Les tecnologies de la informació s'introdueixen cada vegada amb més intensitat en les relacions entre l'Administració pública i els ciutadans. I l'àmbit tributari no en constitueix una excepció: al contrari, es tracta d'un dels sectors de l'Administració en els quals s'han acollit les noves tecnologies amb major celeritat i acceptació per part dels ciutadans.
El fenomen de la introducció de les tecnologies de la informació en les relacions entre l'Administració tributària i el contribuent, juntament amb altres factors, com ara l'existència d'uns importants deures de col·laboració amb la Hisenda pública o el desenvolupament dels drets i garanties dels contribuents en aquestes relacions, van provocant un canvi en el paper que exerceix l'Administració tributària al nostre país. Així, doncs, sense deixar la seva missió de control del compliment dels deures tributaris dels contribuents, es va potenciant el seu paper assistencial, d'ajuda i informació al contribuent, i fins i tot se'l descarrega d'alguns deures formals.
En aquest marc se situa la possibilitat de presentar declaracions tributàries per via telemàtica. El sistema de declaracions telemàtiques que es desenvolupa en la nostra ordenació comporta la utilització de la informàtica i les telecomunicacions en la gestió tributària, cosa que facilita el compliment dels deures tributaris dels contribuents i el tractament automatitzat de la informació per part de l'Administració, circumstància que repercuteix en una gestió tributària més àgil i en un control de l'Administració més eficaç.
|
|
 |
| 1.
| Les noves tecnologies en les relacions entre l'Administració i els ciutadans |
Les tecnologies de la informació i les comunicacions són, avui en dia, prou madures i esteses per a introduir-se en múltiples sectors i activitats de l'Administració pública. Això no obstant, encara hi ha barreres que ho impedeixen, com l'absència d'una massa crítica d'usuaris que facin servir les noves tecnologies, una inadequada oferta actual de serveis i l'escassa cultura telemàtica en alguns àmbits de l'Administració.
Un cop superades aquestes barreres, i amb una clara voluntat de portar a terme aquestes actuacions encaminades a incorporar de manera extensa les noves tecnologies, es pot aconseguir una Administració que compleixi els objectius d'acostar-se més al ciutadà, facilitant-li l'accés a la informació i als seus serveis, que el ciutadà conegui millor l'Administració, les seves funcions i competències, que hi hagi una major agilitació en la tramitació d'assumptes i en la seva notificació, a més d'una reducció del temps de resposta, cosa que significaria una millora de la qualitat del servei ofert. En definitiva, es pot aconseguir una Administració amb més rendiment, que treballi millor i costi menys.
En aquest marc, un s'ha de preguntar quin paper ha d'exercir el dret per a regular aquestes relacions telemàtiques entre l'Administració i els ciutadans. Com encertadament opina Muñoz Machado,[1] referint-se en general a tota la regulació d'Internet, "la mateixa Unió Europea s'estima més rebaixar al mínim la reglamentació, considerant que, primer, no és el nivell territorial regional europeu l'adequat per a regular alguns problemes que estan mundialitzats. En segon lloc, perquè en un mercat fortament competitiu la tendència que recullen els informes i estudis […] és reduir al mínim la reglamentació, que queda substituïda de bon tros pels equilibris que assoleixen únicament per si soles les forces del mercat. En tercer lloc, perquè no sempre són necessàries regulacions centralitzades, dictades des d'una instància supraestatal per a aconseguir l'efecte que les normes aplicables en un ampli territori, encara que procedents d'un conjunt plural d'institucions reguladores, tinguin un contingut uniforme. I, en quart lloc, perquè també resulta possible que les necessitats de regulació siguin cobertes per diverses formes d'autoregulació dels subjectes que actuen en els mercats, fins i tot per remissió als continguts de normes privades".
El que és evident, segons assenyala aquest autor, és que "el ciberespai necessita poques regulacions substantives noves; que molts dels problemes que ara preocupen, encara que tinguin connotacions especials, ja havien estat considerats en normes antecedents; que no és necessari, per tant, crear un dret especialitzat ex novo, sinó acordar les adaptacions necessàries del que ja existeix; que tampoc no és convenient entossudir-se en una reglamentació excessiva; i, finalment, que la que sigui necessària podrà ser disposada tant per decisions dels poders públics de diferents nivells com per organismes independents o mitjançant autoregulacions".
Així, doncs, hi ha una sèrie de circumstàncies i problemes que se susciten en el ciberespai que es poden resoldre mitjançant regulacions purament privades, generades en el mercat pels agents interessats; n'hi ha d'altres, però, que necessiten una reglamentació pública. Entre els primers hi ha, per exemple, l'assignació de noms de domini, les funcions de certificació a les transaccions telemàtiques, la protecció de la intimitat i la confidencialitat de les dades (que necessiten dispositius i normes tècniques que els subministradors de serveis han de posar a punt), el control d'alguns continguts, el respecte als drets de propietat intel·lectual, que pot ser garantit per entitats de gestió representatives dels titulars d'aquells drets, etc.
I, evidentment, entre els segons se situen els aspectes relatius a la regulació tributària. Queden també per a la regulació pública tasques com la vigilància de la lliure competència, la regulació general dels continguts de les comunicacions, la contractació pública, el control dels serveis prestats per professions titulades, la distribució de les disponibilitats de la Xarxa, etc.
És a dir, la regulació de les relacions telemàtiques entre l'Administració i el ciutadà cau en l'òrbita de la reglamentació pública. Al nostre país, la principal norma que s'encarrega d'aquesta tasca és la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, que regula, per primera vegada en una llei de procediment, la utilització de la informàtica tant en la tramitació, l'arxivament i el desenvolupament de l'expedient, com en els mitjans de comunicació de les parts amb l'òrgan que ha de prendre una resolució.
S'ha dit, amb raó, que aquesta llei significa un gran avenç, que obre l'esperança que els òrgans administratius aprofitin l'efectivitat i la dinàmica, a més de la flexibilitat, que proporciona el desenvolupament tecnològic en benefici de la comunitat en general i, en particular, dels ciutadans que acudeixin als òrgans competents en demanda d'una sol·licitud o pretensió determinada.
En aquest context és on s'ha de situar la regulació de les declaracions tributàries telemàtiques.
|
| 2.
| Les declaracions telemàtiques en el sistema de gestió tributària |
L'esquema actual de gestió tributària es basa en dos puntals fonamentals: d'una banda, el sistema d'autoliquidació, que és una important atribució de deures a càrrec del contribuent, i, de l'altra, les potestats de control de l'Administració, és a dir, la comprovació, tant des d'una perspectiva formal com inquisitiva, i la investigació.[2]
La introducció de la via telemàtica en la gestió tributària significa una evolució en el sistema esmentat, en el sentit que l'Administració tributària, sense deixar de banda el seu paper de control del compliment dels deures tributaris dels contribuents, potencia el seu paper assistencial, desenvolupant una important tasca d'informació i ajuda al contribuent i descarregant-lo d'importants deures formals, com la presentació de declaracions tributàries en uns determinats casos.[3]
Hi ha tres circumstàncies que, segons el nostre parer, faciliten aquest canvi en el paper de l'Administració tributària. En primer lloc, hi ha l'existència dels deures de col·laboració amb la Hisenda pública, que constitueix una peça clau en el sistema de gestió tributària, ja que garanteix un flux continu d'informació imprescindible perquè funcioni. En la mateixa línia se situa l'assistència mútua entre administracions tributàries.
En segon lloc, trobem la utilització de potents eines informàtiques i telemàtiques, que no tan sols faciliten les tasques d'informació i assistència al contribuent, sinó també les de control tributari, amb la qual cosa es rendibilitza l'enorme volum d'informació que està en poder de l'Administració tributària.
En aquest sentit, Valencia[4] ha indicat amb encert que l'objecte del suport tecnològic en l'assistència i informació al contribuent es pot resumir en els punts següents: ha de permetre, en primer lloc, fer arribar al contribuent una informació clara sobre l'objecte i la manera d'emplenar les seves obligacions fiscals; en segon lloc, ha de permetre, així mateix, dur a terme els tràmits necessaris amb les mínimes molèsties, i, en tercer lloc, ha de facilitar la presentació de les declaracions.
