És controlable Internet? Aquest és un debat sempitern en el qual es barregen els somnis personals, els graus de (des)coneixement tecnològic, la rutina del poder i la rapidesa del canvi dels paràmetres de referència. Mirem d'aclarir-ho.
En principi, el disseny de la xarxa, a partir d'una estructura en estrats (layers), amb capacitat distribuïda de comunicació per a cada node i transmissió per commutació de paquets (packet switching), operada per protocols TCP/IP, segons els múltiples canals de comunicació alternatius, proporciona una gran llibertat als fluxos d'informació que circulen per Internet (www.isoc.org).
Des d'un punt de vista tècnic és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els fluxos a Internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge. Com que és una xarxa global amb poder de processament d'informació i comunicació multinodal, Internet no distingeix fronteres i estableix comunicació sense restriccions entre tots els seus nodes. L'única censura directa possible a Internet és no ser a la xarxa. I això és cada cop més costós per als governs, les societats, les empreses i els individus. No es pot estar «una miqueta» a Internet. Hi ha, sí, la possibilitat d'emetre missatges unidireccionals propagats a Internet, sense reciprocitat de comunicació, en la mesura que els servidors d'un país (per exemple, l'Afganistan) estiguin desconnectats de la xarxa interna. Però qualsevol connexió en xarxa d'ordinadors amb protocols Internet permet la comunicació global amb qualsevol punt de la xarxa.
No obstant això, si la xarxa és global, l'accés és local, per mitjà d'un servidor. I és en aquest punt de contacte entre cada ordinador i la xarxa global on es produeix el control més directe. Es pot, i es fa a tots els països, negar l'accés al servidor, tancar el servidor o controlar qui comunica què i a qui, per mitjà d'una vigilància electrònica dels missatges que circulen pel servidor. Però els censors no ho tenen tan fàcil com sembla. Primer, perquè en alguns països hi ha una protecció legal considerable de la llibertat d'expressió i comunicació a Internet. És el cas, en particular, dels Estats Units, on el 1996 i el 2000 els tribunals, amb sentències corroborades pel Suprem, van declarar inconstitucionals dos intents legislatius de l'Administració Clinton d'establir la censura a Internet, amb el pretext de controlar la pornografia infantil. En una sentència cèlebre, del 1996, el Tribunal Federal del Districte Est de Pennsilvània va reconèixer que Internet és un caos, però va afirmar, textualment: «L'absència de regulació governativa dels continguts d'Internet ha produït, inqüestionablement, una espècie de caos, però el que ha fet d'Internet un èxit és el caos que representa. La força d'Internet és aquest caos. De la mateixa manera que la força d'Internet és el caos, la força de la nostra llibertat depèn del caos i de la cacofonia de l'expressió sense entrebancs que protegeix la Primera Esmena. Per aquestes raons, sense dubtar-ho, considero que la Llei de decència en les comunicacions és prima facie inconstitucional.» D'aquesta manera es va protegir una llibertat amenaçada per una Administració que, malgrat les declaracions a favor d'Internet, sempre va desconfiar, com la majoria dels governs, de la lliure expressió i autoorganització dels ciutadans (www.eff.org).
Així, doncs, en la mesura que la censura d'Internet és difícil als Estats Units i que, el 2001, la majoria de fluxos globals d'Internet utilitzen una xarxa troncal (backbone) nord-americana (i molts d'altres la podrien fer servir en cas de necessitat), la protecció que els EUA fan d'Internet crea un espai institucional de llibertat per a la gran majoria de circuits de transmissió per Internet.
Vull assenyalar, incidentalment, que això no admet la interpretació d'un cant als Estats Units com a terra de llibertat: ho és en alguns aspectes i en altres, no. Però, pel que fa a la lliure expressió a Internet, sí que representa, per la seva tradició de liberalisme constitucional, un element decisiu en la capacitat de comunicació autònoma per mitjà d'Internet. Si no es poden censurar les comunicacions als Estats Units, sempre hi ha maneres de connectar qualsevol node a la xarxa, passant pels Estats Units, una vegada el missatge ha sortit del servidor. Els censors tenen, malgrat tot, el recurs de desconnectar el servidor, de penalitzar els seus administradors o d'identificar l'origen o el receptor d'un missatge no permès i reprimir-lo individualment. Això és el que fan els xinesos, els malaisis, els singapuresos i molts d'altres, assíduament, i això és el que pretén la legislació que es proposa en alguns països europeus, Espanya entre altres.
