La contribució crítica d’Armand Obiols i de Joan Sales en la narrativa de Mercè Rodoreda

La narrativa de Mercè Rodoreda és un exponent bàsic per entendre l’evolució del gènere en la literatura catalana de la postguerra ençà. Gran lectora i redactora minuciosa dels seus textos, els seus relats són el reflex dels canvis que impregnaren la creació catalana de la segona part del segle XX. Amb una producció iniciada en l’any 1932 amb Sóc una dona honrada? fins la publicació pòstuma de l’última novel·la en què treballà, La mort i la primavera (1986), Mercè Rodoreda creà un model estilístic personal que ha deixat una empremta força evident en les generacions d’escriptors posteriors. Els temptejos literaris de la dècada dels trenta (recordem que l’autora rebutjà la incorporació en l’edició de les obres completes d’aquests textos, amb l’excepció d’Aloma [1938-1969]) donaren pas a una de les trajectòries literàries més sòlides de les nostres lletres, des de la publicació de La plaça del Diamant (1962), Mirall trencat (1974) o Quanta, quanta guerra... (1980), entre altres. La nostra comunicació té per objectiu analitzar quina va estar la possible influència o empremta que dos crítics literaris (i escriptors alhora) que foren protagonistes de diversos episodis en la vida de l’autora: Armand Obiols i Joan Sales. Volem destacar en tot moment la importància que, al nostre parer, tingué l’assessorament d’aquests dos intel·lectuals en l’evolució de l’obra rodorediana.(1)

El treball encetat durant la II República i continuat a l’exili francés i suís va obtenir l’aportació, des d’una influència crítica i no tan sols personal, en la creació d’una estilística concreta que guià l’autora envers la seua maduresa creativa. Pretenem, per tant, observar com la influència de l’assessorament i del comentari crític sobre l’obra d’una escriptora durant el procés de creació i de publicació dels seus textos pot originar-se en el contacte personal de persones protagonistes del mateix moment evolutiu de la literatura catalana. La relació de tots dos amb l’escriptora barcelonina és òbvia; d’una banda, Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat) va ser el seu company sentimental des de l’exili al castell de Roissy en Brie fins la seua mort, l’any 1971; d’una altra banda, Joan Sales, va ser l’editor principal de l’autora des de La plaça del Diamant, en el Club Editor.

Per a la nostra anàlisi hem resseguit els diversos testimonis biogràfics, a partir de les entrevistes fetes a l’autora, els pròlegs que inclogué en algunes edicions de les seues obres, com també en les biografies que en els últims anys s’hi han publicat. En aquestes biografies, tant la realitzada per Mercè Ibarz (1991), per Montserrat Casals (1991) o per Carme Arnau (1992 i 1996), s’hi ofereix un bon conjunt de dades del moment històric en el qual es desplegà la seua activitat literària. Paral·lelament, diversos estudis crítics sobre la seua obra procedents de l’àmbit anglosaxó també s’hi ha referit a la importància d’aquests dos crítics en l’evolució de la literatura rodorediana. La gran quantitat d’estudis desplegats en els últims anys sobre l’autora aborda en diversos moments (segons exposarem tot seguit) les influències literàries i crítiques que afavoriren l’evolució de la seua estilística. Podem citar, entre altres, el número extraordinari de la Catalan Review: Homage to Mercè Rodoreda de l’any 1987 o la publicació del recull d’articles The Garden across the Border editat per Kathleen McNerney i Nancy Vosburg de l’any 1994 i el volum d’estudis Voices and visions: the words and works of Mercè Rodoreda editat per McNerney l’any 1999. Dins d’aquest últim volum cal ressaltar l’anàlisi dels estudis crítics que s’han fet sobre l’autora en l’article "Mercè Rodoreda and the criticism of her works: analysis and selected bibliography" de M. Isidra Mencos (1999, 240-265).

