|
Manuel Pérez Saldanya
Universitat de València
1.El canvi lingüístic i els
conflictes de naturalitat
L'objectiu immediat i bàsic de tota
gramàtica històrica ha de consistir, òbviament, a delimitar el conjunt de canvis
esdevinguts en la gramàtica d'una llengua, i a establir la cronologia d'aquests canvis
aportant, si és possible, una datació concreta (cronologia absoluta) o, en cas contrari,
situant cada canvi per relació als altres canvis (cronologia relativa). Aquest objectiu
bàsic i particular per a cada llengua no pot menystenir, però, un altre de més general
que remet a la mateixa naturalesa del canvi: per què es produeix un canvi concret? I de
manera més general, per què canvien les llengües?(1) La
resposta a aquests interrogants està condicionada, certament, per la perspectiva teòrica
que s'adopti. Tot i amb això, es pot rastrejar un cert rerefons comú en les diferents
concepcions lingüístiques. Centrem-nos en els tres corrents lingüístics que han tingut
una influència més decisiva en la lingüística moderna: l'escola dels neogramàtics,
l'estructuralisme i el generativisme. Per als neogramàtics, el canvi està determinat per
tres tipus de lleis universals: d'una banda, les lleis fonètiques, que tenen un caràcter
regular i estan condicionades físicament (acústicament i articulatòria), i d'una altra,
l'analogia i els manlleus, que estan condicionats, respectivament, per factors
psicològics i socials, i justifiquen les excepcions de les lleis fonètiques. Per als
estructuralistes, són les anomalies del sistema (caselles buides, caselles superplenes,
oposicions aïllades i poc rendibles, etc.) i l'economia lingüística (dir el màxim amb
el mínim esforç) les que provoquen les reestructuracions. Els generativistes, finalment,
se centren en la competència lingüística i justifiquen el canvi com a modificacions
produïdes en la gramàtica del parlant nadiu; modificacions que provoquen la reanàlisi
de constituents, la morfologització de regles fonològiques, la generalització de regles
ja existents en la gramàtica, el canvi d'ordenació de les regles i l'aparició o la
supressió de regles(2).
Sota les diferents concepcions subjeu, doncs, la idea del caràcter
terapèutic dels canvis lingüístics: millorar les condicions articulatòries, optimitzar
les oposicions dins el sistema lingüístic, generalitzar regles, etc. Aquesta concepció,
tanmateix, deixa obert un altre interrogant: per què no s'assoleix mai un estadi
lingüístic estable i ideal, un estadi on no siguin necessàries més innovacions? per
què el canvi és un factor intrínsec i definidor de les llengües? La resposta a
aquestes preguntes té a veure, evidentment, amb la mateixa naturalesa dels elements que
condicionen el canvi. En aquest punt són els estructuralistes els que han tractat de
donar una resposta més explícita al problema, tot i que també des de les altres dues
perspectives s'han apuntat idees ben interessants. Per als neogramàtics, les lleis
fonètiques milloren l'articulació dels sons, però introdueixen opacitats morfològiques
i al·lomorfies, que es resolen amb uns canvis analògics i uns manlleus que, al seu torn,
introdueixen irregularitats fonètiques i nous problemes articulatoris. Per als
estructuralistes, l'estat permanent de canvi té una doble justificació. En primer lloc,
el canvi d'un element dins el sistema provoca canvis sobre els altres elements (cadenes de
tracció i de propulsió), que alhora repercuteixen sobre altres elements, i així
successivament. En segon lloc, l'economia del llenguatge presenta una contradicció
intrínseca que es pot exemplificar com segueix: la tendència al mínim esforç afavoreix
l'escurçament dels mots, mentre que les necessitats comunicatives i expressives fan
preferibles els mots llargs i polisíl·labs. Des d'una òptica generativista, finalment,
el dinamisme ha estat de vegades atribuït al grau d'opacitat que és capaç de mantenir
una llengua i, concretament, al fet que determinades modificacions de la gramàtica fan
més complexes les derivacions (i allunyen l'estructura profunda de la superficial) i al
fet que, com a reacció sovint catastròfica, es produeixen canvis que malden per
recuperar part de la transparència perduda.
Una idea resulta bastant clara després d'aquesta petita introducció:
el canvi lingüístic, que té un caràcter terapèutic o optimitzador d'algun aspecte o
nivell lingüístic, pot provocar desajustaments en uns altres aspectes o nivells. Dit amb
unes altres paraules: allò que és òptim des d'una determinada perspectiva o en un
determinat nivell lingüístic pot no ser-ho des d'una altra perspectiva o nivell. Més
encara, la llengua mateixa, el sistema lingüístic té un component clarament dinàmic i
està sotmès a forces diverses, sovint contradictòries, que, d'una banda, hi aporten
l'estabilitat i la fixació necessària que exigeixen les necessitats comunicatives, però
que, d'una altra, introdueixen variacions constants(3).
Diferents models lingüístics actuals han atorgat un caràcter central
a aquests conflictes o divergències d'optimitat. Ens referim, concretament, a la Teoria
de l'Optimitat, que ha tingut una especial incidència en els estudis de fonologia, i a la
Morfologia Natural. D'acord amb els pressupòsits d'aquests models, no sols els canvis
provoquen conflictes de naturalitat o d'optimitat, sinó que el canvi es justifica sovint
pel fet que determinades tendències triomfen sobre unes altres de contràries o pel fet
que determinats canvis sovint són aturats o alentits a causa d'aquests conflictes. Una
passa més enllà es fa, doncs, necessària: les tendències optimitzadores s'han de
jerarquitzar i s'han de relacionar amb les propietats idiosincràtiques de cada llengua.
Sols des d'aquesta perspectiva es pot entendre que, malgrat la universalitat de certes
tendències, determinats canvis hagin triomfat en una determinada llengua o en un
dialecte, però no en uns altres. Sobre aquests conflictes de naturalitat, i sobre els
intents d'establir una clara jerarquització tornarem més avall (cfr. 4.5.). Abans
d'analitzar aquest tema, convé que ens centrem en uns altres aspectes del canvi: en les
modalitats concretes del canvi morfològic, o si es vol, morfosintàctic.
