«L'arribada massiva de refugiats ve de lluny i n'hi ha per a temps»

D'entrada, es tracta d'una crisi humanitària, més que de refugiats en sentit estricte, pel caràcter d'urgència i emergència que té, que és el que la distingeix d'altres moviments migratoris. Per primera vegada al segle xxi, aquesta allau de persones s'ha presentat a les portes d'Europa. No es tracta d'un fenomen conjuntural, sinó d'un procés que té les arrels en conflictes enquistats en alguns països des de fa lustres, les conseqüències del qual es projectaran segurament a mitjà termini. Salvada l'emergència, hem d'anar més enllà del primer xoc emocional i reflexionar sobre el perquè d'un fenomen que té a veure amb com s'ha anat configurant el món en les últimes dècades, especialment en algunes zones amb una tensió geopolítica molt alta, com l'Orient Mitjà i l'Àfrica subsahariana. Durant la guerra freda hi va haver nombrosos conflictes bèl·lics a les zones d'influència respectives de les grans potències. Molts d'aquests conflictes van donar lloc a grans moviments de poblacions de refugiats, com els boat people al Vietnam i als països asiàtics limítrofs, als anys seixanta; els refugiats per les guerres civils a l'Amèrica Central, als vuitanta, o els successius conflictes enquistats a l'Àfrica central i a la regió de la Banya d'Àfrica. Amb el final de la guerra freda es van crear grans expectatives per a mirar de rendibilitzar el dividend de la pau potencial, però no ha estat així. La crisi bèl·lica dels Balcans i l'exacerbació més recent dels conflictes a l'Orient Mitjà han generat una espiral de tensions geopolítiques i bèl·liques amb efectes acumulatius fins a arribar a una autèntica catàstrofe humanitària. La novetat és que aquestes conseqüències s'han materialitzat d'una manera dramàtica en una allau de població que s'ha refugiat cap a les fronteres europees. Més enllà de la solidaritat moral i de les mesures pal·liatives a curt termini, això exigeix unes respostes polítiques de gran envergadura i de llarg abast, mitjançant una acció col·lectiva a escala global per a la prevenció i la resolució dels conflictes enquistats i la reducció de les desigualtats a tot el món. És un gran repte global, però la Unió Europea (UE), que ara està afectada de prop, hauria d'assumir un cert lideratge i promoure un reforçament del multilateralisme mitjançant les Nacions Unides i les seves agències especialitzades. El que veiem aquests dies només és la punta de l'iceberg. Segons dades de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), hi ha 60 milions de refugiats al món i el 90% són fora de la UE. S'estima que en la població total de refugiats i desplaçats el 15% té menys de 18 anys; el 46%, entre 18 i 59 anys, i el 3% restant són més grans de 60 anys. Hi ha una proporció de dones força considerable, superior a la meitat. La gran majoria són famílies d'origen pobre i que han vist com es deterioraven les condicions de vida a mesura que es perllonga l'estada als camps de refugiats. Pel que fa a la població desplaçada cap a Europa, majoritàriament siriana, té un nivells d'ingressos i educatius mitjans, però en aquest conglomerat també hi ha eritreus, afganesos i pakistanesos, i fins i tot subsaharians, més desfavorits. Segons l'últim informe de l'ACNUR, els deu primers països amb població refugiada no són europeus. Els tres primers són Turquia, el Pakistan i el Líban, que concentren el 57% dels refugiats. Hem de tenir una empatia i un compromís més grans amb el fenomen. Cal partir de la idea d'assumir un lema com «Nosaltres, els refugiats». És difícil trobar una família, sigui del país que sigui, d'origen, trànsit o destinació, que no tingui algun vincle amb el procés de mobilitat nacional o internacional de la població, en termes més o menys voluntaris o forçats. Això ens hauria de fer pensar que l'emigració forma part de la història de la població mundial, però s'ha de fer d'una manera ordenada i, sobretot, protegint els drets humans. Hem d'exigir la responsabilitat i el compromís polític dels governs juntament amb la solidaritat de les societats d'acolliment. Fins ara a Europa hem vist descoordinació, si no enfrontament, dels governs i, per part de les societats civils, mostres de solidaritat juntament amb manifestacions de xenofòbia, en alguns països. La UE necessita urgentment una gestió ordenada i coherent per a afrontar la crisi humanitària dels refugiats i complir les obligacions exigides per la normativa internacional en matèria d'asil. No hi ha cap excusa, perquè la UE disposa de la capacitat material i institucional per a fer-ho. Igualment, cal establir les bases d'una política europea comuna integral en matèria de refugiats per a ordenar els fluxos en benefici mutu amb els països d'origen. Cal crear un fons europeu potent de recursos per als refugiats i ajudar a resoldre pacíficament els