, pot ser diferent de la que apareix en contextos de comunicació asíncrona, com per exemple els fòrums de discussió per Internet. En aquesta mena d'entorns, els participants disposen de tot el temps necessari per a processar els missatges i estructurar les seves respostes. La persona introvertida pot llegir amb calma un missatge que ha emès un altre participant, pensar sobre el contingut rebut, redactar una resposta, repassar-la i enviar-la quan estigui segur de què és el que vol dir.
Els estils de CMO associats al sexe dels participants han estat objecte, com es deia, de més atenció que els associats a la personalitat. Quan s'han estudiat diferències lexicogramaticals entre els sexes, s'ha observat que les dones estan més orientades cap a les persones, que parlen més d'elles mateixes, que revelen en major grau pensaments i sentiments i que interactuen més amb els altres. Alguns estudis indiquen que les dones fan servir la conversa principalment per a negociar i expressar relacions, mentre que els homes ho fan per a establir control. Les dones estan més dirigides cap a la cooperació. En el camp de la CMO s'ha informat de diferències entre els sexes semblants a les trobades en la comunicació cara a cara. Herring resumeix els diferents estils en CMO d'homes i dones caracteritzant els uns per la tendència a l'enfrontament i les altres per la tendència a donar suport. Els homes escriuen missatges més llargs i freqüents, utilitzant el sarcasme i la crítica en major mesura, mentre que les dones expressen més dubtes, suggeriments i apreciacions, però els seus missatges són més curts. Als fòrums, els homes inicien més tòpics de discussió que les dones i el seu estil d'argumentació es basa fonamentalment en l'exposició de fets, mentre que les dones argumenten en major grau a partir de la intuïció i l'experiència.
Amb la finalitat d'estudiar les diferències en CMO relacionades amb la personalitat, el nostre grup va analitzar els missatges enviats al fòrum de discussió d'un curs universitari. També es van estudiar les possibles diferències relacionades amb el sexe. Entre els resultats més interessants es va trobar que, si bé el nivell de participació total d'extravertits i introvertits als fòrums de discussió va ser semblant, els primers van ser més constants que els segons. Els alumnes extravertits comencen amb una participació molt elevada, la qual, però, es redueix progressivament a mesura que avança el curs. Els seus missatges respectius tampoc no difereixen pel que fa a extensió, però sí en el nombre d'idees expressades. Els alumnes introvertits expressen una quantitat més gran d'idees. Aquesta major fluïdesa d'idees s'aconsegueix amb missatges que tenen la mateixa extensió que els dels alumnes extravertits, per la qual cosa es pot pensar que el seu estil de comunicació és més eficaç.
Livingood parla de "la revenja dels introvertits", per a referir-se a la millor adequació de les seves característiques personals a la CMO, en general, i a la comunicació que s'estableix per Internet, en particular. La idea es pot acceptar des del moment en què es comprova que, a diferència del que passa en situacions d'interacció cara a cara, en entorns de CMO com per exemple l'utilitzat al nostre estudi els introvertits no tan sols emeten tants missatges com els extravertits, sinó que ho fan amb la mateixa extensió i, fins i tot, amb més quantitat d'informació i més constància.
Les persones introvertides troben en la CMO un entorn apropiat per a la interacció social. Probablement en sigui la causa la menor activació generada per la situació, per l'absència de senyals no verbals, com també el control més elevat que poden exercir sobre el ritme de la interacció, adequant millor aquest ritme a la tendència a la reflexió i a la baixa impulsivitat que tenen. En tot cas, en l'estudi que resumim tan sols es constaten les diferències en CMO predites entre introvertits i extravertits, però no s'aporta informació sobre els mecanismes que sustenten aquestes diferències, per la qual cosa en el futur cal fer estudis experimentals en aquest sentit, en els quals es manegin activament variables com el nivell d'activació present en la situació i el ritme de la interacció.