2. Modalitats de canvi
La majoria dels canvis
morfosintàctics que s'analitzaran en aquest treball responen a tres modalitats diferents:
dues tenen a veure amb la relació establerta entre la morfologia i altres disciplines
lingüístiques, i una tercera se centra únicament en la morfologia. Els processos de
morfologització es justifiquen a partir de la relació existent entre la fonologia i la
morfologia i, de manera general, consisteixen en la reanàlisi de regles fonològiques com
a regles morfològiques. En l'altre extrem cal situar els processos de gramaticalització,
que relacionen la sintaxi i el discurs amb la morfologia. Efectivament, a partir de l'ús
discursiu de determinades categories lèxiques emergeixen sovint una sèrie de valors
gramaticals que, en convencionalitzar-se, poden convertir el lexema originari en una
categoria funcional, que perd progressivament independència morfosintàctica i tendeix a
fusionar-se amb un altre element. L'analogia, finalment, és un procediment que té a
veure amb la morfologia i que consisteix en la generalització de formes existents en la
gramàtica. En les pàgines que segueixen analitzarem les principals característiques de
cadascuna d'aquestes modalitats de canvi.
3. La morfologització de
regles fonològiques
L'actuació de les regles
fonològiques, o de les tendències fonètiques regulars, utilitzant la terminologia més
tradicional, provoca l'aparició de tota una sèrie de variacions morfològiques en els
paradigmes flexius. Es tracta, com s'ha apuntat suara, de la morfologització de
variacions que originàriament tenien una justificació estrictament fonològica. El pas
de la fonologia a la morfologia implica, però, tota una sèrie de passes. Les variacions
purament fonètiques, producte d'exigències acústiques i articulatòries, poden assolir
una rellevància suficient i convertir-se en regles fonològiques integrades en el sistema
gramatical d'una llengua. En aquest punt, els canvis que es puguin provocar en els
paradigmes per l'actuació d'aquestes regles són perfectament previsibles a partir de les
característiques fonològiques de cada forma del paradigma. Aquesta transparència formal
(en termes de Kiparsky 1973) pot veure's parcialment o totalment alterada a causa de la
intervenció de noves regles fonològiques (de noves tendències fonètiques regulars):
determinades regles, per tant, es fan més opaques a causa de l'actuació d'unes altres
regles i la relació entre les diferents variants formals d'un paradigma ja no es pot
delimitar en termes de canvis fonològics sincrònics. En aquest punt, les regles
fonològiques són reinterpretades com a regles morfològiques, com a regles que associen
les variants formals a diferents categories morfosintàctiques. El procés, doncs, segueix
l'itinerari següent:
(1) regles fonològiques transparents ® regles fonològiques opaques ® regles
morfològiques(4)
Aquest procés de morfologització pot ser exemplificat amb les
diferències formals existents en català medieval i, en el valencià i el baleàric
actuals, entre la primera i la tercera persona del present d'indicatiu d'un verb com ara plànyer;
això és, entre les formes planc i plany, provinents respectivament de les
formes llatines PLANGÓ i PLANGIT. En llatí vulgar, entre
aquestes dues formes comença a establir-se una distinció formal motivada per la
palatalització de les consonants velars quan apareixen seguides d'una vocal palatal. A
causa d'aquesta tendència, en la tercera persona, el grup velar ng tendeix a
palatalitzar-se en contacte amb la vocal palatal següent fins que el grup es converteix
en un segment nasal palatal: planyet. En aquest moment, l'alternança del radical
es pot delimitar mitjançant regles fonològiques, ja que el verb presenta l'al·lomorf
amb el grup ng originari seguit d'una vocal no palatal, però assumeix l'al·lomorf
amb nasal palatal seguit d'una vocal palatal:
(2) plango vs. planye(t)
Aquesta motivació fonològica, tanmateix, desapareix –es fa
opaca– en el moment que intervé una altra regla fonològica com és la caiguda de
vocals àtones finals diferents de /a/:
(3) plango > planc
planye > plany
Efectivament, en aquest moment l'ús d'un al·lomorf o d'un altre ja no
depèn del context fonològic de cada forma sinó de la categoria morfosintàctica: totes
dues persones presenten desinència zero però es diferencien pel fet que la primera
persona té un al·lomorf acabat en nasal velar i la tercera un al·lomorf acabat en nasal
palatal.
4.L'analogia
4.1. La concepció neogramàtica:
aspectes formals de l'analogia
El canvi morfològic per naturalesa
és l'analogia. De manera general, l'analogia es pot definir com la tendència a
generalitzar determinades formes en contextos on prèviament no existien. Com s'ha apuntat
al començament d'aquest capítol, l'analogia assolí un paper explicatiu ben important en
els estudis de gramàtica històrica desenvolupats pels neogramàtics. L'analogia,
concretament, era concebuda com un dels motors del canvi lingüístic i es justificava a
partir de condicionaments psicològics (la capacitat humana de percebre semblances i
d'establir-ne de noves). L'analogia, d'altra banda, apareixia definida per oposició a
l'altre gran motor del canvi lingüístic: les lleis fonètiques regulars. Efectivament,
les lleis fonètiques, que actuaven de manera regular i sense excepcions lèxiques,
introduïen tota una sèrie de variants al·lomòrfiques i formes opaques que
desdibuixaven una bona part de les regularitats paradigmàtiques; l'analogia, per contra,
permetia justificar determinades excepcions lèxiques de les lleis fonètiques i
introduïa un cert grau de regularitat en els paradigmes. Aquests dos aspectes apareixen
explícitament recollits en les gramàtiques històriques de Moll i de Badia. Moll (1952:
144) se centra en les excepcions a les lleis fonètiques introduïdes per l'analogia:
La morfologia verbal, tant en allò que afecta el radical com pel que
fa a les desinències, respon fonamentalment a las lleis de l'evolució fonètica de
l'idioma; secundàriament, però, està sotmesa a l'analogia en un grau tal que en molts
casos anul·la la normalitat fonètica i dóna lloc a un gran volum d'excepcions, de tal
manera que freqüentment resulta "regular" allò que és analògic i
"irregular" allò que és fonètic.