No obstant això, hem d’adonar-nos de la importància de les crítiques que es feren d’una manera coetània al període creatiu de l’autora, això és, les anàlisis fetes abans de la seua mort l’any 1983. Són aquests consells, comentaris o visions les que van poder influir (especialment les realitzades per persones més pròximes a l’autora) en la creació i la seua evolució narrativa. Així, trobem un dels primers articles de Joaquim Molas "Mercè Rodoreda i la novel·la psicològica" (1969) que analitza la seua producció des dels paràmetres del relat psicologista i els sintetitza de la manera següent:

Els temes d’anàlisi de la versió rodorediana són les relacions entre l’home i la dona, sobretot, entre l’home madur i la dona jove, tant si són consagrades pel matrimoni com si no ho són. Aquestes relacions acostumen a ésser tenses, gairebé sempre impossibles, per unes raons lògiques o, si més no, suposadament lògiques, o per d’altres del tot inexplicables. (1969, 12)

Dins d’aquesta línia interpretativa, cal destacar els estudis de Carme Arnau (1976a, 1976b, 1979, 1982): els dos primers articles publicats l’any 1976, "Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda", que prologa el primer volum de les Obres completes, i "El temps i el record a Mirall trencat", publicat en la revista Els Marges, plantegen l’estudi de l’obra de l’autora fins a Mirall trencat com un reflex de l’evolució psicològica contínua dels protagonistes rodoredians. El primer article es remonta als orígens de l’autora, concretament a Aloma, que l’analitza com una novel·la que tracta la fi de la infantesa ("Aloma o la pèrdua de l’adolescència", pàg. 9-13), La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies i Jardí vora el mar com un mirall de l’època de la joventut ("La plaça del Diamant o la pèrdua de la joventut", pàg. 13-22; "El carrer de les Camèlies o l’artificiositat voluntària", pàg. 22-27; "Jardí vora el mar, entre el passat i el futur", pàg. 27-31), La meva Cristina i altres contes i Mirall trencat com un tractament de la vellesa i de la mort ("La meva Cristina i altres contes o la vellesa", pàg. 31-35; "Mirall trencat o la mort", pàg. 35-43).

L’autora entén Mirall trencat com una consecució lògica de l’evolució experimentada per la maduració d’un mateix personatge, amb diversos noms i trets, que es repeteix al llarg de les obres de l’escriptora, a partir del qual el públic lector contempla un model de perfil psicologista concret. En el pròleg de les Obres completes, Arnau diu que l’última novel·la estudiada és "la culminació, del tot reeixida, d’una evolució que avança des de la inserció de les seves novel·les en una realitat condicionant, precisa i concreta, un món quotidià, en suma, a una altra de més envergadura i d’arrels universals, deslligada d’una concreció històrica i social, però que en canvi, reflecteix la condició de l’home d’una forma crua, despullada i, a més, clara, sense cap mena d’ambigüitat" (1976a, 43).

Sens dubte, aquestes paraules encasellen definitivament l’obra de l’autora fins l’any 1974 (any de publicació de Mirall trencat) en l’àmbit psicologista. L’estudi d’Arnau més complet, Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa (1979), recull aquestes idees i les amplifica amb gran quantitat d’exemples procedents d’aquestes novel·les. Aquest llibre, procedent de la tesi doctoral de Carme Arnau, és una guia bàsica per a introduir-nos en l’estudi de l’obra narrativa de Rodoreda, ja que estableix els trets bàsics de l’anàlisi del discurs rodoredià; gran part dels estudis posteriors d’altres autors s’originen a partir de les conclusions d’Arnau. (2) La base d’aquest assaig és psicologista, com la mateixa autora concreta en el pròleg. Hi entén el producte narratiu rodoredià com un paral·lel de l’evolució psicològica dels homes, de tal manera que afirma que "la persona humana té, doncs, diferents identitats que sorgeixen amb el pas dels anys", la qual cosa justifica que "he hagut de dividir la seva narrativa en tres etapes distintes, amb uns temes dominants que l’edat conforma. Adolescència / Joventut-maduresa / Vellesa-mort. I observem que la Rodoreda s’ocupa d’aquestes etapes vitals tan sols en deixar-les, ella mateixa enrera." (pàg. 7).

