La revaluació crítica de Joan Roís de Corella

L'obra del valencià Joan Roís de Corella (1) abraça una disparitat de gèneres, si més no, aparentment, classificable des de diferents perspectives. Un primer apropament ens permet distingir les seues composicions en vers i les redactades en prosa; no obstant això, també podríem diferenciar entre les obres d'autoria i les traduccions; així mateix, hi podem discriminar obres profanes i obres religioses. Intentarem fer-ne un repàs, sense que aquestes classificacions siguen compartiments estancs, en la mesura que el fet literari corellà és un tot.

La seua obra en vers consta de dinou poemes (Martos en premsa a), tres dels quals són religiosos (Riba 1985; Lapesa 1997; Garcia Sempere 1999; Martos en premsa b) (2) i setze profans (Pons 1962; Aubrun 1980; Romeu i Figueras 1984; Colón Domènech 1985; Verger 1986; Deyermond 1993a; Martín Pascual 1999; Martínez Romero 1998 i 1999). Quant a la seua obra en prosa, a més de les traduccions del Psalteri (López i Quiles i Ribes i Palmero 1985; Wittlin 1991) i de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia (Colón Domènech 1999), trobem composicions narratives breus. Aquestes es poden classificar, així mateix, en dos grups, diferenciant entre profanes i religioses.

Pel que fa a les profanes, per una banda, trobem les anomenades proses mitològiques (Martos en premsa c i en premsa d) i, per una altra, composicions diverses, com ara l'anomenada Tragèdia de Caldesa, que, des que Menéndez Pelayo s'hi va fixar i la va referir com a «microscópica novelita amatoria, en prosa y verso» (1943: 30), ha rebut un interés molt gran per part de la crítica (Aubrun 1979; Rico 1982; Annicchiarico 1991-1992; Wittlin 1993; Madrenas Tinoco i Ribera Llopis 1993; Badia 1993a: 73-91; Kelly 1993: 211-215; Garriga 1994; Parramon i Blasco 1995; Cantavella 1999; Bigvava 1999). Les altres dues proses profanes breus corellanes a què la crítica ha dedicat una certa atenció són el Debat en cartes entre mossén Corella i el príncep de Viana (Massó i Torrents 1926; Carbonell 1955-1956; Blay Manzanera 1995; Cantavella 1997) i el Triomf de les dones (Cantavella 1992; Carré 1995; Martínez Romero 1996a i 1996b). Per concloure aquest apartat de les proses profanes, a més del fragment de La letra que honestat escriu a les dones en cartes i de l'anomenada Lletra consolatòria, el gruix d'aquestes composicions ve representat per les nou proses mitològiques. Respecte a les proses religioses (Cantavella 1990; Wittlin 1995; Martos en premsa e), en són cinc -si més no-, tres de les quals són hagiogràfiques.

Aquests compartiments aparentment estancs no ho són, de manera que tota l'obra corellana forma una unitat de coherència important. Si parem atenció a les proses mitològiques i les proses hagiogràfiques -les més allunyades conceptualment entre si-, comprovarem que Roís de Corella no és alié a la tradició mitogràfica i hagiogràfica que l'edat mitjana li fornia al servei de l'exemplaritat. Corella no tria entre els mites pagans i els cristians, sinó que elabora composicions a dues bandes. Tradicionalment, els mites pagans representaven l'exemplum negatiu i els cristians l'exemplum positiu. En les composicions en prosa del valencià, tot i continuar, en certa mesura, aquesta línia, observem una filogínia envers les heroïnes clàssiques, independentment de l'atrocitat dels seus actes, com ja havia assenyalat Lola Badia (1993b: 277) i desenvolupat in extenso Stefano M. Cingolani (1998). A partir dels textos clàssics pagans i cristians i a partir de repertoris i moralitzacions medievals d'aquests, Roís de Corella conforma la major part de les seues obres d'autoria en prosa. Els sants són l'exemplum extret d'una tradició i amb un tractament diferent, en un principi, per expressar «los machacones principios de su "filosofía" de amor, eje único de todo lo que de pensamiento hay en sus textos [...]. Para conocer al Corella narrador hay que leer al Corella mitógrafo y hagiógrafo: narrar algo ya conocido de antemano formaba parte de sus reglas del juego» (Badia 1989: 98).