Badia (1951: 267) insisteix en els aspectes terapèutics de l'analogia:
La influència analògica, tendent sempre a una més gran uniformitat
(o confusió fonètica), és compensada constantment per la necessitat de diferenciació,
per tal d'evitar que hom arribi a veritables confusions de significat, a través de
coincidències fonètiques; i si és cert que de vegades aquestes confusions no importen a
la llengua (cantabam i cantabat > cantava), d'altres vegades empra els seus
recursos per diferenciar.
Sigui com sigui, en els estudis realitzats pels neogramàtics o
concebuts a partir dels principis neogramàtics s'insisteix molt més a delimitar els
elements que funcionen com a base de l'analogia i justifiquen l'extensió d'una forma que
no les causes que provoquen el canvi. En aquest sentit, és important assenyalar que devem
als neogramàtics la formalització del mecanisme que explica una bona part dels canvis
analògics. Es tracta, concretament, de la delimitació del canvi analògic a partir de
relacions proporcionals del tipus:
(4) A : B = A’ : X
En aquesta proporció, els element A i B s'identifiquen amb la base de
l'analogia (els mots a partir dels quals es produeix l'extensió d'una forma); la
incògnita X, per altra part, s'identifica amb el mot que, sotmès al canvi analògic,
assolirà la forma B’. Aquestes relacions proporcionals poden exemplificar-se
fàcilment a partir del canvi provocat en la primera persona del present d'indicatiu del
verb deure. Etimològicament, aquesta persona presenta el resultat deig
(< debeó),
perfectament documentable en els textos medievals. Aquest resultat etimològic, tanmateix,
fou desplaçat per la forma analògica dec a partir de relacions proporcionals del
tipus:
(5) diu : dic = deu : X
Això és, diu és a dic el que deu és a dec.
Òbviament, el fet que el canvi analògic es pugui delimitar d'aquesta manera no el
converteix en una operació matemàtica. Es tracta, simplement, d'una forma clara i
senzilla d'explicitar la manera com actuen possiblement els parlants a l'hora de
generalitzar una determinada forma. Aquesta concepció proporcional de l'analogia
planteja, tanmateix, diversos problemes. El més evident té a veure amb el fet que el
canvi sovint està induït per més d'un element i no resulta fàcil delimitar quin és el
que és comporta com a model. Tornem a l'exemple del verb deure. En aquest cas, hi
ha diferents verbs que tenen, etimològicament, una consonant velar en la primera persona
del present d'indicatiu i una semiconsonant velar en la tercera, i que, consegüentment,
podrien haver participat en el procés:
(6) diu : dic, duu : duc, cou : coc, trau : trac
Per fer més restrictiva la possible base de l'analogia, normalment
s'accepta que el canvi analògic requereix una certa semblança fonètica (anomenada focus
de l'analogia) i semàntica entre els elements de la proporció. Partint d'aquesta
idea, es podria postular que el canvi de deig a dec està induït per la
forma dic, ja que en tots dos casos es tracta de verbs que presenten un radical amb
la consonant d i amb una vocal palatal. El fet d'establir el focus de l'analogia no
resol totalment el problema, puix que no explica per què els canvis analògics no es
produeixen entre determinats termes relacionats formalment i semànticament. La relació
formal i semàntica és una condició necessària però no suficient del canvi. Un exemple
d'aquesta situació citat amb freqüència és el de la proporció de mots anglesos de
(7).
(7) ear : hear = eye : x
A partir d'aquesta proporció, on els termes presenten una clara
proximitat formal i semàntica, no és possible crear analògicament la forma *heye.
L'analogia, doncs, requereix també que entre els mots relacionats s'estableixin
determinades condicions estructurals i gramaticals.
4.2. L'aportació estructuralista de Kury...owicz
Segurament, l'intent més important per delimitar l'analogia des d'una
posició estrictament teòrica va ser el realitzat pel lingüista Jerzy Kury...owicz.
El lingüista polonès assumeix en general la concepció proporcional de l'analogia
però estableix tota una sèrie de restriccions gramaticals i estructurals que permeten
preveure la manera o l'itinerari que segueixen la majoria de canvis analògics. Per a KuryÉowicz (1949, entre
d'altres), concretament, l'analogia no es pot produir entre qualssevol parells de termes;
perquè aquesta analogia sigui viable, cal que aquests termes mantinguin algun tipus de
relació gramatical. Més encara, l'analogia es pot produir entre categories gramaticals i
no únicament entre mots. Tornant a l'exemple de la velarització que estem comentant,
l'analogia s'estableix entre les terceres persones (amb semiconsonant) i les primeres (amb
consonant velar).
Dins d'aquesta concepció general d'establir fortes restriccions al
canvi analògic i de delimitar les condicions estructurals en què es produeix, KuryÉowicz delimita sis
lleis del canvi analògic. Tot seguit repassarem a grans trets aquelles que poden tenir un
major interès per a l'estudi de la morfologia verbal. La més important de les lleis és,
sens dubte, la segona, on es delimita la relació que ha d'existir entre els dos termes de
cada costat de la proporció. Aquesta llei, concretament, estableix que l'analogia ha de
seguir una clara direccionalitat, per tal com ha de relacionar formes bàsiques amb formes
derivades o fundades. Dit amb unes altres paraules, perquè sigui admissible la proporció
A : B = A' : X, cal que hi hagi una relació de fundació del tipus A ® B. En general, es pot
considerar que les formes bàsiques són les més simples i les menys predictibles
formalment, enfront de les derivades que són més complexes i tenen una forma fàcilment
predictible a partir de les anteriors. Tornant a l'exemple que estem analitzant, les
formes de tercera persona són les més bàsiques, puix estan mancades de marca flexiva i
tenen una forma més irregular (deu, mol, pren); les formes de
primera persona, per contra, són més complexes i, en aquest cas, es construeixen afegint
la consonant velar a la forma de tercera persona, de vegades amb alguns canvis en el
segment final (dec, molc, prenc).