S'emmarquen en aquest àmbit les següents línies d'actuació de l'Administració tributària: el servei d'atenció telefònica i el lloc web de l'Agència Estatal d'Administració Tributària (AEAT) a Internet (especialment el programa INFORMA); el servei de comunicació prèvia als contribuents per IRPF de les dades relatives a la seva situació tributària que consten a la Base de Dades Nacional; els programes d'ajuda per a la formalització de declaracions tributàries (especialment el programa PADRE); la presentació de declaracions tributàries per via telemàtica; les notificacions telemàtiques d'actes de naturalesa tributària; la informatització dels deures comptables, registrals i de facturació; la realització d'autoliquidacions per part de l'Administració o entitats col·laboradores, i les ja esmentades comunicacions de dades amb sol·licitud de devolució de l'article 81 de l'LIRPF.[5]
En aquest sentit, Hortalà i Ibáñez assenyalen que "les eines de la societat de la informació permeten que el grau d'acostament de l'Administració al ciutadà arribi a cotes fins fa poc impensables. En l'àmbit tributari l'objectiu és clar, facilitar el compliment voluntari de les obligacions fiscals. L'Agència Tributària no es podia quedar al marge del procés d'introducció de les noves tecnologies en el conjunt de l'Administració espanyola. El resultat és més que satisfactori: el web de l'AEAT".[6]
De tota manera, aquests autors apunten que, "malgrat el llarg camí que ja s'ha recorregut, cal no aturar-se, ja que són encara notables els àmbits en els quals el web s'ha de continuar ampliant. L'àrea de gestió tributària és, sens dubte, la que s'ha beneficiat més del web de l'AEAT, l'àmbit de recaptació progressivament pren un cert protagonisme, però la inspecció és la gran absent" encara. [7]
L'última de les circumstàncies que faciliten el canvi en el paper de l'Administració tributària és, segons la nostra opinió, el desenvolupament dels drets i les garanties dels contribuents en les relacions que mantenen amb l'Administració tributària. Hi destaca el dret a rebre una assistència i informació adequada per al compliment correcte dels deures tributaris.[8]
Una de les principals fites que marquen aquest procés evolutiu cap a una Administració tributària assistencial la constitueix la presentació de declaracions tributàries per via telemàtica. Aquesta via de comunicació amb l'Agència ofereix els avantatges següents: a) disminució de la pressió fiscal indirecta, ja que per al contribuent resulta un sistema més còmode de tramitació de les seves declaracions; b) minoració de la càrrega de treball gestora de l'Agència, que evita tasques d'enregistrament, tramitació i, en general, de moviment de paper; c) reducció dels temps de tramitació de les declaracions, i d) disminució del temps necessari per a processar i detectar l'evolució de variables econòmiques, cosa que permet un seguiment millor de la recaptació global i per sectors. [9]
Aquest camí iniciat cap una potenciació de l'assistència i informació al contribuent, emprant els mitjans informàtics i telemàtics, s'hauria de dirigir, en la nostra opinió, cap a una assumpció cada vegada més important de la tasca de determinació del deute tributari per part de l'Administració. Evidentment, no es tracta d'un retrocés en la història envers el sistema de gestió tributària vigent abans de la reforma del sistema fiscal de 1978. Es tracta més aviat d'aprofitar l'enorme potencial de les eines informàtiques per a descarregar el contribuent de deures formals, com és fonamentalment el que fa referència a la presentació de declaracions, per a aconseguir una disminució de la pressió fiscal indirecta i una major agilitació de la gestió tributària en conjunt.[10]
|
| 3.
| El sistema de declaració telemàtica. Fonts normatives i caràcters |
|
|
En desenvolupament del que hi ha previst en l'article 45 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i del Reial decret 263/1996, de 16 de febrer, la disposició addicional cinquena de la Llei 66/1997, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social, autoritza el ministre d'Economia i Hisenda perquè concreti, mitjançant ordre, els supòsits i condicions en què les grans empreses han de presentar per mitjans telemàtics les seves declaracions, autoliquidacions o qualsevol altre document exigit per l'ordenament tributari.[11]
Al seu torn, l'article 45, apartat 5, del Reglament dels impostos especials, aprovat per Reial decret 1165/1995, de 7 de juliol, en la redacció donada pel Reial decret 112/1998, de 30 de gener, autoritza el ministre d'Economia i Hisenda a determinar els supòsits i les condicions en què la presentació de declaracions i documents davant de l'òrgan corresponent que procedeixi pugui ser substituïda pel subministrament de les dades corresponents per mitjans i procediments electrònics, informàtics o telemàtics.
Posteriorment, l'article 79.5 de la Llei 40/1998, de 9 de desembre, de l'IRPF estableix que el ministre d'Economia i Hisenda determinarà els supòsits i les condicions de presentació de les declaracions per mitjans telemàtics. En el mateix sentit es pronuncia l'article 59.3 del Reial decret 214/1999, de 5 de febrer, pel qual s'aprova l'RIRPF. A més, l'article 81.2 de l'LIRPF es refereix a la regulació per part del ministre d'Economia i Hisenda dels models de comunicació de dades per part del contribuent i sol·licitud de devolució pels mateixos mitjans telemàtics; norma desenvolupada per l'article 62.1 de l'RIRPF. Finalment, l'article 64 de l'RIRPF preveu la col·laboració social en la presentació telemàtica de declaracions.
Per la seva banda, la Llei 50/1998, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social, en la disposició final primera, autoritza el ministre d'Economia i Hisenda a determinar, per mitjà d'ordre, els supòsits i les condicions en què les administracions de les comunitats autònomes, les entitats que integren l'Administració local i els organismes públics o entitats de dret públic vinculats o dependents de les administracions esmentades i de l'Administració general de l'Estat, i també la Seguretat Social, hauran de presentar per mitjans telemàtics les seves declaracions, autoliquidacions o qualsevol altre document exigit per la normativa tributària.
A més, aquesta mateixa disposició de la Llei 50/1998 autoritza el ministre d'Economia i Hisenda perquè fixi, mitjançant ordre, els supòsits i les condicions en què les petites i mitjanes empreses podran presentar per mitjans telemàtics les seves declaracions, autoliquidacions o qualsevol altre document exigit per l'ordenament tributari.
D'altra banda, l'apartat 2 de la disposició final segona de l'esmentada Llei 50/1998 autoritza el ministre d'Economia i Hisenda perquè, per mitjà d'ordre, estableixi els supòsits i les condicions en què els contribuents i les entitats incloses en la col·laboració social en la gestió tributària, regulades en l'article 96 de l'LGT, podran presentar per mitjans telemàtics, declaracions, comunicacions, autoliquidacions o qualsevol altre document exigit per les normes tributàries.
Finalment, el Reial decret 3422/2000, de 15 de desembre, modifica l'article 71 del RIVA, per a introduir la col·laboració social en la presentació telemàtica de declaracions, en desenvolupament de l'article 96 de l'LGT. En aquest sentit, el Reial decret 3472/2000, de 29 de desembre, introdueix un nou article 55 bis en el RIS, en relació també amb la col·laboració social en la gestió tributària.
A l'empara del que es preveu en la normativa esmentada anteriorment, s'han dictat una sèrie de disposicions relatives a la presentació telemàtica de declaracions tributàries. En conseqüència, l'ordenament tributari possibilita la presentació de declaracions per via telemàtica i la col·laboració social.
De l'anàlisi conjunta de l'esmentada normativa, es poden extreure les següents característiques del sistema de presentació telemàtica de declaracions en l'àmbit tributari.
|
|
|
En primer lloc, els impostos en relació amb els quals és possible la presentació telemàtica d'algun tipus de declaració són els següents: impostos duaners, impostos especials, IVA, IRPF, IP, IS i IRNR.
En segon lloc, hi ha quatre classes de declaracions que actualment es poden presentar per via telemàtica. La primera, la declaració per la qual es comunica a l'AEAT la realització del fet imposable (com succeeix en el cas dels impostos duaners).[12] La segona, la declaració-liquidació o autoliquidació per la realització del fet imposable (com és el cas de l'IRPF, l'IS, l'IRNR, establiments permanents, l'IP, l'IVA o els impostos especials de fabricació).[13] La tercera, la declaració-liquidació o autoliquidació per la realització d'altres obligacions a compte com les retencions, ingressos a compte o pagaments fraccionats en l'àmbit de l'IRPF, l'IS o l'IRNR.[14] I, finalment, les declaracions informatives a càrrec dels contribuents o d'altres deutors tributaris, com és el cas de la declaració Intrastat (IVA) o de les declaracions recapitulatives o resums anuals en matèria d'IRPF, IS, IRNR o IVA;[15] o bé a càrrec de terceres persones, com la declaració d'entitats concessionàries de préstecs hipotecaris per a l'adquisició d'habitatges (IRPF) o la declaració d'operacions amb lletres del Tresor.[16]
En tercer lloc, en relació amb el punt anterior, els subjectes que poden o, si escau, que han de presentar aquestes declaracions telemàtiques són els obligats tributaris; concepte més ampli que el de subjecte passiu i, fins i tot, que el de deutor tributari o obligat al pagament.[17]Per tant, podran presentar aquestes declaracions, segons els casos: en primer lloc, els subjectes passius o, concretament, els contribuents, bé per la realització del fet imposable (IRPF, IP, IS, IRNR, IVA, impostos especials de fabricació i impostos duaners), bé per la d'altres obligacions a compte com els pagaments fraccionats (IRPF); en segon lloc, altres deutors tributaris que tenen a càrrec seu obligacions a compte, com són els retenidors o els obligats a efectuar ingressos a compte (IRPF, IS i IRNR); i, finalment, altres obligats que no tenen a càrrec seu cap obligació de pagament, sinó que han de complir simplement deures d'informació (IRPF o IVA).