Ara bé, la repressió no és el mateix que la censura. El missatge es comunica, les conseqüències arriben després. De manera que, més que bloquejar Internet, el que es pot fer i es fa és reprimir els qui la utilitzen indegudament segons els criteris dels poders actuals. Per això tenen raó tant els qui declaren Internet incontrolable com els qui la consideren l'instrument de control més sofisticat, si no hi ha més remei sota la protecció dels poders constituïts. Tècnicament, Internet és una arquitectura de llibertat. Socialment, els usuaris poden ser reprimits i vigilats per mitjà d'Internet. Però, per a això, els censors han d'identificar els transgressors, la qual cosa implica la definició de la transgressió i l'existència de tècniques de vigilància eficaces.
La definició de la transgressió depèn, naturalment, dels sistemes legals i polítics de cada jurisdicció. I aquí comencen els problemes. El que és subversiu a Singapur no necessàriament ho és a Espanya. I quan, l'any 2000, als Estats Units, un lloc web va organitzar la venda legal de vots de persones absents que venien el seu vot al millor postor dels candidats polítics, de manera que va motivar una persecució legal, el lloc web es va traslladar a Alemanya, on un delicte electoral americà no estava sota la repressió policial. De manera que la geometria política variable d'Internet permet operar des de diferents servidors cap a xarxes diferents. Com que no hi ha una legislació global, però sí una xarxa global de comunicació, la capacitat de control sistemàtica i preventiva es dilueix a la pràctica.
Sí que, en canvi, es pot procedir, des de cada centre de poder, a la identificació i subsegüent repressió dels qui siguin transgressors de les normes dictades per aquest poder. Amb aquest objectiu, ara es disposa de tecnologies de control que, la gran majoria, van ser creades pels empresaris informàtics que fan negoci de qualsevol cosa sense que els importin gaire els principis llibertaris que afirmen en la seva vida personal. Aquestes tecnologies són fonamentalment de tres tipus: d'identificació, de vigilància i d'investigació (www.epic.org).
Les principals tecnologies d'identificació són les contrasenyes, les galetes (cookies) i els procediments d'autenticitat. Les contrasenyes són els símbols convinguts que heu fet servir per a entrar en aquesta xarxa. Les galetes són marcadors digitals que els llocs web equipats d'aquesta manera insereixen automàticament en els discs durs dels ordinadors que s'hi connecten. Tan bon punt una galeta entra en un ordinador, totes les comunicacions d'aquest ordinador a la xarxa són automàticament registrades al lloc web originari de la galeta. Els procediments d'autenticitat són firmes digitals que permeten als ordinadors verificar l'origen i característiques de les comunicacions rebudes.
Generalment utilitzen tecnologia de xifratge. Treballen per nivells, de manera que els servidors identifiquen usuaris individuals i les xarxes de connexió identifiquen els servidors.
Les tecnologies de vigilància permeten interceptar missatges, inserir marcadors gràcies als quals es pot seguir la comunicació d'un ordinador o un missatge marcat per mitjà de la xarxa; també consisteixen en l'escolta contínua de l'activitat de comunicació d'un ordinador o de la informació emmagatzemada en aquest ordinador. El famós programa Carnivore de l'FBI permet analitzar mitjançant paraules clau masses enormes d'informació de les comunicacions telefòniques o Internet, i busca i reconstrueix totalment els missatges que semblen sospitosos (tot i que algunes detencions sobre aquestes bases van ser bastant potineres; per exemple, quan es van arrestar bones mares de família que comentaven electrònicament el perill del consum de drogues a l'escola dels seus fills). Les tecnologies de vigilància permeten identificar el servidor originari d'un determinat missatge. A partir d'això, per col·laboració o coacció, els qui mantenen els servidors poden comunicar al detentor del poder l'adreça electrònica d'on ha provingut qualsevol missatge.
Les tecnologies d'investigació s'organitzen sobre bases de dades obtingudes de l'emmagatzemament de la informació resultant de les tecnologies de vigilància. A partir d'aquestes bases de dades es poden construir perfils agregats d'usuaris o conjunts de característiques personalitzades d'un usuari determinat. Per exemple, per mitjà del número de la targeta de crèdit, associat a un número del carnet d'identitat i a la utilització d'un determinat ordinador, es pot reconstruir fàcilment el conjunt de tots els moviments que fa una persona que deixin registre electrònic. Com que això és una cosa que fem cada dia (telèfon, correu electrònic, targetes de crèdit), sembla evident que ja no hi ha confidencialitat des del punt de vista de la comunicació electrònica.