La resta de lleis, amb excepció de la darrera, remeten a aspectes més
puntuals del canvi analògic. La primera llei fa referència a la tendència a substituir
els marcadors simples per marcadors dobles, fet que pot ser exemplificat amb la forma vares
cantar, que en alguns parlars s'utilitza en lloc de vas cantar. En aquest
cas, el valor de pretèrit apareix marcat tant per la perífrasi amb l'auxiliar anar
més infinitiu com per la desinència -re-. La cinquena llei, d'altra banda, remet
a l'existència de distincions més importants que d'altres i al fet que a vegades la
llengua abandona distincions més marginals per tal de recuperar distincions centrals. En
català medieval, per exemple, la forma cantam tenia el valor de present
d'indicatiu i de pretèrit perfet (cant‡mus i cant‡vimus > cantam). La cinquena persona del pretèrit,
però, es reconstruí analògicament a partir de la sisena persona (cant‡vŽrunt > cantaren
a partir de la qual cantam >> cantàrem), malgrat que aquest canvi
provocava una nova homofonia ara amb el condicional en -ra procedent de l'antic
plusquamperfet d'indicatiu (cant‡ver‡mus > cantàrem). La distinció temporal entre el
present i el passat ha prevalgut sobre la distinció modal existent entre l'indicatiu i el
condicional (imperfet de subjuntiu després en valencià).
La darrera llei, la sisena, és més una declaració de limitacions que
no pas una llei pròpiament dita, puix que indica que els canvis analògics han de seguir
necessàriment les direccions assenyalades per les cinc lleis prèvies però constata que
no és possible saber amb certesa quan es produirà el canvi: "il en est comme de
l'eau de pluie qui doit prendre un chemin prevu… une fois qu'il pleut",
assenyala metafòricament KuryÉowicz (1949: 37).(5)
4.3. L'analogia i els processos psicolingüístics
Un altre pas important dins el panorama d'interpretació teòrica de
l'analogia correspon als intents generativistes de donar compte dels factors
psicolingüístics que intervenen en els canvis analògics, molt especialment en les
etapes d'adquisició de les llengües (Kiparsky 1978). Dins de la lingüística catalana,
l'intent més global d'adoptar aquesta perspectiva psicolingüística es troba en
diferents treballs de Wheeler sobre la morfologia verbal dels dialectes catalans (Wheeler
1984, 1985 i 1986). D'acord amb Wheeler, els canvis analògics es justifiquen per la
necessitat d'alleujar algun dels problemes psicològics o psicolingüístics que els
paradigmes flexius plantegen al parlant de l'idioma. Aquestes dificultats es poden
classificar en tres grups a partir de l'escissió del subjecte en tres papers diferents:
el subjecte parlant, l'oient i l'aprenent de l'idioma. A cadascun d'aquests subjectes, o a
cadascuna d'aquestes facetes del subjecte, se li plantegen uns problemes diferents, cosa
que permet justificar per què de vegades un canvi analògic alleuja una dificultat
psicolingüística però n'agreuja una altra que correspon a un altre aspecte de la
comunicació.
Per al subjecte en tant que parlant, la dificultat més greu té a
veure amb l'al·lomorfisme, ja que l'obliga a triar formes equivalents en l'expressió
d'un concepte. L'analogia, per tant, es justificarà en alguns casos a partir de la
conveniència d'evitar la variació al·lomòrfica. Retornant a l'exemple de la
velarització, en català medieval hi havia tota una sèrie de verbs provinents de la
tercera conjugació llatina que tenien una forma acabada en consonant palatal o sibilant
en la primera persona del present d'indicatiu: deig, vall, plaç.
Aquestes formes han estat substituïdes en el català modern per unes altres que presenten
regularment una consonant velar: dec, valc i plac. Per al subjecte en
tant que oient, la dificultat més important té a veure amb l'ambigüitat i el
sincretisme, que sovint tractarà d'evitar mitjançant canvis analògics. En català
medieval, el sincretisme existent entre la primera i la tercera persona del present
d'indicatiu en formes com ara mou, creu o mol, s'evita atorgant una
forma velar a la primera persona: moc/mou, crec/creu, molc/mol.
Finalment, per al subjecte en tant que aprenent de l'idioma, a més de les dificultats que
té com a parlant per a expressar-se i com a oient per a comprendre allò que li diuen, se
li planteja el problema d'aprendre una classificació purament arbitrària dels paradigmes
que regeix llur flexió correcta. A causa d'això, qualsevol ambigüitat en l'expressió
de les categories morfosintàctiques pot induir a error; error que consistirà a realitzar
generalitzacions abusives i a introduir les formes pròpies d'una determinada classe
morfològica en una altra classe. La velarització, típica d'un grup de verbs de la
segona conjugació catalana, s'ha estès en el valencià col·loquial als verbs de la
tercera conjugació pura originant formes com ara muic (a partir de la clàssica muir).
De manera molt més esporàdica, la velarització afecta en alguns parlars valencians fins
i tot els verbs de la primera conjugació originant formes com ara càntec.
Com assenyala Wheeler, la tendència a evitar o reduir la sinonímia,
l'ambigüitat o l'arbitrarietat, pot provocar una innovació analògica en la parla de
qualsevol individu, però resulta especialment efectiva en la parla de l'aprenent de
l'idioma, això és, en la parla infantil. La majoria d'aquests canvis són corregits i
esborrats; n'hi ha alguns, però, que arriben a consolidar-se i a integrar-se en el
sistema gramatical d'una llengua.
Els estudis basats en les dificultats psicolingüístiques dels
parlants d'un idioma comporten un important avanç en la delimitació teòrica de
l'analogia, puix que tracten d'establir les causes concretes que justifiquen el canvi.
Aquesta perspectiva estrictament psicolingüista planteja, però, dues mancances: d'una
banda, el fet que no té en compte que determinats canvis estan condicionats per les
peculiaritats tipològiques de cada llengua; d'una altra, el fet que no permet delimitar
clarament quins problemes resulten més greus i quins prevalen quan es produeix un
conflicte entre la conveniència d'evitar un problema i la d'agreujar-ne un altre.