Encara més, es permet que terceres persones, que subscriuen acords o convenis amb l'AEAT, puguin presentar les declaracions telemàtiques dels contribuents, en representació d'ells. Això no obstant, aquesta possibilitat es restringeix, actualment, a l'àmbit de l'IRPF, l'IS i l'IVA.[18]
En quart lloc, la presentació d'aquestes declaracions per via telemàtica per part dels subjectes que s'han esmentat anteriorment, en general, és de caràcter voluntari. Amb tot, de vegades la utilització de la via telemàtica té caràcter obligatori, com sol succeir en el cas de les grans empreses (IVA i IRPF).[19] Fins i tot de vegades es prohibeix la presentació telemàtica de declaracions a determinats subjectes, com succeeix en les autoliquidacions que han de presentar els contribuents que es troben en unes circumstàncies determinades, en concepte d'IRPF, d'IP, d'IS o d'IRNR.[20]
En cinquè lloc, es permet la presentació d'autoliquidacions tant si el resultat és per a ingressar (fins i tot per via telemàtica es pot sol·licitar la compensació, l'ajornament o el fraccionament) com si és negatiu, per a compensar, sense activitat/resultat zero, amb sol·licitud de devolució o amb renúncia a la devolució.
En sisè lloc, hi ha dos sistemes utilitzats en el cas de les declaracions tributàries telemàtiques, tal com succeeix en matèria de notificacions: el sistema EDI (Electronic Data Interchange) i Internet. Ambdós sistemes ben diferenciats tenen en comú la transmissió per mitjans telemàtics de les declaracions o autoliquidacions i, en conseqüència, la substitució del suport de paper pel suport electrònic.
El primer d'aquests sistemes, l'EDI, consisteix en la transmissió de documents estandarditzats per mitjà de xarxes de telecomunicacions entre parts contractants definides.
En canvi, el segon dels sistemes, Internet, constitueix una xarxa telemàtica pública i oberta (es tracta d'una xarxa de xarxes d'àmbit mundial), que es troba en un progressiu procés de generalització. Així, doncs, no tan sols s'utilitza Internet per a les relacions entre particulars, sinó també entre aquests i les administracions públiques (entre les quals s'inclou la tributària). Mitjançant el recurs a tècniques de xifratge i a certificats d'autenticació emesos per autoritats de certificació, se solucionen els problemes que la falta d'estandardització (a diferència del sistema EDI) pot produir en relació amb aspectes tècnics, jurídics i de protecció.
Tots dos sistemes tenen un àmbit d'aplicació perfectament delimitat. El sistema EDI, que va ser el primer que es va implantar, s'empra en el cas de les declaracions duaneres, en l'àmbit dels impostos especials i en la declaració Intrastat en matèria d'IVA. Una variant d'aquest sistema, l'EDITRAN, es fa servir en la major part de les declaracions informatives relatives a declaracions recapitulatives o resums anuals. La transmissió de declaracions o autoliquidacions via Internet, en canvi, s'utilitza en el cas de l'IVA, l'IRPF, l'IP, l'IS, l'IRNR i els impostos especials.
De l'àmbit d'aplicació descrit anteriorment es poden fer les observacions següents: la primera, que el sistema més generalitzat per a la transmissió telemàtica de declaracions tributàries és el d'Internet, ja que s'utilitza en la majoria de les figures impositives del sistema tributari espanyol; la segona, que en dos tipus d'impostos, els impostos especials i l'IVA, s'apliquen tots dos sistemes (EDI i Internet) en relació amb diferents declaracions; la tercera, que en els impostos especials de fabricació només en el cas de les grans empreses es permet la utilització d'Internet, essent el sistema EDI l'aplicable en la resta de supòsits; la quarta observació seria que en matèria d'IVA només la declaració Intrastat pot presentar-se via EDI, essent Internet el sistema utilitzat en la presentació de les declaracions restants; la cinquena, que la declaració Intrastat, a més, és l'única declaració que alterna el sistema EDI i Internet (ambdós sistemes són compatibles i poden ser emprats l'un o l'altre segons l'elecció de l'obligat tributari); i, la sisena, en connexió amb l'anterior, que algunes declaracions informatives o recapitulatives també es poden presentar pel sistema EDITRAN o via Internet.[21]
Com a setè aspecte de les característiques del sistema de declaració telemàtica, i en relació amb el punt anterior, s'ha d'assenyalar que no és possible la utilització de declaracions o autoliquidacions telemàtiques en l'àmbit d'altres impostos, actualment, pel fet que aquesta possibilitat no està prevista per la normativa corresponent ni desenvolupada per l'ordre ministerial oportuna.
Això no obstant, segons el nostre parer, el sistema que a la fi s'implantarà, especialment en impostos que afectin un major nombre de contribuents, és el sistema Internet, tant per les seves característiques de xarxa oberta com per l'elevat grau de generalització entre els contribuents a causa del menor cost i l'escassa complexitat de les seves aplicacions informàtiques.[22]
Per tant, fins que no es reconeix de manera expressa la possibilitat d'utilitzar mitjans telemàtics per a la presentació de declaracions en l'àmbit d'un impost concret, i no s'aprova el corresponent desenvolupament d'aquesta possibilitat, no es permet l'ús d'aquests mitjans.[23]
Ara bé, segons la nostra opinió, a mesura que es va avançant en el procés d'incorporació de les tècniques telemàtiques en l'activitat de l'Administració tributària i en l'exercici de les seves competències, s'hauria de regular un marc comú per a la presentació de declaracions o autoliquidacions per via telemàtica, de manera que es permetés la presentació de qualsevol declaració o autoliquidació sense necessitat d'esperar que la normativa reguladora de cada tribut ho possibiliti així ni que es dicti la corresponent ordre ministerial de desenvolupament, una vegada que l'Administració tributària disposi dels mitjans necessaris a aquest efecte.
|
|
| 4.
| La presentació de declaracions per mitjà del sistema EDI |
|
|
Com ja s'ha assenyalat, el primer sector tributari en el qual es va implantar la utilització de les declaracions telemàtiques va ser el duaner. Amb tot, posteriorment altres sectors han seguit el duaner en la incorporació de tècniques telemàtiques mitjançant el sistema EDI per a presentar declaracions, com és el cas dels impostos especials o de la declaració Intrastat en matèria d'IVA.[24]
Quant al sistema EDI, la Comissió Europea l'ha definit en els termes següents: "intercanvi o transferència de dades preparades o formatades de manera estàndard entre les diferents aplicacions que funcionen als ordinadors d'associats comercials amb un mínim d'intervenció manual".[25]
Per la seva banda, els articles 1.3 de l'Ordre de 16 de juliol de 1998 i 5.1 de la Resolució de 28 de desembre de 1998 entenen per EDI, o intercanvi electrònic de dades, "la transmissió de dades estructurades d'acord amb normes autoritzades de missatge, entre un sistema informàtic i un altre, per via electrònica". Aquest sistema utilitza missatges normalitzats (estructures predefinides i reconegudes per a la transmissió electrònica de dades), basats en la norma EDIFACT (norma ISO 9735), per a l'intercanvi electrònic de dades per a l'administració, el comerç i el transport.[26]
L'EDI es caracteritza, bàsicament, pels trets següents: en primer lloc, per la seva accessibilitat limitada, ja que exclusivament hi tenen accés els usuaris autoritzats per les empreses de telecomunicació; en segon lloc, per l'elevat grau de control per part d'aquestes empreses; i, finalment, com a conseqüència del control a què fem referència, pel fet de proporcionar força fiabilitat a les transmissions.[27]
Quan s'aplica aquest sistema en les administracions públiques, se substitueix la fórmula de l'acord d'intercanvi entre les parts per a admetre les condicions del sistema, per una autorització de l'Administració per a fer-lo servir.
El procediment per a la presentació telemàtica de declaracions tributàries mitjançant el sistema EDI és, bàsicament, el següent: amb caràcter previ a la utilització d'aquest sistema, el declarant ha de sol·licitar i obtenir la corresponent autorització per part de l'Administració tributària.[28]
La transmissió es fa mitjançant una xarxa de valor afegit (xarxa VAN), sense limitació d'horari. Això no obstant, per a la recepció i resposta es té en compte l'horari de l'òrgan que pren la declaració. El sistema empra els missatges d'EDIFACT: CUSDEC per a la tramesa de les declaracions i els documents per part dels declarants, i CUSRES per a la resposta de l'Administració tributària. L'autorització fixarà en cada cas la versió d'aquests subconjunts d'ambdós missatges que s'han d'utilitzar en la transmissió.
En aquests casos, com assenyala l'article 4.3 de l'Ordre de 16 de juliol de 1998, la utilització de l'identificador de la xarxa VAN en la transmissió via EDI de declaracions substitueix la signatura manuscrita.
D'altra banda, els articles 4.3 de l'Ordre de 16 de juliol de 1998 i 5.5 de la Resolució de 28 de desembre de 1998 estableixen que el declarant respon de l'exactitud de totes les dades transmeses via EDI. L'incompliment per part del declarant d'aquests compromisos comporta la revocació de l'autorització per a utilitzar el sistema EDI, sense perjudici de les responsabilitats corresponents.
A més, tal com destaca l'article 5.4 de la Resolució de 28 de desembre de 1998, la transmissió via EDI de declaracions no allibera el declarant de l'obligació de disposar de tota la documentació necessària per al despatx.
