|
|||
Bé que em plauria, jo no faré pas aquí la història dels orígens efectius de l'Anglo-Catalan Society, els quals són prou coneguts (1). Tampoc no m'he cregut idoni en aquests moments per a aportar novetats significatives de la influència que en conjunt ha tingut sobre la cultura catalana, als darrers cinquanta anys, la seva diversa i múltiple relació amb el món cultural britànic, especialment amb el món universitari. D'altra banda, un estudi sobre el tema amb el propòsit o la simple pretensió de ser exhaustiu, ultrapassaria, ja des de la seva intenció, els límits d'un article i, també, el meu temps per a dedicar-m'hi; car a mesura que ens fem grans el temps s'escurça, com fan els vestits a l'edat de la creixença, i cal prioritzar-ne l'ús i fer-ne estalvis. Ja no es tracta sols del "temps que fuig", com l'anomena Garcés (després d'Horaci) sinó del temps que ja ha fugit. Em temo, doncs, que prou m'haureu d'excusar, perquè per aquestes i altres raons, allò que era previst que fos una dissertació acadèmica, esdevé, així una relació estrictament personal de diverses referències que arrenquen de més de mig segle enrera. Però potser així poden ajudar a configurar alguns trets d'un cert espai comú de cultura: incipient si es vol, a penes esbossat, fragmentari aleshores; però que ara, més nítid s'emmarca poc o molt en la història. Tanmateix, insisteixo a excusar-me, tot i que, em penso, al capdavall, jo ja figuro en aquest context a títol d'històric. Gairebé de prehistòric, diria, si em permeteu: car malgrat que el meu primer contacte amb Anglaterra data de l'any 1948, quan vaig ser proposat per al Lectorat a Liverpool, de fet, fou deu anys abans o sigui a l'any 1938, quan em va arribar a les mans un llibre que per a mi resultà ésser tan inciàtic com profètic: Hores angleses, de Ferran Soldevila, lector "in Spanish", justament a la Universitat de Liverpool, els cursos 1926-1928. Jo tenia entre setze i disset anys i exercia de mestre de la Generalitat per a un temps de guerra ben interí si no terminal, de fet. Però per a mi tot era nou i començava: el primer sou, el primer dietari personal, les primeres adquisicions per a llibres per a l'ensenyament, per a la cultura del mestre i per a la seva formació, tant per a fer. El dietari de Ferran Soldevila, publicat aquell any atziac per la Institució de les Lletres Catalanes, es refereix a una Anglaterra força diferent del país amb què vaig trobar-me deu anys després. Però jo no podia saber-ho. Sentia, només, i gairebé es pot dir que el vivia, el contrast entre, per als meus ulls, la més extremada cultura de la pau que es desprenia d'aquelles pàgines i el més indiferent viure en perill en una petita ciutat (Granollers) tan castigada per la guerra aèria. El dietari de Soldevila il·lustrava els meus somnis d'adolescent: d'una banda escriure, i fer-ho en la llengua que jo utilitzava i ensenyava a l'escola (i que a mi no m'havien ensenyat); escriure com ho feien els escriptors que jo havia descobert tot ensenyant (perquè tampoc no els havíem "passat" a l'institut), a la manera de Maragall, per exemple, mimèticament, o de les versions carnerianes de Dickens. L'altra cara del somni era el viatge, també com a descobriment, i viatjava amb el llibre, en nits de lectura, fins a retenir-ne passatges de memòria, els més suggeridors per a la matèria del somni, l'itinerari d'un viatge interior. Al mateix moment, però, no deixava de sorgir en mi el riu-rau de la crítica. Em capficava i em meravellava que un historiador que era l'autor del breu manual d'història de Catalunya que fèiem servir a l'escola fos, alhora, l'autor encuriosit i sensible d'un llibre, evocador i documentat, però també a estones suaument elegíac o bé enjogassat, i fins i tot, a l'estil del Soldevila, espolvorejat de picardies una mica vodevilesques, de bon to en aquell temps d'entreguerres. Al costat d'observacions d'eminent historiador i d'humanista en exercici, Ferran Soldevila, sabia evocar amb una experta prosa narrativa moments tan diversos de la seva estada, com la visita a la contrada dels Llacs, subratllada per les seves lectures dels poetes anglesos: com la seva accidentada a un, també anglès, barber; o bé si s'aturava un moment i anotava que "una mena de tendresa jovençana hi havia als aires", també registrava el cas del moviment de cames femenines que hi havia en determinats moments, a Lord Stret, a Liverpool, una de les poblacions d'Europa, on assegura, més curtejaven les faldilles (2). Aquell mateix any 1938 havia aparegut el breu llibre mític de Marià Manent Versions de l'anglès, però a mi em va arribar fins més tard, portat per Josep Palau Fabre, (el meu mentor en poesia i en altres tràfecs intensos de l'època), des