Tal com s'havia proposat en treballs teòrics o com s'havia trobat en investigacions empíriques prèvies, els homes del nostre estudi van escriure missatges més llargs que les dones. Tanmateix, i això és una dada nova, els missatges dels homes no tenen més contingut que els de les dones, ja que el nombre d'unitats de significat no va ser diferent segons el sexe. L'explicació d'aquestes diferències també té encara un caràcter especulatiu. És possible que en la seva base hi hagi l'absència de senyals no verbals en la CMO. Aquesta manca de senyals no verbals sembla que és apropiada per als estils de comunicació dels homes, però no per a les dones. Els resultats d'alguns treballs en què s'observa que les dones fan servir més expressions icòniques emocionals ("emoticones") que els homes, en situacions de CMO, són consistents amb aquesta hipòtesi.
En la comunicació per Internet hi ha poques dades que ens informin de l'estatus i la posició social de l'altra persona, cosa que confereix al mitjà un sentiment d'igualtat en la interacció. La manca d'aquests senyals, a més de l'anonimat, afavoreix que les persones es presentin davant dels altres amb un "jo ideal" en major grau que en una conversa cara a cara. Passar de la conversa general a temes relacionats amb experiències profundes i fantasies és molt fàcil. L'alt nivell d'intimitat que es pot assolir és una de les característiques més distintives i motivadores dels diferents recursos comunicatius per Internet, i utilitzar-ho pot ser qualificat d'addictiu per algunes persones.
|
|
|
| 5.
| Addicció a Internet? |
Des de fa temps apareixen notícies relacionades amb l'addicció a Internet en molts mitjans de comunicació. No són poques les vegades en què aquestes notícies tenen un caràcter sensacionalista que està molt allunyat de la realitat. Amb tot, des d'àmbits clínics professionals també s'han publicat diferents treballs sobre el component addictivocompulsiu d'Internet. S'ha dit molt poca cosa sobre la metodologia d'aquests treballs, de manera que han estat acceptats sense grans objeccions i, fins i tot, han donat lloc a centres virtuals i presencials de tractament.
Goldberg i Young han estat els primers i principals defensors del reconeixement d'un hipotètic trastorn per addicció a Internet com a categoria diagnòstica amb validesa clínica, definint-lo a partir dels criteris diagnòstics del DSM IV per al joc patològic. Es descriu com un trastorn de característiques addictivocompulsives caracteritzat per l'existència de tolerància, dependència i síndrome d'abstinència. Tanmateix, la validesa d'aquesta caracterització és qüestionable, ja que l'ús d'Internet busca reforçadors de caràcter eminentment social, en els quals la comunicació té un paper fonamental i que són molt diferents dels que regeixen la conducta del jugador patològic.
Les crítiques més rellevants sobre aquesta nova categoria diagnòstica es fonamenten en deficiències metodològiques importants dels treballs que s'han fet fins avui dia sobre això. Una part tenen a veure amb el sistema de mostreig que s'ha seguit i el biaix que això significa. El mostreig mitjançant grups autoseleccionats, que ha estat pràcticament l'únic emprat fins ara, es pot acceptar per a treballs de naturalesa exploratòria, però és un seriós risc establir judicis clínics acceptant com a representatives de la població d'internautes les mostres que arriben fins als qüestionaris que hi ha en pàgines web. Aquest procediment afavoreix la presència dels internautes que passen més temps connectats. En gran manera queden fora d'aquests estudis els navegants de tipus ocasional, i també s'obvia els qui fan servir de manera monogràfica un recurs especialment, com és el cas dels xats o dels jocs en xarxa. A tot això, com observa Juan Alberto Estallo, s'afegeixen conjunts de mostres francament curts.
En els estudis que constaten l'existència d'un grup de subjectes que romanen connectats durant períodes prolongats de temps, no es diu res sobre si aquests subjectes presenten cap problema previ. En els qüestionaris utilitzats és habitual l'absència d'ítems relacionats amb l'existència d'antecedents psiquiàtrics personals, problemes mèdics, discapacitats, dèficits de relació, situacions de solitud, dificultats de relació interpersonal, problemes de parella, que podrien ser una alternativa raonable als diagnòstics d'abús aparent d'Internet.