conflictes que ja hi ha i els potencials. Per a començar, és urgent aconseguir un alto el foc a Síria que aturi el flux de refugiats sirians, el més nombrós. Això és de màxima prioritat mundial. D'altra banda, avui ningú recorda els 5 milions de refugiats palestins que fa anys que esperen una solució, o els milions de persones acampades en condicions inhumanes a Darfur o a Somàlia. Hi ha una gran limitació de mitjans en les agències internacionals especialitzades, que és imprescindible millorar substancialment. El pressupost anual de l'Organització Internacional de les Migracions (OIM) és d'uns 1.000 milions de dòlars. El d'ACNUR, d'uns 3.500 milions de dòlars. Són uns pressupostos desproporcionadament baixos. Per a fer-nos-en una idea, el 2015, l'Ajuntament de Barcelona té un pressupost aproximat de 2.500 milions d'euros per a 1,6 milions de barcelonins. Segons aquestes xifres, l'Ajuntament pot destinar uns 1.500 euros a cada ciutadà; en comparació, l'ACNUR només pot assignar 67 dòlars per a cada un dels 60 milions de refugiats.< La UE ha d'assumir un paper de lideratge, en coordinació amb altres grans països com els Estats Units, el Canadà i Austràlia, com el principal espai democràtic d'acolliment, malgrat totes les limitacions i les polítiques restrictives dels últims anys, amb una certa consciència moral i instruments institucionals i materials capaços d'afrontar aquest procés. Primer hem de crear la voluntat política per a afrontar la situació des d'un punt de vista estratègic a mitjà i llarg termini i no a curt termini, que només afronti aquesta emergència. El pitjor que podria passar és que l'allau recent de refugiats reforci una resposta xenòfoba tant d'alguns governs com d'una part de la població europea, i, de fet, ja hem vist respostes repressives gairebé militaritzades. El risc és alt i ens hi juguem moltes coses. Això és una mena de test de la crisi existencial de la UE, que posa a prova la solidesa de les institucions i de les societats europees. Hi ha el risc que s'obri una nova esquerda que soscavi la construcció europea i alimenti el desafecte dels ciutadans. L'europeisme ha disminuït molt en la consciència pública i cal promoure una regeneració democràtica de les institucions. Hi ha una crisi greu de governança europea, no tan sols des d'un punt de vista de les institucions o de les dimensions econòmiques, sinó des del punt de vista de les polítiques, dels valors i dels drets, del que va donar lloc a la construcció europea. En aquest context, és imprescindible donar un nou protagonisme a les polítiques multilaterals en el si d'unes Nacions Unides renovades, per a avançar cap a una governança global reforçada i més equitativa en la distribució del poder. La situació arriba a ser d'allò més insòlita, ja que en el mateix Mediterrani es poden encreuar creuers de turistes amb llanxes de refugiats. És possible que no hi hagi cap altre lloc al món en què en un mateix espai coexisteixin aquestes dues realitats, una situació que ens hauria de fer canviar la perspectiva i assumir que els conflictes no poden quedar tancats a l'espai del darrere, mentre nosaltres continuem gaudint del balneari europeu. Les Nacions Unides han de deixar de ser un bomber amb mitjans limitats que es dirigeix a l'escenari a solucionar conflictes que ja estan creats, sinó que s'han de comportar més aviat com un gran agent multilateral per a enfortir tots els instruments de prevenció i de resolució pacífica de conflictes, de minimització de riscos i de danys, a més de ser una plataforma per a una nova governança mundial. Això demana canvis profunds, des d'un protagonisme més gran dels països BRIC en els instruments de govern multilateral, com el Consell de Seguretat. Hem de fer servir aquesta crisi, que abans teníem diferida en el temps i en l'espai, per a crear aquesta nova oportunitat de canvi estratègic. No, no ho estem. Això demana una construcció cultural i educativa. Nosaltres, com a europeus, hauríem de tenir un paper de lideratge, sense cap arrogància, però sí amb la responsabilitat que ens concerneix pel fet de ser l'espai mundial amb menys desigualtat i amb un desenvolupament institucional i democràtic més gran. Hi ha d'haver un moviment d'exigència respecte a les institucions perquè retin comptes als ciutadans. Aquests valors en els quals ens hem educat han patit un deteriorament durant els últims anys, fruit de la crisi, de la desafecció política i de la manca de resposta democràtica a moltes qüestions, davant del protagonisme més gran dels agents econòmics multinacionals i dels mercats. Tot i així, hi ha hagut ressorts morals que ens han fet despertar davant d'aquesta crisi humanitària dels refugiats, i això hauria de ser un esperó per a repensar la nostra responsabilitat com a ciutadans davant de la governança democràtica no tan sols europea, sinó també global.