4.4. L'analogia i els principis de naturalitat morfològica
Els intents més importants d'encarar els problemes esmentats suara han
estat realitzats des dels plantejaments teòrics de l'anomenada Morfologia Natural. Entre
els treballs més destacats realitzats des d'aquests pressupòsits es poden citar els de
Dressler (1987), Mayerthaler (1987) o Wurzel (1989), i, pel que fa al català, els de
Wheeler (1993a, 1993b i 1995). La Morfologia Natural parteix dels conceptes funcionals i
de la teoria del marcatge de l'Escola de Praga i, a grans trets, té com a objectiu
explicar les tendències universals en l'estructuració interna dels mots, els processos
de formació de mots i els canvis analògics a partir de principis cognitius generals,
anomenats principis de naturalitat. Centrant-nos concretament en l'analogia, el
pressupòsit bàsic es basa en la idea que els paradigmes tendeixen a evitar situacions
marcades i a optimitzar-ne l'estructura.
Els principis d'optimització morfològica es classifiquen en dos grans
grups segons que facin referència a tendències dependents de cada sistema lingüístic o
a tendències independents dels sistemes lingüístics. Pel que fa a aquestes darreres,
cal diferenciar els principis que remeten a l'anomenat universal de Humboldt i el que
remet al marcatge de les categories morfosintàctiques. Els principis relacionats amb
l'universal de Humboldt ja han estat comentats en l'epígraf anterior. Concretament, es
tracta de principis que fan referència a la tendència general a establir una relació
biunívoca entre la forma i la funció de les unitats lingüístiques. Tenint en compte la
doble direccionalitat d'aquesta relació, es poden diferenciar dos subprincipis, el de
transparència i el d'uniformitat:
| (8) |
a. |
Principi de transparència: afavoreix els paradigmes sense ambigüitats ni fusions
(cada forma té una única funció). |
|
b. |
Principi d'uniformitat: afavoreix els paradigmes sense variants al·lomòrfiques (cada
funció s'expressa amb una única forma). |
Aquests dos subprincipis ja han estat exemplificats en l'epígraf
anterior i no cal, per tant, retornar-hi. El tercer principi independent té a veure, com
s'ha dit, amb les diferències de marcatge funcional existents entre les categories
morfosintàctiques i amb la tendència, molt generalitzada, que aquestes diferències de
marcatge funcional es tradueixin en diferències de marcatge formal. Des d'un punt de
vista semàntic i funcional, les categories no marcades es diferencien de les marcades
perquè tenen un significat més bàsic (són definides per l'absència d'algun tret),
perquè presenten una major freqüència d'ús, perquè tenen un caràcter extensiu (poden
aparèixer de vegades en lloc de les marcades), i perquè s'assoleixen abans en el procés
d'aprenentatge lingüístic. Des d'un punt de vista formal, d'altra banda, les formes no
marcades presenten sovint la desinència zero, enfront de les marcades, que solen tenir
desinències fonèticament realitzades i posseeixen una major regularitat. La relació
existent entre el marcatge funcional i el formal queda recollida en l'anomenat principi
d'iconicitat construccional (o diagramàtica en la terminologia de Charles S. Peirce):
(9) Principi d'iconicitat construccional: afavoreix els paradigmes en
els quals els elements marcats formalment s'identifiquen amb els marcats
morfosintàcticament.
D'acord amb aquesta tendència, és bastant habitual en les llengües
del món que el singular no tingui desinència i el plural, sí (p. ex.: prat vs. prats);
que el masculí no presenti desinència i el femení, sí (p. ex. noi vs. noia);
que el present no tingui desinència i el pretèrit i el futur, sí (p. ex. bat vs.
baté, batrà); que l'indicatiu no presenti desinència i el subjuntiu, sí
(p. ex. bat vs. bati). Hi ha contexts, tanmateix, on aquestes tendències no
es respecten. Per donar compte d'aquestes situacions i establir les diferències de
naturalitat existents entre els distints tipus d'oposicions formals, es pot postular la
jerarquia d'iconicitat de (10), on s'exemplifica amb categories nominals (cfr. Wheeler
1993a: 98 i les referències que s'hi citen).
| (10) |
a. |
Màxima iconicitat (construccional o diagramàtica): la categoria marcada s'obté
afegint una desinència a la no marcada (el plural petits s'obté afegint la
desinència -s al singular petit). |
|
b. |
Mínima iconicitat (metafòrica): la categoria marcada té una forma diferent de la no
marcada (el femení emperadriu té una desinència diferent del masculí emperador). |
|
c. |
Manca d'iconicitat (sincrètica): la categoria marcada té la mateixa forma que la no
marcada (dilluns pot ser singular o plural). |
|
d. |
Contraiconicitat (substractiva): la categoria marcada té una forma més reduïda que
la no marcada (el singular currículum té més cos que el plural culte currícula). |
No cal dir que els canvis analògics, sovint substitueixen oposicions
baixes en la jerarquia per d'altres de més altes, com mostra, per exemple, la tendència
a construir el plural de currículum afegint-hi la desinència -s: currículums.
Pel que fa als principis dependents, cal assenyalar, en primer lloc, el
fet que estan directament relacionats amb les propietats gramaticals o formals
característiques de cada sistema lingüístic: de cada família de llengües, de cada
llengua o de cada dialecte. Aquests principis tenen a veure amb la congruència del
sistema lingüístic i amb l'estabilitat de les classes flexives. El primer pot ser
caracteritzat com segueix:
(11) Principi de congruència del sistema: afavoreix els paradigmes
organitzats d'una manera uniforme i sistemàtica d'acord amb els paràmetres morfològics
de la llengua.
Els paràmetres morfològics es delimiten a partir de preguntes com les
següents:
| (12) |
a. |
Quines categories presenta la llengua i quins trets posseeix cada categoria? |
|
b. |
Les formes bàsiques, tenen marca formal o no? |
|
c. |
Els trets categorials s’expressen de manera separada, com en les llengües
aglutinants, o conjunta, com en les flexives? |
|
d. |
Quin grau de distinció existeix entre les categories, o quin grau de sincretisme o
d'ús múltiple de marcadors s’hi dóna? |
|
e. |
Quin tipus de marca existeix (prefixos, sufixos, modificació del radical)? |
|
f. |
Hi ha classes flexives? quantes? |
A grans trets, la morfologia verbal catalana presenta els paràmetres
següents:
(a) En català hi ha les categories de persona i nombre (amb sis
persones diferents), de temps i aspecte (amb formes anteriors, simultànies i posteriors
organitzades en un sistema de formes absolutes i un altre de formes relatives), de mode
(amb la distinció entre l'indicatiu, el subjuntiu, l'imperatiu i les formes no personals)
i, segons el tipus de verbs, de veu (amb la distinció entre activa i passiva).