O sigui, la combinació de les tecnologies d'identificació, de vigilància i d'investigació configuren un sistema en el qual qui tingui el poder legal o fàctic d'accés a aquesta base de dades pot saber la part essencial del que cada persona fa a la xarxa i fora de la xarxa. Des d'aquest punt de vista, la xarxa no es controla, però els seus usuaris estan, més que mai a la història, exposats a un control potencial de tots els seus actes. Així, doncs, un poder polític, judicial, policíac o comercial (defensors de drets de propietat) que vulgui actuar contra un internauta determinat pot interceptar els missatges, detectar els moviments i, si estan en contradicció amb les seves normes, pot procedir a la repressió de l'internauta, del prestador de serveis o de tots dos.
Òbviament, el control no prové tan sols del govern o de la policia.
Les empreses vigilen rutinàriament el correu electrònic dels seus empleats i les universitats, el dels seus estudiants, perquè la protecció de la confidencialitat no s'estén al món laboral, sota el control de l'organització corporativa.
Però ni Internet és una xarxa de llibertat, en un món en el qual la tecnologia pot servir per a controlar les nostres vides per mitjà del seu registre electrònic, ni la tendència al control omnipresent és irreversible. En societat, tot procés és fet de tendències i contratendències, i l'oposició entre llibertat i control continua sense fi, amb nous mitjans tecnològics i noves formes institucionals.
A les tecnologies de control i vigilància es contraposen tecnologies de llibertat. D'una banda, el moviment per al programari de font oberta permet la difusió dels codis en els quals es basa el processament informàtic a les xarxes. En conseqüència, a partir d'un cert nivell de coneixement tècnic, freqüent entre els centres de suport als qui defensen la llibertat a la xarxa, es pot intervenir en els sistemes de vigilància, es poden transformar els codis i es poden protegir els programes propis. Naturalment, si s'accepta sense dir res el món de Microsoft, s'ha acabat qualsevol possibilitat de confidencialitat i, per tant, de llibertat a la xarxa. Entre altres coses, perquè cada programa Windows conté un identificador individual que acompanya a través de la xarxa qualsevol document generat des d'aquest programa. Però la creixent capacitat dels usuaris per a modificar els seus programes crea una situació més complexa, en la qual qui està controlat pot passar a ser controlador dels sistemes que el vigilen.
L'altra tecnologia fonamental en la reconstrucció de la llibertat a la xarxa és el xifratge (www.kriptopolis.com).
És cert que, com qualsevol tecnologia, la relació que estableix amb la llibertat és ambigua, tal com assenyala Lessig (1999; 2000 en castellà), perquè, d'una banda, protegeix la confidencialitat del missatge però, de l'altra, permet els procediments d'autenticació que verifiquen la identitat del missatger.
Tot i així, essencialment, les tecnologies de xifratge permeten, quan funcionen, mantenir l'anonimat del missatge i esborrar el rastre del camí seguit a la xarxa, i fan difícil, d'aquesta manera, interceptar el missatge i identificar el missatger. Per això, la batalla sobre el xifratge és, des del punt de vista tècnic, una batalla fonamental per la llibertat a Internet.
Però no tot és tecnologia en la defensa de la llibertat. En realitat, la cosa més important no és la tecnologia sinó la capacitat dels ciutadans d'afirmar el seu dret a la lliure expressió i a la confidencialitat de la comunicació. Si les lleis de control i vigilància a Internet i per mitjà d'Internet són aprovades per una classe política que sap que el control de la informació ha estat sempre, al llarg de la història, la base del poder, les barricades de la llibertat es construiran tecnològicament. Però encara és més important que les institucions de la societat reconeguin i protegeixin aquesta llibertat. Per això, mobilitzacions d'opinió com la d' Electronic Frontier Foundation, als Estats Units, i de moltes altres xarxes a Europa i al món han estat elements influents a l'hora de frenar les tendències repressives que hi ha en les burocràcies governamentals i en els sectors ideològicament conservadors, espantats pel potencial alliberador d'Internet. Al capdavall, és en la consciència dels ciutadans i en la seva capacitat d'influència sobre les institucions de la societat, per mitjà dels mitjans de comunicació i de la mateixa Internet, on hi ha el punt d'equilibri entre la xarxa en llibertat i la llibertat a la xarxa.
|
 |
|
 |
|
[Data de publicació: octubre 2001]
|
| | |
