El trànsit vers la nova fotografia digital implica un desplaçament revolucionari dels fonaments conceptuals i tecnològics que han estat hegemònics al llarg dels més de cent cinquanta anys de la fotografia tradicional. Més enllà de l'ús d'un nou vocabulari bàsic, el tractament amb imatges digitals implica l'accés a un nou territori discursiu. El text que s'exposa a continuació fa un intent d'urbanització, anàlisi i aclariment dels nous conceptes i les eines necessàries per a extreure el millor rendiment d'aquest nou territori (encara inestable) de sistemes i dispositius per a la captura, la conversió, el tractament i l'optimització digital d'imatges fotogràfiques que ja ens envolta i que defineix el present i alhora el futur de la imatge.
|
|
 |
...dèiem sovint que una imatge equival a mil paraules o que una fotografia no menteix. Doncs bé, ara sí que menteixen. I poden mentir d'una forma convincent. A mesura que la manipulació digital es converteixi en més econòmica i comuna, qui es creurà més una fotografia? Jo crec que ningú. La fotografia digital portarà aquest procés molt més lluny. No es tracta sols d'una innovació; es tracta d'un canvi funcional en allò que era la fotografia. Ara, aquesta, deslligada dels components de plata sobre una placa, de la pel·lícula o del paper, es convertirà virtualment en un nou mitjà.[1]
Bill Ostendorf (1996)
|
En l'actual era de la informació, el mitjà fotogràfic s'ha dissolt en la resta de canals i mitjans comunicatius dominants avui dia. Visualment, l'era contemporània apareix dominada pels mitjans electrònics audiovisuals i de simulació digital. La nostra època ja no és la de la reproductibilitat tècnica, sinó la de la simulació electrònica.
La creixent implementació de l'imaginari visual generat mitjançant ordinadors prefigura la implantació i ubiqüitat de construccions visuals fabricades d'una manera radicalment diferent respecte de la forma de les capacitats mimètiques pròpies del film, la televisió i la mateixa fotografia. El ràpid desenvolupament en tot just dues dècades d'un ampli ventall de tècniques gràfiques digitals forma part d'una reconfiguració extensiva de les relacions entre el subjecte modern i els modes de representació dominants.
El nou model digital de la visió, autònom respecte al model de representació mimètica mantingut tradicionalment per la imatge fotogràfica documental, és un model de síntesi i virtualització en la construcció de les imatges. La visió contemporània es reformula així des de l'anterior credibilitat i objectivitat fotogràfica vers un nou ordre visual de simulació i virtualització. Les imatges digitals de síntesi tenen unes característiques tècniques i estètiques singulars, que ja no permeten la seva traducció automàtica envers les condicions tradicionals de les anteriors imatges d'ordre físic i químic.
Allò que reconeixem com a imatge sobre una pantalla consisteix tan sols en una simulació gràfica. El caràcter de simulacre resulta, així, essencial en la imatge electrònica. No té ni pes ni grandària tal com els havíem entès. Termes com profunditat, volum, il·luminació o textura ara són plenes i simples metàfores. Enfront del caràcter acabat, tancat, de la producció (foto)gràfica tradicional, les imatges de síntesi es presenten tant per a l'autor com per a l'usuari com una mena de work in progress infinit, obert sempre a la intervenció, el retoc, la reutilització i la metamorfosi més radicals.
La tecnologia digital facilita de forma exponencial la manipulació de les imatges, i, així, dóna lloc a un material gràfic inestable, fràgil, indefinit, extremadament adaptable i transformable. El pas d'analògic a digital, d'àtoms físics a bits d'informació, és a dir, el pas d'un mitjà de composició física a un mitjà electrònic sense color, dimensions o pes ha comportat l'accés a una tasca fotogràfica desmaterialitzada, resultat de la traducció de la seva antiga corporeïtat a una sèrie de senyals elèctrics continguts en una base binària uniforme. L'era digital proposa una nova condició d'allò que és visual i de la representació dominada per la inestabilitat.