(b) Les formes bàsiques (la tercera persona, el present, l'indicatiu i
la veu activa) no tenen cap marca formal (no tenen cap desinència particular).
(c) En general, els trets de persona s'expressen de manera separada,
però els de temps, mode i aspecte apareixen aglutinats.
(d) El grau de sincretisme és en general baix. Tot i amb això,
s'admet sense gaire problemes el sincretisme entre la primera i la tercera persona en les
formes relatives d'indicatiu i en el subjuntiu (p. ex. cantava, cantaria,
cantés, etc.) i el sincretisme entre l'indicatiu, el subjuntiu i l'imperatiu en les
persones quarta i cinquena (p. ex. cantem i canteu).
(e) El procediment emprat és la sufixació, tot i que en alguns casos
les categories de temps (i aspecte) s'expressen per mitjans perifràstics (p. ex. vaig
cantar, he cantat).
(f) Existeixen tres conjugacions verbals (cantar, perdre
i dormir) i en alguns casos es poden diferenciar subclasses (la segona conjugació,
a més de diferents verbs irregulars, té un submodel velaritzat bastant important, i la
tercera té una classe pura i una altra classe incoativa).
Els paràmetres morfològics d'una llengua poden veure's alterats a
causa dels canvis experimentats per les formes flexives. En llatí, per exemple, la forma
bàsica de tercera persona tenia la marca t, mentre que en català no té cap marca
flexiva. Allò més normal, però, és que les formes que no respectin alguns dels
paràmetres es vegin sotmeses a canvis morfològics. En català, per exemple, la primera i
la tercera persona tendeixen a diferenciar-se en els temps absoluts d'indicatiu i aquest
paràmetre permet justificar determinats canvis experimentats en les formes de primera
persona; concretament, canvis com ara la velarització de formes com ara moc, molc
o crec (cfr. 4.5.2.) o l'adopció de la desinència -o en el català del
Principat (cfr. 8.7.).
L'últim principi, el de l'estabilitat de les classes flexives, es pot
formular com segueix:
(13) Estabilitat de les classes flexives: afavoreix les classes
flexives motivades independentment i els paradigmes organitzats a partir de sistemes
implicatius generals.
L'estabilitat està directament relacionada amb la regularitat de les
classes. Hi ha casos, però, on determinades formes irregulars s'han mantingut estables
sigui pel fet que tenen una alta freqüència d'ús, sigui pel fet que les irregularitats
(o les particularitats formals) estan organitzades de manera implicativa. Pel que fa a la
primera possibilitat, és interessant constatar que el verb més freqüent en català, el
verb ésser, és també el més irregular i que els quatre verbs següents en grau
de freqüència són també irregulars (haver, poder, tenir, anar,
per aquest ordre). Les classes amb irregularitat poden també ser estables si aquestes
irregularitats són sistemàtiques i s'organitzen de manera implicativa. Tornant a la
classe de verbs velaritzats, l'aparició de les formes amb consonant velar respon en la
majoria de casos a la jerarquia de (14), segons la qual si una de les categories té forma
velar també tenen aquesta forma les categories situades més a la la dreta.
(14) participi ® imperfet de subjuntiu i
pretèrit perfet ® present de subjuntiu i primera persona del
present d'indicatiu
Des d'aquesta perspectiva, es poden delimitar tres subgrups de verbs
amb formes velaritzades: (a) els verbs que sols velaritzen la primera persona del present
d'indicatiu i el present de subjuntiu (p. ex. escriure); (b) els verbs que
velaritzen, a més, l'imperfet de subjuntiu i el pretèrit perfet (p. ex. dir, cloure),
i (c) els verbs que velaritzen totes les formes (p. ex. creure, deure). Pel
que fa als canvis analògics, aquesta ordenació jeràrquica permet explicar el procés de
velarització que han assolit en valencià els verbs de la tercera conjugació pura. La
velarització comença per la primera persona, que es diferencia, així, de la tercera (dorc
enfront de dorm) i s'estén ràpidament al subjuntiu (dorga). Aquesta és la
situació que es manté en la major part del valencià. En alguns parlars, però, el
procés ha avançat i, d'acord amb la jerarquia, també ha afectat a l'imperfet de
subjuntiu (dorguera o dorgués) i al perfet simple (dorguí).
4.5. Conflictes de naturalitat
Com s'ha asssenyalat més amunt, els diferents principis
d'optimització poden entrar en conflicte: un determinat canvi pot optimitzar un aspecte
de l'organització dels paradigmes flexius però pot provocar un resultat no desitjable
pel que fa a un altre aspecte. Els principis, consegüentment, no tenen la mateixa
importància (o no la tenen sempre) i poden ser jerarquitzats de manera que permetin
predir l'evolució més probable quan s'estableixen conflictes de naturalitat(6). En
general, s'accepta que els principis dependents del sistema ocupen les posicions més
altes de la jerarquia. Efectivament: determinades opacitats o al·lomorfies sovint es
mantenen a causa de les propietats idiosincràtiques de les llengües (recursivitat o
freqüència de l'al·lomorfia, sistematicitat de l'opacitat, etc.). Dins d'aquests
principis, d'altra banda, el de congruència sembla ser més rellevant que no el
d'estabilitat.
Més complexa resulta la jerarquització dels principis independents, i
això per diferents raons. En primer lloc, perquè alguns d'aquests principis, com el
d'iconicitat, presenten situacions ben diferents que no tenen la mateixa importància: no
és igualment anòmala, per exemple, la manca d'iconicitat que la contraiconicitat. En
segon lloc, perquè molts canvis no es justifiquen per la intervenció d'un únic
principi, sinó per la interacció de diferents principis. Finalment, perquè els
principis no tenen la mateixa validesa per a totes les categories morfosintàctiques: hi
ha categories, per exemple, que admeten més fàcilment l'opacitat que d'altres i hi ha
oposicions de marcatge que són més clares que d'altres. Totes aquestes remarques són
certament importants i s'hauran de tenir ben presents al llarg d'aquest treball. Tot i amb
això, en molts canvis històrics del català, la jerarquia que té un valor explicatiu
més alt és la següent: iconicitat ® transparència ® uniformitat. La iconicitat sembla ser el factor més
important i la uniformitat, el menys important.