Arnau anuncia els tres eixos metodològics del seu estudi: l’obra dels estructuralistes francesos (Barthes, Todorov i Genette), les propostes psicologistes derivades de la psicoanàlisi (Freud, Jung, Starobinsky i M. Robert) i el que anomena crítica simbòlica-bàsica (essencialment Bachelard). En Introducció... Arnau parteix del paral·lel entre les edats dels personatges protagonistes de les novel·les i l’edat de l’escriptora, la qual cosa la duu a estructurar el seu treball com un recorregut simbiòtic de les narracions i els fets vitals de l’autora. Una ressenya d’aquest llibre, feta per Maria Campillo (1979) a la revista Serra d’Or (pàg. 344), assenyala la importància de l’estudi d’Arnau a partir que "aquesta visió és paral·lela a la vida de l’autora, ja que, com assenyala Carme Arnau, l’obra de Mercè Rodoreda és marcada pel pas del temps i per les seves pròpies circumstàncies vitals [...]. Rodoreda d’entrecreua amb el procés de la seva vida i, novament, aquesta unió potencia una interpretació evolutiva i, per tant, un mètode de treball.".

L’article que comentem a continuació recull bàsicament la metodologia anterior. Ens referim a la publicació en castellà del número de maig del 1982 en Cuadernos Hispanoamericanos (pàg. 239-257) titulada "La obra de Mercè Rodoreda". L’autora fa un recorregut descriptiu per la totalitat de les obres rodoredianes, tot incloent-hi les publicades posteriorment, Viatges i Flors i Quanta, quanta guerra... Arnau destaca els perfils psicologistes dels protagonistes de Mercè Rodoreda, la qual cosa confirma la seua tesi sobre l’homogeneïtat dels seus personatges. L’aplicació del mètode als dos últims textos, especialment Quanta, quanta guerra... la duu a considerar l’obra narrativa de Rodoreda com un exponent de la literatura psicologista i humanista, de tal manera que afirma que "Mercè Rodoreda demuestra que sabe evolucionar de una manera incluso sorprendente, pero al mismo tiempo permanecer fiel a sí misma, al presentarnos, como siempre a lo largo de su narrativa, que el hombre [...] es la medida de todas las cosas, que nada fuera de sí mismo tiene existencia posible." (pàg. 257).

A banda de les percepcions crítiques anteriors, hi ha més fonts de dades per a l’estudi de l’obra rodorediana que podem tenir en compte:

Els pròlegs de l’escriptora. Hi trobem reflexions personals del procés d’escriptura dels textos. Destaquem el de La plaça del Diamant, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra... El primer i el tercer pròlegs són reflexions més generals on l’escriptora ens ofereix una visió molt personal i subjectiva del procés literari. El pròleg de Mirall trencat és un repàs del conjunt de la seua producció.

Testimonis biogràfics. És també força interessant el missatge que obtenim de l’escriptora amb les cartes que creuà amb Joan Sales, (3) Armand Obiols i Anna Murià, (4) principalment. Aquestes cartes ens ofereixen la visió més immediata del procés literari de l’escriptora. (5) Les tres biografies de l’escriptora que adés hem esmentat utilitzen la correspondència de l’autora per obtenir dades biogràfiques més precises. (6) Citem també com a testimonis les entrevistes que li feren: Josep M. Castellet a Els escenaris de la memòria (1983); Carme Arnau i Dolors Oller (1986) "Una conversa amb Mercè Rodoreda"; i, finalment, Baltasar Porcel "Mercè Rodoreda o la força lírica", publicada l’any 1966.

L’observació biogràfica és clau per a la correcta interpretació de l’obra rodorediana. És d’aquesta manera com podem conéixer la base cultural que afavorí l’aparició de Mercè Rodoreda com a escriptora. Les fonts citades assenyalen la importància dels seus primers anys en el procés de formació. Envoltada de persones grans a la seua infantesa, Mercè Rodoreda abandonà l’escola ben aviat, als deu anys, com llegim a les biografies. L’avi Pere Gurguí ho anuncia en una carta al fill que resideix a Amèrica, "tot ho aprèn i amb tanta rapidesa que tinc por se posés malament i així ho evitem", que reprodueix Monsterrat Casals en la biografia sobre l’autora (1991, 43). Aquesta explicació tan simple no fa sinó amagar les dificultats econòmiques de la família, però sí ens indica la manca d’escolarització en la nostra autora.

De fet, Rodoreda visqué en un entorn afavoridor de la cultura que motivà la jove; Mercè Rodoreda fou així una autodidacta. Una vegada deixà l’escola, es dedicà a l’avi, qui la influí decididament en diversos aspectes culturals i humans. La mateixa autora justifica en el pròleg d’una novel·la la seua falta d’escolarització: (7) "Va anar creixent. Va anar tres anys a l’escola. Dels set als deu i prou." (pròleg de Crim, 5).