El que proposo al text que s'exposa tot seguit és precisament un intent d'urbanització, anàlisi i aclariment dels conceptes i claus bàsics que permetin extreure el millor rendiment d'aquest nou territori, molts cops inestable, de sistemes i dispositius per a la captura, la conversió, el tractament i l'optimització digital d'imatges fotogràfiques que ja ens envolta, i que defineix el present i alhora el futur de la imatge.
|
| 1.
| Conceptes bàsics en sistemes d'imatge i fotografia digital |
Negatiu, to, gra, suport o factor d'ampliació són alguns dels conceptes que han estat hegemònics per a la gestió acurada en fotografia analògica al llarg dels més de cent seixanta anys d'història de la fotografia. Avui, la traducció d'analògic a digital comporta que això sigui desplaçat i substituït. El tractament amb fotografies digitals implica l'ús de noves claus i conceptes bàsics. En aquest sentit, resulten fonamentals les implicacions i relacions que s'estableixen entre nocions com imatge de mapa de bits, imatge vectorial, profunditat de color, mode de color, resolució d'imatge i resolució de pantalla.
|
|
|
Les tecnologies digitals treballen amb unitats d'informació representades en un sistema a partir del funcionament de fenòmens elèctrics en dos estats: hi passa corrent o no n'hi passa. Això ens indica si el valor d'una variable binària és zero o u. Qualsevol dada pot ser representada mitjançant dígits binaris, codificada per nombres i representada en bits. El procés de conversió d'una imatge analògica a digital duu un procés de traducció de variables físiques i químiques cap a noves variables formalitzades i quantificades en una representació codificada numèricament.
Hi ha dos tipus de representacions gràfiques digitals (de fet, dues formes d'emmagatzemar la informació que conté una imatge digital) que convé distingir de forma bàsica d'acord amb la seva naturalesa i les utilitats específiques: les imatges de mapa de bits (bitmap) i les imatges vectorials. Les imatges de mapa de bits consisteixen i estan condicionades per una retícula o matriu de punts sobre la qual es disposen una sèrie de bits d'informació que representen píxels.[2] Els bits d'informació determinaran el color i la posició de cadascun dels píxels i el conjunt de tots ells formaran les imatges de mapa de bits.[3]
La matriu de punts en files i columnes de gran resolució que configura tota imatge de mapa de bits facilita la sensació d'imatge real, i, per tant, la sensació d'imatge fotogràfica. De fet, tota imatge fotogràfica digital consisteix en un arxiu codificat amb un determinat format gràfic de mapa de bits.
Per contra, les imatges vectorials es componen d'objectes gràfics independents, creats a partir d'operacions matemàtiques que realitza l'ordinador. Els objectes que componen una imatge vectorial són línies definides per vectors, i cadascun d'aquests vectors es compon d'un punt inicial i d'un punt final, també coneguts com a punts de control. Els objectes que componen una imatge vectorial també són anomenats objectes Bézier. Els objectes Bézier són segments de línia connectats per nodes. Els segments de línia poden ser rectes o corbs, i qui determina aquest factor són els manegadors. Els manegadors parteixen dels nodes i són dos, i s'utilitzen per a indicar el grau de curvatura i la direcció d'un segment.
Els objectes que componen una imatge vectorial presenten les seves pròpies característiques, de manera que podem tenir objectes gràfics amb colors, dimensions i formes determinats en què variant una d'aquestes característiques modifiquem l'objecte sencer. Així, en augmentar una imatge vectorial no distribuïm una sèrie de píxels (cosa que sí que passaria en una imatge de mapa de bits), ni n'augmentem el nombre per superfície, sinó que tan sols modifiquem la fórmula matemàtica que calcula l'objecte vectorial. Podem ampliar-la tant com vulguem, la seva qualitat no se'n veurà afectada: sempre serà màxima. Els objectes vectorials no depenen de la resolució, per la qual cosa el seu pes d'emmagatzematge és, en general, molt inferior al que pot tenir una imatge de mapa de bits.[4]
|
|
|
Els arxius de mapa de bits o vectorials s'emmagatzemen sempre en un determinat llenguatge codificat: el format gràfic. Una fotografia digital esdevé, així, una imatge amb les característiques ja assenyalades per als mapes de bits i resulta alhora codificada en un dels nombrosos formats gràfics (mapa de bits) existents. El format gràfic seleccionat determina un grau de qualitat final en la imatge digital amb la qual treballem. Segons quin sigui el format gràfic emprat per a capturar, convertir o tractar una fotografia digital, aquesta disposarà de més o menys colors, resolució o quantitat de bits.