La declaració transmesa mitjançant missatges normalitzats es considerarà presentada en el moment de la recepció del missatge per l'òrgan competent, com assenyalen els articles 5 de l'Ordre de 16 de juliol de 1998, 5.4.2 de la Resolució de 28 de desembre de 1998 i 10.3 de la Resolució de 21 de desembre de 1999. Aquesta recepció o admissió es comunicarà al declarant mitjançant un missatge d'acceptació, que contindrà les dades següents: la identificació del missatge rebut, el número de registre assignat i la data de l'admissió.[29]
|
|
|
L'Ordre del Ministeri d'Hisenda, de 21 de desembre de 2000, regula el procediment per a la presentació telemàtica per teleprocés de les declaracions corresponents als models 187, 188, 190, 193, 194, 196, 198, 296, 345 i 347. Així mateix, es remeten a aquesta norma quant al procediment esmentat l'Ordre de 27 de juliol de 2001, per la qual s'aproven els models 043, 044, 045, 181, 182, 190, 311, 371, 345, 480, 650, 651 i 652 en euros i el model 777; la de 8 d'agost de 2001, per la qual s'aprova el model 346 en euros, de declaració informativa anual de subvencions i indemnitzacions satisfetes o abonades per entitats públiques o privades a agricultors o ramaders; i la de 4 d'octubre de 2001, per la qual s'aprova el model 192 de declaració informativa anual d'operacions amb lletres del Tresor i s'estableix el procediment per a presentar-la telemàticament per teleprocés.
En l'Ordre de 21 de desembre de 2000 s'estableix un sistema de presentació i transmissió de dades per mitjà d'un sistema electrònic per teleprocés (EDITRAN), que inclou la major part de les declaracions informatives actualment existents (a càrrec dels deutors tributaris o de terceres persones, i en relació amb l'IRPF, l'IS i l'IRNR), ja que, per les seves característiques, són les més idònies.
La presentació telemàtica de les declaracions corresponents als models previstos en aquestes ordres té caràcter voluntari. Ara bé, en determinats supòsits no es podrà efectuar la presentació telemàtica d'aquest tipus de declaracions.[30]
El procediment per a la presentació de les declaracions, d'altra banda, és el següent: les entitats transmetran les seves declaracions via teleprocés al Departament d'Informàtica Tributària d'acord amb les característiques de connexió, horari i disseny lògic del fitxer establerts en l'ordre comentada. Després de rebre el fitxer i a fi que la informació sigui processada i incorporada correctament al sistema d'informació de l'AEAT, el Departament d'Informàtica Tributària efectuarà un procés de validació de les dades subministrades via teleprocés, en què es verificarà que les característiques de la informació s'ajusten a les especificacions d'acord amb els dissenys físics i lògics que figuren en les ordres que aproven els models de declaració esmentats.
Una vegada feta la validació, el Departament d'Informàtica Tributària posarà a disposició de l'entitat transmissora un fitxer amb el resultat de la validació de cada una de les declaracions rebudes. Aquest fitxer es deixarà a disposició de l'entitat perquè el reculli via teleprocés el dia hàbil següent al d'acabament de la transmissió de la declaració, respectant els horaris a què ja s'ha fet referència. Totes les recepcions d'informació presentades per aquest mitjà seran provisionals, pendents del seu procés i comprovació. Quan la declaració hagi estat acceptada es generarà un codi electrònic al registre de resposta de la validació. El declarant haurà de conservar aquest registre amb el codi electrònic corresponent.
|
|
| 5.
| Les declaracions telemàtiques via Internet |
|
|
Actualment hi ha sis figures impositives en què es permet la presentació telemàtica de declaracions o autoliquidacions mitjançant Internet, en relació no solament amb la realització del fet imposable, sinó també amb retencions, ingressos a compte i pagaments fraccionats, i fins i tot amb obligacions d'informació. Es tracta de l'IVA, l'IRPF, l'IP, l'IS, l'IRNR i els impostos especials de fabricació.
La utilització de la via telemàtica en matèria de l'IS, l'IRNR i els impostos especials de fabricació és bastant limitada. Quan es tracta de l'IS i de l'IRNR, es limita, en primer lloc, a les declaracions relatives a les retencions i ingressos a compte, en relació amb diversos tipus de rendes o guanys patrimonials. En segon lloc, es poden presentar telemàticament les declaracions simplificades de l'IS i de l'IRNR, corresponent a establiments permanents, i també als pagaments fraccionats. I, finalment, hi ha l'obligació de presentar determinades declaracions informatives, mentre que, en el supòsit dels impostos especials de fabricació, l'àmbit d'aplicació de la via telemàtica se circumscriu a les declaracions corresponents a grans empreses.
En canvi, en matèria d'IRPF, d'IP i d'IVA, l'àmbit d'aplicació és molt més ampli. En el cas de l'IVA, no tan sols se circumscriu a les autoliquidacions mensuals de grans empreses, sinó que també s'aplica a l'autoliquidació trimestral de qualsevol contribuent i a les autoliquidacions mensuals dels exportadors i altres operadors econòmics, i també a la declaració resum anual de l'impost. En matèria d'IP, la transmissió telemàtica afecta l'autoliquidació que han de presentar els contribuents d'aquest impost.
En el cas de l'IRPF, aquesta aplicació s'estén als aspectes següents: les retencions o ingressos a compte que han de fer les grans empreses; les retencions i ingressos a compte en relació amb les rendes o guanys patrimonials obtinguts com a conseqüència de les transmissions o reemborsos d'accions i participacions representatives del capital o del patrimoni de les institucions d'inversió col·lectiva; les retencions i ingressos a compte sobre activitats professionals, d'activitats agrícoles i ramaderes i premis; els pagaments fraccionats respecte d'activitats econòmiques en estimació directa; el resum anual de retencions i ingressos a compte sobre rendiments de treball, de determinades activitats econòmiques, premis i determinades imputacions de renda; les autoliquidacions que ha de presentar qualsevol contribuent com a conseqüència de la realització del fet imposable; i, finalment, determinades declaracions informatives, com les relatives a la concessió de préstecs hipotecaris per a l'adquisició d'habitatge.
|
|
|
En l'àmbit tributari, la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre (FNMT) actua com a autoritat de certificació, d'acord amb l'habilitació concedida per l'apartat 1, lletra b, de l'article 81, de la Llei 65/1997, de 30 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per a 1998. En conseqüència, l'FNMT és, com assenyalen l'apartat 6 de l'annex I de l'Ordre de 30 de setembre de 1999 i l'apartat 7 de l'annex V de l'Ordre de 24 d'abril de 2000, "l'entitat que acredita les dades identificatives d'un determinat titular i que emet el seu certificat".
Aquest organisme emet, actualment, certificats d'usuari X.509.V3, basats en la versió 3 de la recomanació X.509 de l'ITU-T (International Telecomunications Union-Telecomunication), que contenen entre altres dades: la identificació de l'usuari, el número del certificat, la data de concessió i d'expiració del certificat, la clau pública i la signatura electrònica. Aquests certificats, personals i intransferibles, es poden fer servir no tan sols per a la presentació telemàtica de declaracions, quan una norma de l'Administració tributària ho prevegi així, com disposa l'apartat 12 de l'annex VI de l'Ordre de 30 de setembre de 1999, sinó també per a altres comunicacions telemàtiques amb l'Administració tributària quan aquesta ho admeti, tal com reconeix l'apartat 12 de l'annex VI de l'Ordre de 24 d'abril de 2000.
Al seu torn, la signatura electrònica és definida en l'apartat 8 de l'annex I de l'Ordre de 30 de setembre de 1999 i en l'apartat 8 de l'annex V de l'Ordre de 24 d'abril de 2000 com "la representació matemàtica xifrada d'una determinada informació que garanteix tant la integritat d'aquesta informació com la identitat de qui la firma".
En relació amb la signatura electrònica, la normativa tributària preveu que quan es presenta la declaració per part d'una tercera persona, autoritzada per l'AEAT per mitjà del corresponent conveni o acord, aquesta persona haurà de tenir instal·lat al navegador un certificat d'usuari. La signatura que ha de constar en la presentació de la declaració és la d'aquesta tercera persona i no la del declarant. A més, es preveu que en el cas de les autoliquidacions de l'IRPF i de l'IP, la presentació telemàtica del qual autoritza l'Ordre de 10 d'abril de 2001, si la declaració és conjunta, hi ha de figurar la signatura electrònica d'ambdós cònjuges (articles 2.1.2 i 3.1.3 de la norma esmentada).
Quant al procediment d'obtenció del certificat d'usuari, s'ha d'assenyalar que les prestacions que fa l'FNMT en l'exercici de les seves funcions en l'enregistrament d'usuaris i en l'expedició de certificats per al seu ús en l'àmbit tributari no generen cost econòmic per als interessats.
Els passos per a l'obtenció d'aquest certificat són quatre.[31] En primer lloc, s'ha d'obtenir el certificat arrel de l'FNMT (classe 2 CA). Aquest certificat arrel serà necessari per a comprovar l'autenticitat de qualsevol certificat emès per l'FNMT i, en particular, servirà a l'usuari que l'incorpori al seu navegador per a assegurar-se que el seu certificat d'usuari és expedit per l'FNMT, alhora que servirà a l'AEAT per a comprovar que el certificat que li presenta un usuari és firmat per l'entitat esmentada.