La Rodoreda infant i adolescent començà el seu endinsament en el món de les lletres de la mà de l’avi a la biblioteca que tenien. Montserrat Casals, en el llibre esmentat, confirma que l’ambient cultural de la llar familiar afavorí el seu aprenentatge (1991, 35-44). És, per tant, en aquest ambient familiar on Rodoreda inicia les seues primeres lectures. Als vint anys es casà amb l’oncle Joan Gurguí. Atesa la seua relació oncle-neboda els va caldre una dispensa del Vaticà per a casar-se. Poc temps després, el 23 de juliol de 1929, va nàixer el seu primer i únic fill, Jordi Gurguí i Rodoreda. Amb la vinguda de la República, Mercè va buscar treball per tal d’acabar amb la dependència exclusiva del seu marit. L’etapa que hi ha entre 1928 i 1931 està marcada per la monotonia i la vida a casa sense grans al·licients: "Tancada i desesperada, doncs. Com tanta gent, però ella amb ganes de sortir-se’n" (Ibarz 1991, 32). La memòria d’Anna Murià ens ha reportat un perfil força interessant de l’escriptora en els anys en els quals començà a escriure, encara que la vida familiar obstaculitzava el seu camí literari; llegim les paraules de l’escriptora amiga: (8)

És en aquest període anterior a la guerra quan Rodoreda conegué a una de les persones que més marcarien la seua trajectòria personal i literària, Armand Obiols. El contacte amb els membres del Grup de Sabadell, del qual l’Obiols era un dels principals integrants, posà en contacte l’autora amb una nova manera de fer literatura, principalment amb l’interés per crear una narrativa urbana i actual on la visió de la societat que es reflectia tingués un caire crític. Destaquem especialment la novel·la Un dia en la vida d’un home (1934) com un exemple de relat que seguia els plantejaments d’aquest grup d’escriptors. (9) Montserrat Casals en l’article "El «Rosebud» de Mercè Rodoreda" (1987, 35) analitza la importància dels postulats d’aquest conjunt d’intel·lectuals (Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols, principalment) en l’evolució literària de l’autora. (10) L’empremta d’aquests autors en l’escriptora i en el món cultural del moment és important; en "El aliento poético de Mercè Rodoreda" de Montserrat Roig (1973), es comenta que els integrants del grup de Sabadell "eran gente muy culta. Y es que durante la República había una auténtica vida catalana, más brillante [...]. Yo no sé qué hubiera sido de todos esos escritores si las cosas hubieran sido de otra manera...".

Pel que fa a la seua relació amb els membres del grup d’escriptors, sembla interessant destacar la relació establerta amb Francesc Trabal, (11) secretari de la Institució de les Lletres Catalanes. (12) Amb tot, no fou sinó en l’inici de l’exili francés quan Rodoreda comença la relació sentimental amb Joan Prat, que es constituirà en el principal lector i assessor de la seua obra; la crítica s’hi ha referit en nombroses ocasions davant d’aquest fet, com és el cas de les paraules següents del professor Sadurní Martí: "el 1939 comença a jugar un nou peó en el tauler rodoredià, i tindrà una importància determinant en la conformació de la narrativa posterior, convertint-se amb seguretat en el crític més agut i el lector més profund que mai tindrà l'obra de Rodoreda: Joan Prat i Esteve, àlias Armand Obiols." (Martí 1993, 66). La importància de l'intel·lectual del Grup de Sabadell (com és citat per la crítica) rau en la revisió final dels principals textos de l'escriptora escrits entre el 1939 i el 1971.

Sadurní Martí (1995), que ha estudiat les dues versions d'Aloma, esmenta la importància del factor Obiols com a decisiu en els arranjaments finals de les novel·les més importants de l'escriptora. Martí destaca l'últim repàs que Armand Obiols va fer a la versió d'Aloma del 1968. D’una manera complementària, la biografia feta per Montserrat Casals (1991) ens dóna bones referències de la correspondència entre tots dos personatges i la relació literària que establiren contínuament malgrat la separació entre les ciutats on visqueren.