Convé conèixer les condicions i els avantatges que comporta cada format. Sobretot tractarem, per la seva major implementació en fotografia digital, de formats com ara els TIFF, BMP, PICT, GIF i, molt especialment, del JPEG, l'estàndard en fotografia digital.[5]
|
 |
TIFF (Tagges Image File Format). Creat per la companyia Aldus, tot i que actualment pertany a Adobe. És un format de compressió per àrees que permet guardar les imatges amb la màxima qualitat, a més d'especificar paràmetres propis per a la impressió. És un dels formats que més espai ocupen, però també el millor format per a ser imprès.
|
|
|
|
BMP (Windows Bitmap Format). Format creat per Microsoft que permet tanta qualitat com les imatges TIFF, però que se'n diferencia pel fet que no aporta cap informació per a la seva impressió, cosa que comporta que les imatges ocupin menys espai de memòria. S'utilitza per a imatges que s'imprimeixen amb qualitat normal, o bé per a les imatges de qualitat que només han d'aparèixer en pantalla.
|
|
|
|
PICT (Macintosh Picture Format). Format gràfic de compressió, sense pèrdua de qualitat, característic dels entorns Macintosh (tot i que també pot ser emprat en altres plataformes). Té les mateixes característiques que el format BMP.
|
|
|
|
GIF (Graphics Interchange Format). El format GIF és un dels més emprats al Web pel baix pes que implica generalment. La seva fórmula de compressió és secreta i pertany a Unisys. Se sol fer servir per a imatges amb una profunditat de color de fins a 8 bits (256 colors), i utilitza un algoritme de compressió anomenat LZW. La principal característica d'aquest algoritme és que no perd informació, és a dir, que, un cop descomprimida la imatge, conserva la mateixa informació que quan es va comprimir. L'algoritme LZW realitza un procés de reconeixement de seqüències consecutives de color, recorrent un per un tots els píxels. Si hi ha més d'un píxel consecutiu del mateix color, emmagatzemarà les dades d'aquest píxel i la quantitat de píxels que hi ha a la seqüència. El format GIF se sol utilitzar per a les imatges de mode de color indexat, sempre que no tinguin massa tonalitats diferents de color.[6]
|
|
|
|
JPEG (Joints Photographic Experts Group). Format de compressió per síntesi. Es fa servir per a les imatges digitals o web que contenen moltes tonalitats, com por exemple fotografies digitals i imatges amb degradats.[7] Es considera el millor format de compressió per a les imatges fotogràfiques, ja que, per causa del seu algoritme de compressió, no dóna bons resultats amb imatges planes o de pes molt baix. Bàsicament, el que fa l'algoritme del format JPEG és guardar la imatge separant la informació de la brillantor dels matisos de color, eliminant les diferències de color molt subtils que no podem distingir en situacions estàndard. Per això, es tracta d'un format de compressió que genera un procés de pèrdues. Per molt poc que vulguem comprimir, sempre es perd informació.[8] El format JPEG disposa d'una profunditat de color de 24 bits, és a dir, de milions de colors, capaç, per tant, de suportar i representar imatges amb qualitat fotogràfica.
|
|
|
|
|
La qualitat en tota imatge fotogràfica de mapa de bits està condicionada (a) per la quantitat d'informació emprada per a representar cada píxel (profunditat de color) i (b) pel sistema de coordenades utilitzat per a descriure els colors numèricament (mode de color).
La profunditat de color digital, també anomenada profunditat de píxel, és el nombre de nivells de grisos o de colors que es poden representar en els píxels d'una imatge de mapa de bits. També es coneix com a resolució de píxel o profunditat de bit. La profunditat de color consisteix en una unitat de mesura binària, ja que cada píxel (picture element) de la imatge és format per bits. Si la profunditat de color és per exemple d'1, la imatge només contindrà dos nivells de grisos o dos colors (per exemple, una imatge en blanc i negre). Una profunditat de color de 8, en canvi, ens permet obtenir ja 256 nivells de grisos o colors, i amb una profunditat de 24 bits, la imatge passarà ja a contenir aproximadament 16 milions de colors. Una imatge que disposi d'un nombre més gran de bits tindrà més possibilitats cromàtiques, però, alhora, ocuparà també més espai en la memòria de l'ordinador. Així, doncs, la profunditat de color digital dóna lloc a la següent escala:
|
|
1 bit (21 = 2 tons)
|
|
|
|
8 bits (28 = 256 tons)
|
|
|
|
24 bits (224 = 16.777.216 tons)
|
|
|
|
32 bits (232 = 4.294.967.296 tons)
|
|
Les imatges fotogràfiques digitals de qualitat hauran de tenir com a mínim una profunditat de color de 24 bits.[9] La majoria d'imatges de to continu necessiten almenys 150 nivells de grisos per a poder-les reproduir amb qualitat. Per tant, no ens caldran més de 256 nivells de grisos per a obtenir la simulació òptica en la pantalla que vulguem. Quan disposem d'una profunditat de color de 24 bits o superior, assolim els milions de colors necessaris gràcies a la combinació dels tres colors llum primaris: vermell, verd i blau.[10] En el mode de color RGB, cada canal de color té associats 8 bits de color, amb la qual cosa hi disposarem de 256 x 256 x 256 = 16,7 milions de colors.[11]
|
|
|
Com hem assenyalat, el treball amb una determinada profunditat de color està íntimament lligat a l'elecció d'un mode de color, atès que cadascun d'aquests sistemes de codificació digital del color determinarà el pes i la qualitat final d'una fotografia digital. A més de determinar el nombre de colors que es poden representar en una imatge, els modes de color, també coneguts com a espais de color, afecten el nombre de canals i la grandària final o pes de l'arxiu d'una imatge. La tria d'un dels següents modes de color existents dependrà de la finalitat que es vulgui donar a la imatge digital en qüestió:
|
|
Mode ploma. Correspon a les imatges d'1 bit. Són imatges d'un únic to més el color del fons. Depenent de la densitat de la trama dels píxels hi podem aconseguir efectes de zones amb ombres o il·luminades. Ocupen molt poc espai a la memòria.