En segon lloc, el contribuent ha de sol·licitar el seu certificat d'usuari a l'FNMT. Quan se sol·licita el certificat d'usuari s'ha d'aportar el NIF del titular en tots els casos. Els representants que sol·licitin el certificat en nom del titular hauran d'aportar el NIF d'aquest. Quan se sol·licita un certificat d'usuari el navegador genera un parell de claus. La clau privada es guarda al navegador, mentre que la clau pública s'envia a l'FNMT perquè la signi, cosa que constituirà el corresponent certificat. L'FNMT assignarà un codi de sol·licitud a aquesta clau i l'enviarà al contribuent perquè el presenti en l'acreditació.
En tercer lloc, el contribuent s'ha d'acreditar en una oficina de l'AEAT, presentant-se en persona a les seves oficines i aportant el DNI i el codi de sol·licitud del certificat. En cas que sigui un representant del titular, haurà d'acreditar, a més, el seu poder de representació. L'acreditació és necessària per a assegurar la identitat del sol·licitant del certificat i, si és el cas, la seva capacitat de representació del titular, i també per a poder discriminar quina clau ha de ser certificada per l'FNMT. Aquesta acreditació es durà a terme una sola vegada per a l'emissió d'un certificat. Quan falti poc temps perquè el certificat arribi a la data de caducitat, el contribuent el podrà renovar sense necessitat de tornar a acreditar-se.
D'altra banda, cal tenir en compte que no tan sols l'AEAT té competència per a identificar els contribuents a l'efecte de l'obtenció del certificat d'usuari, sinó que també, d'acord amb el que preveu la disposició addicional tercera de l'Ordre de 4 d'abril de 2001, la identificació es pot fer mitjançant compareixença davant de notari; a més, de conformitat amb el que estableix la disposició addicional quarta de la mateixa ordre (que introdueix un nou apartat 5 bis a l'annex VI de l'Ordre de 24 d'abril de 2000), també la poden dur a terme altres administracions públiques, després de la formalització prèvia d'un conveni de col·laboració juntament amb l'FNMT i l'AEAT.
I, en darrer terme, el contribuent ha de baixar el seu certificat del web de l'FNMT, per la qual cosa haurà d'aportar el NIF del titular en tots els casos. Els representants que baixin els certificats en nom del titular hauran d'aportar el NIF del titular. Només es podrà baixar un certificat des del mateix ordinador i navegador des del qual s'havia sol·licitat. Això no obstant, és possible l'exportació i importació de certificats, amb la clau privada o sense. Finalment, és molt recomanable fer una còpia de seguretat del certificat.
|
|
|
Es pot afirmar que el procediment per a la presentació de les declaracions telemàtiques és comú en tots els supòsits descrits anteriorment. Bàsicament, el procediment és el següent.
En primer lloc, el declarant s'ha de posar en contacte amb l'entitat col·laboradora, per via telemàtica o anant a les seves oficines, o bé es pot presentar en persona a l'entitat de dipòsit que presta el servei de caixa a la delegació o administració de l'AEAT, en la circumscripció de la qual hi hagi el seu domicili fiscal, perquè es facilitin una sèrie de dades relatives a l'autoliquidació.[32] D'altra banda, d'acord amb el que estableix la Resolució de l'AEAT d'11 d'abril de 2001, l'AEAT mateixa pot prestar assistència als obligats tributaris en la identificació telemàtica davant de les entitats col·laboradores en la gestió recaptadora.
En segon lloc, l'entitat col·laboradora o l'entitat de dipòsit assignarà al contribuent un número de referència complet (NRC), una vegada comptabilitzat l'import (per a ingressar o per a tornar).[33] Així mateix, l'entitat esmentada lliurarà o enviarà un rebut al declarant, que té efectes alliberadors davant l'Administració tributària.[34] L'NRC es genera informàticament mitjançant un sistema criptogràfic que relaciona de manera unívoca l'NRC amb l'import que s'ha d'ingressar o tornar.[35]
Això no obstant, quan el resultat de l'autoliquidació de l'IRPF sigui negatiu, amb sol·licitud de devolució o amb renúncia a la devolució, o bé quan el resultat de l'autoliquidació de l'IP sigui negatiu, no és necessari obtenir l'NRC; en aquest cas el presentador es posarà directament en comunicació amb l'AEAT per mitjà d'Internet per a passar a la següent fase del procediment de presentació telemàtica.[36]
En aquest punt, cal tenir en compte que les autoliquidacions tributàries telemàtiques les poden presentar els contribuents, de la mateixa manera que en el cas d'autoliquidacions presentades per altres mitjans, espontàniament fora del període voluntari en dos supòsits: per a suplir la falta de presentació anterior o bé per a modificar l'autoliquidació presentada.[37]
En tercer lloc, després de fer l'operació anterior i d'obtenir l'NRC corresponent, el declarant es posarà en comunicació amb l'AEAT per mitjà del web d'Internet o de qualsevol altra via que permeti la connexió, per a passar a la presentació de la declaració en la mateixa data en què va tenir lloc l'ingrés o bé la sol·licitud de devolució.[38] Introduirà, si és procedent, l'NRC assignat per l'entitat col·laboradora i emplenarà les dades incloses en el formulari que apareixerà en pantalla, després de la selecció de l'opció de presentació de declaracions.
La transmissió telemàtica de la declaració-liquidació s'haurà de realitzar en la mateixa data en què tingui lloc l'ingrés (o bé la sol·licitud de devolució) que en resulta.[39] En conseqüència, es produeix una simultaneïtat d'ingrés (o sol·licitud de la devolució) i de presentació de l'autoliquidació, ja que tenen lloc el mateix dia, tot i que, en realitat, el que es fa en primer lloc és l'ingrés (o la sol·licitud de devolució) i posteriorment la presentació.
Ara bé, si no es pot fer la presentació el mateix dia en què té lloc l'ingrés per raons tècniques, l'article 2.2 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001 disposa que es podrà portar a terme la transmissió telemàtica de l'autoliquidació de l'IRPF o de l'IP, respectivament, fins al segon dia hàbil següent al de l'ingrés.[40]
En relació amb aquest punt, és important destacar que es podria donar el cas que després d'haver realitzat l'ingrés l'últim dia del període voluntari no es pogués presentar dins del termini assenyalat l'autoliquidació, pel fet de trobar-se saturada la xarxa, per problemes amb el servidor o per qualsevol altre problema de caràcter tècnic. Referent a això, considerem que seria aplicable el que es disposa en l'article 2.2 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001, que s'acaba d'esmentar. Així, doncs, la declaració es podria presentar dins dels dos dies hàbils següents a l'acabament del període voluntari, sense cap conseqüència jurídica per a l'obligat tributari.
Això no obstant, si la presentació tampoc no es pogués fer dins d'aquests dos dies, s'ha de plantejar quins efectes se'n derivarien per a l'obligat tributari. En aquests casos, com que l'ingrés ja s'ha produït, entenem que no hi hauria omissió de l'ingrés, de manera que no s'imposaria cap sanció per la infracció greu tipificada en l'article 79. a) de l'LGT, ni tampoc s'exigirien interessos de demora en concepte d'indemnització. Amb tot, la falta de presentació de les autoliquidacions en els terminis assenyalats per la normativa tributària constitueix una infracció simple tipificada en l'article 78. a) de l'LGT, atès que l'ingrés del deute no eximeix de l'obligació de presentar la declaració.[41]
En quart lloc, seleccionarà el certificat d'usuari expedit per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, per tal de generar la signatura electrònica. En l'àmbit tributari, l'FNMT actua com a autoritat de certificació, d'acord amb l'habilitació concedida per l'apartat 1, lletra b), de l'article 81 de la Llei 65/1997, de 30 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per a 1998.[42]
A continuació, el declarant transmetrà la declaració completa amb la signatura electrònica o, si escau, firmes digitals. Succeeix així quan es presenta una declaració conjunta de l'IRPF per mitjans telemàtics, en la qual s'ha de fer constar la signatura dels dos cònjuges, d'acord amb el que hi ha previst en els articles 3.U.3 i 3.Dos.2 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001.[43]
En cinquè lloc, una vegada acceptada la presentació, l'AEAT li tornarà en pantalla la declaració o, si escau, el document d'ingrés o devolució, validats amb un codi electrònic de 16 caràcters, a més de la data i hora de presentació.[44] Finalment, el declarant haurà d'imprimir i conservar la declaració o documents acceptats i validats amb el corresponent codi electrònic.[45]
I, finalment, s'ha de tenir present que és possible fer telemàticament la sol·licitud de compensació, ajornament o fraccionament del pagament. En aquest sentit, l'article 13.3 de l'Ordre de 15 de març de 2001 estableix que en aquests casos els requeriments de documentació que es produeixin podran ser notificats per via telemàtica. L'obligat tributari disposarà, a aquest efecte, d'un termini de 10 dies hàbils següents a la recepció del requeriment per a aportar-los davant de l'òrgan recaptador competent. Al seu torn, l'article 5 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001 estableix que, quan els contribuents presentin la seva declaració de l'IRPF per via telemàtica i, a més de fraccionar l'import de l'ingrés de la quota resultant, optin per domiciliar el segon termini, serà l'AEAT la que comunicarà l'esmentada domiciliació a l'entitat col·laboradora corresponent.