dels darrers mesos universitaris i els primers de la meva reclusió a casa per malaltia, on ell em venia a veure. Això era ja quatre o cinc anys després, en l'ofec la clandestinitat. Les Edicions de la Residència d'Estudiants, en les quals s'havien publicat les Versions de l'anglès, no es podien exhibir a les llibreries ni amb prou feines servir-les a les biblioteques. Així restava enterrat aquell pòstum Imitació del foc, que tanmateix nosaltres prenguérem per ensenyar, tant en Palau als números de la seva publicació Poesia com a continuació a la revista Ariel. Palau havia publicat dues cançons de Shakespeare en versions inèdites de Sagarra i en un número dedicat a la poesia femenina, un sonet d'Elizabeth Barret, traduït per Manent. En aquells anys, els corresponents als de la segona guerra mundial i següents, el prestigi d'Anglaterra era al punt més alt, però la nostra desorientació, el nostre desassossec en veure que si bé no estàvem més malament, tampoc no estàvem més bé, augmentava fins a la desesperança. Pensar en Anglaterra, llegir poesia anglesa, ja esdevenien una evasió. Llegint la crítica de Riba a Rupert Brooke, Poemes, versió de Manent, a la 2a edició de Per comprendre publicada també al 1938, però adquirida per mi molt més ençà, vaig collir-hi un nom que em va servir per proposar-lo per al nom d'aquella primera revista literària i artística catalana de postguerra, Ariel. Ja l'havia trobat en una traducció de La Tempesta, per Josep Carner, de principis de segle, però no vaig capir-ne tot el sentit. Diu Riba, recordem-ho: "Shakespeare, diu Coleridge que es manté en el 'camí ral de la vida'. El camí de la gran literatura anglesa, en diríem nosaltres: el camí per on, de Chaucer a Joyce, tants de formidable dramaturgs i novel·listes de les dues illes han fet via, a tot temps i tot experiment; comprensius de l'obscur Calíban, potser per inefable eficiència del cant, miraculosament sempre per damunt d'ells renovat, d'Ariel." I afegeix: "Ariel, Brooke? Hi ha en tot veritable líric un principi de puresa elemental…, etc." Malgrat que no es pot demanar avui la imaginació que caldria per tal de fer-se càrrec de fins a quin punt eren importants per a nosaltres i també per a molta gent de diversos estaments, les relacions directes amb Anglaterra i la cultura anglesa, la sola repassada per alt dels vint-i-tres números d'Ariel, forneix algun indici del que s'esdevenia en aquest sentit, mal que fos en la clandestinitat i a l'empara del mecenatge. Tenim els exemples de la traducció d'El paradís perdut, per Boix i Selva i de l'Epipsychidon, per Manent, de les quals es dóna referència, encara que de moment no puguin passar la censura. Tampoc no l'haurien passat les salutacions que la revista adreça a la B.B.C., que el 7 d'abril de 1947 havia començat les emissions quinzenals en català, i als Jocs Florals de Londres d'aquell mateix any. Menys políticament correcta era la publicació d'una nota signada J. T., titulada "Homenatge a George Orwell", acompanyada de la traducció d'un petit fragment d'Homenatge a Catalunya. Hi havia encara dos treballs del professor Derek Traversi, director aleshores de l'Institut Britànic de Barcelona, sobre D. H. Lawrence, autor oficialment inexistent, i un article de C. M. Thomson sobre la literatura anglesa del moment, traduït per Paul Russell-Gebbett, etc. Es tracta d'indicis d'un ambient, del meu entorn i al meu abast. No cal dir que hi havia qui sap quantes mostres més del mateix interès anglòfil, d'acord amb una respectable i ben coneguda tradició. D'altra banda l'admiració per la Gran Bretanya en l'aspecte polític encara no havia desaparegut aleshores, abans del 1948, malgrat un cert desengany. Crec que tot plegat, fets positius i l'inevitable contrapès negatiu, va propiciar que la Gran Bretanya, al cap de tres anys d'haver-se acabat la guerra o una mica abans, es volgués reprendre per part d'algunes universitats que ja en tenien precedents, la provisió de lectorats i també la vinguda d'estudiants. En aquest sentit es va adreçar als amics que tenia a Barcelona, el professor Alison Peers, de la Universitat de Liverpool, membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquests amics em demanaren si em convindria la feina i vaig acceptar amb una enorme il·lusió. Anava a ocupar el mateix lloc que vint anys abans havia deixat Ferran Soldevila! Feia poc que Carles Riba m'havia proposat de col·laborar amb la Fundació Bernat Metge, que ell "de facto" dirigia, i emprendre la traducció de Píndar. Em feia por que em fos obligat escollir entre Anglaterra i Grècia. Però Riba, que ja estava al cas de la qüestió, no sols em va tranquil·litzar (en el sentit que creia que a Liverpool podria treballar per a la