|
|
|
|
Mode mitjos tons. Correspon a les imatges de 8 bits i permet obtenir 256 tons de grisos. Se sol fer servir per a la representació de fotografies en blanc i negre de baixa qualitat. A diferència del mode ploma, aquest sí que permet crear tons grisos intermedis.
|
|
|
|
Color indexat. Correspon a les imatges de 8 bits i permet obtenir 256 tons que podem especificar. Les imatges associades a aquest mode de color solen presentar una paleta de colors que mostra tots i cadascun dels colors que componen una imatge. Aquest mode de color se sol fer servir per a imatges destinades al Web o a la producció multimèdia, ja que permet que diferents imatges utilitzin la mateixa paleta de colors i, a més, el seu espai d'emmagatzematge resulta molt baix.
|
|
|
|
Mode RGB o RVA. Les imatges en mode RGB (red, green, blue) permeten treballar amb tres canals, un per a cada color. Cadascun d'aquests canals és de 8 bits i, per tant, hi tenim un total de 24 bits de color. Aquest tipus d'imatges se solen utilitzar si la visualització es fa tan sols mitjançant un perifèric de sortida amb monitor, ja que s'obtenen colors com a resultat de la descomposició de la llum; es tracta d'imatges no pensades per a ser impreses físicament.
|
|
|
|
Mode CMYK o CMYAN. Les imatges que treballen en el mode CMYK disposen de quatre canals, un per a cada tinta primària (cian, magenta, groc i negre). La informació que apareixerà a cada píxel serà el percentatge de tinta que s'haurà d'aplicar per a aconseguir una determinada tonalitat en la seva impressió final en quadricromia.
|
|
|
|
|
En les imatges digitals el terme resolució fa referència a la capacitat de detall d'una imatge, un equivalent a la mesura dels punts de clorur de plata que formen una fotografia convencional. La resolució digital pot definir des del nombre de píxels d'una imatge escanejada fins al nombre de punts per polzada que pot pintar una impressora digital. En general, la resolució d'imatge digital definirà el nombre de píxels representats a la imatge per unitat de longitud,[12] i s'expressarà en ppp (píxels per polzada) o ppi (pixels per inch).
La qualitat d'una imatge digital està directament relacionada amb la seva resolució, ja que com més gran sigui la quantitat de píxels per polzada, més gran serà la seva qualitat i també l'espai a la memòria per a ser emmagatzemada, ja que presentarà més bits d'informació:[13] major definició i gradacions del color més subtils. Alhora, una imatge d'alta resolució resultarà sempre de més pes que una imatge de les mateixes dimensions però amb una resolució menor.
La resolució d'imatge és, a més, independent de la resolució de pantalla. La gran majoria de monitors tenen una resolució de 72 ppp, que resulta també, en general, inalterable. Així, quan treballem amb imatges de més alta resolució que la del monitor que tenim, les visualitzarem sempre amb una grandària a la pantalla superior respecte a les dimensions originals, ja que el monitor només ens podrà presentar 72 píxels per polzada. Per exemple, si una imatge posseeix una resolució original de fins a 300 ppp, aquests indefectiblement es repartiran a la nostra pantalla en una menor quantitat per polzada: a cada una només n'hi cabran 72, en comptes dels 300 originals.[14]
Igualment, no s'ha de confondre una resolució expressada en ppp o ppi amb una expressada en dpi (dots per inch o punts per polzada). Una expressió de la resolució en dpi ens indicarà el nombre de punts per polzada que produeix un determinat dispositiu o perifèric de sortida, com ara una filmadora o una impressora làser.