En resum, es tracta d'un sistema telemàtic que, emprant mecanismes criptogràfics i una autoritat de certificació, garanteix el nivell necessari de confiança digital de les transmissions electròniques i permet el tractament automatitzat de la informació continguda en les declaracions tributàries. Així, doncs, constitueix una eina eficaç a disposició de l'Administració tributària perquè facilita la gestió i permet més control del compliment dels deures tributaris.
|
|
|
|
ARRIETA MARTÍNEZ DE PISÓN, J. (2000) "Derecho tributario e informática" A: Derecho tributario e informática. València: Tirant lo Blanch.
|
|
CABALLO MINGO, G. (1995) "La información y la asistencia tributaria". Hacienda Pública Española, Cuadernos de Actualidad, nº 2.
|
|
CARBAJO VASCO, D. (2000) "La fiscalidad y el comercio electrónico: problemas y oportunidades". Carta Tributaria, nº 334.
|
|
CASANOVA GUASCH, F. (2001) "Comercio electrónico: nuevos problemas y tensiones sobre el sistema fiscal". Revista Electrónica de Derecho Informático, nº 39.
|
|
CAZORLA PRIETO, L. M. (2000) "El comercio electrónico ante nuestro sistema tributario", en Derecho de Internet. Contratación electrónica y firma digital. Pamplona: Aranzadi.
|
|
DAVARA RODRÍGUEZ, M.A. (1997) Manual de derecho informático.Pamplona: Aranzadi.
|
|
DELGADO GARCÍA, A.Mª (1999) "Algunas notas sobre las notificaciones tributarias por vía telemática". Jurisprudencia Tributaria, nº 15.
|
|
DELGADO GARCÍA, A.Mª (2001) OLIVER CUELLO, R.: "Las declaraciones tributarias telemáticas". Revista de Derecho Financiero y Hacienda Pública, nº 259.
|
|
FALCÓN Y TELLA, R. (2000) "Las comunicaciones con solicitud de devolución del art. 81 LIRPF: naturaleza y vías de impugnación". Quincena Fiscal, nº 5.
|
|
HORNER, F.M.; OWENS, J. (1996) "Tax and the Web: new tecnology, old problems". Bulletin for International Fiscal Documentation, nº 11-12.
|
|
HORTALÀ VALLVÉ, J. y otros et al (2000) La fiscalidad del comercio electrónico. Barcelona Ciss Praxis.
|
|
HORTALÀ VALLVÉ, J.; IBÁÑEZ PEÑA, J.(2001) Internet para el profesional tributario. València Ciss Praxis.
|
|
JUAN LEDESMA, A. DE (1998) "Internet y nuevas tecnologías en telecomunicaciones: nuevos retos de la fiscalidad internacional". Impuestos, t. II.
|
|
JUAN LEDESMA, A. DE (2000) "Fiscalidad del comercio electrónico: mito o realidad". Estudios Financieros, nº 204.
|
|
KAMERLING, R.; PUTTEN, H. VAN DER (1996) "Audits, digitization and globalization". Bulletin for International Fiscal Documentation, nº 11-12.
|
|
LAMAGRANDE, A.L. (1998) "Los desafíos de la Administración tributaria frente a la globalización". Crónica Tributaria, nº 87.
|
|
LINARES GIL, M. I. (2000) "La Administración tributaria electrónica", en Derecho de Internet. Contratación electrónica y firma digital.Pamplona: Aranzadi.
|
|
MUÑOZ MACHADO, S. (2000) La regulación de la red. Poder y derecho en Internet. Madrid: Taurus.
|
|
OLIVER CUELLO, R. (1998) Tributación del comercio electrónico. València: Tirnant lo Blanch.
|
|
PÉREZ LUÑO, A.E. (1996) Manual de informática y derecho. Barcelona: Ariel.
|
|
SEGARRA TORMO, S. (2000) "Relaciones entre la Administración tributaria y los contribuyentes por vía electrónica", en Derecho de Internet. Contratación electrónica y firma digital. Pamplona: Aranzadi.
|
|
TILLINGHAST, D.R. (1996) "The impact of the Internet on the taxation of international transactions". Bulletin for International Fiscal Documentation, nº 11-12.
|
|
VALENCIA ALONSO, F. (1994) "Apoyo tecnológico a la función de asistencia e información al contribuyente". En Factores de éxito para la Administración del Sistema Tributario, XXVIII Assemblea del CIAT. Madrid: IEF.
|
|
VV.AA. (2001) Fiscalidad del comercio electrónico. Madrid: Francis Lefebvre.
|
|
|
|
|
| [1]
MUÑOZ MACHADO S. (2000) La regulación de la red. Poder y derecho en Internet. Madrid: Taurus. p. 57 i seg. |
|
| [2]
Vegeu sobre això, entre altres, SÁNCHEZ SERRANO, L. (1977) La declaración tributaria. Madrid: IEF; RUIZ GARCÍA, J.R. (1987) La liquidación en el ordenamiento tributario. Madrid: Civitas. p. 302; CLAVIJO HERNÁNDEZ, F. (1987) "La autoliquidación tributaria". A: Estudios de Derecho y Hacienda. Homenaje a César Albiñana García-Quintana, Madrid: IEF. p. 755; VICENTE-ARCHE,F.; HERRERA MOLINA, P.M. (1996) "La declaración-autoliquidación en el ordenamiento tributario". Revista de la Facultad de Derecho de la UCM, Estudios de Derecho Financiero y Tributario. Madrid. p. 339 i seg.; i SOLER ROCH, M.T. (1997) "El sistema de gestión tributaria: problemas pendientes". A: Temas pendientes de derecho tributario. Barcelona: Cedecs. p. 50. |
|
| [3]
En aquesta línia se situen les comunicacions de dades amb sol·licitud de devolució regulades en l'article 81 de l'LIRPF, que provoquen, com indica Falcón, "una activitat que materialment és una liquidació administrativa", malgrat el fet que la llei atribueixi expressament a aquesta comunicació administrativa un caràcter merament informatiu. FALCÓN Y TELLA, R. (2000) "Las comunicaciones con solicitud de devolución del artículo 81 LIRPF: naturaleza y vías de impugnación". Quincena Fiscal, núm. 5. p. 5 i seg. |
|
| [4]
VALENCIA ALONSO, F. (1994) "Apoyo tecnológico a la función de asistencia e información al contribuyente". A:Factores de éxito para la Administración del sistema tributario, XXVIII Asamblea General del CIAT. Madrid: IEF. p. 121-122. |
|
| [5]
En relació amb aquests temes, vegeu, entre altres, CABALLO MINGO, G. (1995) "La información y la asistencia tributaria". Hacienda Pública Española-Cuadernos de Actualidad, núm. 2. p. 51 i seg.; DELGADO GARCÍA, A.M. (1999) "Algunas notas sobre las notificaciones tributarias por vía telemática". Jurisprudencia Tributaria, núm. 15; DELGADO GARCÍA, A.M.; OLIVER CUELLO, R. (2001) "Las declaraciones tributarias telemáticas". Revista de Derecho Financiero y Hacienda Pública, núm. 259; GARCÍA DÍAZ, C.; DÍAZ YUBERO, F. (1994) "La Agencia Tributaria y su estrategia de cara al cumplimiento voluntario". Hacienda Pública Española-Cuadernos de Actualidad, núm. 6. p. 253 i seg.; FALCÓN Y TELLA, R. (1995) "La facilitación por el sujeto activo del cumplimiento de la obligación: ¿autoliquidaciones elaboradas por la Administración?". Quincena Fiscal, núm. 11. p. 5 i seg.; LINARES GIL, M.I. (2000) "La Administración tributaria electrónica". A: Derecho de Internet. Contratación electrónica y firma digital. Pamplona: Aranzadi; OLIVER CUELLO, R. (1999)Tributación del comercio electrónico. València: Tirant lo Blanch; V.V.A.A. (20001) Fiscalidad del comercio electrónico.Madrid: Francis Lefebvre. |
|
| [6]
HORTALÀ VALLVÉ, J.; IBÁÑEZ PEÑA, J.(2001) Internet para el profesional tributario. València: Ciss Praxis. p. 45. Com indiquen aquests autors, "el web de l'AEAT permet al professional tributari accedir a dades i informacions de rellevància fiscal, aplicacions informàtiques interactives que faciliten l'aplicació dels impostos i, finalment, però no menys important, el programari que, amb l'obtenció prèvia d'un certificat d'usuari de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, facilita la presentació telemàtica de declaracions tributàries. L'esforç i interès de l'Agència Tributària a posar a disposició de professionals, particulars, empreses i administracions tot un ventall d'informació i serveis fiscals es posa de manifest en la magnitud del seu web, amb més d'onze mil pàgines editades, una grandària total de prop de 500 megabytes i més de vuit milions de visitants durant l'any 2000. També s'ha de remarcar que l'Agència Tributària ha rebut l'any 2000 el Premi a l'Excel·lència en les Tecnologies de la Informació, que concedeix l'Aliança Mundial de Tecnologies de la Informació (WITSA), pel seu sistema de presentació de declaracions mitjançant Internet". |
|
| [7]
Op. cit. HORTALÀ VALLVÉ, J.; IBÁÑEZ PEÑA, J. Internet para el profesional tributario.p. 91. |
|
| [8]
La Llei 1/1998, de 26 de febrer, de drets i garanties dels contribuents, estableix