Fundació, com així va ser) sinó que ja em va encaminar cap als seus amics i cap als seus millors records de la Gran Bretanya: el professor Gonzàlez-Llubera, (amb el qual havien estat companys durant els estudis de doctorat a Madrid), professor a Belfast, i Joan Gili. L'exaltació en el seu record de la III Elegia de Bierville travessà l'estança penombrosa d'aquella inoblidable conversa, com un raig de llum. Anglaterra podia enorgullir-se, a més, del prestigi singular dels "seus" exiliats, és a dir, dels nostres. Vaig voler evocar-ne alguna virtut en unes pàgines sobre "Aquell exili anglès" del llibre Una cultura sense llibertat. Dic prestigi singular perquè altres exilis o exiliats no gaudien d'una consideració semblant. El fet venia de lluny. Carles Riba mateix, que havia refusat la invitació d'anar-se'n, com altres exiliats a Mèxic, havia fet gestions, com consta a la seva correspondència per a traslladar-se a Anglaterra. Els noms de Josep Trueta, de J. M. Batista i Roca i d'aquell periodista de la BBC que es feia dir "Jorge Marín", eren coneguts, respectats, de lluny admirats sense reserves (intel·lectuals o polítiques). En aquest context, quan es va saber que el professor Atkinson, de Glasgow, s'enduia una peça major cap allà, Jordi Sarsanedas, a la congregació (per dir-ho com Espriu en un poema famós) hi hagué una commoció forta i prolongada. D'altra banda, l'historiador de l'art i assagista, malauradament ja desaparegut, Enric Jardí i algú altre feren les maletes abans que nosaltres; però via 49, Wentworth Rd, Golders Green, que era l'adreça de Batista i Roca a Londres. Jo també hi vaig fer cap, un matí grisenc de primers d'octubre de 1948, però el Sr. Batista no hi era, ni tampoc hores més tard. Finalment, a entrada de fosc em vaig presentar a Bush House i allà Josep Manyé, que ja s'esperava la visita em va retornar els esperits i la moral, amb una disposició tan cordial com efectiva que sempre li vaig agrair. Em dol que ara ja no li pugui tornar a dir. Vaig sortir dels per a nosaltres mítics estudis de la BBC amb Batista i Roca, que hi havia acudit, i vàrem iniciar, conversant, una relació d'amistat que havia de durar tota la vida. Tot seguit em parlà de posar-me en contacte amb joves estudiants anglesos interessats en l'estudi del català i de la literatura catalana. Però jo me n'anava l'endemà mateix cap a Liverpool a començar les classes. M'hi esperava, amb una justificada però formalment compulsiva impaciència, el professor Allison Peers. Com saben prou bé, directament, molts dels iniciadors de l'Anglo-Catalan Society, si no tots, J. M. Batista i Roca era un educador. Venia de l'antropologia i entenia la història com un mitjà per a la formació dels homes i dels pobles. En la seva primera carta, escrita al cap d'un mes d'haver-m'hi presentat, em deia: "El meu primer contacte amb aquest país fou en 1914. No gosaria pas dir, després de 34 anys, que el conec. Però he anat descobrint algunes fites que m'han guiat en les meves relacions amb els anglesos. Un dels principis fonamentals que l'experiència m'ha ensenyat amb el mètode empíric 'd'errar i esmenar' és que nosaltres sempre fem grans esforços per a semblar més vius del que realment som, mentre que els anglesos sempre fan grans esforços per semblar més tontos del que realment són." Més endavant afegia: "Amb en Jardí vaig parlar llargament del meu criteri que la Segona Renaixença Nacional ha d'arrencar d'una crítica del nostre caràcter col·lectiu. És un fet històric que els castellans són en gran part responsables dels contratemps de Catalunya. Però és massa fàcil donar-los tota la culpa. Més responsables som nosaltres mateixos que no hem sabut entendre'ns ni crear unes defenses adequades." Em sembla que aquests retrets són tan vàlids avui com aleshores, fa més de mig segle. Per les vacances de Pasqua vàrem fer l'encontre desitjat amb els joves estudiants que ens presentà Batista i hi iniciàrem una amistat perdurable, tant en Jardí i en Sarsanedas com jo. Eren en Terry i en Ribbans i no recordo si algun altre. Però Batista, com consta en les seves cartes de tots aquells anys, no deixà de petja els estudiosos que vénen a Barcelona. "Hi ha actualment a Barcelona, (escriu el 1953) dos joves universitaris anglesos fent recerques a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Estan en relació amb en Soldevila, però caldria que els conreéssiu perquè no restin pansits entre els pergamins." Cartes, notes, breus memoràndums, se succeeixen amb pauses durant tots aquells anys. Un dels temes principals consistia és clar a endegar la relació que amb tanta perseverança anava establint entre joves universitaris anglesos i Catalunya. D'altra banda, registrava amb goig com creixia