L'obra de Roís de Corella s'ha considerat molt sovint com a colofó de l'esplendor de la literatura catalana en el segle d'or, tòpic que li ha passat factura quan ha estat identificada com a causant del decandiment literari en l'edat moderna. Els crítics noucentistes van considerar com una lacra l'estil ampul×lós en prosa del valencià, pel que fa, principalment, a les proses mitològiques i hagiogràfiques:

Lastimosamente no está á la misma altura la sobrado acicalada y florida prosa de sus obras místicas y de sus numerosas imitaciones clásicas, las más de ellas ovidianas, convertidas muchas veces en animadas narraciones de carácter gótico clásico. Lejos de mi ánimo negarle fluidez y conocimiento de la lengua, y más lejos aún ocultar sus esfuerzos no infructuosos para enriquecerla y hacer de ella un tejido de primores de dicción, de libertades en los giros y de licencias no todas inaceptables. Sin embargo, hemos de reconocer que llevó sus deseos más allá de los límites debidos; que la violentó extremadamente en el lecho de Procusto de la construcción latina, y que por querer ser demasiado artístico degeneró en amanerado y hasta en de fatigosa lectura. Comienza á sentirse en él una especie de gongorismo clásico, síntoma fatal de decadencia y más fatal todavía para nuestra lengua, á quien no esperaban más anchos horizontes donde espaciarse ni nuevas auras regeneradoras (Rubió i Lluch 1889: 56).

Tot i que aquesta crítica virulenta contra la prosa corellana es trobava al costat d'una lloança de la seua poesia, principalment mariana, Milà i Fontanals (1890: 219-229) havia presentat el 1865 aquests elogis sense devaluar les obres en prosa, sinó ben al contrari, ja que considera que Roís de Corella «tingué molt crit com á poeta y autor de prosa elegant, ab la qual escrigué algunas narracions religiosas y altres de profanas». Així mateix, Pasqual Boronat, sota el pseudònim de L. d'Ontalville, en els textos que adreça a Menéndez Pelayo, col×loca Roís de Corella al costat d'Ausiàs March i de Jaume Roig i, malgrat que reconeix la bellesa de l'Oració, fa un al×legat a favor de les obres inèdites d'aquest, que havia llegit directament en el Cançoner de Maians: «lo desconegut de Corella és indubtablement millor que lo publicat» (Ontalville 1897: 114).

El 1927, Carles Riba (1985), en el seu elogi de l'Oració -el poema corellà amb més difusió i respecte per part de la crítica en el moment en què aquest escriu-, malgrat l'edició i l'estudi que Ramon Miquel i Planas havia fet de l'obra completa -si més no, la coneguda aleshores- de Roís de Corella (1913), (3) presenta de manera implícita el posicionament coetani de la crítica envers l'obra del valencià. Lola Badia (1986: 236) dedueix, a partir de l'inici impactant del text de Riba (1985: 24) -«No, Roís de Corella un místic, no»-, que, si aquest havia de fer una declaració tan rotunda i defensar el retoricisme del poeta, era perquè en la concepció que hom tenia aleshores de Corella primava la religiositat de les seues obres, enfront del retoricisme del seu estil.