en l'article 3.a) el "dret a ser informat i assistit per l'Administració tributària en el compliment de les seves obligacions tributàries sobre el contingut i l'abast d'aquestes obligacions". Això no obstant, aquest dret genèric a l'assistència i informació es desenvolupa de manera bastant insuficient en els articles 5 a 9 de la mateixa llei. Aquest dret es materialitza per mitjà de publicacions dels textos normatius vigents, de les respostes a consultes i de les resolucions economicoadministratives amb una transcendència i repercussió més gran, i també de les comunicacions que es facin (individualment o a uns determinats grups de contribuents) sobre els criteris administratius en relació amb les normes vigents. |
|
| [9]
Sobre això, vegeu l'apartat titulat "Fomento de la presentación de declaraciones tributarias por vía telemática" del Plan general de objetivos de la Agencia Estatal de Administración Tributaria para 1999, p. 15-16. |
|
| [10]
En el marc de l'OCDE, es pot comprovar quines són les tendències actuals entre les diverses administracions tributàries que presten serveis emprant les noves tecnologies, a "Tax Administration aspects of electronic commerce: responding to the challenges and opportunities", de febrer de 2001. |
|
| [11]
Això no obstant, en matèria duanera ja hi havia anteriorment la previsió de la utilització de mitjans telemàtics per a la presentació de declaracions: article 61.b) del Reglament (CEE) 2913/92, de 12 d'octubre de 1992, del Consell, pel qual s'aprova el Codi duaner comunitari; i article 4 bis del Reglament (CE) 2454/93, de la Comissió. Normes desenvolupades, entre altres, per la Circular 8/1993, de 30 de setembre, del Departament de Duanes i Impostos Especials de l'AEAT, sobre presentació a la duana del document únic administratiu (DUA) per sistemes de transmissió electrònica de dades; la Circular 5/1995, de 14 de desembre; i la Circular 4/1996, de 9 de desembre. |
|
| [12]
Vegeu la Resolució de 28 de desembre de 1998, en la qual es recullen les instruccions per a la formalització del DUA. |
|
| [13]
Vegeu les ordres de 10 d'abril de 2001, de 15 de març de 2001, de 30 de setembre de 1999 i de 16 de juliol de 1998.
D'altra banda, es permet la presentació telemàtica per Internet dels documents de circulació utilitzats en la gestió dels impostos especials de fabricació (Ordre de 26 de setembre de 2000). |
|
| [14]
Vegeu les ordres de 22 de febrer de 1999, de 30 de setembre de 1999, de 18 de novembre de 1999, de 15 de març de 2001 i de 20 de novembre de 2000. |
|
| [15]
Vegeu, per un costat, l'Ordre de 21 de desembre de 1999, i també la Resolució de la mateixa data, i, per un altre, l'Ordre de 21 de desembre de 2000. |
|
| [16]
Vegeu, respectivament, les ordres de 30 de juliol de 1999 i de 4 d'octubre de 2001. |
|
| [17]
Quant als conceptes d'obligat tributari i deutor o obligat al pagament, vegeu DELGADO GARCÍA, A.M.(1999) "Pluralidad de obligados al pago". RDFHP, núm. 254. p. 893-901. |
|
| [18]
En concret, l'article 7.1 de l'Ordre de 13 d'abril de 1999 i l'article 1.3 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001 disposen, en connexió amb el que preveu l'article 64.1 del RIRPF, que l'AEAT podrà autoritzar la presentació telemàtica de declaracions de l'IRPF de terceres persones, per mitjà de convenis o acords de col·laboració. Així mateix, vegeu els articles 55 del RIS i 72 del RIVA.
D'altra banda, d'acord amb l'article 11.3 de l'Ordre de 15 de març de 2001, es permet la presentació per via telemàtica per part de terceres persones de la declaració simplificada de l'IS i dels pagaments fraccionats (models 202 i 222), però exclou d'aquesta possibilitat la declaració simplificada i els pagaments fraccionats de l'IRNR.
|
|
| [19]
Les ordres de 20 de gener de 1999 estableixen la presentació telemàtica de manera obligatòria per a les grans empreses.
Això no obstant, en el cas dels impostos especials de fabricació, la presentació telemàtica per part de les grans empreses té caràcter optatiu, tal com es desprèn de l'article 1.1.5 i de la disposició transitòria de l'Ordre de 2 de febrer de 1999. |
|
| [20]
Vegeu, respectivament, els articles 1.1 i 2 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001, i l'article 11.1 de l'Ordre de 15 de març de 2001. |
|
| [21]
Com, per exemple, el model 190, resum anual de retencions i ingressos a compte de l'IRPF, o els models 193, 198, 296 i 345. |
|
| [22]
Així ho sembla reconèixer el preàmbul de la Resolució de 21 de desembre de 1999, segons el qual "és indiscutible l'apogeu experimentat per Internet i la seva futura utilització en tots els camps".
Succeeix el mateix en altres sectors, com ara el de la contractació electrònica. BARRIUSO RUIZ, C. (1998) La contratación electrónica. Madrid: Dykinson. p. 207; DAVARA RODRÍGUEZ, M.A. (1996) De las autopistas de la información a la sociedad virtual. Pamplona: Aranzadi. p. 31 i seg.; op. cit. OLIVER CUELLO, R. Tributación del comercio electrónicop. 10 i seg.; i RIBAS ALEJANDOR, J.(1999) Aspectos jurídicos del comercio electrónico en Internet. Pamplona: Aranzadi. p. 17 i seg.
|
|
| [23]
En aquest sentit, l'apartat 12 de l'annex VI de l'Ordre de 30 de setembre de 1999 i l'apartat 12 de l'annex VI de l'Ordre de 24 d'abril de 2000 disposen que els certificats d'usuari emesos per l'FNMT només es podran utilitzar per a la presentació telemàtica de declaracions o d'altres comunicacions amb l'Administració tributària quan una norma d'aquesta administració ho tingui previst així. |
|
| [24]
Vegeu les ordres de 16 de juliol de 1998 i de 21 de desembre de 1998; les resolucions del Departament de Duanes i Impostos Especials de l'AEAT de 28 de desembre de 1998 (modificada per la Resolució de 16 de desembre de 1999), de 7 de maig de 1999, de 21 de desembre de 1999 i de 22 de desembre de 1999; el Reial decret 1966/1999, de 23 de desembre; i l'Ordre de 22 de març de 2000 (modificada per l'Ordre de 13 d'abril de 2000). |
|
| [25]
Aspects de l'EDID. G. Télécommunications, industries de l'information et innovation, FR/89/1, EUR 11883 FR. |
|
| [26]
En concret, els missatges emprats per a permetre la transferència de dades d'un declarant a l'Administració són: CUSDEC i CUSRES (dissenyats i mantinguts pel grup de "Duanes i impostos" MD3 del Consell EDIFACT per a l'Europa Occidental).
A mitjan anys vuitanta, hi havia al món dues famílies d'estàndards EDI en desenvolupament: l'una estava basada en l'American National Standard (ANSI X.12) i l'altra, coneguda per GTDI, estava inspirada en les regles de la Comissió Econòmica per a l'Europa de les Nacions Unides (UNECE). El 1985, les Nacions Unides decideixen prendre la iniciativa d'unir GTDI i ANSI X.12 en un únic estàndard internacional. Aquesta iniciativa passa a ser coneguda com a United Nations rules for Electronic Data Interchange for Administration, Commerce and Transport (UN/EDIFACT). |
|
| [27]
Sobre això, vegeu DAVARA RODRÍGUEZ, M.A. (1997) Manual de derecho informático.Pamplona: Aranzadi. p. 165 i seg.; i CAVANILLAS MÚGICA, S. (1996) "Régimen jurídico del intercambio electrónico de datos". A: Encuentros sobre Informática y Derecho. 1995-96. Pamplona: Aranzadi. p. 103. |
|
| [28]
Després de la comprovació prèvia del compliment per part del declarant dels requisits tècnics i administratius necessaris per al correcte funcionament del sistema, tal com assenyalen els articles 2 i 4 de l'Ordre de 16 de juliol de 1998; l'article 5.3 de la Resolució de 28 de desembre de 1998; el títol III de la Resolució de 7 de maig de 1999 i l'article 10.3 de la Resolució de 21 de desembre de 1999. |
|
| [29]
Altres normes que possibiliten la presentació telemàtica de declaracions tributàries són aquestes: Ordre de 21 de desembre de 1998, Resolució de 22 de desembre de 1999, Reial decret 1966/1999, de 23 de desembre, i Ordre de 22 de març de 2000. |
|
| [30]
En primer lloc no es podrà fer quan el fitxer que s'ha de transmetre contingui més de tres milions de registres.