l'interès per la literatura catalana. "Fa dos anys (escrivia) vaig començar amb un alumne; l'any passat en vaig tenir quatre i enguany vuit." Tot s'havia de fer, però, a la quieta, com deia ell, sense espectacle. De vegades, fins i tot escrivint en clau i en castellà. En tinc una carta en què signa "Apolonio de Ruedas", on totes les referències són d'Amèrica Llatina, en relació amb el projecte d'una nova revista titulada "Nuevo Mundo" (o sigui l'occitana i catalana Vida Nova, que es va publicar a Montpeller) amb uns col·laboradors que es deien Don Maximiliano, Don Gumersindo i Don Alberto. Em penso que el seu humor s'exercia en aquestes facècies, però el seu codi de vegades em feia ballar el cap. En presentar-me una professora que vingué a passar algunes setmanes a Barcelona, Miss E. F., deia que li plauria "fer coneixença personal amb els Srs Ariel i Curial, Societat Anònima", és a dir, les revistes clandestines del mateix nom. A la mateixa carta, però, afegia una postdata que deia: "Una bona nova: Mr Paul Russell-Gebbett ha estat nomenat Lector i cap del nou Departament d'Estudis Hispànics de la jove Universitat de Nottingham," Això era l'any 1949. Deu anys després m'anunciava que hi hauria un sopar d'homenatge al professor Gonzàlez-Llubera a Londres, el dia 2 d'octubre i que l'endemà hi hauria el dinar anual de l'Anglo-Catalan Society. Més tard encara, l'any 1963, prop de Nadal, m'escrivia des de Cambridge, una de les seves cartes missatges, els dos primers paràgrafs de la qual em plau de reproduir avui aquí: "Crec que us plaurà de conèixer el meu col·lega d'aquesta universitat Mr G. Walker és un dels bons amics anglesos que aviat podreu nomenar català honorari. Segurament vós podreu posar-lo en relació a la nostra gent, cosa que ell, no menys que jo, us agrairia profundament." Veig que al capdavall no vaig fer res més que espigolar mostres d'un acostament efectiu anglocatalà que un dia es van institucionalitzar amb la Societat. I això es va fer com a reconeixement d'un fet, que és com s'ha de fer, i per a estimular-lo. Per a certificar, també, implícitament, que hi havia hispanistes que assumien la tasca de fer-se seu el caràcter pluricultural de l'hispanisme. No vull deixar d'esmentar tampoc, encara que faci molts anys (i no comptables com a llum, sinó per la foscor) que des de la Gran Bretanya ens arribaren escrits que denunciaven la persecució implacable que s'exercia contra la llengua i la cultura catalanes i amb la supressió de tots el drets socials i polítics. En concret, no puc deixar d'aprofitar aquesta ocasió per a agrair l'expressió de suport que rebérem d'Anglaterra en dues situacions que m'afectaren personalment. Una quan ens detingué la policia a en Sarsanedas i a mi a casa meva (ell hi era per casualitat) pels fulls reivindicatius redactats en anglès que volaren (mai més ben aplicat allò de "fulls volants") pel Liceu en una representació dedicada a l'esquadra americana que visitava Barcelona (3). L'altre fet ocorregué uns quants anys més tard amb motiu d'un homenatge universitari al Dr Jordi Rubió. Els detinguts foren una bona colla, dels anomenats caps de brot o de bestiar de peu rodó, amb un internacional i tot, el filòleg Joan Coromines; però només cinc que devíem ser els més recargolats, anàrem a parar per uns dies a la Model. Ho he dit com a exemples del caràcter efectiu d'aquell acostament anglocatalà al qual m'he referit. No dubtàvem que, sobretot en aquest tardà segon cas, les notícies i els comentaris de la premsa anglesa posaven bastons a les rodes a la repressió i alhora feien més rendible aquell acte modest de resistència cultural. Val a dir que no me n'oblido gens de les gestions del mateix sentit però fetes per elevació, del Dr Trueta. Dic "per elevació" i ho aclariré reproduint aquest paràgraf d'una carta que m'adreçà a Liverpool el 5 de març de 1950: "Ja deveu saber que l'exprofessor de Cirurgia de la Universitat de Barcelona (Dr J. Trias Pujol), que fou detingut per la policia, rapat el cap i deixat "incomunicado" (no és ben simptomàtic que la llengua anglesa hagi acceptat aquesta paraula perquè no en té d'equivalent?), ha esta posat en llibertat tantost un departament ministerial estranger ha demanat informació sobre el que havia passat al dit professor." A la mateixa carta m'explicava que s'havia adreçat formalment a la Facultat de Medicina de Barcelona demanant que li desmentissin que havia esta ordenada la destrucció de tres tones de documentació científica escrita en llengua catalana. Més enllà, en un altra carta, em comentava que havia demanat a Carles Riba i a Marià Manent que li indiquessin els noms de dos joves catalans coneixedors de l'anglès que volguessin anar a estudiar a