És, doncs, aquesta visió maniquea que els crítics del segle xix tenien de l'obra de Corella la causa de la poca dedicació que se li ha prestat al llarg del segle actual, malgrat el testimoni positiu ja de Marcelino Menéndez Pelayo (1943: 29) -«Su prosa es muy elegante y estudiada, tanto en las obras profanas como en las sagradas, y la aplicó a muy diversos géneros de narraciones, especialmente a las mitològicas»-, de Jordi Carbonell (1954) i d'Ana María de Saavedra (1955: 43): «De esta brusca sequía se ha pretendido, creo que sin razón, hacer en parte responsable a la prosa extraordinariamente enfática y difícil del escritor. Cuando en realidad podía esperarse a partir de ella, y en un momento de expansión de las lenguas vulgares, una reacción equilibradora». Encara poques veus van dedicar els seus esforços crítics a l'obra de Roís de Corella a partir d'aquestes declaracions. Entre aquestes, hem de destacar la continuació de la tasca de Jordi Carbonell en un article dens sobre el debat literari de Corella amb el príncep de Viana (Carbonell 1955-1956), i també en l'elaboració d'una edició divulgativa de les obres profanes de l'escriptor valencià (Roís de Corella 1973), que tot i partir de l'edició de Miquel i Planas (Roís de Corella 1913), diu tenir en compte el Còdex de Cambridge (Trinity College R. 14. 17). (4)

La tasca d'aquest crític té dues virtuts, principalment: en primer lloc, aquesta va ser l'única edició a l'abast durant gairebé una dècada i, malgrat l'aparició d'una altra (Roís de Corella 1980), va seguir sent un punt de referència indubtable per als estudiosos, (5) amb la qual cosa acomplia un paper sociocultural important; en segon lloc, les promeses per part de Carbonell respecte d'estudis corellans que desenvoluparia més tard tenen la màxima manifestació en la introducció d'aquesta edició, tot i que en molts moments no passa de les meres anotacions, el desenvolupament de les quals anuncia en treballs posteriors, que mai no van arribar a publicar-se. En destaquem la pretesa organització cronològica, a partir d'una caracterització estilística. Tan sols trobem un altre estudi amb posterioritat a aquesta edició corellana (Carbonell 1983), que reprén, però, les idees d'aquella introducció, de manera sintetitzada.

Un altre punt de referència, el més important quantitativa i qualitativament fins als anys vuitanta, si més no, és el treball de Martí de Riquer (1964), que aportava a la tradició crítica catalana un immens gruix d'informació sobre l'obra del valencià, de caire biogràfic, codicològic (6) i literari, que, tot i haver estat matisat en alguns aspectes, encara és vàlid hui en dia. Una altra veu va ser la de Joan Fuster (1968), que ofereix un assaig dedicat a Corella, en el qual denuncia l'estat precari del tractament crític i editorial d'aquest autor. Lola Badia (1989: 101) en destaca la «buena descripción del talante de las narraciones de tema amatorio entresacadas de Ovidio». Fuster focalitza el tema amorós amb final tràgic com a eix central de les composicions mitològiques i l'incardina en el context literari que forneix Corella. Aquest crític, però, insereix el seu discurs en el corrent crític que s'obsessiona per trobar referents reals en els episodis literaris, la qual cosa, en relació amb Caldesa, fa que, quan clou el seu assaig, es referesca a l'autor valencià com el Corella cornut, tòpic que tant ha représ la crítica posterior.

Haurem d'esperar fins als anys vuitanta per a trobar els dos estudis que impulsaran, a partir d'una anàlisi minuciosa del fenomen literari corellà inserit en el seu context, l'interés per l'obra d'aquest autor i la seua elevació al lloc que li pertoca en la història de la literatura catalana. Aquests treballs són els de Francisco Rico (1980) i Lola Badia (1988). Si el primer fa una revisió minuciosa del context literari en què va sorgir la figura del valencià, apropament que per se significa una interpretació global del fet literari corellà, el treball de Badia parteix d'una revisió del que s'ha dit respecte de les proses mitològiques; fa un estudi de la gradació tripartida de teologia, poesia llatina i vulgar poesia, que se'ns proporciona en el Parlament i en Lo johí, i acaba amb una anàlisi extensa de les proses mitològiques, per a les quals proposa una classificació a partir dels seus deutes amb Ovidi o amb altres fonts possibles. Lola Badia relaciona la mitologia amb la moral, amb una moral al servei de la filosofia amorosa propugnada per l'obra corellana, perfectament coherent i explicable pel context literari en què es produeix.