En segon lloc, quan hagi transcorregut més d'un any des de l'inici del termini de presentació que per a cada model de declaració es recull en les respectives ordres d'aprovació. A partir d'aquesta data, els obligats tributaris que vulguin regularitzar la seva situació tributària en relació amb aquesta obligació hauran d'efectuar la presentació de la declaració mitjançant el corresponent model d'imprès o, si escau, mitjançant suport directament llegible per ordinador.
I, en tercer lloc, no es podrà portar a terme la declaració telemàtica quan la presentació sigui col·lectiva. Amb tot, es podrà efectuar la presentació quan en un mateix fitxer de transmissió s'inclogui més d'una declaració corresponent a un mateix exercici fiscal. En cas que hi hagi més d'una declaració d'un mateix titular, han de correspondre a diferents models.
|
|
| [31]
Vegeu, en relació amb el procediment d'obtenció del certificat i amb la seguretat en les transaccions, SEGARRA TORMO, S.(2000) "Relaciones entre la Administración tributaria y los contribuyentes por vía electrónica". A: Derecho de Internet. Contratación electrónica y firma digital.Pamplona: Aranzadi. p. 583 i seg. |
|
| [32]
NIF, exercici fiscal, període, tipus de declaració que s'ha de presentar, tipus d'autoliquidació i import. A més, en el cas de les autoliquidacions de l'IRPF i de l'IP, s'hi afegeixen més dades: les quatre lletres impreses en l'etiqueta identificativa corresponent al declarant; si es fracciona o no es fracciona el pagament, i en cas que sí que es faci si es domicilia o no el segon termini; i el codi de l'administració de l'AEAT. |
|
| [33]
Hi ha dos supòsits en els quals l'ordenament tributari eximeix de l'obligació d'obtenir un NRC per a fer la presentació de declaracions telemàtiques. Es tracta, d'una banda, de les grans empreses i, de l'altra, de les petites i mitjanes empreses, incloses en el sistema de compte corrent tributari, tal com estableixen els articles 1.2.c) i 2.b), respectivament, de l'Ordre de 22 de desembre de 1999. |
|
| [34]
L'annex I de l'Ordre de 20 de gener de 1999 preveu que l'AEAT generarà i enviarà a cada entitat col·laboradora una clau privada. D'altra banda, disposa que les entitats col·laboradores hauran d'utilitzar procediments de xifratge. |
|
| [35]
L'NRC és definit per l'apartat 2 de l'annex I de l'Ordre de 30 de setembre de 1999 i l'apartat 2 de l'annex V de l'Ordre de 24 d'abril de 2000 com "un codi generat informàticament mitjançant un sistema criptogràfic i utilitzat per a poder presentar, per via telemàtica, en l'AEAT, una declaració-liquidació".
Les normes tècniques de generació de l'NRC, que es compon de 22 posicions (tal com preveu l'article 1.2 de l'Ordre de 20 de gener de 1999), estan regulades en l'annex I de l'Ordre de 20 de gener de 1999 i en la disposició addicional quarta de l'Ordre de 22 de febrer de 1999.
D'altra banda, també s'empra l'NRC en el procediment de validació per part dels òrgans de l'AEAT dels avals concedits per les entitats avaladores, regulat per l'Ordre de 27 de desembre de 1999, que es remet a l'Ordre de 20 de gener de 1999 en aquest punt. |
|
| [36]
Vegeu l'article 3.2 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001. |
|
| [37]
En aquests supòsits, la nova redacció dels articles 76 i 79 de l'RGR, donada pel Reial decret 111/2000, de 28 de gener, possibilita l'ingrés del deute a les entitats col·laboradores, quan la presentació d'aquestes declaracions per via telemàtica sigui exigida per la normativa.
D'altra banda, l'article 1.4 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001 fixa el 30 d'abril de 2000 com a termini màxim per a la presentació telemàtica de les declaracions de l'IRPF i de l'IP corresponents a l'exercici 2002. Una vegada hagi passat aquesta data, la presentació de les declaracions s'haurà de fer per mitjà del model d'imprès oportú.
Abans de l'aprovació de l'Ordre de 10 d'abril de 2001, quan l'autoliquidació presentada en termini, acompanyada del corresponent ingrés, es feia per via telemàtica en l'àmbit de l'IRPF, l'article 1.4 de l'Ordre de 18 de novembre de 1999 i l'article 1.4 de l'Ordre de 24 d'abril de 2000, respectivament, disposaven que l'autoliquidació complementària s'havia de presentar en suport paper (en els impresos corresponents) o, si esqueia, en suport directament llegible per ordinador. De la mateixa manera, l'article 1.3 de l'Ordre de 28 d'abril de 2000 preveia la presentació en suport paper o magnètic en el cas de les declaracions complementàries en matèria d'IP.
|
|
| [38]
En aquest sentit, el certificat del servidor de l'AEAT és definit per l'annex I de l'Ordre de 30 de setembre de 1999 com un "document electrònic expedit per l'RSA Data Security, Inc., que permet a l'usuari comprovar que accedeix efectivament al servidor de l'AEAT. A aquest efecte, la Resolució del Departament d'Informàtica Tributària de l'AEAT, de 16 d'abril, fa públics els números de sèrie i marques digitals dels certificats de servidor de l'AEAT |
|
| [39]
Tal com disposen els articles 2.2 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001 i 12.2 de l'Ordre de 15 de març de 2001. |
|
| [40]
Previsió introduïda originàriament pels articles 2.2 de les ordres de 24 i 28 d'abril de 2000. |
|
| [41]
Com recorden l'apartat 9 de l'annex I de l'Ordre de 30 de setembre de 1999, l'apartat 9 de l'annex V de l'Ordre de 24 d'abril de 2000 i l'annex II de l'Ordre de 28 d'abril de 2000. Encara més, d'acord amb el que disposen aquestes normes, el rebut de l'ingrés que emet i lliura l'entitat col·laboradora o l'entitat de dipòsit conté una nota en què figura aquest advertiment.
Referent a això, s'ha de tenir en compte l'existència de diverses circumstàncies exoneradores de responsabilitat en matèria d'infraccions tributàries, regulades en l'article 77.4 de l'LGT, de manera que si el declarant incorre en alguna d'aquestes infraccions, l'Administració no li podria imposar cap sanció per infracció simple. Així, si es destrueix l'ordinador del declarant en el qual té instal·lat el certificat d'usuari, es podria aplicar la causa d'exoneració de responsabilitat consistent en la concurrència de força major, prevista en la lletra b) del precepte esmentat, o bé es podria aplicar la circumstància assenyalada en la seva lletra d) si el declarant obra amb la diligència necessària.
|
|
| [42]
Quant a les característiques, naturalesa, funcions i requisits de les autoritats de certificació, vegeu DÁVILA MURO, J.; MORANT RAMÓN, J.L., i SANCHO RODRÍGUEZ, J. (1998) "Autoridades de certificación y confianza digital". A: Encuentros sobre Informática y Derecho. 1997-98. Pamplona: Aranzadi. p. 159 i seg., i 171-176; MARTÍNEZ NADAL, A. (2000) Comercio electrónico, firma digital y autoridades de certificación. Madrid: Civitas. p. 123-153.
Vegeu els annexos III i VI de l'Ordre de 30 de setembre de 1999, que detallen, respectivament, el procediment per a l'obtenció d'un certificat d'usuari per part de l'FNMT i les condicions per a la seva utilització. Igualment, vegeu els annexos III i VI de l'Ordre de 24 d'abril de 2000, relatius, respectivament, al procediment per a l'obtenció d'un certificat d'usuari per part de l'FNMT i a les condicions del seu ús. Al seu torn, l'Ordre de 28 d'abril de 2000 es remet en aquest punt al que regula l'Ordre de 24 d'abril del mateix any.
Així mateix, vegeu l'Ordre de 28 de febrer de 2000, per la qual s'estableixen les condicions generals i el procediment per a la renovació i revocació del certificat d'usuari expedit per l'FNMT a l'empara de la normativa tributària. Aquest certificat té una validesa de dos anys a partir de la data d'expedició i té la condició de renovable. |
|
| [43]
Quant al procediment per a la presentació telemàtica de declaracions de terceres persones, com s'ha assenyalat anteriorment, es requereix que qui subscriu el conveni tingui instal·lat al navegador el certificat d'usuari expedit per l'FNMT. Així mateix, només haurà de constar la signatura electrònica pel seu certificat, sense que sigui necessària la signatura de l'obligat que representa. |
|
| [44]
Per tant, l'obligat tributari que realitza la presentació telemàtica d'una autoliquidació o d'una declaració rep dos rebuts o justificants: un de corresponent a l'ingrés i un altre de relatiu a la presentació de la declaració. Tots dos rebuts tenen caràcter alliberador per al contribuent davant l'Administració tributària. |
|
| [45]
Vegeu, entre altres, els articles 3.1.4 i 3.2.3 de l'Ordre de 10 d'abril de 2001. |
|
|
[Data de publicació: gener de 2002]
|
| | |