Anglaterra i feia constar que hi havia una dotació en lliures suficient, ("oferta per un amic nostre", deia) per a una estada de sis mesos. Però, a més, en aquell temps el Dr Trueta havia intentat formalitzar les relacions cada vegada més estretes i sovintejades entre el món universitari anglès i gent nostra, joves principalment, a Barcelona, malgrat les dificultats que el règim polític espanyol hi posava o hi podia posar. Més endavant, una tasca en aquest sentit fou desenvolupada pels cursos per a estudiants estrangers que dirigia Ramon Arana i Serra, amb l'acolliment de l'Institut d'Estudis Catalans. Però aleshores es tractava de crear el que el Dr Trueta en deia "Club Anglo-Català". N'havíem parlat un cap de setmana que vaig passar a casa seva i de la seva acollidora família, predominantment femenina, a Oxford. Fèiem llistes de persones que ens podrien ser útils. El Dr Trueta no solament tenia filles, sinó també una certa abundor de nebodes. Però ell, potser per posar-hi una mica d'ordre, preveia que hi hagués un chairman (càrrec més modest, d'acord amb la consigna de no esverar el galliner, que el càrrec de president) i un secretari o, més aviat, una secretària. Trueta volia sobretot que quan arribessin a Barcelona persones interessades per la cultura catalana trobessin qui els acollís i els acompanyes i també que s'organitzés alguna reunió reduïda, com els temps exigien, per canviar impressions i exposar amb discreta, però ferma veracitat, la situació cultural. Encara en un altre moment, quan el projecte, pel fet de voler donar-hi massa importància, no arrencà, el Dr Trueta, ja a finals de la meva estada, me'n parlava per escrit, amb la denominació de "Societat d'amics d'Anglaterra", com una iniciativa frustrada que a Barcelona hauria fet un bon servei. Però crec que cal considerar-ne el caràcter altament positiu quant a la relació entre totes dues cultures i com un antecedent d'aquesta Anglo-Catalan Society, o almenys com una modalitat avançada d'ella que hauria estat centrada a Barcelona. Una part d'una funció d'aquest tipus era exercida en aquells anys pel British, com anomenàvem nosaltres l'Institut Britànic de Barcelona, instal·lat aleshores en una torre de la Diagonal que havia estat seu cultural i potser alguna cosa més del III Reich. Ja he esmentat un dels directors que l'Institut va tenir tot seguit d'acabada la 2a Guerra Mundial, Mr Derek Traversi, el qual esdevingué amic de tots nosaltres i contribuí molt a fer que l'Institut fos des d'aleshores un lloc de trobada de gent de lletres catalana que s'interessava per la literatura anglesa i d'homes de lletres (o dones, és clar!) anglesos que volien posar-se en contacte amb la soterrada cultura catalana, la qual ben bé podia passar per alt al visitant si no venia amb el propòsit de conèixer-la. D'altra banda, algunes famílies, com la del Sr Ramon de Casanova i la del Dr Pere Gabarró, amics de Trueta i de Batista, acollien estudiants anglesos amb el propòsit de mirar de fer-los conèixer el país i relacionar-los amb joves catalans de la mateixa corda. Gairebé no cal dir que els estudiants de les universitats britàniques que ja arribaven a Barcelona parlant el català eren tan ben rebuts i procuraven dosis tan grans de meravella i d'optimisme als atrapats ciutadans que els sortien a l'encontre o que els volien obsequiar, que em temo que alguns se sentissin una mica ofegats de tanta sol·licitud i complaença, caracteritzades per excursions matineres, repetides visites culturals (malgrat que els afectats objectessin educadament que a tal indret o tal altre ja hi havien estat) i sobretot copiosos àpats familiars, amb un arròs a la cassola que no sempre podien afrontar bé. Però sovint sorgirien amistats sinceres i perdurables. També, l'Anglaterra que jo vaig trobar en suscitava de relacions i de lligams segellats pels anys de guerra, encara tan recents. Quant als exiliats catalans, que ja venien d'una altra guerra, la dita relació es podria descriure (almenys entre alguns dels que jo vaig conèixer) amb el títol de les memòries de Raïssa Maritain, aleshores tan llegides: Les grans amistats. Confesso que fins a un cert punt, el fet em va sorprendre. Havia passat per França i havia pogut comprovar que eren certes les informacions que teníem de feia temps a Barcelona sobre dissensions d'ordre polític i personal. A la Gran Bretanya en canvi, vaig veure com persones molt diferents, per l'origen i per la dedicació, no sols se sentien implicades en una causa comuna, al marge de la política o deixant-la de banda, sinó que es tenien un veritable afecte i que es respectaven i s'ajudaven com a amics. Més encara: em va semblar observar, amb prou admiració per part meva, que entre ells, exiliats