Un model més plausible que el de l'addicció, per a explicar l'elevada utilització d'Internet, pot ser el següent. Quan s'és un nou usuari o es descobreix un nou recurs a Internet es produeix una fase d'encantament, que es caracteritza per llargs temps de consum. Més endavant apareix una caiguda de l'ús que correspon a una percepció més objectiva del que és Internet en si o el recurs recentment descobert. Finalment sorgeix una fase d'estabilitat en què el recurs o l'ús d'Internet en si mateix troba el seu espai natural en les activitats del subjecte. D'aquesta manera, s'espera que, una vegada assolit el tercer nivell, es torni eventualment al primer, amb la qual cosa es dóna a l'ús d'Internet un caràcter fàsic semblant al de qualsevol altra activitat humana. Els estudis realitzats mitjançant qüestionaris col·locats en pàgines web, en conseqüència, seran omplerts amb més probabilitat per les persones que es troben en la primera fase (d'encantament), i això fa que s'obtinguin dades esbiaixades. No n'hi ha prou d'obtenir aquesta mena de dades, que no revelen res sobre l'evolució de l'ús d'Internet en cada persona, sinó que ofereixen una instantània esbiaixada. Per a poder treballar amb dades representatives seria necessari fer un seguiment de l'ús d'Internet. Dades longitudinals serien més fiables i permetrien contrastar la hipòtesi d'utilització fàsica.
Una via alternativa rau a considerar l'existència d'un ús abusiu de la tecnologia en general. Aquest ús podria evolucionar de manera adaptativa o bé es podria desviar cap a situacions desadaptatives, ja sigui generalitzadament o en algun aspecte específic.
|
|
|
| 6.
| Intervenció psicològica clínica per Internet |
Per a acabar, ens referirem als àmbits d'intervenció psicològica clínica per Internet. Aquests són ja molt diversos i creixen a mesura que se n'estén l'ús entre la població. Des del punt de vista tècnic l'antecedent més immediat el constitueixen les intervencions mèdiques i psicològiques per mitjà del telèfon, com per exemple els "telèfons de l'esperança".
En el nivell més bàsic de la intervenció (i avaluació) psicològica clínica per Internet hi ha les guies d'autoajuda que proliferen en multitud de portals dedicats a la salut en general i a la salut mental en particular. El seu valor i interès és molt divers; s'ha de prestar atenció a la font per a tenir una idea de la fiabilitat de la informació que s'ofereix. També es troben recursos per a l'avaluació psicològica i l'administració de tests a distància, orientació i teràpia psicològica a través de correu electrònic, fòrums i xats, i grups de suport mitjançant comunicació asíncrona o en temps real.
Els principals avantatges i limitacions de la intervenció per Internet tenen relació amb el tipus d'acció que es vulgui dur a terme. Totes aquelles intervencions per a les quals resulta imprescindible la informació no verbal troben serioses dificultats per a poder fer-se per Internet, encara que és una qüestió de temps que això canviï: quan es puguin transmetre senyals d'àudio i vídeo en temps real amb qualitat suficient. En aquelles altres situacions en què aquesta classe de senyals no són rellevants, o en què poden ser fins i tot font de soroll o distorsió, Internet es converteix en un mitjà amb alguns avantatges; per exemple, un tractament mitjançant comunicació escrita facilita anàlisis més exhaustives del component verbal, cosa que pot ser molt útil per a portar a terme una reestructuració cognitiva, desenvolupar una teràpia racional emotiva o aplicar tècniques de resolució de problemes.