Armand Obiols, encara que inicia el seu destí literari com a escriptor, prompte destacà com a crític i gran coneixedor de la literatura catalana. Paral·lelament a la relació afectiva encetada, va exercir un mestratge important en l’escriptora autodidacta i constant que era fins aquell moment Rodoreda. (13) Encara que en els darrers anys de la seua vida tingueren una separació física (Obiols a Viena, com a assessor cultural de la UNESCO, i Rodoreda a Ginebra), la comunicació literària, a través de la correspondència, continuà i provocà interessants arranjaments en l'obra de l'escriptora. Ella mateixa ens explica la importància de la seua relació dins el procés de creació literària: "Escrivia sobretot quan esperava els retorns de l'Obiols. Escriure era esperar, com qui espera, femeninament parlant: una gestació passiva en funció d'un acte d'amor, després del qual ve la solitud." (Castellet 1988, 46).

El seu mestratge sembla decisiu en l’assumpció d’un estil particular en la novel·lista; així, quant a la concepció del temps narratiu i literari, Obiols féu un seguit de consells a l'escriptora: en una carta li aconsellà "de moment el que has de fer és anar madurant el contingut, sense presses, però sense deixar de pensar-hi a fi de crear el clima interior, essencial (sobretot en tu) per escriure" (apud Arnau 1991, 19). Malgrat tot, els consells literaris que li feia a les diverses narracions però, segons anuncia Anna M. Saludes (1995), no sempre eren acceptats per l'escriptora. Aquest mestratge acabà amb la mort de l’escriptor l’any 1971, la qual cosa provocà un breu silenci literari de l’autora, encara que prompte reprengué amb força el seu camí en l'escriptura: enllestí Mirall trencat (1974) i publicà Quanta, quanta guerra... (1980), Viatges i flors (1980) i el recull Semblava de seda i altres contes (1978). El mestratge fou important, sens dubte, en relació a la posada en contacte de l’autora amb les novetats bibliogràfiques que eren publicades arreu del món en aquell moment.

La relació peculiar establerta entre l’autora i Joan Prat sembla tenir un paral·lel autobiogràfic interessant en el triangle amorós de la novel·la inèdita Isabel i Maria (1991), on es poden localitzar fàcilment diverses escenes de la pròpia vida de l’escriptora. Així, la família que crea la història és un grup tancat i desequilibrat, on el seu trencament serà inevitable des dels inicis de la narració. Maria, anys després de la mort de l'oncle Joaquim, segons l'epíleg del text, anirà a França, des d'on enyorarà la Barcelona natal. La família de Rodoreda també fou un cercle tancat i conflictiu; després de la fugida a l'exili es veurà greument afectada la relació familiar entre tots els membres. Observem un paràgraf de la novel·la:

Demà seria a París. Això, aquesta sensació de llibertat, d'anar-me'n, de poder fer el que volgués, em feia circular la sang, com si des d'aquell moment haguessin acabat les coses difícils i desagradables i comencessin les bones i fàcils. (pàg. 227)

Maria va a París per a ser pintora. Rodoreda també fou i hi va practicar la pintura. La fugida a París no és del tot gratificant i exitosa per a Maria. Rodoreda també se'n penedí en molts moments del seu exili voluntari; cap raó política la impedia no tornar, solament la por al retrobament familiar i la relació anterior de l'Obiols, també casat a Catalunya, era element d’angoixa per a l’autora. (14)

Pel que fa a la participació crítica del company sentimental de l’autora en la configuració del seu univers literari, diversos estudis han esmentat sovint quines són les influències literàries d’Obiols en la trajectòria de Rodoreda. Entre altres, Carme Arnau ha afirmat (15) que l’Obiols mostrà les seues preferències per autors europeus com André Gide i J. P. Sartre, els quals influïren, sens dubte, en l'obra de la nostra escriptora. Arnau confirma que els comentaris literaris entre tots dos foren continus, l'estudi de la correspondència aporta successius coneixements del paper funcional d'Obiols en el procés d'escriptura de diverses novel·les; per la seua banda, Maria Campillo ha destacat (16) el valor de la universalitat que emana La plaça del Diamant, un tret reforçat per Obiols en els comentaris que envia a l’autora una vegada llegeix els esborranys de l’obra. Segons Campillo, el crític i company sentimental de l’autora opina que la novel·la, La plaça del Diamant, podrà així ser llegida des de qualsevol cultura, un fet confirmat temps després a causa de les diverses traduccions fetes de l'obra.