i residents, s'havia constituït com una mena de colònia disseminada que es distingia per una formació cultural comuna, ("Anglaterra és el sol país que fa homes", deia Patxot), adquirida en aquells anys, que el feia avinents en el tracte amb als anglesos sense deixar gens ni mica de ser catalans i assumien sense esnobisme i sense llast excessiu de recances, totes dues condicions. Potser per això, cadascun d'ells entre els que vaig conèixer, havia assolit, en el seu àmbit, un grau excel·lent de reconeixença professional i personal: Trueta, en primer lloc com a eminent personalitat científica; però també l'editor Gili; el professor, mentor i mecenes Batista i Roca, l'home d'empresa Gaspar M. Alcoverro, l'escriptor i periodista Josep Manyé, l'eminent metge Frederic Duran i Jordà, el compositor Robert Gerhard, l'orientalista Joan Mascaró, reconegut arreu del món, i altres i altres encara, amb molts ciutadans dels anomenats "anònims", terme que utilitzo sense ni el mes mínim deix pejoratiu, que es feren valer pel seu treball i per la seva dedicació al país que els havia acollit i alhora mantenien societats de presència i de germanor catalanes i concorrien al seus actes, com a la festa esplèndida dels Jocs Florals de Londres de 1947, que ja he esmentat, el record de la qual era ben fresc encara en la ment de tots, quan jo vaig arribar l'any següent. De la bona relació amb els professors de les universitats britàniques gairebé no cal parlar-ne aquí, perquè és òbvia i com va escriure fa molts anys Josep Carner els catalans ens hem de guardar de ser obvis, segons ell un vici nacional. Però és un fet que, (obra en primer i molt especial lloc, de Batista i Roca), sense l'estesa que a poc a poc s'establí amb els Departaments Hispànics hauria estat mes atzarosa la vida de l'Anglo-Catalan Society, suposant que s'hagués arribat a crear. Després jo mateix m'he adonat, sobretot en preparar aquesta ponència, que els antecedents de la Societat, sense que els pugui definir concretament, eren presents en allò que sovint ha estat anomenat amb un terme prou august com "els signes del temps". En diré dos de ben diferents. Un senyal que alguna cosa bellugava era que una bona mitja dotzena de joves, entre anglesos i catalans, es passegessin durant les vacances universitàries, per Londres, Oxford i Cambridge, encapçalats per un senyor respectable, de mitjana edat i amb tot l'aire d'un professor d'allò més anglès i fessin tabola, una tabola tanmateix discreta, en català. Conten que a Catalunya, a algun d'aquells joves anglesos que havia hagut de demanar un favor, el bon home que l'hi va fer, no va deixar d'etzibar-li, fent el llest: "I una altra vegada, mestre, no cal que us feu passar per estranger!". L'altre fet, al qual he dit que em referiria i que era de signe molt diferent, tracta del que van significar en la mateixa direcció i com a antecedents del que va venir després, dos llibres que ajudaren a la coneixença de Catalunya a Anglaterra, els quals feia aleshores alguns anys que s'havien publicat. Es tracta, és clar, de The Spirit of Catalonia de Josep Trueta i de la primera edició de la Catalan Grammar, de Joan Gili. Amb el primer, un home de ciència havia ofert al món de parla anglesa una síntesi del trajecte d'una nació al pas dels segles i de la seva aportació en ciència, pensament, art i cultura en general a la civilització. Amb l'altre d'aquests llibres, un editor feia un servei de primera mà i era com si lliurés un secret. Revelava la identitat més operativa i alhora mes íntima d'aquell "esperit" del qual parlava el seu il·lustre conterrani, d'aquella "civilització clandestina", com espontàniament la va anomenar un deixeble del professor Sloman després d'escoltar una conferència al Trinity College de Dublín. Joan Gili no era un exiliat, sinó un resident i l'any que jo vaig arribar va adquirir la nacionalitat britànica. Quan va publicar la gramàtica catalana era conegut com un distingit editor de literatura espanyola: d'Unamuno, Lorca, Santillana, Cernuda i Calderón. Però llavors oferia, amb la cura i la modèstia apropiades, com volia que féssim les coses Batista, un producte diferent. Un manual per a l'estudi, des del nivell llindar, de la gramàtica d'una llengua, amb una visió general de la seva història i de la seva literatura, una selecció de textos literaris i un vocabulari. D'aquesta una mica insòlita iniciativa, que n'havien de pensar els clients de Dolphin Book, tant els habituals com els nous? Quina nova dedicació s'havia tret de la màniga Mr John L. Gili, i del seu repertori fins a aleshores unidireccional, escollit i seriós? Un altre signe, però aquest de contradicció. Perquè tots dos llibres, sobretot el del Dr Trueta, foren