|
|
 |
| 2.
| Eines de tractament i optimització gràfica digital |
D'acord amb els dos tipus d'imatges digitals de què hem tractat (mapa de bits i vectorials), també l'extens programari existent per a tractar-les i optimitzar-les pot ser dividit en programari gràfic de mapa de bits i programari gràfic vectorial. Per l'afinitat que té amb la possibilitat d'una edició d'imatges amb qualitat fotogràfica, tractarem tan sols del programari més destacat de tipus mapa de bits, deixant de banda el de tipus vectorial.[15]
El món específic del programari dedicat a qüestions gràfiques no deixa de créixer dia rere dia. Els llistats de programes de demostració (demos), assistents, programaris lliures (freewares), programaris de prova (sharewares) o àlies per a l'optimització i el retoc d'imatges i fotografies digitals s'han ampliat cada vegada més de pressa al llarg de l'última dècada, enmig de l'augment també simultani de les càmeres i aplicacions de fotografia digital de tota mena. Tot i així, convé destacar, per la seva capacitat de producció d'imatges de mapes de bits de qualitat professional,[16] eines com ara Corel PhotoPaint, Fractal Painter, Paintshop Pro, Microsoft PhotoDraw i, molt especialment, Adobe Photoshop, Adobe ImageReady, Macromedia Fireworks i GIMP Open Source.
|
|
|
Adobe Photoshop és segurament el més conegut dels programes de retoc i edició fotogràfica existents, i s'ha arribat a convertir en l'estàndard entre els professionals de l'edició fotogràfica digital i els dissenyadors gràfics. Disposa d'una interfície gràfica especialment imitada per la resta de programari competidor, com també del catàleg més extens de filtres i eines per al retoc professional de la imatge.
Photoshop és un programari focalitzat en el tractament d'imatges en format de mapa de bits. A Adobe Photoshop, des de la seva versió 5.5, s'hi incorpora un programari associat, Adobe ImageReady, especialitzat en les nombroses possibilitats d'optimització de les imatges digitals pensades per a la seva transmissió o publicació web.
|
|
|
Fireworks és la resposta de l'empresa Macromedia al predomini d'Adobe Photoshop com a eina de tractament i retoc de fotografia digital. Es tracta d'una eina de creació gràfica polivalent, que permet desenvolupar des de la simple optimització d'una imatge digital fins a la creació d'un lloc web complet, oferint de manera integrada les possibilitats de Photoshop i ImageReady en un únic programari.
Les seves grans potencialitats operatives fan que pugui combinar el tractament de geometries i formats vectorials amb imatges de mapes de bits, amb la qual cosa permet realitzar en tots dos casos imatges i gràfics complexos destinats a ser impresos o bé a ser visualitzats només a la pantalla. De fet, FireWorks representa ja l'estàndard en l'optimització de gràfics per al Web.
|
|
|
GIMP és l'acrònim de General Image Manipulation Program, el més avançat programari de codi obert per al tractament de gràfics digitals, amb capacitats avançades de retoc i edició de fotografia digital.[17] Pot ser emprat com una eina simple de dibuix digital i alhora com un programa expert de retoc fotogràfic, amb capacitat de procés, de generació de visualitzacions realistes (rendering), de conversió i d'optimització de gràfics digitals.
Suporta gairebé tot tipus de formats (GIF, JPEG, PNG, XPM, TIFF, TGA, MPEG, PDF, BMP i altres), canals alfa per a l'edició de transparències i ja hi ha versions per a plataformes UNIX, MacOS X i Windows.
GIMP respon a un projecte desenvolupat originàriament per Peter Mattis i Spencer Kimball a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, per al processament i la manipulació d'imatges, amb una interfície bàsica de treball semblant a l'estandarditzada per Adobe Photoshop. A causa de la seva naturalesa de programari lliure de codi obert, té una capacitat infinita per a l'addició de connectors (plug-ins), en permanent procés de creació col·lectiva i compartida arreu del Web.
|
|
|
ALBERICH, Jordi (2003). Eines i conceptes bàsics en sistemes de fotografia digital [article en línia]. UOC. [Data de consulta: ]
<http://www.uoc.edu/dt/20210/index.html>
|
|
|
|
[Data de publicació: maig de 2003]
|
| | |