Fora de l'assessorament cultural de l'escriptora (simultani a la creació de diverses obres), la seua presència fou important en textos com La mort i la primavera (1986). (17) Obiols li recomanà la creació d'un dibuix-mapa del poble de la història per tal d'aconseguir la major versemblança possible en una novel·la tan fantàstica. Al mateix temps col·laborà intensament en l'ambientació general del context literari; Carme Arnau (18) li envià diverses mostres de literatura prehistòrica perquè coneguera els costums de l'època. La mort i la primavera presenta, com en els models oferits per l’Obiols, una civilització sense nom ni escriptura, que ofereix el culte a la vegetació amb la realització de diversos ritus. Al mateix temps, també s'hi creà un rerafons medieval de la novel·la; recordem la configuració d’un senyor-propietari al bell mig del poble, en una casa-castell on hi ha armadures i altres elements simbòlics de l’edat mitjana.

Una altra estudiosa de l’obra de l’autora, Marina Gustà esmenta el paper jugat per l'Obiols en la construcció de les complexes relacions establertes entre els personatges de Mirall trencat (19). La parella tenia un fitxer minuciós sobre les dades dels personatges creats, per tal d'evitar incoherències al llarg de la novel·la. Així, l'estudiosa catalana ha pogut establir una cronologia interna de la novel·la sense gairebé situacions il·lògiques: Teresa naixeria el 1857, tindria cinquanta anys quan la filla Sofia es casaria, alhora que naixeria Maria i poc després Ramon; la protagonista Goday moriria als 78 o 79 anys, quan l'alçament militar del 36, i Maria el 1925; a la fi de la novel·la les edats de Ramon, Sofia i Armanda serien, respectivament, 45, 60 i 70 anys.

Per la seua banda, el paper de l'editor Joan Sales en la drecera de la producció rodorediana és també força destacable. Si exceptuem la narrativa de preguerra, Rodoreda tingué dificultats importants per tal de publicar les primeres novel·les de maduresa. La plaça del Diamant va perdre el premi Sant Jordi de 1960 i no va ser l'única decepció de l'escriptora. És en aquest moment on hem d'entendre la importància de l'editor Joan Sales que, aconsellat per dos membres del jurat, Joan Fuster i Joan Triadú, demanà a la novel·lista la publicació de la novel·la, en una carta publicada anys després en l'epíleg de l'edició del text (Sales 1982, 226-228). El mateix editor dóna claus per a la lectura de l'obra en qüestió:

Sales esmenta així la possibilitat de concebre un doble lector de la narrativa rodorediana, al temps que confirma la seua participació indirecta en la construcció final de la novel·la. L’editor destaca com a tret fonamental de la narrativa de Mercè Rodoreda la multiplicitat d’ interpretacions a partir de la riquesa de l'estil literari desplegat.

El paper de Joan Sales en la versió definitiva de La plaça del Diamant, com també d'altres obres de l'escriptora que publicarà a la seua editorial, és important. Hi hagué un seguit de cartes on l'autora i l'editor discutien sobre distints aspectes lingüístics. Rodoreda volia aconseguir un discurs directe i versemblant "d'una noia de Gràcia", encara que algunes solucions que proposava quedaven al marge de la correcció gramatical. No obstant això, el to de la novel·la conseguí oferir la col·loquialitat que l'escriptora volia, a partir d'una puntuació adequada i de les frases populars, com assenyala l'estudiosa de la novel·la Maria Campillo. (20)

Pel que fa a una novel·la posterior, segons assegura Montserrat Casals (1991, 253), La mort i la primavera no és llegida per Joan Sales fins després de la mort de l'escriptora. Mercè Rodoreda no dóna a penes notícies del seu procés de redacció. Tot el que sabem ho devem a la introducció de Núria Folch, vídua de Joan Sales, a la versió editada que va fer una vegada havia mort el seu marit. Per contra, Carme Arnau destaca l'avís que Rodoreda fa a Joan Sales de La mort i la primavera en una carta del dia 2 d'octubre de 1961. (21) L'escriptora vol enviar la novel·la al premi Sant Jordi, una condecoració que no guanyarà fins poc després amb El carrer de les Camèlies (1966). L'editor s’acosta també a la imatge d’un assessor literari que, malgrat les diferències amb l'autora, segueix paral·lelament el procés de redacció de les novel·les.

