El creixement de Catalunya s’ha esdevingut fins ara a un ritme inconstant. El país ha tendit a invertir en projectes puntuals com els Jocs Olímpics o el Fòrum 2004, que han donat una visió de la política i la cultura com a espectacles. No obstant això, Catalunya ha viscut durant els darrers trenta anys un període de transformació gràcies al qual avui dia és capaç d’afrontar projectes més duradors.

D’altra banda, aquest no és pas un objectiu exclusiu per a Catalunya. Països capdavanters com Alemanya i França també s’adonen de la necessitat de fomentar el coneixement a fi de potenciar la competitivitat. En aquest context, la universitat té un paper decisiu, com a centre de recerca i com a centre de formació. El projecte presentat pel ponent, La dècada del coneixement (2005-2015), pren com a model el sistema nord-americà, segons el qual s’ha de fer de la universitat una opció principal de la política econòmica i, per tant, cal situar la ciència i la recerca en un punt molt alt de les prioritats pressupostàries del país. Tot plegat ha d’aturar l’èxode dels nostres científics i, alhora, atraure la comunitat científica internacional cap a Catalunya.

El finançament d’aquest projecte a llarg termini no és agraït electoralment i, en conseqüència, necessita la participació i la conscienciació de tots els sectors de la societat.