5. La gramaticalització
5.1. La unidireccionalitat
semàntica
La darrera modalitat de canvi que analitzarem és la que té a veure
amb els processos de gramaticalització, amb els processos que transformen d'una manera
progressiva i contínua el significat lèxic de determinades unitats en un significat de
caràcter gramatical. De manera molt general, es pot afirmar que la gramaticalització té
una marcada unidireccionalitat tant pel que fa al canvi semàntic i funcional experimentat
per l'element gramaticalitzat com pel que fa a uns altres factors de caràcter més formal
(el grau de regularitat o el nombre de síl·labes, per exemple). La unidireccionalitat
semàntica, concretament, fa referència al fet que els elements que es gramaticalitzen
assoleixen significats cada vegada més abstractes i generals. Hi ha hagut diferents
propostes per delimitar aquesta unidireccionalitat semàntica. Segurament la més
explicativa és la formulada per Elisabeth C. Traugott, d'acord amb la qual la
unidireccionalitat dels processos de gramaticalització provoca una subjectivització
creixent de la unitat o de la construcció lingüística; una subjectivització amb la
qual la unitat perd contingut lèxic però augmenta el seu valor pragmàtic. L'autora ha
realitzat diferents propostes per delimitar aquest procés, cada vegada més
globalitzadores i genèriques. En algunes de les més recents (Traugott, 1989, 1995a;
Traugott i König 1991), la subjectivització es caracteritza a partir de les tres grans
tendències recollides en (15).
(15) Tendència 1. Dels significats basats en la situació descrita de
manera externa als significats basats en la percepció cognitiva interior: per exemple, la
percepció de l'espai és menys interioritzada que la del temps, i per això molts termes
de referència temporal parteixen de referències espacials.
Tendència 2. Dels significats basats en la situació descrita (externa
o interna) als que es basen en la situació textual o metalingüística: unitats
significatives referencials o perceptuals que passen a adquirir un valor metadiscursiu i/o
una funció com a estructuradors del text.
Tendència 3. Els significats tendeixen a basar-se progressivament en
l'actitud subjectiva del parlant, en les seves creences respecte a la situació descrita,
en les relacions interpersonals establertes amb l'oient: modalització de l'enunciat,
expressió d'expectatives o contraexpectatives, valoracions, etc.
La tendència 1 es pot exemplificar fàcilment amb el pretèrit perfet
perifràstic (p. ex. vaig cantar), format a partir d'un auxiliar que
originàriament tenia un valor espacial. La tendència 2 resulta difícil exemplificar amb
elements verbals, però és fàcilment exemplificable amb tota una sèrie de connectors
discursius que provenen d'adverbis espacials o tempoaspectuals (per exemple, construccions
amb l'adverbi aspectual encara del tipus encara més, encara que,
etc). La tendència 3, finalment, es pot exemplificar amb l'evolució semàntica del verb deure.
Aquest verb, que en un principi tenia un valor deòntic d'obligació (p. ex. deus fer
això), s'ha convertit en el català modern en un modal epistèmic per un procés de
subjectivització creixent (p. ex. deuen ser a casa).(7)
5.2. El mecanisme del canvi lingüístic: metàfora o metonímia
discursiva?
Un aspecte controvertit dels processos de gramaticalització té a
veure amb el mecanisme concret que justifica el canvi semàntic i funcional experimentat
per la forma gramaticalitzada. De manera general, i simplificant una mica el debat
existent a hores d'ara sobre aquest tema, es poden delimitar dues grans perspectives
teòriques. Els autors vinculats a l'anomenada Lingüística Cognitiva, justifiquen
generalment els canvis a partir de processos metafòrics que projecten el significat de la
unitat lingüística des d'un determinat domini cognitiu (el domini font) a un altre de
més abstracte i interioritzat (el domini meta)(8). La metàfora, des d'aquesta perspectiva,
no és una simple figura retòrica, sinó un recurs omnipresent en el llenguatge
quotidià, un recurs de naturalesa mental que permet entendre un domini d'experiència en
termes d'un altre domini. Una perspectiva diferent adopten els autors vinculats a
perspectives funcionalistes per a qui els processos de gramaticalització es produeixen
bàsicament a partir de metonímies discursives i, concretament, a partir de la
convencionalització o la rutinització de determinades inferències que emergeixen en
contexts morfosintàctics i discursius molt concrets(9).
El procediment metafòric resulta adequat per exemplicar, per exemple,
que els noms que designen parts del cos humà puguin designar també una part d'un objecte
inanimat (p. ex. el peu d'una muntanya) o que els verbs de moviment puguin
assenyalar aproximació temporal (p. ex. ja s'acosta Sant Josep). El procediment
metafòric, o millor, el procediment metafòric tot sol resulta menys adequat quan la
gramaticalització és intensa i l'element gramaticalitzat experimenta canvis categorials:(10)
quina pot ser, per exemple, la metàfora que justifiqui que el verb de possessió habe— s'hagi convertit en
un modal deòntic (p. ex. he de cantar) i en un marcador de futur (p. ex. cantar-é)?
