La iniciativa es diu
The ALS Ice Bucket Challenge i consisteix en una campanya de recaptació de fons per a la lluita contra la malaltia neurodegenerativa esclerosi lateral amiotròfica (ALS, o ELA en la seva traducció al català). La consigna, si desitges participar-hi, és alhora absurda i senzilla: grava't abocant-te a sobre una galleda d'aigua gelada i convida tres amics a fer el mateix. A continuació s'espera que publiquis el vídeo a les xarxes socials i facis una donació de 10 dòlars a l'
ALS Association.
La idea s’ha tornat viral l'estiu de 2014 i s’ha convertit en un fenomen mediàtic, sobretot als Estats Units, on nombroses celebritats, polítics i esportistes ja han deixat registre de la seva disposició a, literalment, mullar-se per la causa. La xifra de participants no deixa lloc a dubtes sobre l'èxit de la iniciativa. Segons un recent reportatge del
The New York Times, el nombre de vídeos compartits a Facebook durant les dues primeres setmanes de campanya ascendeix a 1,2 milions, mentre que a Twitter el fenomen ha estat esmentat més de 2,2 milions de vegades en poc més de 15 dies. Les donacions a l'
ALS Association també s'han disparat: 260.000 nous donants i 13,3 milions de dòlars recaptats solament entre el 29 de juliol i el 15 d'agost d'enguany. Una quantitat que sembla encara més impressionant si es compara amb l’1,7 milió de dòlars que va rebre l'associació en el mateix període de l'any passat.
Però malgrat l'innegable èxit mediàtic de
The ALS Iced Bucket Challenge, cada vegada són més les veus crítiques que acusen aquest tipus de campanya de fomentar l'autopromoció, la diversió i la trivialització de l'activisme, en lloc d'una participació més genuïna en iniciatives caritatives i de conscienciació social.
Willard Foxton, periodista de
The Telegraph, és una d'aquestes veus. Parlant d'aquest cas en particular, opina que tot el tema s'ha transformat en un
freakshow que combina els pitjors elements del narcisisme digital, el culte a les celebritats i el desig de complaure la pròpia consciència fent “
clicktivism” des del sofà. “No sé vosaltres -diu Foxton- però la bufonada de multimilionaris que donen 10 dòlars a canvi de publicitat gratuïta em sembla d'allò més depriment. No puc deixar de pensar que estarien menys disposats a involucrar-se en qualsevol altre desafiament que fos, diguem-ne així, una mica més desafiant”.
Ben Kosinski, especialista en tecnologies digitals i fundador de
Sumpto.com (una plataforma que mesura el nivell d’influència dels universitaris), segueix la mateixa línia de raonament. Ens recorda que quan
The ALS Ice Bucket Challenge va començar, la persona reptada a participar tenia 24 hores per realitzar una donació econòmica a la causa. No obstant això, per la naturalesa viral dels vídeos, aquest component s'ha anat esvaint. En lloc d'això, la gent està més preocupada per preparar la posada en escena: triar el lloc, preparar la càmera, decidir quins amics nominar. “En el primer intent no has agafat el teu millor angle, en el segon balbuceges... ops, un altre intent, més gel, torna a començar... Al final -ironitza Kosinsky- has comprat sis bosses de gel, invertit moltíssim temps a crear el vídeo”. És veritat que l'
ALS Association ha vist com s'incrementaven de forma increïble les donacions. Però, què passaria -pregunta Kosinsky- si els milers de participants haguessin simplement donat a l'associació els diners invertits en bosses de gel?
La crítiques em semblen pertinents. Sobretot en un moment de la nostra història social en què ens aproximem a territoris inexplorats del narcisisme digital, on fàcilment podem difondre la nostra vida quotidiana a la xarxa i ser el centre del propi univers virtual. "En el futur, tothom serà famós durant quinze minuts". És possible que el mateix Andy Warhol se sorprengués en conèixer de quina estranya manera les seves previsions s'han fet realitat. Les xarxes socials són avui un gran aparador, i només cal connexió a Internet, una mica d'inventiva i una bona dosi d'exhibicionisme per donar-se a conèixer. És innegable que Internet ha obert un enorme camp de possibilitats a la participació social, però ¿en quina mesura l'activisme digital està promovent un compromís real i conscienciat amb iniciatives solidàries?
Va haver-hi un temps en què els nens somiaven ser metges, pilots d'avió o jugadors de futbol i en què l'activisme requeria alguna cosa més que clics, retuits i signatures digitals. Però el món ha canviat i no hi ha temps per a la nostàlgia.
Les noves generacions volen ser youtubers i semblen estar preparades per fer la revolució amb els mòbils a la mà. És veritat: les xarxes socials estan transformant la participació ciutadana, ens ofereixen recursos espectaculars per compartir idees, promouen la nostra capacitat d'organitzar-nos, donen forma als nostres missatges i els difonen àmpliament. Cal veure si el resultat de les nostres lluites postmodernes anirà més enllà d'un bany d'aigua freda.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. Clicactivisme. COMeIN [en línia], setembre 2014, núm. 36. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n36.1455