Aquest darrer punt, la filosofia de l'amor -o del desengany amorós- com a eix central de l'obra profana de Corella és, així mateix, el tòpic sobre el qual construeix un altre dels seus treballs (Badia 1993b). De fet, aquest treball ja conté en essència la idea que «Corella és un antibel×licista militant» (Badia 1993b: 276) -és a dir, l'antimilitarisme corellà- i el seu caràcter filogin (Badia 1993b: 277), com a tòpics que reprendrà Stefano M. Cingolani en els seus estudis (1997a; 1998; 1999), que signifiquen la major aportació crítica que ha produït la commemoració del cinqué centenari de la mort de Joan Roís de Corella.

No obstant això, a més de la caracterització de Corella com a literat, amb una moral determinada, però que ni és un teòleg ni és un moralista sensu stricto, assenyalada per Riba (1985) i Badia (1986), i la coherència de l'obra literària d'aquest des d'aquesta mateixa perspectiva, considerem que l'aportació principal del crític italià ha estat l'establiment d'una cronologia de les obres de Corella, una periodització per etapes a partir d'uns criteris de caire diferent, que se'ns insinua altament suggestiva. Així, per exemple, la intertextualitat de diferents proses en el Tirant lo Blanc (Moll 1934; Riquer 1949; Miralles 1977-1978, 1980, 1991 i 1998; Garriga 1991; Chiner 1991: 98-110; Badia 1993a: 121-126; Hauf 1993a i 1993b; Annicchiarico 1995 i 1999) -en un grau de reaprofitament ben alt en la novel×la de Martorell, que va més enllà de l'ornamentació superficial- és una clau molt útil per a datar les obres que hi apareixen utilitzades àmpliament, és a dir, les proses mitològiques -a excepció de Lo johí de Paris, les citacions de la qual són més escasses en la novel×la de Martorell- i la Tragèdia de Caldesa. Aquestes s'haurien de datar, almenys, abans del 2 de gener de 1460, moment en què Martorell diu que ha començat a escriure la seua novel×la. Fins i tot un temps abans, perquè Martorell les conegués i es familiaritzàs suficientment. I la redacció de la Tragèdia de Caldesa, que sembla que es podria datar el 1458, implicaria la data límit per a la producció mitològica. Així, doncs, una primera etapa de producció de Corella arribaria fins aquest moment.

Un segon moment de producció hauria d'establir-se entre el 1458-1459 i el 1462-1465, anys en què Corella redacta les obres més declaradament morals i amb una referència més directa al context temporal i espacial de producció. Durant un tercer moment, entre el 1463 i el 1474, no tenim notícies de cap activitat literària del valencià i Cingolani ho interpreta com el temps dedicat a la seua formació teològica.

En definitiva, Joan Roís de Corella ha patit l'oblit de la crítica literària catalana durant el segle xx, per influència dels recels que li tenien els erudits del xix, en relació a la seua obra profana. La veu reivindicadora de Jordi Carbonell no va tenir ressó fins la dècada dels vuitanta -i pensem en Francisco Rico i, principalment, Lola Badia. Després, amb l'ajuda d'una commemoració -el v centeneri de la mort de Corella-, com sol ser habitual, la flama crítica al voltant de Corella ha pres força i han començat a eixir a la llum estudis seriosos que emmarquen aquest autor en el lloc que li pertoca de la història de la literatura catalana. Entre aquestes veus, destaquen les de Jaume Turró, Tomàs Martínez i Stefano M. Cingolani. I no seria objectiu si no esmentara el treball crític de qui signa aquest estudi, que en els últims anys s'ha centrat en l'obra de Roías de Corella i en una tasca prioritària: l'edició de la seua obra, bona part de la qual ja es troba en premsa. Tant de bo els estudis corellans gaudesquen d'aquest alé de salut durant molts anys.

Notes/referències bibliogràfiques