D’igual manera, l’editor facilita l’opinió d’altres crítics sobre l’obra de l’autora, en aquest cas en el pròleg de La plaça del Diamant on trobem el comentari que sobre la novel·la féu l’escriptor Llorenç Villalonga: (22)

Aquest mateix tret esmentat per l’autor mallorquí, recopilat per Joan Sales, és expressat per l’escriptora en una entrevista d’aquest període: "Quan vaig escriure La plaça..., tota la primera part, de vegades m'havia d'aixecar de la màquina i em posava a riure per l'habitació" (Arnau/Oller 1986, 20).

Sobre els trets identificatius de la narrativa de l’autora, l’editor Sales s’hi refereix en diversos moments, entre els quals hem de citar el pròleg de l’edició de 1982 de La plaça del Diamant, on podem llegir que "l'estil, una troballa. Fa realment la sensació vivíssima que és la Colometa en persona qui es va explicant sense adonar-se'n, en un monòleg d'impressionant autenticitat psicològica, en un desordre inspirat de la més alta qualitat lírica. [...] Això de fer dir tantes coses, i de vegades tan penetrants i tan angoixoses, a un personatge com la Colometa sense caure mai en la inversemblança, és un encert incomparable" (Sales 1982, 227-228). Sales relaciona la novel·la del 1962 amb Solitud (1905) de Caterina Albert amb les paraules següents: "Vostè hi ha arribat amb aquesta obra com una altra novel·lista catalana hi arribà amb Solitud." (Sales 1982, 227), en destacar el desig de fugida de les protagonistes de les dues novel·les.

Els testimonis posteriors de Sales ens confirmen la hipòtesi inicial de què partíem: l’evolució de l’estil rodoredià a partir de l’increment de l'ús simbòlic en els seus textos últims, un fet que Carme Arnau, en l’assaig Miralls màgics (1990), exposa a partir de la consideració de l'existència de dues estilístiques paral·leles en l’obra de Mercè Rodoreda. Així, en el pròleg de La mort i la primavera, una vegada és mort l’editor i la seua dona s’encarrega de l’edició, s’hi inclou parcialment una carta a Joan Sales (28-IX-1961) on llegim que "La mort i la primavera és molt bo. Terriblement poètic i terriblement negre. Amb el meu estil d'ara: primera persona i procurant dir les coses de la manera més pura i més inesperada [...]. Serà una novel·la d'amor i de soledat infinita."

L'estil d'ara al qual es refereix la Rodoreda representa la confirmació de l’evolució personal de la seua narrativa. És aquest desig d'interiorització (la recerca de la primera persona narrativa del protagonista) el que la portarà a endinsar-se en la recreació de mons ficticis on l'expressió de sentiments li serà més senzill, més clar. Heus ací la negritud que especifica a la carta a Joan Sales: el negre és la barreja de tots els colors. En La mort i la primavera, en Quanta, quanta guerra..., en Viatges i Flors hi ha de tot: infantesa, adolescència, maduresa, viatges, amor, coneixement, misteri, etc., però sobretot, hi ha l'expressió de sentiments, el cant líric d'un individu tremendament poètic.

Podem concloure, doncs, destacant la importància del mestratge intel·lectual en la creació i en la publicació rodorediana per part de dos intel·lectuals i crítics relacionats íntimament en l’autora. Tant Obiols com Sales es mostren, al nostre parer, com factors bàsics per entendre algunes de les innovacions estilístiques que l’escriptora inclourà en els seus textos, a mesura que madura la seua expressivitat literària. L’acció del primer d’aquests assessors s’executa en l’organització i l’estructuració d’alguns dels textos més emblemàtics de l’autora. L’acció del segon es concreta en la consecució d’unes opcions lingüístiques i estilístiques concretes una vegada els textos es troben en una situació més avançada. Ens referim, per tant, a l’execució d’una tasca d’assessorament important que afavorí, sens dubte, l’evolució i el perfeccionament de l’estil rodoredià. Aquesta acció, no obstant això, es redueix a una sèrie de consells i de recomanacions, on la decisió personal de l’autora fou finalment la que marcà el desplegament dels textos esmentats. Una vegada més, la crítica simultània, desenvolupada al mateix nivell de creació i de publicació (arran de la relació estreta personal entre l’autora i els dos intel·lectuals), marcà la construcció final dels relats d’una escriptora en evolució contínua.

Notes/referències bibliogràfiques