Una explicació basada únicament en canvis metafòrics no recull el fet que, en casos com
aquests, la gramaticalització es produeix d'una manera contínua (i no catastròfica, com
semblen suggerir les transformacions metafòriques). Més encara, molt sovint es produeix
a partir de la progressiva fixació de determinades inferències que emergeixen de l'ús
discursiu de construccions morfosintàctiques molt delimitades (cfr. Hopper 1987, 1991,
entre d'altres). Pensem, per exemple, en el pretèrit perfet perifràstic català. El
procés de gramaticalització exigeix un context local molt concret, puix que es produeix
en oracions de destinació final on la destinació del moviment és implícita, com en
(16a), però no en oracions de simple destinació, com en (16b), ni tan sols en oracions
de destinació final però amb la destinació explícita, com en (16c).
| (16) |
a. |
Lo comte {va/anà} (a) visitar lo rei |
|
b. |
Lo comte {va/anà} al palau |
|
c. |
Lo comte {va/anà} al palau (a) visitar lo rei |
Únicament en oracions com les de (16a), on no hi ha cap destinació
explícita, fou possible que la idea de moviment s'afeblís i que el verb ple es
convertís en un marcador temporal. La gramaticalització, d'altra banda, estableix fortes
restriccions morfosintàctiques i discursives. En el cas de la perífrasi de passat, la
gramaticalització s'inicia en contexts narratius i exigeix que el verb anar
aparegui en un dels dos temps clarament narratius: el present històric o el pretèrit
perfet. És en aquest context, on el verb anar comença a desenvolupar un valor
secundari de marcador narratiu que, per un procés de convencionalització, acabarà
gramaticalitzant-se.
5.3. La unidireccionalitat del canvi sintàctic
Fins ara ens hem referit a la unidireccionalitat dels processos de
gramaticalització en termes exclusivament semàntics. La unidireccionalitat, però, no
afecta únicament els aspectes semàntics del canvi sinó també els sintàctics, tant del
lexema que es gramaticalitza com del conjunt de la construcció sintàctica en què
s'insereix aquest lexema. Si ens fixem fonamentalment en el lexema que es gramaticalitza,
la unidireccionalitat sintàctica pot ser descrita com un contínuum de
descategorització:
(17) categoria lèxica major ® categoria
lèxica menor ® categoria funcional
D'acord amb aquest procés, les categories lèxiques majors,
pertanyents a classes obertes, es converteixen en categories lèxiques menors, o classes
tancades però amb un nombre relativament important d'elements; aquestes, finalment,
tendeixen a convertir-se en categories funcionals, o classes tancades amb un reduït
nombre d'elements.(11) Pel que fa a la gramaticalització de lexemes verbals, el procés de
descategorització segueix normalment el contínuum de (18).
(18) verb principal ® verb auxiliar ® afix ® desinència flexiva
En la majoria de casos, el procés de descategorització s'atura en
l'estadi segon o en el tercer. El verb anar, per exemple, s'ha convertit en un
auxiliar de temps en la perífrasi de pretèrit perfet. En alguns casos, però, el verb
gramaticalitzat pot arribar a fusionar-se totalment amb el verb principal i convertir-se
en una simple desinència verbal. Un exemple prototípic, i citat sempre que es parla de
processos de gramaticalització, és l'evolució històrica del verb habe— en la construcció
d'infinitiu final cant‡re habe—, a partir de la qual es recrea el futur en la major part de
les llengües romàniques. En llatí clàsic el verb habe—
és un verb principal amb semantisme ple (p.
ex. d’cere
hoc habe—
‘tinc coses a dir’), que es converteix en el llatí vulgar en un verb modal amb
valor deòntic (p. ex. d’cere habe— ‘he de dir’). En català medieval, el derivat
d'aquest verb es comporta com un afix verbal de futur que admet l'enclisi dels pronoms
personals febles (p. ex. dir-t'ho-he). En català modern, finalment, ha esdevingut
una desinència totalment fusionada al verb (p. ex. t'ho diré).
La gramaticalització, com s'ha apuntat, no sols afecta el lexema que
es descategoritza sinó el conjunt de la construcció sintàctica en la qual s'insereix.
Des d'aquesta perspectiva, més globalitzadora i realista que no l'anterior, la
construcció sintàctica experimenta un procés de reanàlisi que molt sovint elimina
nodes sintagmàtics i trasllada les unitats gramaticalitzades cap a posicions estructurals
més altes i de major abast sintàctic.(12) Com s'indica en (19), el verb anar, en
convertir-se en auxiliar de passat, es trasllada des de la posició de nucli del SV a la
posició de Flexió. Aquest trasllat provoca l'elisió de determinats nodes sintagmàtics
i transforma la construcció bioracional originària en una construcció amb una única
oració:
5.4. Altres canvis
La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també
s'associa a altres tipus de canvis relacionats amb àmbits diferents als de la semàntica
i la sintaxi. De manera general, es pot afirmar que les formes gramaticalitzades presenten
una major fixació morfosintàctica, una major freqüència d'ús, un menor cos fonètic i
una major regularitat formal que no les formes lèxiques de les quals procedeixen. Pensem,
per exemple en el verb anar. La freqüència de l'auxiliar anar és molt
més alta que no la del verb lèxic anar. Aquest, d'altra banda, presenta formes
supletives i bisil·làbiques en les persones quarta i cinquena del present d'indicatiu (anem
i aneu) que han estat substituïdes per formes regulars monosil·làbiques quan es
comporta com a auxiliar (vam i vau). Tots aquests aspectes estan íntimament
interrelacionats i actuen de manera paral·lela. Dit amb unes altres paraules: la
gramaticalització té un caràcter clarament icònic, ja que els canvis semàntics i
funcionals normalment mantenen una estreta relació amb els canvis de caràcter més aviat
formal. Aquesta iconicitat i els diferents aspectes que intervenen en la
gramaticalització se sintetitzen en l'esquema de (20).
| (20) |
LÈXIC |
|
GRAMÀTICA |
| semàntica: |
semànticament ric |
> més general |
>reduït o buit |
| morfologia: |
radical |
> auxiliars, partícules |
> desinències |
| fonologia: |
polisil·làbic |
> monosil·làbic |
> segment únic |
| morfosintaxi: |
classes obertes |
> classes tancades |
> classes tancades |
|
nombroses |
> nombroses |
> reduïdes |
| sintaxi: |
posició lliure |
> posició relativament fixa |
> posició fixa |
| pragmàtica: |
poc freqüent |
> bastant freqüent |
> obligatori |
Aquest esquema, que amb petites modificacions reprodueix el que Cuenca
i Castellà (1995), seguint Bybee (1993), apliquen a l'estudi de les preguntes
confirmatòries en català, permet caracteritzar la gramaticalització com un contínuum
entre el lèxic i la gramàtica en el qual tots els nivells d'anàlisi lingüística
segueixen una evolució paral·lela.
|
