Actualitat

En aquest context parla a continuació Alexandre López Borrull, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació i expert en aspectes legals de la informació digital, preservació digital i accés obert, entre altres.

  [Entrevista de Jose Medina]

-Quina magnitud té el tancament de Megaupload? Penses que representa un precedent real en el control de continguts a la xarxa?

Megaupload i com acabi el seu judici i el procés de tancament, i la recuperació dels arxius que han quedat intervinguts als servidors, serà el paradigma dels continguts en format audiovisual, de la mateixa manera que Napster a començament de segle va ser el paradigma del format àudio.

També té la propietat de situar altre cop el debat sobre els drets d'autor i, en el fons, la transició real, i no teòrica, a la societat i sobretot l'economia del coneixement.

Serà un precedent real tenint en compte que la resta de servidors ara analitzen la seva pròpia situació. En el sistema judicial dels Estats Units, tan lligat als precedents, s'obre una fuita que caldrà veure la generalització real que té a la resta de servidors similars. Megaupload no era el més dolent; probablement era el més conegut i, potser, el més matusser a vantar-se del negoci que havia fet.

Com a professionals de la informació, sempre estem en la tensió entre els usuaris que legítimament volen accedir al màxim de continguts i els creadors de continguts que també legítimament, no ho oblidem, defensen els seus interessos. Sobta sincerament, aquests dies, llegir alguns discursos de defensa d'una empresa que s'ha enriquit i crítiques als creadors de continguts, que —diguem— cada cop són menys rics del que podrien ser. Caldrà trobar l'equilibri en la visió d'aquest assumpte.

-Els defensors de la llibertat de continguts acusen lleis com la SOPA de tenir darrere interessos de diferents corporacions, com Apple o Microsoft, perquè tots els continguts de la xarxa passin pel sedàs comercial. Fins a quin punt és així o no ho és?

En primer lloc, cal recordar que la intervenció judicial s'ha dut a terme amb l'actual legislació, la provinent de la Digital Millenium Copyright Act. Per tant, si la llei SOPA o la PIPA, actualment en debat, restringeixen, com sembla que s'apunta, el moviment de continguts, caldrà veure com evoluciona la llei que finalment es pugui aprovar o no aprovar.

Simptomàticament, tal com apunta Vicent Partal, cal entendre probablement el context del moment. El sector dels productors de continguts ha provat diverses estratègies. La tecnològica, via protecció de mesures anticòpia, no ha reeixit. Per tant, la més senzilla, sobre la base d'invertir ingents quantitats de diners com a lobby, sembla preferible, i més en un moment proper a les eleccions presidencials americanes, en què els candidats, a diferència d'Europa, necessiten tant els vots —perdó, els diners— de qualsevol col·lectiu.

En moments de canvi com el que es presenta actualment, amb els drets d'autor s'adopta perillosament la posició de blancs i negres. Cal defensar com a alliberadora de continguts una persona que ha esdevingut de les més riques del seu país d'acolliment?

Sens dubte, un dels problemes, com ja es va veure a Naspter, és que els creadors de continguts no han sabut crear un model de negoci alternatiu en què la venda dels continguts representi un percentatge inferior i sigui més elevat el dels continguts complementaris, o el marxandatge o algun producte paral·lel als concerts en format d'àudio.

-El control de la pirateria ha estat una tònica habitual des de la popularització de la xarxa. Casos com el de Napster o The Pirate Bay no han aturat aquestes pràctiques i sembla que continuarà igual. Les corporacions han de continuar lluitant com fan? Caldria un canvi de concepció de com es treu rèdit dels continguts? Quina és la teva opinió?

El cas de Megaupload ens ve a dir que el que és difícil de controlar són milers d'usuaris que intercanvien continguts en xarxes P2P, però que, si es troba un intermediari clau que ho afavoreix i emmagatzema, i a més a més es lucra, és fàcilment perseguible. El problema és l'equació de pensar que qualsevol espai a la xarxa (com passava en el cas dels CD) serveix per a penjar-hi continguts il·legals i tots els continguts propis dels usuaris ja no hi són. A Youtube i Napster és més senzill cercar els continguts il·legals i demanar-ne l'eliminació. Als servidors amb uns enllaços indesxifrables la cosa era i és molt més complexa.

El debat sobre el model de negoci dels continguts és bàsic, i ho serà més els anys vinents. L'augment de la velocitat de baixada ens va dur de l'mp3 amb Napster a l'mp4 amb Megaupload; però, mentre la indústria cinematogràfica no creï un model propi, serà impossible controlar-ne l'ús indegut. Les garanties legals han de prevaldre, i penso que sempre serà més just que algú propagui continguts il·legals que no pas que es tanquin els servidors propis de gent que els empra legítimament. Caldrà ser curosos amb qui en demana el tancament i qui l'accepta, i sobretot qui controla el procés.

Certament els Estats Units, pel que fa al negoci de continguts, són l'àmbit que el continua liderant mundialment en el camp econòmic, quan en la resta de models comercials es van veient desplaçats. Però barrejar censura amb continguts que legítimament tenen drets d'autor és igualment perillós. Google s'exclama contra una determinada legislació, però accepta les condicions de la Xina.

Fa alguns anys ens vam haver de preguntar quant pagaríem per escoltar cançons. La resposta va ser que poc, i que ho podríem fer. Ara caldrà fer la mateixa pregunta per a sèries i pel·lícules. Mentre qualsevol legislació vagi endarrerida respecte a les evolucions tecnològiques, continuarem corrent, fent voltes com en una roda dins d'una gàbia, i no avançarem.