La flexibilitat espacial i temporal és un altre avantatge clarament associat a la intervenció per Internet. No és necessari que psicòleg i client coincideixin en un mateix espai i temps, la qual cosa permet accedir amb més facilitat al consell de l'especialista a persones amb dificultats per a desplaçar-se fins a la consulta per diferents motius. En determinats trastorns com l'agorafòbia, fòbia social, en persones amb dèficit de conductes assertives, etc., els contactes inicials poden ser més fàcils per al pacient si es fan a distància. Les sessions es poden arxivar i ser revisades en profunditat pel mateix especialista o bé per un altre. La invisibilitat del terapeuta pot afavorir la confidencialitat; el pacient es pot sentir, així, menys tens, avergonyit o atemorit que en una relació cara a cara, cosa que afavoreix la fiabilitat en el relat dels símptomes.
Hi ha d'altres avantatges que es deriven de la utilització d'Internet no pas com a substitució de la intervenció presencial, sinó com a complement d'aquesta intervenció. Els diferents canals de comunicació facilitats per Internet signifiquen nous recursos per a la comunicació entre el psicòleg i el client fora de les hores de consulta. Es fan possibles contactes molt més freqüents i seguiments més estrets, que serien molt difícils d'una altra manera.
Les peculiaritats d'aquest nou mitjà per a la intervenció psicològica clínica fan que s'hagi de prestar una atenció especial a consideracions ètiques i deontològiques. En aquest sentit, el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya n'ha estat pioner, ja que n'ha elaborat les primeres propostes de regulació. Tal com indica en el seu informe sobre el tema, la intervenció psicològica per Internet ha de garantir com a mínim el mateix nivell de confidencialitat, privacitat i consentiment informat que la presencial. Ha de prestar atenció especialment al problema de la seguretat en la transmissió i l'emmagatzemament de les dades. Aquest és un problema comú en qualsevol activitat que es faci per Internet i resoldre'l depèn no tan sols de la voluntat del terapeuta i el pacient sinó també de qüestions tècniques com la viabilitat de xifrar els missatges. La competència professional ha de ser garantida; cal disposar de procediments que permetin que el pacient sàpiga quina és la identitat del terapeuta, la seva titulació i capacitació professional i la possibilitat de comprovar-los; i també cal establir els mecanismes necessaris per a garantir la qualitat dels serveis prestats.
Els he de dir que, després de dedicar un quant temps a l'estudi d'aquests temes, estic convençut que cal mantenir-se actualitzat, no tan sols per interès i conveniència personal, sinó per responsabilitat professional. Les tecnologies de la informació i la comunicació seran cada vegada més presents en les nostres vides. Renunciar-hi és, a més de poc raonable, impossible.
En aquest sentit, crec que el nostre entorn social i cultural està ben preparat per a avançar a bon ritme, amb la mateixa velocitat, si no més, que qualsevol altre país desenvolupat. Barcelona i Catalunya són exemples que cal seguir respecte a la importància que des de l'Administració pública i institucional s'ha de donar a tot el que està relacionat amb la societat de la informació. Iniciatives com el pla 22@, que transformarà el Poble Nou en una zona residencial, comercial i econòmica basada en les tecnologies de la informació, són models de planificació urbanística, amb imperfeccions i llacunes, però que es fan des d'una consciència clara del moment en què ens trobem i els reptes que la societat ha d'assumir. La Universitat Oberta de Catalunya és un exemple més de claredat d'idees sobre això. La seva creació va significar una aposta important per les noves formes d'educació que Internet fa possibles. I la manera en què ha estimulat l'avenç en el mateix sentit d'altres institucions més tradicionals representa un servei de gran valor social. En aquest moment la Universitat Oberta de Catalunya compta amb alguns dels investigadors d'Internet, en els seus diferents aspectes tecnològics i socials, més importants del món. Sens dubte es poden augurar els èxits més rellevants per a aquesta etapa que va iniciar fa pocs anys i que l'ha situada ja a l'avantguarda de la formació i la investigació basada en Internet.
|
|
|
|
|
[Data de publicació: abril de 2002]
|
| | |