preparats pels autors en els moments mes crítics per a Anglaterra o quan ni es besllumava la fi d'una lluita llarga i difícil. Exhibien, doncs, una moral alta i una fe lleial, indubtable, tant envers Catalunya, pel seu contingut, com envers Anglaterra per la seva confiança. Deu anys després de l'aparició de la Catalan Grammar o sigui al 1953, Gili publicava l'Anthology of Catalan Lyric Poetry. De seguida em va expressar el seu interès per donar a conèixer la literatura catalana i en especial la poesia, a Anglaterra i al món de parla anglesa. Em recordava que ja a l'any 1938 havia exposat una selecció de llibres catalans a la "Sunday Times National Book Fair", com registra Susan Griffin en el seu opuscle sobre Dolphin Book. L'antologia va ser obra de tots dos, o més ben dit, de tots tres perquè també hi va intervenir Jordi Sarsanedas. Però l'editor va voler que com a autor hi figurés jo. Val a dir, que interès i l'encàrrec formal de Gili coincidiren amb l'elaboració, durant la meva estada a Anglaterra, de les dues antologies, de poesia i de contistes, que va publicar a Barcelona l'editor J.M. Cruzet, de l'Editorial Selecta l'any 1951, aviat, doncs, farà mig segle. M'excuso altra vegada per les referències personals, però semblen inevitables. Vaig aprofitar el fons de literatura catalana de la Cohen Library, de Liverpool i en alguna estada a Londres vaig poder treballar a la del British, gràcies a la gestió i l'aval de Batista i Roca, que també hi furgava, fins a l'hora d'anar a sopar al Lyons, a "la Corner House de costum", deia ell, i jo després a dormir a la YMCA de Great Russell St., també com sempre. Ja avançada la feina de selecció de l'Anthology i enllestida la introducció, vaig passar un cap de setmana a can Gili, a Oxford. El contrast amb la meva vida a la pensió solitària de New Brighton, a la vista d'una mar grisa que tan aviat hi era com no, fou com un xoc que gairebé em feia mal. Joan Gili em feia pensar, fent d'editor, en un dels meus mestres mes admirats, J. M. de Casacuberta: per la cura, per l'exigència i per l'afecte envers el llibre en curs. Amb ell vaig conèixer i tractar Robert Pring-Mill, encarregat de traduir a l'anglès el meu estudi preliminar. De traduir-lo i de fer-me'l més aclaridor, que toqués més de peus a terra. Tot i la repassada, Batista es queixava que els seus alumnes hi trobaven massa teories. En una de les sessions vaig trobar excel·lent Pring-Mill tot plorós i em vaig alarmar molt, però érem a la primavera i l'amic passava la febre del fenc. A la fi, les vint mil paraules que Joan Gili em va demanar per al text català van passar feliçment a l'anglès i sempre he tingut la impressió que tot i ser unes quantes menys, s'hi havien afinat, gaire imperceptiblement, cert cantell de contundència meva i potser una mica partisana i havien posat seny (els anglesos també en tenen, em sembla) i havien adquirit una part de l'aplom oxoniense i l'art lul·liana del traductor. Com assenyala Arthur Terry al pròleg de la Miscel·lània Joan Gili, parlar dels mèrits de Joan Gili no és gens fàcil. Tanmateix, jo malgrat que em limito a referir-me al període anterior a la fundació de l'Anglo-Catalan Society, en donaré dos exemples de dues menes i fins i tot de dues categories ben diferents. Quan per una disposició governativa va haver de deixar d'aparèixer la revista Ariel, ja esmentada, vaig comentar amb Joan Gili que hi havia el decidit propòsit de reprendre'n la publicació, d'acord amb un altre dels fundadors, en tornar jo a Barcelona; però prenent dues precaucions, en previsió d'una nova ensopegada amb el corresponent interrogatori: una, posant per títol, en lloc del nom incriminat, el número de la revista, i dues fent-hi constar que la redacció i l'administració eren a l'estranger i en el cas de la Gran Bretanya, a Dolphin Book, 14 Fyfield Rd. Oxford. No li ho vaig haver de dir dues vegades i així consta, amb el risc d'ensarronar algun estudiós (tot i no haver ensarronat gaire temps la censura) del número dinou de la revista al vint-i-tres, que en fou definitivament el darrer. Vull fer referència, en segon lloc, a un altre fet, ben diferent, com he dit, que en la meva relació amb Joan Gili em deixà un record ben íntim i personal, que no he oblidat. Per Nadal de l'any 1948, J.V. Foix em va trametre la primera de les seves poesies nadalenques que formen el seu llibre Onze nadals i un Cap d'Any. Crec que és el millor poema de la sèrie i un gran poema foixià, tot ell moviment ple d'inspirats propòsits d'ofrena, el qual comença dient: "També vindrem, Infant, a l'hora vella", i acaba: "Vindré mudat, al costat de la dona/ amb els vestits de quan ens vam casar". Aquell any, de sobte, el matrimoni del poeta amb la germana de Joan Gili havia iniciat un procés irreversible de dissolució. La bella imatge d'aquests dos versos, esdevinguda en aquell context, més tendra i punyent, no va arribar a patètica quan me'n va parlar, per iniciativa pròpia, el meu amic i editor. Va dir només, somrient, aclucant una mica els ulls, com solia fer, que en Foix li va llegir el poema i que arribat en aquest punt se li havia trencat la veu d'emoció. Però mentre m'ho deia, Joan Gili contenia, per respecte, el seu propi, sincer trasbals, més pel poeta, del qual fou amic i administrador sempre, que per ell mateix. Quan, al cap de molts anys el dia que el President de la Generalitat li va lliurar la Creu de Sant Jordi, em vaig acostar a donar-li l'enhorabona, em va ensenyar un telegrama que havia rebut dels seus fills, amb una sola paraula: "love". Era el mot que li esqueia. D'aquells dos cursos haig de dir, (per posar un final, justificadament esperat, a aquesta crònica), que per a mi ja va funcionar una mena d'Anglo-Catalan Society implícita i ben efectiva. Fins al punt que tinc la impressió que vaig parlar més en català que en anglès. Cal considerar-ho un error de joventut, greu, comès per la fal·lera pel que Maragall anomena "el sentiment de pàtria"? No ho sé. Però és veritat que fou una ocasió desaprofitada. En tornar, em vaig dedicar altra vegada a exercir de professor de dues llengües mortes i d'una de prohibida. Cadascú té les llengües que es mereix, es veu. També voldria, però, haver-me merescut les amistats que vaig fer. Com la de Josep Manyé, per exemple, que em va portar a la BBC diverses vegades i em va deixar dir allò (l'any 1949!) d'un país "tan lliure com Anglaterra i tan bonic com Catalunya". En aquell temps (i en part, en tot temps també) ens havíem de conformar amb ser bonics. Donat el prestigi de l'emissora, que li venia encara de la Guerra, aquella escletxa que es va obrir "nord enllà", que Josep Manyé va orientar i va mantenir oberta mentre va poder, fou una de les nostres petites llums en la nit, un temps en què calia agafar-se en tot per tal de distingir-nos, de dir que almenys com a llengua i com a cultura encara hi érem. De vegades aquesta dèria es manifestava amb petites coses significatives, sobre les quals Manyé i Batista em prevenien, per recordar-me que havia de tornar a Barcelona i que convenia que hi tornés. En principi no era cap problema, en canvi, que mentre vaig ser a Anglaterra em posés el meu nom propi en català, cosa que no podia fer, sinó en privat, a Catalunya. Només que les conseqüències varen ser d'un altre ordre; perquè m'enviaven invitacions a actes socials de té i pastes dient que si volia hi podia assistir amb el meu marit, o bé algun prospecte de roba femenina, cosa que feia ballar el cap a la bona senyora que era la mestressa de la pensió New Brighton. Des d'allí he trobat ara entre els meus papers el targetó que vaig escriure als meus pares, datat el 5 de desembre de 1949, on dic: "Acabo d'arribar d'Oxford, ara, a 3/4 de 4 de la tarda del dilluns. Si us fes una carta arribaríem alhora a Barcelona i en canvi aquest targetó tirant-lo ara, potser el rebeu divendres. L'anada a Oxford ha anat molt bé. No m'han deixat marxar a aquest matí. A casa d'en Gili he estat com un rei. M'ha dut en cotxe pertot, i a més de fer-se càrrec de les despeses del viatge m'ha fet un xec de deu lliures pel llibre. Hem treballat força estones i amb bon acord. Dissabte a la tarda en Batista va venir de Londres expressament per poder parlar una estona. Vaig ser a casa dels Trueta i també vaig sortir amb ells i vam anar en una funció religiosa amb cançons de Nadal. Així, doncs, puc estar content, en tots sentits. Com sabeu, dijous surto de nit amb autocar cap a Londres i espero arribar a la tarda, a Barcelona si Déu vol." Passo a uns anys més enllà i així, tot acabant, faré esment d'un document històric concret relacionat directament en l'Anglo-Catalan Society i, com veureu, amb mi. El document és una carta, breu però de substanciós contingut, de l'amic Geoffrey Ribbans, que vaig rebre a Barcelona, tramesa des de Sheffield el 2 de juny de 1959, de la qual copio el primer paràgraf: "Estimat amic: acabo de saber que has guanyat el Premi de l'Anglo-Catalan Society als Jocs Florals de París. Tindré el gust, per tant, com a tresorer de la Societat, de fer-te un xec de deu guinees que et seran trameses per un amic de Londres (ex Wentworth Road). M'alegra moltíssim que el teu bell llibre hagi estat premiat…, etc." M'ha semblat que ara era el moment de donar les gràcies a les diverses generacions de l'Anglo-Catalan Society, tant per la distinció que em fou atorgada llavors com per interès mostrat ara per la publicació d'aquesta petita memòria personal.  |